Acomiadem el 2007

Rere un poema de Maria Mercè Marçal



El vell matalasser
duu núvols per bufanda,
melangia al bigot
i uns pals batibullaires
que trasmuden els flocs
en fulls de calendari
-viatgers, anys amunt
en cerca de paraules
desterrades fa temps
a les golfes més altes,
quan l'hivern destapà
el bot gros dels mals aires-.
El vell matalasser
duu núvols per bufanda:
bé els esbandirà el sol
que té sota la màniga.

Delirium

Un circ sensorial rere un nom DELIRIUM, un espectacle d’acrobàcies, ballarins, percussió africana, hologrames i elements multimèdia, acompanyat d’una música excepcional.

Foc. Percussió. Veus.
Fils de mans que s’engronxen
en capdells de cossos embalsamats
rere un sortilegi blanc de dansaires,
llançats a desfilar per l’aire
dins l’esfera del delirium
allargada per tambors africans
d’un circ de telons elàstics.

Maria Mercè Marçal

Negar-me en tu desposseir-me
d’aquesta rigidesa que m’emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l’ eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s’ageganta i s’incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l’empremta
vivent, imperceptible, de l’amor sobre l’aigua.

Adrienne Rich

A una poeta

El gel es trenca sota la pala
de metall un altre dia
rere els vidres glaçats llum boirosa
crueltat de l'hivern bloquejada la vida
t'embolcalla als vint
amb un barnús vell tot brut
de taques de llet de llàgrimes de pols

mentre rasques l'ou enganxar al plat
ressec de l'infant treus el tel
de la llet ara freda escorres bolquers
El llenguatge flota a punt de desaparèixer
encarnat sospira el tub fluorescent
primari afirma el dibuix gastat del terra
i dalt al sostre en el guix que penja riu la imago
i molt em temo que deixaràs d'existir
abans la teva ploma no espigoli en el teu cap farcit d'idees

perquè no ets suïcida
però ningú d'això en diu assassinat
Petites boques exigents et xuclen: Això és amor

No ho dic per a tu
que lluites per escriure les teves
paraules forcejant contracorrent
sinó per a aquelles altres dones emmudides
per la solitud la pols bosses de plàstic que vessen
i criatures en una casa
on el llenguatge flota i fila
avortament en
el bol




Trad. Montserrat Abelló, Cares a la finestra 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX

Va de premis...

De novetats, de conferències, de traduccions, de clàssics, de poesia, amb què diferents editorials ens inunden la temporada per desintoxicar-nos de la nostra realitat. La vella realitat que retrata els sentiments humans, amagats darrere la modèstia d’escriptors que només tenen noms, verbs, adjectius –no tots-, i paraules entrellaçades a grapats que ens ofereixen amb la mà oberta al seu amfitrió: un personatge famolenc rere una consciència. La terra és ferma, no es mou davall el nostre caminar, però hi ha persones que sota un pentagrama saben bressolar les restes de pols poètica que reposen al damunt. Aquesta pols que s’alimenta d’anys d’experiència; aquests esgraons que ens fan pujar per la llibreria sense entendre el seu mig endreç.

L’escriptura és com un silenci ressentit que gesta dins, obligat a explorar-se en el punt neuràlgic dins de llençols nets de sentiments. Sols resten les pàgines llegides, assaonades, l’única veritat no assecada per carències necessàries. No ens limitem a escriure per fruit de l’atzar sinó que ens autoconvidem a publicar. I enguany, publicar en català es tradueix en guanyar un premi prou significatiu, sense comptar la intencionalitat del nou jurat.

I com deixa palès en Carles Hac Mor en el seu poemari M’he menjat una cama, Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2003, publicat per Edicions Proa:

Significats atzarosos. Collage retallat.
Manca de gràcia, d’imaginació, de disseny
intencional. Histèria descontrolada.

Nota d’un membre de jurat de premi literari

− Cal que em preocupi pel currículum que no tinc? Un entramat insòlit dins el món de la poesia.

Somnis de molsa

He embastat amb fils de molsa
les boles de colors al volt de la casa.
La tendresa florida en la vostra mirada
daura l’enrenou de la festa,
en un petit desig de regal obert.
Un altre somni impertorbable
restarà desat a la memòria
per quan el vent bufi
falsos reis d’ivori, goluts de temors.
He empès el bleix a l’entrada
per si les ombres blanques s’acosten
folles sota el glaç. És Nadal!

