Poemes Visuals. Joan Brossa

Jocs oberts a cada passa, dins la connexió de l’atzar

Poesies

Un altre vers sota la llengua
vinclat en aquest full de balança
on la consciència em devora el llenguatge
que de batecs humits s’omple.
Defineixo el que sóc, però el senyal
no s’arrela, ni a la terra ni al cel.
Com un trofeu te l’has endut.
No recupero res...

Poetes catalans. Mireia Lleó i Bertran

Excèntric viure
a cops o bé a deshora,
retallo núvols grisos
i enlairo estels de canya.
Viuré de l’aire.

Baixa l’arena
pel tub prim del rellotge
com el fil de les tardes.
Pressentiments inútils
a les butxaques.

Mireia Lleó i Bertran és l’autora d’aquestes dues tankes. És un recull de sextines i tankes, AMB TERRA AL PENSAMENT. Un repte creatiu de belles estructures plenes de simbolismes i suggestió.

I com ella mateixa, en el seu llibre, comença amb un vers de Vinyoli


No compliquis
gaire més els records.
Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
Deixar-les anar
com un estel
des d’un turó.

Joan Vinyoli

Post

Les ones, lentament, s’han endut l’hivern amb els pensaments escampats a la sorra del fons d’aquest mar.

El cel s’alça a l’horitzó on tempera els sentiments brunzents entre els ametllers florits.

Ara toca entrar el Sol, embolcallar els records rere fotografies d’infantesa, de fluxos de colors, de castells d’escuma, de sorrals d’ànimes ingènues, de neguits volubles, de gira-sols mirallejants...

Benvinguda primavera, esbojarra’m de llum...

Poemes il·lustrats

(Títol en parèntesi) de "Laura Dalmau" il·lustrat per Anna Albert

Poesies

Refracció

L’olor de l’enemic guanya terreny,
es prolonga en la seva bufanda
de cabells llargs i bruns.
S’ha aturat a l’estació.
L’escalfor es confon. És hivern.
Múltiples sentits de silencis llargs
roseguen la veritat. Els carrers
dormen, sols esdevé l’ombra.
L’ombra de l’enemic que s’acosta
amb lentitud femenina. Lògica
presumpció d’un dia advers.

Poesia Brasilera. Armando Freitas Filho

del llibre RARA MAR, traducció del ganxó Josep Domènech Ponsatí, trobem tot un llenguatge del poeta Armando Freitas

Punt. No arriba a senyal encara.
De partença o d'arribada.
No obre període. No hi ha cadència
de text, percussió de paraula.
Es desenrotlla en si sense saber
el seu sabor: d'ànim o amenaça.
Cap cosa. Mai no serà possible
dir alguna cosa. Però hi ha l'assaig
l'ànsia de dir-la, tot i així.
Llavors es pot pensar com treure-la
de la latència, per ser dita.
Aturada en aquest atzucac, indicible.
Inamovible, el desig de trobar
la possibilitat impossible
roman, en canvi, per bé que
no se sàpiga el que es té per dir
de tan palpitant: si no és un sinó
si no és res, si no és un nus.

Poesies

Fotografies velades

El temps no batega
per la disposició dels negatius
de cares esborradisses.
Les mans fràgils en passar

s’atansen a pàgines de pols

concedint el fugisser record

d’una família, per uns moments.

Només cal assumir
que els marcs ja són antics.

Poesies

L’entesa del cossos

El cos nu, esclau

de tremolors paganes,

a la recerca de la set

d’una ofrena blanca,

s’alça amb golosa carn

de costures sumptuoses

en l’absoluta entesa

de l’encís eròtic.

Poemes Visuals. Joan Brossa

L'obra de Brossa és una obra que demana arribar a la màxima simplicitat, com una necessitat d'expressar el precís instant, creant un nou llenguatge conceptual, entre la percepció i la imaginació.

NIT DE POESIA. PREMIÀ DE DALT

Església de PREMIÀ DE DALT
9 del vespre

Poetes participants:


Cèlia Sànchez-Mústich
Pere Jaume
Àlex Susanna

Acompanyats dels músics de jazz: Horacio Fumero i Jimmy Jenks

Últim post d'hivern

L’últim post d’hivern mentre s’omplen els fulls blancs entre parèntesis.

He post el sol esperant la primavera d'estiu, el temps del desgel, l’esclat de les flors, dels versos urgents... I mentrestant llegiré sonets de Shakespeare amb el cos lliure, com si del mestratge pogués fer catorze versos decasíl·labs sense cesura per primer cop.

Poetes Catalans. Pau Sif

Entre Zadar i València, es passegen els versos del Pau Sif quan el sol ha eixit davant del mar; aquests versos que m’han acompanyat entre viatges de metro, com un TRÍPTIC D’UN CARRER.

Us ens deixo un, com un carrer qualsevol, en que la llum i l’espai fan d’un full en blanc el sentit de la poesia.

ACICASTELLO

Contra la mar, un espigó castell.

Aquell rodet se'm va velar i tinc

només records en negre, blau i verd,

(la torre cap al cel contra la mar),

d'un llibre d'imatges que vaig comprar.

Com els canons disparaven irats

rocs de volcà, farallons de Ningú,

contra la mar i altres invasors,

així surava l'oli de la llum

sobre la memòria en negatiu.

Dolça Festa

Festa de Sant Medir

Avui dia 3 de març, la segona festa grossa del barri de Gràcia.

