8/11/07

Poesies

La vellesa d’un nom


A l’interior de la seva fragilitat
despertes aquest cos que dorm,
en el mutisme d’una malaltia
massa propera, impermeable a la resta,
i on només parla el seu idioma
plegant mocadors per les quatre arestes.
Amb la roba necessària, sense neguit,
s’envolta d’imatges efímeres d’un passat
alentint la seva marxa particular.
I et preguntarà si ets la seva filla
al recer d’una oculta tendresa
pel vol d’una memòria fragmentada
entre besades de somnis de vell infant.
A l’interior del teu arbre sublim
d’on habita l’oblit en un cos amat
des de fa tants anys, amb reclams
i passadissos amunt i avall,
el meu cor enveja aquesta bella serenitat
on una carícia és sols una carícia
que trena el rumb d’una família.

Laura Dalmau®


a Carme Sardó