El Nàufrag

El proper dimarts 4 de desembre de 2007 a les 19:30 a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la presentació del llibre

EL NÀUFRAG

Joan Adell Álvarez
Premi Rei en Jaume de Narrativa Breu 2006

La presentació anirà a càrrec de l’escriptora Alícia Gili
amb la col·laboració de l’escriptora Sílvia Romero,
prologuista de la novel·la presentada.

El poeta Jordi Puerta llegirà fragments de l’obra.

Aigua, núvol, pluja, vent…

Rere la cançó de Joan Isaac s’alça el pròleg del mateix autor, Aigua, núvol, pluja,vent… un poemari de Joan Adell damunt papers en blanc, com si les ferides es guarissin per un repte, la vida d’una filla.
És tracta d’un bellíssim poemari de 32 versos, un monòleg interior d’una veu sensiblement extraordinària i madura.



En uns versos ens dius: «se’m fa difícil quantificar a pes el teu desig de viure o de morir». Gràcies per compartir aquest petit tros de vida...

Tu m’ho expliques perplexa
i espantada. No ho entens.

T’imposen la presència obscena
i humiliant d’una infermera
profanant la teva intimitat.

Jo tampoc ho puc entendre.
Tal vegada, per guarir
una ànima esquerdada
cal despullar-la, d’antuvi,
de la seva dignitat.

Joan Adell Alvarez®

Poesies

Bulímia de cares menudes

La nina de drap diu: Tapa’t la nuesa.
Vol aprimar-se amb la pell blanca
xopada d’ideologies sense pèl.
Ha descobert l’efecte òptic
d’un cos, les mans amb olor a saliva
i el fred de la consciència rentada
sense haver d’engendrar cap àpat.
L’aigua li trenca el color vermell
perfumant la seva habitació adolescent.
Les joguines fa temps que estan oblidades,
dormisquegen escoltant el soroll
de la cadena en silenci, obstinada.

Poesies

Hemorràgia de mots

Ens alcem en nom propi
en una hemorràgia de mots;
els rentarem estenent-los al deler.
La mà esclatarà dòcilment
desfent la inquietud, emmudint
el cordó que separa els contorns enfebrits.
Fluctuarem sota una voluntat aferrissada,
un flux de flor vermella cabussada
murmurant: - Aquesta és la meva sang
en empremtes d’obscenitats, alliberades.

Poetes catalans. Joan-Elies Adell

Us deixo paraules pròpies de Joan-Elies Adell del seu poemari ENCARA UNA OLOR, dividit en quatre apartats Ultramar, Les cares de l’instant, Com un cos i El ma en bellesa.

Si hagués de definir el llibre en un verb, li posaria ‘desenredar’. Desenredar el llenguatge amb una fragilitat plena de bellesa creativa.

POTSER
Sovint només és el potser
allò que importa. Potser el so
d’una veu neutra que et saps
incapaç de reconèixer
o el simple to d’una cançó
que et resulta ja insignificant.
Potser deixar encès el llum
i projectar les ombres
del teu cos nu mentre
es multipliquen en l’entrefosc.
Potser assumir simplement
la banalitat de les coses
mentre fas veure que es tracta
d’una olor difusa
que s’instal·la de tard en tard
en les terrasses de superfície llisa.
Joan-Elies Adell®

ET FAIG EXISTIR
Començ de dir el que em crema les paraules.
Brutes de temps, conscient de quanta pols
roman a les entranyes, dient coses
que a ningú no importen, importunes,
em reconeixeré tot palpant-les.
Són meues durant aquest breu transcórrer,
les posseixo amb la constància
gasiva de qui vol assaborir
cada matís, cada accent, cada flaire.
Tot i sabent-les abrusants i efímeres
les faig existir ara que les llegeixo.
Són paraules tan doloroses com
aquesta mar que es desdiu en la fugaç
insolència d’un no-res perpetu.
Joan-Elies Adell®

Post

El temps s’apressa a engolir fantasmes
-ara que són meus, de dia i de nit.

Poesies

Com es fan els r e c o r d s ?

Ara ja no recordo com era el tacte
de les teves mans ni com reies,
tot comptant els diumenges al matí
en una estesa plena de distància.
Se’m dissolen les olors de sabó
dins de nius d’aigua salada,
entre d’altres històries llençades
ara que he deixat caure les fulles
desant la calma.