Poetes catalans. Joan-Elies Adell

Un article de Ramon Sanz sobre la poesia de Joan-Elies Adell; d'ell n'extrec unes paraules:

"El vers destil·la el seu ritme des de la pròpia cadència de les paraules i dels seus significats, com va voler una vegada Darío. Des de l'interior de l'aparença de la dicció sorgeix la passió. Del dramàtic pas del temps que amb els mitjans més austers es converteix en emocionada durada en cada vers, s'eleva un contingut líric de força expressiva sòlida, acabada i, ben sovint, estremidora. No l'expressió forçada d'una voluntat desnaturalitzada, no la fingida ascesi enlluernadora i efectista, sinó el ferm i al mateix temps serè testimoni d'una commoció realment experimentada, sigui vitalment (cosa que no importa, encara que així s'intueix), sigui literàriament..."

Un poema del seu llibre Pistes falses. Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere.

No solament sóc jo qui vol salvar-se.
També les paraules en mi pateixen.
S'endinsen en el quadre del poema
amb una innocència fingida
que tant s'assembla al moment en què pintes
un paisatge. No sé emocionar-me,
deixar-me emportar per una distància
imprecisa existent entre la por
i l'amor, entre el ridícul i el desig.
Descriure la immensitat de tots
els segons del temps. I poder usar
les paraules en la seua accepció
clàssica i primària. No les vull
només per haver de donar les gràcies
als records que han acompanyat les ombres,
com una saviesa esquiva, plena
de recel, que evita amb afany deixar
les coses clares. Però sí podré
tenir-te del tot, sense haver infringit
cap llei en exposar-me a la tendresa.

Poetes catalans. Màrius Sampere.

En una carta que Màrius Torres adreçava al seu amic Joan Sales deia:

«Avui que els físics –fins els físics!- acaben de dubtar de l’existència de l’univers sensible, no és estrany que els poetes lírics prescindeixin de tota altra realitat que no sigui la del seu ésser».

I des d’aquí el meu homenatge a l’exquisit poemari sobre l’existència de Màrius Sampere, ENS TROBAREM A FORA. En aparença innocent però, poema a poema, es va pintant una subtilesa amb un rerefons poètic ple de bellesa, de balcons oberts, i en alguns moments crític.

Una veritable inspiració com si ja estigués escrit en el poema, com fet de retalls de vida.

Substitució

Som l'altre
que no som. Si fóssim
el qui ens és
no ens hauríem perdut

i cada resplendor ens ocuparia
tota la casa, que deixà
buida la doble
pregunta: Com?, quan?

Ara que és sempre dividit
per zero, sabem la quantitat
de lluna i pall que hi ha al fons
en lloc de nosaltres,

no ben bé
ningú, sí l'olor
de carn fresca
al taulell.

Poetes actuals. Nicole Brossard

EGO

l'època ens ocupa a estimar
el cos i els seus olis, capricis exigents
disciplines suaus
per sostreure'ns a la brutalitat
la fatiga en diversos graus convé saber
si morir és un cúmul
de circumstàncies o de personalitat
ben gravat en el relleu del jo

EGO

l'époque nous occupe à aimer
le corps et ses huiles, des caprices exigeants
des disciplines douces
pour nous soustraire à la brutalité
la fatigue à des degrés divers il est bon de savoir
si mourir est un concours
de circonstances ou de personnalité
bien gravé dans le relief du moi

El Contorn del Poema. Pere Ballart.

«La mena de poesia formulària i mig improvisada que se’ns ha dit que roman darrera els poemes homèrics és una poesia de la pura continuïtat. [...] Res no l’atura com no sigui el final de la història que explica o l’ocasió per a la qual ha estat composta.
Si el poeta no llegeix o escriu, el poema existeix solament en l’única dimensió de la pura continuïtat en el temps, perquè aquest no és un poeta que estigui pensant en les línies d’una pàgina. Si el poema està escrit, en canvi, llavors apareix en dues dimensions especials, a través i avall de la pàgina, així com en el temps, i el crucial terme «vers», amb les seves associacions de donar la volta o tornar enrera, esdevé funcional. El poema pot encara ser continu, però en el «vers», allà on seguim fins el final d’una línia per començar-ne una altra, hi ha un germen de discontinuïtat. Com més augmenta aquest sentit de discontinu, més ens acostem a l’espai líric.»


Northrop Frye. Crític (1985)

Poesies

(signant un mot)


En el límit d’una raó salvatge
et faig l’amor, enmig de verbs,
per tal de segrestar la meva fidelitat:
adhereixo els llavis molls
en el flaire dels nostres sexes
signant un mot: temptació.

Poemes Visuals. Joan Brossa

"La poesia visual no és dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació"

Poetes catalans. Xavier Farré

Concentració significativa, així definiria l’últim llibre de Xavier Farré La disfressa dels arbres de Quaderns Crema.





Poesia amb força metafòrica al voltant , dibuixant contorns de ciutats, del que foren, del que han esdevingut...

He escollit aquesta poesia per el seu accent particular, amb la meva llibertat per poder gaudir-la...



Les arrels busquen totes les fonts, assedegades.
Xuclar tota l'aigua. Créixer i decidir. Apostar
per un número etern perquè no caigui en l'oblit.
I després hi haurà una fugida impossible.
Les arrels només poden destil·lar l'aigua
que han begut. Refusen un nou lloc, les acaba
destruint. Un suïcidi (in)voluntari. Una mort
alentida per un marciment de la nostàlgia.
Ja no podem escollir els països, les llengües,
el lloc de naixement no pot imposar cap dubte.
Sempre hi ha una font que rega, única,
com una espelma per indicar el camí. Una llum
tènue, una aigua insuficient. Una fugida
innecessària. Tot ja pot romandre al seu lloc.
No hi ha arrels, sinó torretes de fang dur
que atrapa la multiplicitat de les aigües.
Xavier Farré©

Els signes que s’esborren

Els signes que s'esborren
mentre t’enyoro

Glòbuls vermells “universals”

Innocent presumpció per un dia massa assenyalat...

