Una canya i un quadern

Si contemplo les amistats per una finestra hi ha que no les puc trobar, on l´únic contacte immediat és aquest sistema de Microsoft.

Aquesta no és la connexió d'amistat que desitjo. La meva vinculació sentimental, potser metafòrica en aquest temps modern, necessita un vincle i no estar neguitejant-me perquè l'amistat es va cremant.

Les relacions humanes neixen i desapareixen. S'obren i es tanquen com finestres. He vist ara que a algunes persones mantenir la finestra oberta els hi comporta un suplici.

La meva àvia que era d'Osca deia: "Si no oigo, no padezco". I aquesta dita que encara recorda la meva mare (de la seva sogra), supleixen les relacions humanes que en parlava, com si aquestes haguessin de tenir data la caducitat o fossin circumstancials en el món actual.

Juan Gelman

El Sant Jordi passat la meva mare em va sorprendre amb aquesta deliciosa i acurada edició de l'últim poemari de Juan Gelman.

Juan Gelman va néixer a Buenos Aires en el 1930. Ha rebut el "Premio Nacional de Poesía" d'Argentina (1997), el "Premio Juan Rulfo" (2000) i el "Premio Reina Sofía" (2005). En el 2007 se li va concedir el "Premio Miguel de Cervantes", el guardó més prestigiós de les lletres castellanes.


La seva obra es caracteritza per l'elevat grau de compromís social i en contra de les injustícies, potser per les experiències que li ha tocat viure amb el seu fill.

És considerat un dels millors poetes llatinoamericans. I llegint el seu últim poemari és magnifica tota la poesia en castellà de la seva generació, on cada vers té un pes específic. Us deixo el seu bloc.

La mecánica del alma no
significa estar
adentro. Caminar, respirar, ver,
escuchar, los demás,
no significa estar afuera.
El dentrofuera es un temblor tardío
y está ahí:
en una lejanía
que mece con
palabras que vencieron al fuego.

Mundar
2008

Poetes catalans. Clementina Arderiu

PER NO CAURE...

Per no caure mai més
-i és avui que jo queia;
la caiguda pensable
ja vindrà certament-
em cal fer, més que passos,
intents.

Un designi de vol
per damunt de la terra,
un esquinç de rialla
en els llavis, i el cos
planejant com per l'aire
mai clos.

Per no caure mai més
poso el cor en reserva
-pobre cor massa tendre
dins un fang massa vell!-
en campana de vidre
tot ell.



Contraclaror
Clementina Arderiu
Horsori Editorial


Fotògraf: Català Roca. Clementina Arderiu i Carles Riba al terrat de la casa de Cadaqués que van regalar a Riba en el seu seixantè aniversari. Setembre de 1953.

Una poesia de nit

e.e. cummings dibuixava estructures poemàtiques tal com les veia en els seus ulls. Un poema on es troben més sentits dels escrits entre parèntesis i paraules entretallades a propòsit.

62

a la

Primavera arriba(nin-
gú no
li pregunta el nom)

un adobador
de coses

amb impacients
dits(amb
pacients
ulls)re

-nova-

refà el que
altra
-ment hau
-ríem llen-

çat(i la seva
veu rierol
-brillant flor-
tendre ocell
-de seguit estima

els nens
i el sol i

les muntanyes)a l'abril(però
si
Somrigués)arriba

Ningú no ho sabrà

Tanka

Càncer

Escolta'm la mort
entre tàpies afòniques.
Són fils de dogmes.
Ignoren el gran secret:
El rovell de l'epidèmia.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

ignar

flegma

vogir

giràndola

Modernitat de món fungible. Jordi Julià

(...)
Darrere cada reflexió, com acabem de veure, hi ha l'aprofitament d'un pensament passat que serveix de punt de partida per abundar-hi, i en tot cas reafirmar-lo, reformular-lo, o distanciar-se'n, i és per això que el terme realisme reflexiu em sembla una bona descripció del nou corrent de la lírica del tercer mil·lenni.

Una bona mostra d'aquest realisme reflexiu, el trobem en molts dels poemes d'Encara una olor (2003), de Joan-Elies Adell.