I jo em pregunto: Com es fan els records
si s’han desprès de mi?

Poesies

La vellesa d’un nom

A l’interior de la seva fragilitat
despertes aquest cos que dorm,
en el mutisme d’una malaltia
massa propera, impermeable a la resta,
i on només parla el seu idioma
plegant mocadors per les quatre arestes.
Amb la roba necessària, sense neguit,
s’envolta d’imatges efímeres d’un passat
alentint la seva marxa particular.
I et preguntarà si ets la seva filla
al recer d’una oculta tendresa
pel vol d’una memòria fragmentada
entre besades de somnis de vell infant.
A l’interior del teu arbre sublim
d’on habita l’oblit en un cos amat
des de fa tants anys, amb reclams
i passadissos amunt i avall,
el meu cor enveja aquesta bella serenitat
on una carícia és sols una carícia
que trena el rumb d’una família.

Laura Dalmau®

a Carme Sardó

Fundació Akwaba

Fundació Akwaba presenta: JOCS DE GUERRA, COSA D’INFANTS, editat per Fundació Akwaba i Ed. La Quadriga.

Avui es presenta a la Llibreria Ona, a les 19h, el llibre Jocs de guerra, Cosa d’Infants. Amb la participació dels autors, Alícia Gatxica i Sílvia Romero, lectures de Jordi Puerta i Mercè Rigo i la música de Gunjam Band.

El llibre, així com el CD de música del grup Gunjam Band amb la seva cançò Alerté, sobre els nens soldats, i els materials didàctics per les escoles formen part de la campanya, I després de la guerra què? Que vol alertar i conscienciar a la nostra societat sobre les conseqüències d’una guerra per la població civil.

Jocs de Guerra, cosa d’infants, vol mostrar a la nostra societat, a través dels relats i dels dibuixos dels nens i nenes que han estat soldats o que han hagut de fugir, víctimes del conflicte, que la guerra afecta en primer lloc a les dones i als infants. Aquests infants i joves en algun moment al llarg del conflicte han estat acollits al Centre Gonfreville dins el programa d’acollida de joves que porta a terme Fundation Akwba Cote d’Ivoire en col·laboració amb l’UNICEF.

Poetes catalans. Lluís Calvo.

POEMA TRANSCENDENT

Hi ha qui evita, com una pesta o un conjur,

l'excessiva transcendència del discurs:

el verb alat, la idea ignota

o, ras i curt,

tot allò que vagi més enllà

dels tràfecs quotidians.

N'hi ha, tanmateix, que diuen molt

-o poc- sense dir res.

Res a dir:

si diuen res.

Però n'hi ha també que ho afirmen

com un mèrit o una gràcia

en acord disminuït:

galls infatuats en el corral

de l'estupidesa i la buidor;

o, pitjor encara, intel·ligentment malignes

per quatre monedes rovellades

i una mica de brillantor a un ego trist.

El retaule podria titular-se

la ignorància és atrevida

o el modus vivendi de la inanitat:

condició postmoderna

amb la immanència del vent

que no destorba l'oïda,

o agitació d'àlbers rere la tanca

que és entrevista en el llindar

d'allò evident que mai no ho és.

Qui no mira més enllà

-o qui no veu més coses

en l'aparença del visible-

no pot dir-se, mai, poeta.

Allò senzill, altrament, sempre és

allò transcendent:

tothom pot veure-ho

si té els ulls de mirar.

O si captura, obsés,

la visió fugissera i resplendent.

Perquè mai s'ha de confondre

la pròpia incompetència

amb un cànon esbravat:

aquí, o a Sant Petersburg,

el vi dolent rebaixat amb gasosa

és beuratge peleón de quatre xavos.

I poca cosa més.

Així doncs, que cadascú es qualifiqui a si mateix

com més li plagui.

I que la mentida esdevingui el flagell

de la pròpia impotència.

Encara que això soni, d'entrada,

massa transcendent.

Lluís Calvo®

X Nit de Poesia

Dins el 7è Festival de poesia de Sant Cugat, el dissabte vam gaudir de la X Nit de Poesia escoltant la veu d'un excel·lent repartiment de poetes,

Carles Camps, Antonina Canyelles, Mireia Companys, Andreu Gomila, Jordi Julià i Ponç Pons

amb l'actuació musical de Maria del Mar Bonet i Manel Camp.