Poetes catalans. Montserrat Abelló.

No us quedeu tan sols amb la bellesa superficial de la primera paraula, escolteu l'impuls interior de tot el poema...

T'he estimat
amb massa
paraules.

Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.

Fins demà...

Em vaig acomiadar fa tan sols un mes d’algú que sé que ja no veure més, malgrat compartim un mateix poble...

Ara les paraules desfilen pels meus versos sense trobar la serenitat en poder dir-te fins demà amb una bellesa fàcil, i malgrat saber que comences un viatge amb els sentiments encalmats, t’enyoro tenint-te al meu costat.







Elena, reviso emocions i confessions personals, i tot esdevé fermesa de saber el significat de la paraula amistat.
Aquí em tens... ja ho saps. I potser no és el millor lloc per deixar entreveure les meves emocions personals, però per darrere vegada (i prometo fer-ho sense tristesa) et dic un altre cop un etern “fins demà”.

Si totes les coses es convertissin en fum

Si totes les coses es convertissin en fum, se les distingiria per l’olfacte...???





La diferència essencial entre l’home i l’animal resideix en la consciència, aquesta aptitud que ens fa pensar i parlar amb nosaltres mateixos com a individus, i en conjunt com a espècie, encara que molts potser ens mirin com a persones estranyes.

Però, quina és la llibertat del voler si no som capaços de ser lliures com a homes i dones individuals? L’amor, la voluntat, la raó?

La voluntat, la facultat que tenim per decidir la nostra pròpia conducte és, segon el meu parer, la que fa que distingim les coses pels sentits encara que no els veiem o es converteixin en fum.
Llavors? Estem perdent els valors morals (sense esmentar cap religió) com a motiu suficient per transgredir la capacitat de seleccionar la nostra espontaneïtat?

Deixo aquesta pregunta, entre punts suspensius, per si voleu afegir algun comenti obert...

Poesies

Ventilació


L’eix del cos calent
s’espesseix en la olor
dins la meva gola.
Damunt de la luxúria
una expressió usada:
El món per un forat.
Dessota l’aigua
transmuten les cordes
roents, just el temps...

Poetes catalans. Àlex Susanna.

En Angles Morts ha substituït la quotidianitat humana per la perfecció verbal amb punts suspensius, com si l’experiència fos adherida al poema.

Tot s’ha de dir, anava ‘a puntetes’ per si els versos em ressonaven massa embastats... i per aquest motiu havia desat la lectura del poemari durant un parell de mesos.

M’he obert davant dels seus versos en trajectes de casa a la feina, i com diu el propi Àlex Susanna en un poema «és l’espai just del poema».

Mètode
És anant i tornant amb tren
-d’una casa a una feina
i de la feina a casa-
que llegeixo i respiro
i de tant en tant embasto
mal que bé algun poema:
per no haver d’esposar-lo,
faig i desfaig cadascun dels versos
com la dona d’Odisseu
tot anant i tornant de la feina,
fins que un bon dia em trobo a les mans
un bitllet sense tornada.

Hi ha poemes (i ho dic en plural) que m’han sorprès positivament, rellegint molt baix sense escoltar les converses del metro. I totes aquestes paraules són sense cap ànim de ser crítica, ni molt menys, ans el contrari.

(Vet aquí la conclusió del dia:
necessito temps per escoltar-te)*



*Pont de Sant Joan. Angles Morts. Àlex Susanna.

...aquesta matinada

en somnis ens ha deixat un conte, a canvi de la primera dent de llet!

Montserrat Abelló, la força dels 90 anys

Extrauria mil versos del ‘cor de les paraules’, ‘Memòria de tu i de mi’ i d’altres poemaris i articles...

Saps? Et diré un secret en primera persona: Una de les meves il·lusions seria poder abraçar-te en silenci... suposo que rere els teus versos emanes el meu somriure i una gran admiració per ser dona, mare, poeta, traductora i altres coses, com aquest immens desig de viure malgrat el pas del temps, que t’han fet ser MONTSERRAT ABELLÓ. Gràcies a les teves traduccions he estimat la poesia de poetes de parla anglesa.

Aquí teniu una entrevista a Montserrat Abelló, d’ella n’extrec les seves paraules:

»És que el so de la paraula té un significat per si sol.«
»Jo escric sempre de coses que realment m'afecten. I trobo que no pots fer trampa en poesia. Has de tenir la necessitat d'escriure un poema. Hi ha un escriptor anglès que diu que la veritat és bellesa i la bellesa és veritat. Això, jo també ho crec. La poesia ha de ser, primer de tot, molt sincera. «
»La pedra és una cosa que considero molt essencial: 'Enterra la mà / a la pedra dins la pedra / sagna la roca / s'estén el seu somriure...' escric en un poema. L'home i la dona tenen necessitat d'expressió i la troben en la pedra que arrepleguen. Perquè la primera cosa que fan és dibuixar i ho fan amb la pedra. Aquestes coses de tipus existencialista també hi surten. «

Des de la meva fam d’aprenentatge, Felicitats Montserrat Abelló

No necessita més presentació...