Sempre he sospitat del llenguatge.
De la fragilitat en què
m'acull. Passo hores fent de tafaner
per aquesta estranya quietud.
La seua llum és invisible.
Intento traçar el pas que m'encamine
d'una paraula equívoca a la seua
percepció. Poc importa si no
ho aconsegueixo. Escriure un poema,
per a mi, només significa en cada cas
la necessitat d'una tria
elemental ben cenyida a la confusió
amb què em mostro. Dibuixar la constància
d'una mirada que és ombra i neguit.
Acostumat a no entendre
en què consisteixen les línies
divisòries, m'apresso a fer
el llistat de totes les coses
que m'incomoden. Deixo al meu darrere,
amb tot, massa restes sòlides
que acabaran florint. Em limito
a mirar-les i els dono calor.
És la meua simple funció. Escrutar
aquestes mans que saben pujar les parets
mestres a cada frase. És en última
instància que el sentit arriba.

(...)
No fa altra cosa que expressar el misteri de la creació lingüística, però des de la distància de la incomprensió, no estrictament de l'origen inconegut d'aquest acte que funda del no-res, sinó també del propi llenguatge i, en definitiva, de l'individu.




Modernitat del món fungible. Jordi Julià
Angle Editorial. 2006

KOHAÜHTSUS

La CASA DE L'EST i la GALERIA ARTHOSTAL
es complauen a invitar-te a la presentació del llibre

KOHAÜHTSUS

traducció a l'estonià, per Jüri Talvet, d'una selecció de poemes de
CARLOS VITALE

Farà la presentació Xènia Dyakonova.
Kristiina Holm llegirà alguns dels poemes en estonià.

Dimarts 20 de gener de 2008, a les 20 h
a la GALERIA ARTHOSTAL

c/Basses de Sant Pere, 10

Barcelona

Xè premi de Narrativa Breu “Víctor Mora”

El disset de novembre, a la sala d’actes de l’ajuntament de l’Escala, es va celebrar el lliurament del premis de Narrativa Breu organitzat per la Fundació Víctor Mora.

El primer premi va ser per Lluís Julian Borrachina de Barcelona pel El nostre fantasma.

Els relats finalistas van ser :

Quan el temps és oror - Joaquim Toset
Dies Lauren Bacall - David Figueres
Buidor - Antoni Viadé
Només serveixo el meu amo - Marta Barretina
L’anècdota personificada - Laura González
Captiva - Mariona Lorente
Ca n’Alsina, història d’un quadre - Francesc Guinart
Coses que passen abans de morir - Josep M. Seró
Un viatge singular - Marina Martín
El daltonià - Xavier Vallès
Marfília - Lluís Julian
Lligams - Joan Cardona
El trencaclosques - Daniel Martínez
Somni a Riells - J. Víctor Gay Frias

El Jurat van ser : Mª Lluïsa Pazos de l’Editorial "La Busca", Víctor Pallàs professor de literatura catalana, Ignasi Ferre director de cinema, David Casellas professor de llegua i la secretària Núria Rodríguez

Bocins poètics

Un bocí de poesia infantil, gràcies Salvia!


Dolors Insa va rebre el 2003 el Premi Bibliotecari de l’Any, per la seva tasca a favor de la promoció de la lectura i de la biblioteca, concedit per l’Associació de Bibliotecaris Valencians. Des de la biblioteca de Concentaina que dirigeix es promouen diferents activitats de promoció de la lectura adreçades als pares i als usuaris de totes les edats. Cal destacar el blog de poesia infantil i juvenil.

Un dia diferent...

fins diumenge fondrem tots els ploms...

Tanka

Sense cap pressa
el proper bes de l'alba
(l'alba de plata)
l'esperaré sota el cel
amb un silenci fidel.

Poetes nord-americans. e.e. cummings

Aquests Reis m'han portat un excel·lència el (a)poemes, l'antologia poètica de e.e.cummings, traduït per l'Alfred Sargatal, i com diu el mateix Víctor Obiols "perquè el traductor és un home que coneix i estima la poesia".

e.e. cummings, un pur creacionista poètic.