Però d’aquesta nit poètica n’extrec un delit, el meu propi, els versos del JORDI JULIÀ

Tortugues

Es feréstec i trist aquest so fosc:
les tortugues copulen al jardí.
S’escometen, i fugen, i s’atrapen,
intenten acoplar-se però els costa,
encara que la força dels seus gens,
un ímpetu ancestral que els crema endins,
desitja sobreviure-les, usar-les,
i els fa cremar la sang sota la closca.
L’escut del ventre topa amb la cuirassa,
i no es miren ni es troben la carn rèptil.
Fa soroll el plaer que els porta al risc
de quedar panxa enlaire i no tombar-se,
quietes i sense alè, cuites pel sol;
que el principi vital que mou l’espècie
ja s’ha perpetuat amb l’individu.
És feréstec i trist aquest so fosc,
com els crits i els gemecs que fa la nit.
Jordi Julià®

Premi de poesia Margarita Wirsing Bordas

Divendres al vespre s'han otorgat els Premis Literaris ÀNCORA , organitzats pel Setmanari ÀNCORA i tenen la col·laboració i patrocini de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, Obra Social Caixa Sabadell, Departament de Cultura de la Generalitat i Radio Sant Feliu.


El Premi de Poesia l'ha guanyat la barcelonina Lena Paüls, per l'obra Teló de fons. Dins d'aquesta mateixa categoria es van atorgar dos accèssits a Jesús Garcia Boadella per Vint-i-sis, i a Laura Dalmau Fernández per Rere la línia.

短歌

Si no et parlo
encara existeixo
perquè t’escolto.

Amollo cada mot viu
punt vulnerable obert.

Una finestra ...

Hi ha dies que romandries de cara a la finestra per tan sols escoltar la remor de les onades a l’aire i que el reflex del sol en el mar blau gris no et deixés veure més enllà. La meva ment creix, està arribant als seus límits, més enllà de mi. Si pogués escriure aquesta dualitat però el sentiment és dèbil i no m’omple la sang aquest matí de dilluns. S’enfronten l’egoisme i la complicitat com un fil a sostenir sense paret de color blanc. Ningú m’ha obert un llum encès fins tard ara que torna el fred.

Premis Literaris

La meva poesia s’inicia en un premi amb un recull de poemes de regust sensual, un accèssit pel Premi de Poesia Margarida Wirsing i Bordas de Sant Feliu de Guíxols...

Des de la Sala de Plens de l’Ajuntament...

Virginitat

Xucles els meus contorns
a banda i banda
amb el cos obscè,
usurpant les meves cames
més altes,
retrobant aigua d’olor
més enllà del desig
entre l’arrel desflorada.

Laura Dalmau (Barcelona, 1970)

Jocs de Guerra, cosa d’infants

El 26 d’octubre, a les 19:00h, a la Tecla Sala de l’Hospitalet del Llobregat

Presentació del llibre Jocs de Guerra, cosa d’infants

En aquest llibre s’han reunit les voluntats de diverses persones i entitats: Fundació Akwaba, Alícia Gili, Sílvia Romero i altres col·laboradors.
Un llibre on els protagonistes són els infants guerrers sense pilotes de drap per jugar de Bouaké.

Jocs de Guerra, cosa d’infants ens endinsa a un món desconegut de conflictes des de la infantesa, ple de poemes i d’històries que giravolten els sentiments propis perquè hi ha cops que ens oblidem del privilegi que tenim al poder escollir, tan sols això. Històries personals que m’han copsat més enllà de les paraules, per la senzillesa del saber sobreviure de la mentalitat humana, prioritats que van marcar un futur de nens i nenes esdevenint la mort o la vida a la terra; aquella terra vermellosa, cansada, que van llaurar les bales amb els sospirs oblidats dels nens de guerra.

Poema: Agafa-la!

...
Després d’una nit
en venia una altra:
amb un cop de peu
la pilota llançava
i s’abalançava
al damunt meu.
Jo era un joguina
que podia trencar:
Si se li esberlava
em podia canviar.
Al final vaig aprendre
que no podia escapar
que no havia sortida
per fugir d’allà.
Al final vaig aprendre
a jugar de nou
amb els fills que em naixien
sense saber com.
Jugava de dia,
plorava de nit,
i en l’entremig
només obeïa.
I ara esteu vosaltres
enlloc del meu sergent
i puc recuperar
la meva pilota.
Però ja no puc trobar
malgrat hi posi afany
aquells jocs innocents
de quan era infant.
...