Interactuació de la xarxa

Han finalitzat les Jornades de la Catosfera i per poder veure el seu resultat després de parlar de blog o bloc, organització, influència, educació, associacions…

Toni IbàñezMarc VidalDavid FigueresSaül GordilloJesús M. TibauEl LlibreterVíctor Pàmies


He estat triada a participar en el llibre ‘Blogs i Literatura’ que editarà Edicions Cossetània

Mare

Tinc les mans fredes

de desvetllar-me sense soroll.
Tinc les mans omplertes
de la indiferència de fets folls.
M’espanta empassar-me versos
malsegurs, acabats de comprar...

Torno a casa Mare
en una altra estació de tren
plena de fissures, però vorejada
del mateix llenguatge.

Poetes catalans. Quima Jaume.

El dia arriba entre una antologia i la descoberta d'una poetessa cadaquesenca Quima Jaume

Em plau la solitud

Em plau la solitud, saber que et veig

en un poema com un cos eteri

que em desvetlla l'amor pel vell misteri

d'allò que posseïm en el somieig.

Si em cal encar la nit per retrobar-te

no em rendiré, perquè l'alè de tu

es tornarà amb la fosca i amb mi u

i no podrà l'albada emportar-te.

Ets el poema que no acabaré,

el dolça neguit que la passió dóna,

ets una flama d'un vell esbarzer.

Lligada com la nit a l'alba et sé,

com el mar inquiet que espera l'ona.

Ets salt mortal que sempre temptaré.

Cadaqués, 1934-1993

...

Un poema no significa, és.

Archibald MacLeish

Poesies

Un sensació de nosa a la gola

La teva ombra tibada
ha dissolt la pols futura
per les amples converses.
Un patronatge bèl·lic
t’acompanya d’il·lusòries
imatges de saliva sense crits.
Somnis de fulls que voltegen
per l’aire han vençut un dolor:
el meu jo.

Poetes catalans. Clementina Arderiu.

Camino ara...

Camino ara interrogant mos passos:
potser la terra em pordrà dir el meu fat,
i només dintre un vent de tempestat
el doble abraç de tots els membres lassos
serà per mi com un retrobament.
I no cercaré més per l'esvaïda
ruta dels somnis, cara al sol ponent.
Com la terra he donat la meva flor;
mes puc sentir-me encara percudida
per la vareta que em desperti el so.

El meu petit homenatge per a tu...

De tant en tant, en el transcurs d’una vida, apareix una persona que ocupa catorze anys de la teva vida laboral, aquella que ens passem la major part de la nostra realitat quotidiana.

I ara la ferida s’ha obert, estirant aquells records de coses viscudes que en formen part, com petites pelletes palpables d’una mà exterioritzada.


Avui és l’últim dia que estàs a la vuitena planta d’aquest edifici emblemàtic que mira cap el mar.

I malgrat no combregui amb la teva ideologia, espero caminar per El Masnou pensant i sabent que formes part políticament d’aquest poble que t’estimes. I si estigués empadronada et votaria, i no pas per ser Convergent, ni molt menys, sinó perquè ets una persona amb una condició humana molt valuosa i amb una visió oberta de transformació positiva vers a un poble que respires. "El Masnou: És el meu recorregut vital, des de que vaig néixer."

En unes paraules de Sebastià Alzamora, del pròleg d’un llibre de poesia, deia:


‘No apareix, no consta. No correspon, no toca’

Amb això tan sols et demano que sempre constis dins la meva vida, i aquest cop de la personal.

Pere, et trobaré molt a faltar però no et dic adéu, això mai!

Poesies

Vicis afamegats


A prop dorm el meu secret
en veu baixa, rebregat de llençols.
Avanço confosa

per fidelitats masculines,
xopes de subtileses. Regalimo,
lasciva, més enllà del diàmetre
dels teus pits, aliens al neguit
de nits obagues de plaer.
I jo amb els sentits miops
sota una tarda d’estiu
cridaré al tacte del teu vestit
damunt les cuixes indòmites,
en tota la puresa del seu acte.

la caixa d'eines

Una llibreria que ha obert les seves portes tàctils al carrer Aragó, 367 de Barcelona, dins un món d’editorials virtuals i blogs literaris.

D’això i més, se’n parlarà a la Jornada de la Catosfera els propers dies 25, 26 i 27 de gener.

la caixa d’eines manté la tasca del llibreter, en aquest cas llibretera, la Maria, envoltada de prestatgeries de fusta i portades plenes de somnis aliens.

Una llibreria per perdre’s per la secció infantil i juvenil. Un recull d’editorials petites, de dibuixos exquisits de mirar sense presa en el sofà de pell negre per delectar-se, tot ordenat per edats.

Poetes catalans. Joan-Elies Adell.

Un recomano una lectura PISTES FALSES de Joan-Elies Adell. Un poemari que em supera per la seva bellesa.



...una conversa gairebé obligada sobre les lesions que la memòria sempre infligeix...




SEMPRE arriben alguns moments
de calma, més certs que no pas
un somni, en què raonar
el dolor també significa
voler aprendre més coses
sobre els altres. Tot queda
infectat d'una estranya
lluminositat, momentània,
capaç de trencar el cercle
de la indulgència, com l'esquinç
brut d'un desordre deslliurat
a traves. Provoca el despreniment.

Per si ho arribessis a llegir: Joan-Elies, gràcies pels gargots versejats de tinta negra i saber abstraure’m del voltant d’un bar, amb calma, rere una bellesa 'primària' d'arquitectura poètica.

Poetes catalans. Marc Masdeu.

MARC MASDEU. Els Escalfadors. 2004.


La competició original

La competició no era entre ella i jo...