QUATRE

V

a pesar de tot
el que respira i es mou, ja que el Destí
(amb llarguíssimes mans blanques
netejant cada plec)
esborrarà del tot les nostres ànimes.

-abans de sortir de la meva cambra
em giro, i (encorbant-me
durant tot el matí) beso
aquest coixí, amor
on els nostres caps van viure i ser.


IS 5
(1926)

Una funció mínima en el llenguatge poètic

fressa

clapoteig

foranell

alenada

Silenci
Oli sobre tela de lli, 2003

Poesies

safrà



Es desplega fins a la fi del gra,
xop d’aigua, de groc ataronjat,
on comensals tenyits de dissabte
perden el costum d’escoltar-se.
Són dies més llargs que mai.

Poetes ucraïnesos. Anna Akhmàtova

A GUISA DE PREFACI

Vaig passar disset mesos d’aquells anys esgarrifosos del terror de Iejov fent cua davant la presó de Leningrad. Un dia, algú d’entre la multitud em va reconèixer. Darrere meu hi ha havia una dona, amb els llavis morats del fred, que , pel que es veia, no havia sentit mai el meu nom. Es va despertar de la intumescència en què tots ens trobàvem i em va preguntar, en un xiuxiueig a cau d’orella (allà tothom parlava xiuxiuejant):
-Vós ho podeu esciure, tot això?
I jo li vaig dir:
-Sí, puc.
I llavors, quelcom que s’assemblava a un somriure va lliscar per damunt d’allò que un co havi estat el seu rostre.


Leningrad, 1
d’abril de 1957

Rèquiem i altres poemes
(1935.1940)
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova

Un dia d'empentes...

Nit de Reis

Aquesta nit de Reis, sota papers de colors, hi ha el que creus que pot ser possible, aquell miratge d’il·lusió de set anys. Suposo que és l’últim any que el teu ús de raó et deixarà creure en la brúixola dels somnis, però també crec que m’ajudaràs a bressar el guspireig del teu germà per molts anys més.
Les flaires dels fanalets m’ha portat el vostre ‘bona nit’. I les cartes ja són en una saca de color vermell del patge del Rei Melcior.

Reis Mags, hi ha cap desig més foll que el de negar un desig?

Poetes catalans. Joan Vinyoli

El Poema, a la memòria de Carles Riba, en el 20è aniversari de la seva mort.

El Poema

No puc seguir vogant pel mateix llac.
On aniré? Tot m'és inconegut.
Què furga en mi? Furtivament, el mag
de la paraula, a fosques, ha vingut,

i s'ha instal·lat en un secret racó
del meu cervell, on tot el deslligat,
vague, dispers, en ordre ho ha posat,
operatiu en la confusió.

Ara el poema és un seguit de mots
que, del vell pòsit de dolor i sanglots
i crits de goig i sostingut anhel,

ha esdevingut en la negror del cel
llum polièdric que ens consola a tots,
mudant la mort en delusori tel.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

marfanta

estantissa

sutze

somouen

Poesia Visual. Antoni Prat Oriols

Com deia Carles Riba (reproduït per Joan Fuster) “Triar és opinar”, sobretot referida a la Literatura més recent.

Us exposo aquest poema visual d’en Toni Prat Oriols.

Després de formar part de l’homenatge de Joan Brossa, en el 10è aniversari de la seva mort, iniciat i impulsat per Ablogcedari Brossa (http://joanbrossa.blogspot.com/), crec que s’ha de tenir en consideració majusculada la poesia visual d’en Toni Prat.

La Literatura pot arribar de moltes maneres i la poesia visual catalana és part del nostre bagatge cultural propi de renovació constant, i com el mateix Toni Prat defineix la poesia visual "amb una riquesa d'eloqüència molt més gran que l’expressada per mitjà de les formes alfabètiques".

I preguntar-nos en quina mesura el món digital està influint en la construcció de les futures històries de la Literatura, seria un bon començar.

Des d'aquí us recomano el seu llibre.

Eloqüències (Poesia Visual), editat per Tabelaria Edicions. 2008.