El dia 26 d’octubre a la Tecla Sala de l’Hospitalet del Llobregat presentació del llibre per part de la Sílvia Romero amb lectures de Jordi Puerta Sardó i Mercè Rigo.

Poesies

Dies roses, sol d'infantesa,
oreig d'una cridòria amorosida
contagia un desig mímic
d'aromes d'un cançoner ingenu.

Fira del Llibre de Frankfurt

Discurs de Quim Monzó, crec que primer hauríem de reflexionar en silenci...

Una tremolor de petites veritats

El cos s’ofegava per la tremolor, resseguint-la. L’aire es va tornar tebi, vencent la voluntat de sobreposar-se davant aquell pensament confús. Va tancar els ulls per poder plorar, trasbalsada, agafant-se fort les cames sense poder escoltar la seva veu. Ell no s’atrevia a acaronar-la, no comprenia la seva reacció, encara era massa viu el deler vers aquell cos nu.

Era una tremolor de petites veritats. La Laura ho sabia, era plenament conscient. Les llàgrimes reeixien el silenci glaçant els seus mots en records que s’amagaven per la pròpia por. Havia vist la seva fugida.

Arraulida d’aquelles imatges, sense obrir els ulls, temptant aquell secret esberlat, va embolcallar-se de l’escalfor del seu company, encara íntima d’haver fet l’amor. La dolçor va recórrer la Laura entre llençols mullats, colpejant la fragilitat d’aquell amor.

Poesies

Hi ha versos que s’acaben sols
en un punt, en un indret precís.
Recapitular mots és fàcil
no cal explicar la nostra ambició,
tan sols molt aire fresc
per penetrar en els millors secrets.
Hi ha un perill: somiar de nit,
confondre poesia i sentiment,
i posar un rostre palpable a la pell.
La vida és massa incontrolable
fins i tot per a uns somnis de poeta.

La democràcia de la bellesa

La bellesa està condicionada a una dimensió social, cultural, no és una idea de perfecció sinó una percepció subjectiva. En la nostra història no hi ha existit cap estereotip de bellesa que s’hagi sostingut al llarg dels temps.

Comparteixo la condició de bellesa mitjançant la mirada i les emocions. I com cada cosa s'hi pren tot el temps que necessita, jo he entès que les persones som una suma de característiques que ens fan ser atractives als ulls de qui ens mira. Crec que hem de re-aprendre a mirar-nos més obertament, a fer de la bellesa una democràcia.

La bellesa esdevé com un aprenent de poeta, com una resposta enamorada, fins i tot de nosaltres mateixos.

Poesies

La golafreria em punxa la son
trampejant petits fulls en blanc
sense deixar bullir-me la sang,

aquesta que ara em recorre el cos nu
en contradiccions folles d’un autor.

Desgavell farmacèutic

La xifra del benefici empresarial és manipulable, i si això se li afegeix la moda de les farmacèutiques internacionals, es transforma en un desgavell, això sí, comptabilitzat i protegit fiscalment.

Més enllà de voler esbrinar la virtut empresarial, la lleialtat predicada i altres garanties ingènues, ens trobem en un mercat laboral cosit de modes... passatgeres, no crec.
L’ èxit d’un país no esdevé per seguir somnis sinó per oferir portes obertes als qui hi treballen.
Les fusions han estat successores, a França Sanofi-Aventis, a Anglaterra GlaxoSmithKline i a Alemanya la Bayer Schering Pharma... Que esdevindrà a Catalunya? Acabarem treballant per l’empresa Nycomed o ens oferiran la porta per obrint-se mercat a la capital en empreses biotecnològiques?

Quina capacitat de decisió ens resta als empleats davant d’un expedient de regulació ?

Un verb, un sentit

v 1 tr Moderar, assuaujar.

Podria temperar el meu present però què en faig de tot el que ja he esdevingut.
Si la meva condició humana em deixés posar-me al bany maria ens temperaria per poder alçar el meu contorn... però que aconseguia? “tunejar-me”.