(l'agressió brusent de la intel·ligència
escantonada a cops de peu
procedia a esculpir altres fantasmes:

s'imposava la variable invariable,
els terminis vençuts,
l'almoina estèril,
el silenci cornut.)

La competició érem ella i jo,
no podia existir sense nosaltres;
com gairebé res. Perquè no som més
que el punt i seguit després de la mort
que es reprodueix a cada desig
impossible perquè sí.

eròtica

Un cop els llums de Nadal s’han desat a l’altell, he començat a enllaçar versos eròtics…
Tinc un desfici imaginari, tinc que reconeixeu, he deixat de censurar la vergonya i l’he escampada per fulls, això sí, amb lletra petita i escrita a mà amb retolador negre. El plaer d’escriure a mà em fa descobrir les rimes ben sonants sota el meu mirall.

I, per fi, hi ha les mans
damunt la suor imaginària
nua de vergonya, entre cames.

POEMES DE FAMÍLIA

Divendres 11, a les 19:30h
La Sala d’Actes de la Casa Elizalde de Barcelona

(c. València, 302)


Veniu a sentir llegir poesia escrita!

Recital de música i poesia sobre la família a càrrec de depoètica.

Amb la presència d’un grup de consumidors de poesia (Laura Dalmau) que hem col·laborat amb la coordinació d’Adriana Ferran Pardines.

Carta al Reis Mags

S'acosta la Nit de Reis, on es farà realitat la màgia dels infants. Moments de placidesa en què tot s'agombola, xiuxiuejant innocència.
Com m'agradaria creure en l'il·lusió i flairar el seu cos femení, somiador?


Prop de la finestra, a puntetes, el temps se m'ha endut mossecs de bells somnis fidels... Puc descarregar-me llibres de poesia i pel·lícules de personatges famolencs, saviesa i somnis escrits, fins i tot companyia per la carn d'olla... però quan els dies siguin caducats qui clickarà els meus somnis perduts?

Bon...

Any 2008


Voldria escriure
amb força,
de foc els versos
sense deixar entreveure
ni l'ombra dels meus dubtes.


Montserrat Abelló
Dins l'esfera del temps

Acomiadem el 2007

Rere un poema de Maria Mercè Marçal



El vell matalasser
duu núvols per bufanda,
melangia al bigot
i uns pals batibullaires
que trasmuden els flocs
en fulls de calendari
-viatgers, anys amunt
en cerca de paraules
desterrades fa temps
a les golfes més altes,
quan l'hivern destapà
el bot gros dels mals aires-.
El vell matalasser
duu núvols per bufanda:
bé els esbandirà el sol
que té sota la màniga.

Delirium

Un circ sensorial rere un nom DELIRIUM, un espectacle d’acrobàcies, ballarins, percussió africana, hologrames i elements multimèdia, acompanyat d’una música excepcional.

Foc. Percussió. Veus.
Fils de mans que s’engronxen
en capdells de cossos embalsamats
rere un sortilegi blanc de dansaires,
llançats a desfilar per l’aire
dins l’esfera del delirium
allargada per tambors africans
d’un circ de telons elàstics.

Maria Mercè Marçal

Negar-me en tu desposseir-me
d’aquesta rigidesa que m’emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l’ eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s’ageganta i s’incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l’empremta
vivent, imperceptible, de l’amor sobre l’aigua.

Adrienne Rich

A una poeta

El gel es trenca sota la pala
de metall un altre dia
rere els vidres glaçats llum boirosa
crueltat de l'hivern bloquejada la vida
t'embolcalla als vint
amb un barnús vell tot brut
de taques de llet de llàgrimes de pols

mentre rasques l'ou enganxar al plat
ressec de l'infant treus el tel
de la llet ara freda escorres bolquers
El llenguatge flota a punt de desaparèixer
encarnat sospira el tub fluorescent
primari afirma el dibuix gastat del terra
i dalt al sostre en el guix que penja riu la imago
i molt em temo que deixaràs d'existir
abans la teva ploma no espigoli en el teu cap farcit d'idees

perquè no ets suïcida
però ningú d'això en diu assassinat
Petites boques exigents et xuclen: Això és amor

No ho dic per a tu
que lluites per escriure les teves
paraules forcejant contracorrent
sinó per a aquelles altres dones emmudides
per la solitud la pols bosses de plàstic que vessen
i criatures en una casa
on el llenguatge flota i fila
avortament en
el bol




Trad. Montserrat Abelló, Cares a la finestra 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX

Va de premis...

De novetats, de conferències, de traduccions, de clàssics, de poesia, amb què diferents editorials ens inunden la temporada per desintoxicar-nos de la nostra realitat. La vella realitat que retrata els sentiments humans, amagats darrere la modèstia d’escriptors que només tenen noms, verbs, adjectius –no tots-, i paraules entrellaçades a grapats que ens ofereixen amb la mà oberta al seu amfitrió: un personatge famolenc rere una consciència. La terra és ferma, no es mou davall el nostre caminar, però hi ha persones que sota un pentagrama saben bressolar les restes de pols poètica que reposen al damunt. Aquesta pols que s’alimenta d’anys d’experiència; aquests esgraons que ens fan pujar per la llibreria sense entendre el seu mig endreç.

L’escriptura és com un silenci ressentit que gesta dins, obligat a explorar-se en el punt neuràlgic dins de llençols nets de sentiments. Sols resten les pàgines llegides, assaonades, l’única veritat no assecada per carències necessàries. No ens limitem a escriure per fruit de l’atzar sinó que ens autoconvidem a publicar. I enguany, publicar en català es tradueix en guanyar un premi prou significatiu, sense comptar la intencionalitat del nou jurat.