1 de gener del 2009

Els primers segons

Alça el somnis i escolta la cançó bressolant els pistons d’en Chet Baker.

I sobretot, quan l’any comenci a rodolar segons, no oblideu de mirar-vos als ulls...

L'abloccedari Brossa

La meva admiració per en Joan Brossa, dins d’aquest homenatge promogut pel blog abloccedari Joan Brossa, és la capacitat que tenia per descobrir l’aspecte poètic d’un motiu rutinari, d’un material real.

En aquest poema visual d'en Brossa de resultat directe, un dels que destacaria, se’m fa molt difícil parlar de versos perquè els daus són disposats de forma vertical i horitzontal sense cap marc que els revesteixi. En canvi els punts de dins dels daus, els números, estan dintre d’uns límits ben definits que asseguren l’existència d’aquest atzar. Unes petites modificacions en els daus poden fer que l’atzar quedi en un segon terme.

El jo d’aquesta poesia no és pas un subjecte, sinó un espai on es conciten la connexió de l’atzar i el temps delimitat. L’estructura dels quadrats estan en continuïtat entre ells on es pot llegir la numeració dels daus en qualsevol disposició, i on confegim una idea de totalitat amb l’enunciat en color vermell “contra l’atzar”. Aquest no està col·locat a part de dalt, ja que els elements s’han disposat a l’inversa perquè el que importa és el contingut no l’enunciat.

La poesia de Brossa ha de ser llegida, interpretada i gaudir-la trobant el seu principi estructurador.

Litografia del 1989 que pertany a un conjunt de 33 lamines. Numerada de l'1 al 50 i signada per l'artista. Sobre paper Guarro.

El riure de la màscara. Pere Ballart

Carner teatralitzava, Ferrater el·lideix... He promès una darrera solució del problema, que és la que, al meu entendre, pot encarnar perfectament Joan Margarit. Margarit és un poeta que molt sovint s'ha manifestat desitjós d'entaular una comunicació ferma amb els seus lectors. Margarit suggereix, una via indirecta, la de qui sap que el lector detectarà més d'una correspondència entre allò que el poeta diu i el que el mateix lector haurà viscut.

El jo a l'inrevés: Poesia i experiència. Pere Ballart

En el pròleg de Joana, Margarit diu: Unes mínimes diferències em posen de manifest que les persones, els llocs, les coses, no són les familiars. Faig front, doncs, al terror més dur, quan les coses quotidianes no es reconeixen i es tornen amenaçadores.


Súplica


D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis
i queda't submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d'aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te'n vagis, no te'n vagis.

Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda't, per favor, i no te'n vagis.
Digue'm si te'n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l'absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sense el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.

Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l'última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis, no te'n vagis.

Una funció mínima del llenguatge

arrissar

bressar

frèvola

borrim

Bon Sant Esteve

Un música per un dia de Sant Esteve

Nit bona

Aquest matí les parets deturen l’aigua. Hi ha sentiments escampats d’ahir, com els meus que brollen dessota la cadira de fusta.

Els vidres guixats de pluja callen, ploren, en un so intranquil.

Espio els gests de les converses entre pacient i metge de passadís, rere aquest paper enfollit de vida. Aquestes emocions lligades als sentits i a les sensacions.

Seure sola a l’espera, sabent que, potser, la ferida plorarà síl·labes.

A poc a poc, les rajoles s’apilen al bany mentre el passador tanca les meves llàgrimes temorenques.

Què un estel fugaç em vesteixi com una fada blanca. Demà és Nadal pels menuts.

Una canya i un quadern

He encès el Nadal

i s’ha pujat el volum de la ràbia,

i la pudor de la malaltia

ha escanyat aquest jo meu.

La mare tus, fins aclarir la por.

S’ennuega de les no respostes

com el que cus agulles de plom.

L’informe n’és molt distant

i minimitzo aquest feix de M1

per trobar un epíleg esperançador.

He encès el Nadal

i això només ha estat

el començament del final,

la metàstasi pulmonar.