El meu estat d’ànim es tempera solament artísticament, deixant lliscar versos escrits. Escriure poesia és un acte individual, relativament breu, per compartir i amb el temps he après a traspassar els meus sentiments. Uns em diran que massa obertament però m’agrada escoltar-me mentre els meus dits respiren.

La meva retina es va obrir fa més d’un any rere unes ulleres de vidre per poder veure l’albada des de la platja.

Poetes de l'actualitat

NICOLE BROSSARD: POESIA I VIDA

De vegades llegim i ens trobem una sorpresa per als amants de la poesia, i podem ocupar aquests marges que ens resten del llarg del dia.

Una escriptora canadenca, Nicole Brossard, de versos femenins, plàstics, fins el punt de dibuixar-se sols damunt la sensualitat. Els seus poemes esdevenen moviment d’art visual, obrint perspectives a un joc lingüístic entre escriptora i lector.

DEMÀ
perquè el cos és dòcil
me'l sento bé damunt la teva pell
l'any que ve encara existeixo
juliol i abraçades perquè escolto
els mots alhora que la resposta
els meus llavis són intransigents
assenyalo els mots vius
no amollo l'abraçada
plena de conclusions terribles
vetllo sota els estels
amovible en l'oxigen
fervor durant molt de temps

Nicole Brossard

Poesies

Un poema dedicat a la Lilith

El joc de la vida

Deixes despert el teu silenci
per seguir sent jardinera
en un recinte de plecs arrelats,
entre mots que es mullen emmudits
en somnis d’una xarxa imaginària,
on cercaràs l’ombra d’un xiprer
sota el sol que lluu el teu nom, Olga.
Només et vull fer saber,
contrària al joc de la vida que,
en el món les distàncies són curtes
per mirar enrere.

Nou curs escolar

Avui s’inicia el curs escolar ple d’il·lusions i amb nous continguts en els llibres de text sense folrar... En el primer curs de primària integren la poesia, això sí, en castellà; més enllà del sentit estricte del poema, fomenta la imaginació creativa, el saber escoltar, el suggerir el silenci...
Assolirem tots plegats els millors resultats educatius? Això ja formarà part d’un altre post i quan les institucions ens permetin l’assistència com a pares, als contactes periòdics amb la professora, tot serà més educatiu.

Aprofito l’avinentesa per agrair les paraules de la allan lee... aquest soroll de les onades que ens portarà dolçament a l’ombra que ens vigila i les nostres ànimes es retrobaran per parlar serenament. Us convido a llegir-la, per la magnitud que embolcalla els seus poemes, els seus relats...

Un poema de "brisalls de mar"

camins

*

Ara,
que la raó
desmereix la tristesa
injusta de les nits
em nego a besar
la reclosa agonia
de la bruixa que viu
encadenada a mi
i al meu destí.

Mar

Auditori

El extraño viaje - Fangoria

No pretenc fer una crítica musical, d’això ja s’encarregaran altres personatges peculiars d’algun diari.
El concert va ser ahir a la nit a l’Auditori, on ja havia estat diverses ocasions però mai en un concert de música electro pop, i aquest cop amb so de guitarra.
Una posta d’escena espectacular, quasi dues hores de cançons a l’atzar de Fangoria (Olvido Gara i Nacho Canut). Un espectacle de llum i colors, de música en viu, i un Auditori en peus cridant a la seva heroïna.
Des d’aquella cançó “A quien le importa” d’Alaska i Dinarama dels anys 80, no havia tornat a escoltar res d’aquest grup emblemàtic i per què no dir-ho, ben particular.
La sala estava aglutinada per un públic entregat, majoritariament homosexual, ballant al ritme de Fangoria. El que més em va copsar és que em va agradar.

Post vacances

Avui, després d’arribar a terra estranya de gallines enfilades i mirades massa iguals, tanco les vacances d’un estiu irregular, ple de pluja i temperatures tardorenques, però enjogassat.

Ja sóc aquí, durant vuit hores, en una oficina gris; un patrimoni rutinari que he de donar les gràcies i tot.

Durant les vacances he escrit poesia en hores de silenci, versos que m’han acompanyat amb un somrís mentre les joguines dormien. Entre el desig del lliscar de les hores, esbrinant com aprendre cada dia a ser mare, amb els ulls ben oberts i un saber perdonar dolçament.
Fer poemes són paraules, el ressò de la meva pròpia veu... però el ser mare és una passió perenne que habita dins meu. Ells saben caminar però encara han d’aprendre a volar sense desafiar al buit...