I com deixa palès en Carles Hac Mor en el seu poemari M’he menjat una cama, Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2003, publicat per Edicions Proa:

Significats atzarosos. Collage retallat.
Manca de gràcia, d’imaginació, de disseny
intencional. Histèria descontrolada.

Nota d’un membre de jurat de premi literari

− Cal que em preocupi pel currículum que no tinc? Un entramat insòlit dins el món de la poesia.

Somnis de molsa

He embastat amb fils de molsa
les boles de colors al volt de la casa.
La tendresa florida en la vostra mirada
daura l’enrenou de la festa,
en un petit desig de regal obert.
Un altre somni impertorbable
restarà desat a la memòria
per quan el vent bufi
falsos reis d’ivori, goluts de temors.
He empès el bleix a l’entrada
per si les ombres blanques s’acosten
folles sota el glaç. És Nadal!

El Nàufrag

El proper dimarts 4 de desembre de 2007 a les 19:30 a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la presentació del llibre

EL NÀUFRAG

Joan Adell Álvarez
Premi Rei en Jaume de Narrativa Breu 2006

La presentació anirà a càrrec de l’escriptora Alícia Gili
amb la col·laboració de l’escriptora Sílvia Romero,
prologuista de la novel·la presentada.

El poeta Jordi Puerta llegirà fragments de l’obra.

Aigua, núvol, pluja, vent…

Rere la cançó de Joan Isaac s’alça el pròleg del mateix autor, Aigua, núvol, pluja,vent… un poemari de Joan Adell damunt papers en blanc, com si les ferides es guarissin per un repte, la vida d’una filla.
És tracta d’un bellíssim poemari de 32 versos, un monòleg interior d’una veu sensiblement extraordinària i madura.



En uns versos ens dius: «se’m fa difícil quantificar a pes el teu desig de viure o de morir». Gràcies per compartir aquest petit tros de vida...

Tu m’ho expliques perplexa
i espantada. No ho entens.

T’imposen la presència obscena
i humiliant d’una infermera
profanant la teva intimitat.

Jo tampoc ho puc entendre.
Tal vegada, per guarir
una ànima esquerdada
cal despullar-la, d’antuvi,
de la seva dignitat.

Joan Adell Alvarez®

Poesies

Bulímia de cares menudes

La nina de drap diu: Tapa’t la nuesa.
Vol aprimar-se amb la pell blanca
xopada d’ideologies sense pèl.
Ha descobert l’efecte òptic
d’un cos, les mans amb olor a saliva
i el fred de la consciència rentada
sense haver d’engendrar cap àpat.
L’aigua li trenca el color vermell
perfumant la seva habitació adolescent.
Les joguines fa temps que estan oblidades,
dormisquegen escoltant el soroll
de la cadena en silenci, obstinada.

Poesies

Hemorràgia de mots

Ens alcem en nom propi
en una hemorràgia de mots;
els rentarem estenent-los al deler.
La mà esclatarà dòcilment
desfent la inquietud, emmudint
el cordó que separa els contorns enfebrits.
Fluctuarem sota una voluntat aferrissada,
un flux de flor vermella cabussada
murmurant: - Aquesta és la meva sang
en empremtes d’obscenitats, alliberades.

Poetes catalans. Joan-Elies Adell

Us deixo paraules pròpies de Joan-Elies Adell del seu poemari ENCARA UNA OLOR, dividit en quatre apartats Ultramar, Les cares de l’instant, Com un cos i El ma en bellesa.

Si hagués de definir el llibre en un verb, li posaria ‘desenredar’. Desenredar el llenguatge amb una fragilitat plena de bellesa creativa.

POTSER
Sovint només és el potser
allò que importa. Potser el so
d’una veu neutra que et saps
incapaç de reconèixer
o el simple to d’una cançó
que et resulta ja insignificant.
Potser deixar encès el llum
i projectar les ombres
del teu cos nu mentre
es multipliquen en l’entrefosc.
Potser assumir simplement
la banalitat de les coses
mentre fas veure que es tracta
d’una olor difusa
que s’instal·la de tard en tard
en les terrasses de superfície llisa.
Joan-Elies Adell®

ET FAIG EXISTIR
Començ de dir el que em crema les paraules.
Brutes de temps, conscient de quanta pols
roman a les entranyes, dient coses
que a ningú no importen, importunes,
em reconeixeré tot palpant-les.
Són meues durant aquest breu transcórrer,
les posseixo amb la constància
gasiva de qui vol assaborir
cada matís, cada accent, cada flaire.
Tot i sabent-les abrusants i efímeres
les faig existir ara que les llegeixo.
Són paraules tan doloroses com
aquesta mar que es desdiu en la fugaç
insolència d’un no-res perpetu.
Joan-Elies Adell®

Post

El temps s’apressa a engolir fantasmes
-ara que són meus, de dia i de nit.

Poesies

Com es fan els r e c o r d s ?

Ara ja no recordo com era el tacte
de les teves mans ni com reies,
tot comptant els diumenges al matí
en una estesa plena de distància.
Se’m dissolen les olors de sabó
dins de nius d’aigua salada,
entre d’altres històries llençades
ara que he deixat caure les fulles
desant la calma.

I jo em pregunto: Com es fan els records
si s’han desprès de mi?