Una funció mínima del llenguatge

esblaimat

arrissa

sopluig

anvers

Casa de l'Est. Cyril HORISZNY

El dijous 18 de desembre, a les 19:30h, la CASA DE L'EST tindrà el goig de presentar un dels projectes que ha preparat amb més il·lusió durant els darrers mesos: l'exposició fotogràfica de Cyril Horiszny, un jove fotògraf francoucraïnès, dedicada als hutsuls, un petit poble dels Carpats ucraïnesos que, tot i els importants canvis socials que s'han produït a Europa durant el segle XX i les darreres dècades, ha sapigut conservar la seva identitat i els seus costums tradicionals.

Cyril Horiszny, que ja ha exposat la seva obra en diversos països d'Europa i Amèrica, serà present en la inauguració de l'exposició gràcies a les bones gestions de Biblioteques de Barcelona i, molt especialment, de la direcció de la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra (Segre, 24-32 – Barcelona). En Cyril ens parlarà dels hutsuls, de la seva cultura, de la seva identitat (ho farà en ucraïnès, i hi haurà traducció consecutiva al català), i després ens acompanyarà a recórrer l'exposició.

Poetes catalans. Manel Marí.

No cal que us expliqui qui és Manel Marí, aquest poeta i escriptor eivissenc que resideix habitualment a València.

La seva obra poètica és extensa però crec que el nou poemari El Tàlem, assoleix una elevació del registre per poder aturar-nos pausadament.
Dir que és difícil llegir la poesia de Marí, no és cap secret. Cal que nosaltres anem al seu terreny.
Ens convida a exercir una lectura destinada al plaer sense fantasiejar més enllà dels detalls del poema, on la intensitat no para d’augmentar poema a poema.
Poemes com ‘costum’, ‘estenedors’ ens comunica vívidament una impressió. Els mots ens desperten suggestions de realitats quotidianes dins dels llocs més interns de la casa.

EL TÀLEM
El
Tàlem

Memòria

Cal dir que aquell amor que traduí la pressa
no invocava cap altre
si no era per l’enveja d’un resguard,
aquell amor tan fet a la intempèrie
ja sempre es despertava palesant l’enderroc
com si no es resignés, com si trobés
que hi havia quelcom encara per salvar.

Potser penses, i encertes, que vivíem amb por,
però ens cal dir que aquell amor va néixer
per albirar la mort amb cada ull
i així trobar l’esclat a qualsevol racó,
a l’ampit d’un instant que sempre era el primer;
la por, definitivament, ens era l’atribut,
l’estrèpit i la urgència, la vida reunida
en un ramell d’espasmes contra el món
i la befa més íntima per a fugir endavant.

Tot un reconeixement en un premi de renom, Premi Ciutat de Palma.

Iskander

Presentació de la novel·la de gènere fantàstic Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alícia Gili i Sílvia Romero (5è Premi Ciutat de Lleida de Novel·la –Pagès Editors), amb la il·lustradora M. Jesus Royo.

Podeu trobar ressenyes sobre el llibre:

L'arc de Berà

Sopar de poetes

Literatura Fantàstica

L'ancià, seguit d'un Arquimedes desconcertat pel tarannà alegre tan poc usual en la gent d'edat avançada que ell coneixia, es posà a caminar amb pas decidit. L'home duia el cap i la nuca tatuats com la seva rèplica, i tenia un port d'entrada similar al del Mungo i un ull que giravoltava, interessat per tot allò que hi havia al voltant. S'aturà davant un tendal de colors llampants.
Al dessota, a recer del sol aclaparador, hi havia unes tauletes i l'amfitrió convidà el mestre a seure i servir-se un cafè.

Lloc: Llibreria Ona (Gran Via Corts Catalanes 654, a Barcelona)
Dia: dimarts 16 de desembre, a les 19.30 hores

Diumenge pictòric

Una funció mínima en el llenguatge poètic

connivència

glatiment

esguit

sadoll

Poetes catalans. Teresa Pascual.

Avui us vull parlar de TERESA PASCUAL, aquesta poetessa de Gandia que em té pres el sentiment poètic.

El poemari ARENA comença amb aquests dubtes.