Aquest trimestre de l’any sabré qui franqueja el mar en aquest patrimoni rutinari!

Poesies

Alça't al mirall

Les paraules creixen sense adonar-se’n,
s’afanyen com cucs temorosos, arrugats,
vers les cèl·lules desconcertades
encara dormides en una mena de dol,
per voler ser ànimes embellides de punt i seguit.
Arrosseguen relats sota un pseudònim
en majúscula –això sí, sempre mirant al melic.

Mentrestant t’enxamparà el mirall
ran de la llengua. A tu, sí, sense mi!
El dia lliscarà cenyit al cos impàvid.
No és fàcil ser viu entre mots d’astúcia.
Aquesta és la por que colpeja el full:
el ser immortal.

Poesies

Gestos per correspondència

E l nou dia s’obrirà amb rodes

ben subjectes, sense paraules en alça,

en la suavitat del silenci, el teu silenci.

No et preocupis pel que es trenca,

deixa que el plaer s’acosti al teu perfil.

No facis de mirall com si fos una tara,

de peces ben petites se’n fan trencaclosques.

És temps de recollir les gotes de pluja

sentint a l’hora la melodia de les petjades.

El vapor imagina el teu cant famolenc

ballant en pots plens de confitura.

La bellesa et truca a la porta

sota el teu cos nu, brillant d’imperfecció;

eixuga’l i que respiri damunt el palmell

estès, entre imatges massa fidels,

brollant un crit de follia.

Escriu el teu nom en blanc

i el veuràs reflectit en hores reals,

sense por, esclataran flors noves.

Per a tu jacobè,

Despertars

Despertars
Somnolència acollida per uns llavis anunciant l'albada, silent ja la tempesta fuig dels cors temperats per la vivència compartida.

Paraules de bella factura d’un matí de dimarts, paraules d’un poeta incitat per l’onatge humitejat. Gràcies OhCapità per fimbrar el meu cor.

http://www.youtube.com/watch?v=wlGi5VX7SmA

En terres eivissenques...

A ritme lent, rere el balandreig suau de l’onatge, m’espera l’albada tardana. Al vespre arribaré i em mullaré pels teus raigs de terra blanca i mediterrània, on llegiré en hores de silencis, un llibre regalat, adelitant els meus sospirs vora mar.

Bones vacances a tots!

Post

Darrers volums de paraules són publicats, sense imitacions, rere la xarxa cibernètica que ens envolta i que amb tota llibertat esdevenen experiències de la vida, confessen desitjos d’agradar i rebaten reflexions en veu alta sense cap espectador assegut al davant.
Escrivim paraules com a miratges del que som, una mena de sensualitat individual que ens serveix per esbrinar com sentim sense llegir en un replec de fulls, sense haver de justificar la magnitud de les nostres emocions.

Quina és la confluència entre la fantasia i la realitat? El demà. Les paraules són el demà, un demà que vetlla els nostres somnis de futur plens d’esperança, que bateguen en la línia de l’horitzó massa prop per absoldre aquest present que ens empeny.

Però aquests mots irrompen en la teva ànima balandrejada vora mar. Les teves llàgrimes són signes visuals que esdevenen plens de pors, executant el propi ball de pensaments, de sons nets, d’insomne. Llàgrimes que són l’oblit d’un passat, destil·lades de tendresa en el teu rostre colpejat. Afamades d’endur-se el neguit aliè, el que un dia va esdevenir un amor.
Núvols de veus arrapen el teu dolor en silenci. No permetis que asfixiïn tot allò que podria ser, d’un verb en present indicatiu.
Deixa’m recuperar-te sota aquests poemes encesos per la nit. Deixa’m ressonar dins teu sota llençols nets de sentiments i despertar-me en aquesta ressaca de dolçor a l’olorar el teu cos, mirallant-me en el fons de la teva pell, en la percussió dels meus llavis mullats summament gelosos del teu parlar.

He abocat en un parèntesi la meva por, palpant un sentiment de descoberta en sonora sintonia. L’he fet alçar per no malmetre-la en contra la meva ànima indeleble amb les finestres ben obertes.