Poesies

La vellesa d’un nom

A l’interior de la seva fragilitat
despertes aquest cos que dorm,
en el mutisme d’una malaltia
massa propera, impermeable a la resta,
i on només parla el seu idioma
plegant mocadors per les quatre arestes.
Amb la roba necessària, sense neguit,
s’envolta d’imatges efímeres d’un passat
alentint la seva marxa particular.
I et preguntarà si ets la seva filla
al recer d’una oculta tendresa
pel vol d’una memòria fragmentada
entre besades de somnis de vell infant.
A l’interior del teu arbre sublim
d’on habita l’oblit en un cos amat
des de fa tants anys, amb reclams
i passadissos amunt i avall,
el meu cor enveja aquesta bella serenitat
on una carícia és sols una carícia
que trena el rumb d’una família.

Laura Dalmau®

a Carme Sardó

Fundació Akwaba

Fundació Akwaba presenta: JOCS DE GUERRA, COSA D’INFANTS, editat per Fundació Akwaba i Ed. La Quadriga.

Avui es presenta a la Llibreria Ona, a les 19h, el llibre Jocs de guerra, Cosa d’Infants. Amb la participació dels autors, Alícia Gatxica i Sílvia Romero, lectures de Jordi Puerta i Mercè Rigo i la música de Gunjam Band.

El llibre, així com el CD de música del grup Gunjam Band amb la seva cançò Alerté, sobre els nens soldats, i els materials didàctics per les escoles formen part de la campanya, I després de la guerra què? Que vol alertar i conscienciar a la nostra societat sobre les conseqüències d’una guerra per la població civil.

Jocs de Guerra, cosa d’infants, vol mostrar a la nostra societat, a través dels relats i dels dibuixos dels nens i nenes que han estat soldats o que han hagut de fugir, víctimes del conflicte, que la guerra afecta en primer lloc a les dones i als infants. Aquests infants i joves en algun moment al llarg del conflicte han estat acollits al Centre Gonfreville dins el programa d’acollida de joves que porta a terme Fundation Akwba Cote d’Ivoire en col·laboració amb l’UNICEF.

Poetes catalans. Lluís Calvo.

POEMA TRANSCENDENT

Hi ha qui evita, com una pesta o un conjur,

l'excessiva transcendència del discurs:

el verb alat, la idea ignota

o, ras i curt,

tot allò que vagi més enllà

dels tràfecs quotidians.

N'hi ha, tanmateix, que diuen molt

-o poc- sense dir res.

Res a dir:

si diuen res.

Però n'hi ha també que ho afirmen

com un mèrit o una gràcia

en acord disminuït:

galls infatuats en el corral

de l'estupidesa i la buidor;

o, pitjor encara, intel·ligentment malignes

per quatre monedes rovellades

i una mica de brillantor a un ego trist.

El retaule podria titular-se

la ignorància és atrevida

o el modus vivendi de la inanitat:

condició postmoderna

amb la immanència del vent

que no destorba l'oïda,

o agitació d'àlbers rere la tanca

que és entrevista en el llindar

d'allò evident que mai no ho és.

Qui no mira més enllà

-o qui no veu més coses

en l'aparença del visible-

no pot dir-se, mai, poeta.

Allò senzill, altrament, sempre és

allò transcendent:

tothom pot veure-ho

si té els ulls de mirar.

O si captura, obsés,

la visió fugissera i resplendent.

Perquè mai s'ha de confondre

la pròpia incompetència

amb un cànon esbravat:

aquí, o a Sant Petersburg,

el vi dolent rebaixat amb gasosa

és beuratge peleón de quatre xavos.

I poca cosa més.

Així doncs, que cadascú es qualifiqui a si mateix

com més li plagui.

I que la mentida esdevingui el flagell

de la pròpia impotència.

Encara que això soni, d'entrada,

massa transcendent.

Lluís Calvo®

X Nit de Poesia

Dins el 7è Festival de poesia de Sant Cugat, el dissabte vam gaudir de la X Nit de Poesia escoltant la veu d'un excel·lent repartiment de poetes,

Carles Camps, Antonina Canyelles, Mireia Companys, Andreu Gomila, Jordi Julià i Ponç Pons

amb l'actuació musical de Maria del Mar Bonet i Manel Camp.

Però d’aquesta nit poètica n’extrec un delit, el meu propi, els versos del JORDI JULIÀ

Tortugues

Es feréstec i trist aquest so fosc:
les tortugues copulen al jardí.
S’escometen, i fugen, i s’atrapen,
intenten acoplar-se però els costa,
encara que la força dels seus gens,
un ímpetu ancestral que els crema endins,
desitja sobreviure-les, usar-les,
i els fa cremar la sang sota la closca.
L’escut del ventre topa amb la cuirassa,
i no es miren ni es troben la carn rèptil.
Fa soroll el plaer que els porta al risc
de quedar panxa enlaire i no tombar-se,
quietes i sense alè, cuites pel sol;
que el principi vital que mou l’espècie
ja s’ha perpetuat amb l’individu.
És feréstec i trist aquest so fosc,
com els crits i els gemecs que fa la nit.
Jordi Julià®

Premi de poesia Margarita Wirsing Bordas

Divendres al vespre s'han otorgat els Premis Literaris ÀNCORA , organitzats pel Setmanari ÀNCORA i tenen la col·laboració i patrocini de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, Obra Social Caixa Sabadell, Departament de Cultura de la Generalitat i Radio Sant Feliu.


El Premi de Poesia l'ha guanyat la barcelonina Lena Paüls, per l'obra Teló de fons. Dins d'aquesta mateixa categoria es van atorgar dos accèssits a Jesús Garcia Boadella per Vint-i-sis, i a Laura Dalmau Fernández per Rere la línia.

短歌

Si no et parlo
encara existeixo
perquè t’escolto.

Amollo cada mot viu
punt vulnerable obert.