Com narrar el costum del teu silenci,
un silenci de pedres i de son,
el costum que em separa i que m'obliga
al temps callat de les converses mudes.
Com narrar les pupil·les adormides,
neguitoses de llums sense projectes,
eixe costum de no mirar espills
que em puguen retornar la meua imatge.
Com narrar el silenci del teu cos,
la lentitud dels dies dels malalts,
el silenci que em trenca la memòria
i em fa passar de llarg entre les coses.
Com construir de nou sobre l'absència
entre records que no sé si són meus
quan el costum de no dir ja el teu nom
em condueix a un modo de somriure,
de fer anar les mans, de caminar.


Els elements es relacionen a través d'una característica comuna: l'esmicolament, la indefinició, la incertesa, el silenci dels mots, la fugacitat de cada moment. Els poemes construeixen de nou sobre l'absència ‘Conformar un destí’ sota la base de l'amor i el desig, i que semblen adreçar-se a un 'tu', vers un discurs moral. Teresa Pascual sempre ‘deixa un espai de vímet per on puga mirar-te’ en una successió d’instants copsats.

Màrius Sampere

Demà, dia 10 de desembre, a les 19:30h, a la Llibreria Cafè Laie (carrer Pau Claris, 85) de Barcelona, es PRESENTA per Sam Abrams el nou poemari de Màrius Sampere.

Altres presències és el primer llibre de poemes inèdits de Màrius Sampere després de gairebé tres anys de silenci. L’obra està dividida en quatre parts, “Esquemes”, “No són ombres”, “Divergències” i “Derivació al blanc”, i conclou amb l’apartat “Incondicionals”.
Obra d’una intel·lectualitat en plenitud.

Protegit
per l’amor
visc.
Així no sóc
sinó la sensació
dels meus amors
quan no en sabia.
Ara ja en sé, per això
Morir
i ningú més
m’espera de matinada.

Música. Aaron Lordson

Fa dos caps de setmana vam veure actuar l’Aaron Lordson a la Plaça Catalunya de Barcelona, amb la seva veu particular i la guitarra.

És indescriptible la sensació que em va produir, la seva veu tan propera al gospel. Si pogués definir-la seria un plor, un plor obert, com els seus falsets ben definits.

Us deixo aquest vídeo del YouTube perquè en podeu gaudir.

Bocins poètics

Aquest primer diumenge de desembre us enllaço un bocí poètic de PARAULADEBLOG de l’AVUI, el blog en el suplement de cultura del dissabte.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

Estagnant

Entrellucar

Mormolar

Balma

Cinc de desembre

Avui, cinc de desembre, bufarem una espelma, una espelma de set anys amb vestit de llaminadura.

I aquesta és la màgia del rastre d’aquest poema d’estiu, per a tu Natàlia.

Les cuques ballaruques

Les cuques ballaruques
parlen de biaix
perquè res no destorbi
els somnis dels infants.

Vestides de llum
cremen fullam
per fer-ne un gran llit
vora els estels platejats.

Una canya i un quadern

L’única cosa certa que ha arribat són aquestes vuit hores de dol dins l’empresa. El principi d’una frase.


He penjat un rètol de sentiments comuns: DESÍDIA, a l’armari que tinc al costat de la meva taula. Alguns no sabien què volia dir negligència. Ni tan sols calia esperar gaire més.
Contradient les llums de color quasi blanc, els meus neurotransmissors s’escolen en pantalles d’excels, en congressos que mai aniré (per raons que ara no vénen al cas) i metges que ni tan sols m’adreçaré de vostè com marca el cànon.
Silencis incolors que taquen ferides
Bugades de contradiccions de caps intermitjos
Atzar d’insatisfaccions laborals

El principi d'una frase.

Una canya i un quadern

En el poema la llengua es permet un punt d’exhibicionisme, i en aquest poema de Jaume Subirana em permeto un punt de reflexió ‘dels que esperem com aleshores.’

LA CARTA

A punt de caure, l'any té el pes eteri
d'una pinya petita, oberta.
Jo escric la carta al full de ratlles blaves
guarnit amb un estel i tres camells
amb cofres de misteri:
que l'arbre no s'esgoti, que la llum
esclati als ulls dels que esperem
com aleshores.