Una finestra ...

Hi ha dies que romandries de cara a la finestra per tan sols escoltar la remor de les onades a l’aire i que el reflex del sol en el mar blau gris no et deixés veure més enllà. La meva ment creix, està arribant als seus límits, més enllà de mi. Si pogués escriure aquesta dualitat però el sentiment és dèbil i no m’omple la sang aquest matí de dilluns. S’enfronten l’egoisme i la complicitat com un fil a sostenir sense paret de color blanc. Ningú m’ha obert un llum encès fins tard ara que torna el fred.

Premis Literaris

La meva poesia s’inicia en un premi amb un recull de poemes de regust sensual, un accèssit pel Premi de Poesia Margarida Wirsing i Bordas de Sant Feliu de Guíxols...

Des de la Sala de Plens de l’Ajuntament...

Virginitat

Xucles els meus contorns
a banda i banda
amb el cos obscè,
usurpant les meves cames
més altes,
retrobant aigua d’olor
més enllà del desig
entre l’arrel desflorada.

Laura Dalmau (Barcelona, 1970)

Jocs de Guerra, cosa d’infants

El 26 d’octubre, a les 19:00h, a la Tecla Sala de l’Hospitalet del Llobregat

Presentació del llibre Jocs de Guerra, cosa d’infants

En aquest llibre s’han reunit les voluntats de diverses persones i entitats: Fundació Akwaba, Alícia Gili, Sílvia Romero i altres col·laboradors.
Un llibre on els protagonistes són els infants guerrers sense pilotes de drap per jugar de Bouaké.

Jocs de Guerra, cosa d’infants ens endinsa a un món desconegut de conflictes des de la infantesa, ple de poemes i d’històries que giravolten els sentiments propis perquè hi ha cops que ens oblidem del privilegi que tenim al poder escollir, tan sols això. Històries personals que m’han copsat més enllà de les paraules, per la senzillesa del saber sobreviure de la mentalitat humana, prioritats que van marcar un futur de nens i nenes esdevenint la mort o la vida a la terra; aquella terra vermellosa, cansada, que van llaurar les bales amb els sospirs oblidats dels nens de guerra.

Poema: Agafa-la!

...
Després d’una nit
en venia una altra:
amb un cop de peu
la pilota llançava
i s’abalançava
al damunt meu.
Jo era un joguina
que podia trencar:
Si se li esberlava
em podia canviar.
Al final vaig aprendre
que no podia escapar
que no havia sortida
per fugir d’allà.
Al final vaig aprendre
a jugar de nou
amb els fills que em naixien
sense saber com.
Jugava de dia,
plorava de nit,
i en l’entremig
només obeïa.
I ara esteu vosaltres
enlloc del meu sergent
i puc recuperar
la meva pilota.
Però ja no puc trobar
malgrat hi posi afany
aquells jocs innocents
de quan era infant.
...

El dia 26 d’octubre a la Tecla Sala de l’Hospitalet del Llobregat presentació del llibre per part de la Sílvia Romero amb lectures de Jordi Puerta Sardó i Mercè Rigo.

Poesies

Dies roses, sol d'infantesa,
oreig d'una cridòria amorosida
contagia un desig mímic
d'aromes d'un cançoner ingenu.

Fira del Llibre de Frankfurt

Discurs de Quim Monzó, crec que primer hauríem de reflexionar en silenci...

Una tremolor de petites veritats

El cos s’ofegava per la tremolor, resseguint-la. L’aire es va tornar tebi, vencent la voluntat de sobreposar-se davant aquell pensament confús. Va tancar els ulls per poder plorar, trasbalsada, agafant-se fort les cames sense poder escoltar la seva veu. Ell no s’atrevia a acaronar-la, no comprenia la seva reacció, encara era massa viu el deler vers aquell cos nu.

Era una tremolor de petites veritats. La Laura ho sabia, era plenament conscient. Les llàgrimes reeixien el silenci glaçant els seus mots en records que s’amagaven per la pròpia por. Havia vist la seva fugida.

Arraulida d’aquelles imatges, sense obrir els ulls, temptant aquell secret esberlat, va embolcallar-se de l’escalfor del seu company, encara íntima d’haver fet l’amor. La dolçor va recórrer la Laura entre llençols mullats, colpejant la fragilitat d’aquell amor.

Poesies

Hi ha versos que s’acaben sols
en un punt, en un indret precís.
Recapitular mots és fàcil
no cal explicar la nostra ambició,
tan sols molt aire fresc
per penetrar en els millors secrets.
Hi ha un perill: somiar de nit,
confondre poesia i sentiment,
i posar un rostre palpable a la pell.
La vida és massa incontrolable
fins i tot per a uns somnis de poeta.

La democràcia de la bellesa

La bellesa està condicionada a una dimensió social, cultural, no és una idea de perfecció sinó una percepció subjectiva. En la nostra història no hi ha existit cap estereotip de bellesa que s’hagi sostingut al llarg dels temps.

Comparteixo la condició de bellesa mitjançant la mirada i les emocions. I com cada cosa s'hi pren tot el temps que necessita, jo he entès que les persones som una suma de característiques que ens fan ser atractives als ulls de qui ens mira. Crec que hem de re-aprendre a mirar-nos més obertament, a fer de la bellesa una democràcia.

La bellesa esdevé com un aprenent de poeta, com una resposta enamorada, fins i tot de nosaltres mateixos.

Poesies

La golafreria em punxa la son
trampejant petits fulls en blanc
sense deixar bullir-me la sang,

aquesta que ara em recorre el cos nu
en contradiccions folles d’un autor.