Aquest exercici de reflexió vora uns Nadals ple de garlandes platejades i llums, quan l’any és ‘a punt de caure’, només es pot reflectir mitjançant un pensament de pausa.
Les festes nadalenques tenen un punt de sutura, un acusat existencialisme religiós integrat en la realitat quotidiana dins del mes de desembre.

Aquest any estic lluitant perquè la infantesa sigui encara un paradís ple de paper de les Wins. I encara que la divinitat sigui present en el pessebre, el preu que se’n paga per ser “mama ja sóc gran” és molt alt. El càstig de la mortalitat ja se’l va endur Jesús però ara, en el nostre món terrenal, el càstig és en forma de consciència, en aquest voler saber més constantment.

Potser, com avui és dia u de desembre, tinc un petit acte de rebel·lia positiva davant la societat consumidora per què no pots plantar-te davant de la dolça il·lusió de dos nens per fer el pessebre i per esperar que el cagatió els hi portarà llaminadures i enganxines. Però des de l’any passat fem el pessebre amb plastilina, com si els grans déus es facin més de fang.

Bocins poètics

Aquesta setmana us enllaço un bocí poètic d’agraïment de mans del poeta RICARD GARCIA en el seu blog.

Gràcies Ricard!


El tanka, la bellesa de la seva forma lírica és el·líptica, com si expulsessis una excitació momentània en una acte conscient de racionalització i amb una simplicitat poètica extrema. Com deia l’americà Ezra Pound “un complex intel·lectual i emocional en un instant del temps”.
Escriure tankes contrau un arriscat compromís perquè la brevetat ha de ser sinònim de densitat per poder deixar la porta oberta als sentits.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

Baula

Xerriquen

Soberg

Embalum

Poetes catalans. Joan Vinyoli

Sempre hi ha algú que mira sense mirar, rere els vidres del metro. Ens envoltem d’estranys, sí, però és cert que hi som. Avui és un dia de Vinyoli, els seus poemes ‘fixats’ conviden amb un to a mitja veu, fora d’hores.

L'EQUIVALENT

L'equivalent de què?

Tot, sempre,

té el seu equivalent:

la nit una pissarra plena

d'estels de guix, el dia un cavall blanc

vora la mar, l'hivern un vell decrèpit

i farfallós, la primavera un crit,

l'estiu incendis, crepitar de boscos,

la tardor vent d'aram, pàmpols morats,

vermells de posta.

Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré Joan carregar de foscúries.

Poesies

no...

No. No malversis,
no esborris les paraules
d’antigues nafres.
La llum abaixa l’ordre
en el fons del corredor.

Seré lluny de tu
mentre els cucs s’emprovaran
els barrets del temps.

Bocins poètics

Bocins poètics és una nova secció plena de poesia, i un polsim d’il·lusió endiumenjat, per on s’abelleixen els meus poemes dins la xarxa cibernètica.

Aquest primer bocí poètic és a mans del blog d'en Jordi Cervera

Una funció mínima en el llenguatge poètic

hàlit

esbullant-se

grisalla

abellir

Poesies

anti- i –ònim

Poetes catalans. Susanna Lliberós

La periodista Susanna Lliberós ha guanyat el XXVIII Premi de Poesia de la Vila de Benissa, al País Valencià, amb el poemari Cel·les . Una síntesis de trenta-tres petites cel·les. La poeta ha utilitzat la cursiva en 13 poemes de forma distintiva, com si aquests poemes encapçalessin en off la resta en una necessitat pròpia.

Entre insolències i desoris
et suplicava el sexe i les paraules.
La insofrible exactitud
de l’hora en què venies
per fer-nos empassar el mirall
d’excuses i de dàtils.
I jo, cansada de les festes a deshora,
ja no et menjava el cos
ni les disculpes.
Tipa de tu
tipa de
sorra i de petjades,
em corprenia una altra volta
la sort que laxa el ventre,
com un joc de firaires.
Jac sola entre promeses
que els meus llavis s’han fet
de no tastar, a mitjanit
i nua,
la sal de les ametlles
i el sucre amable
de les teues espentes.

38 anys i un poema

Avui és el meu aniversari i el celebro ple d'espelmes de tots gustos, de tots colors i d'una sola textura, cera de la bona.



I un poema, -Sí, a tu,

amb el cognom d’herència
vas concebre les cuixes lactants
plenes d’urgència, als vuit mesos,
negant el teu últim instint.
I vas estrènyer per sempre més
la flassada del mestratge,
el silenci de la supervivència,
un setze de novembre,
amb una consigna: la insistència.

Gràcies mare!

Una funció mínima en el llenguatge poètic

feus

bivaquegen

solatge

aspriva

Homenatge a Josep Piera

Barcelona, divendres 14 de novembre.





14:00h- Edicions 62 homenatja Josep Piera. Dinar literari. Barcelona




19:30h- Presentació de Monodia de l'absència i de La sonrisa de la hierba y otros poemas


Hi intervenen Sam Abrams, Manuel Forcano i Vicent Berenguer.
Llibreria Catalònia. Barcelona

Ignasi Blanch

Avui us parlaré d’Ignasi Blanch i la seva il·lustració.

Un artista català que va traspassar fronteres, on es va especialitzar en tècniques d‘impressió i gravat al centre Künstlerhaus Bethanien de Berlin. Coincidint amb la caiguda del Mur de Berlín, fou escollit per participar en el projecte internacional “East Side Gallery”, com a únic representant de l’estat espanyol.

Una bellesa en les textures de trama en blanc i negre, com si la poesia es trobés en el paper en blanc. Sempre m’han fascinat els dibuixos amb blanc i negre, i els d’Ignasi Blanch són esplèndids.

Slow life

L'art en llenguatge

Orit Kruglanski ens presenta la poesia com un acte de lectura individual, en vers la soledat de la gran ciutat.




Des d'aquest enllaç us incito a jugar a Whereabouts, una lectura condicionada individualment, aquest bell esforç semàntic de la pèrdua del vers...

Una funció mínima en el llenguatge poètic

glapit

esbalç

abaltit

esventar

Una canya i un quadern

Damunt les paraules, com si em pogués apropar a la seva infantesa de set anys, l’escoltava. Escoltava aquell plor desesperat. No em concernia més que estimar-la per ser la meva filla. Aquell petit orgull en forma d’imperatiu ferit havia estat manllevat per una professora de primària. I malgrat aquells sanglots, que sobtadament s’embellien mentre els neguits lliscaven per les seves galtones rosades, hi havia alguna cosa més... il·lusions assetjades per no poder ser la primera.
No sé si el temps l’ajudarà a saber què en aquesta vida no hi ha ni perdedors ni vençuts, però el que sí sé és que les possibles solucions sempre es troben parlant.

Poetes francesos. Aurélie Nemours

La mateixa Aurélie Nemours va dir "A partir d'un cert estat de llibertat, l'art pot existir. I aquesta llibertat no s'obté a través de la raó. La raó és terriblement limitada. Cal arribar a què la llibertat es dirigeixi a l'interior del quadre, ha de ser energia pura i llibertat, i res més, el quadre ha de ser foc... perquè allò a què ens sentim lligats és minúscul".

aquest univers de badies de cercles d'ondes

cet univers de baies de cercles d'ondes
de rotarion de l'onde
de droites à rédoudre
l'incommensurable point de l'architecte
à l'écoute d'un état de veille
emprunter le chemin de ronde
climat de prunelles de paumes et de voix
si l'ont était sans peur
on atteindrait le paradoxe de la nuit
l'endroit de l'apparence
peur de l'herbe peur imaginaire peur impie

Oscil·latori
Traducció d'Anna Montero

Un toc d'humor

Poesies

excés!


Empelto el teu cos nu
de vers exagerat, envermellint
les línies de l’antiga ploma
per un excés de perspectiva,
fins que la bellesa revesteixi
el marc. Aleshores, et faré l’amor,
per complaure’m, i aquest cop,
per un excés d’addicció.

Tanka

Què és la mort? Digues!
La malaltia promíscua
de gran angular.
Un desordre agre, exempt,
sense lligams perjurats.