Poesies

Miro el dia, amb el cos perfumat de tu,
sense por, enfilant-se per la porta,
aquella que es va obrir sola, sense rellotges.
He reprès el caminar al costat de les petjades
sota l’esguard del teu desig, vora del mar,
mentre les onades acaronen el meu estimar.
Miro el dia, bategant el teu nom de tendresa,
definint el que va esdevenir un vint-i-tres d’abril
ple de somriures eterns escrits en l’aire
entre roses rivetejades de complicitat,
que van fer de sinònims un futur, el nostre.
Miro el dia i ressegueixo el gust de la teva pell
espirant un bell somni de sentits compartits.

Un 14 de juliol del 98'

"Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida."


Avui és un dia per celebrar,

avui fa nou anys que em van diagnosticar Esclerosi Múltiple.


És el primer cop que ho dic amb veu alta, malgrat el cor se m’encongeix de por al sentir dir-ho per les meves pròpies paraules... però crec que ha arribat l’hora de dir-me la veritat a mi mateixa, i no amagar-me rere arraps de poesia.

Em fa fred mirar-me al cos per si algun dia el tacte se’m menja mitja vida però us diré (un secret): m’agrada massa la olor que fa el matí.

Sóc una persona amb un diagnosi benigne i amb un deure d’expressió; necessito que el meu esperit bufi el vent sense vacil·lar, sense cobrir cap ombra.

Fa tant de temps que hauria d’haver pres aquesta direcció però és ara que ordeno les paraules, assolint la bellesa del que sóc, sentint el tacte de les coses properes.

Algú em dirà: - És molt trist! –mentre em mira el cos, però ell no sabrà que jo sóc amant de la força insistent, mentre escruto l’horitzó del temps, del meu temps.

Som allò que volem ser i jo vull viure amb el cos ressonant-me.






14 de juliol del 2007

La Veritat, un àngel adormissat

Juliol, el setè mes de l’any, amb trenta-un dies, una unitat de temps que sempre he hagut de llegir “entre” línies de mots foscos però paraules senzilles.

Avui, dilluns, he estat cridada a judici, a resoldre un problema d’ètica entre germans. El so de l’escopeta entre els tres jutges està dictaminant a Madrid. Jo només vull gosar ésser la veritat!

Per fi, una obertura que clourà després de nou anys. S’eliminarà aquest monòleg constant que tinc vers a tu. Podria demanar al temps que tornés enrera per fer-te el meu germà però és fóra del meu abast.

Vam néixer per no ser germans. El meu desig és que volis ben lluny Sergi, amb la ronya del teu silenci! En definitiva, el teu silenci esdevindrà llum, la llum de la Veritat.

No hi ha lloc per a adverbis de temps, ja he après a sortir-me’n amb el cognom de la meva mare, aplegada als meus amics. La vida que tu cerques no la trobaràs mai, la tendresa de ser fill se t’ha esvaït entre les mans.

He plorat dins la gola, amb el somriure clavat davant la meva mare, abans nostra.

Un sentiment escrit que no vol esdevenir ni tan sols prosa poètica, és el torbament de la meva ànima.

Entre germans

La guerra ja no continua, la carn és forta,
el degoteig de la teva llunyania de marbre
fredíssim, balla sota els meus peus ja descalços.

Al cap d’una desena d’anys, d’enganys,
gravíssim el nom que invoques com a fill
forjant malvolença en veu de l’enemic.

Has arrencat aquesta indiferència
en cada passa que he caminat, vora l’aigua,
tot just tinc trenta-sis anys, i encara gràcies.

Jo no buscaré la venjança, no t’odiaré,
però oblidares el codi familiar i la meva lluita,
el meu afany per estimar, jo entre els drets dels altres.

Sabotejador de fils penjats, vine i passa,
t’enfrontaràs a la meva ànima,
no m’espantes, el meu cos té llum permanent.

La vergonya fluirà per la teva nuesa,
el dia que alcis entre ferides de fàbrica
engoliràs el teu propi dol, en solitud.

Moriràs orinant la ràbia que t’has endut
del salpebre que has evocat en la meva mare,
per un bocí de la vida, malparit.

Toquen campanes. El Poder Judicial t’ha condemnat.

Poesies

La pell del meu cos

Jugo a fer equilibris pels racons del meu cos
més enllà de la meva imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s’adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d’estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l’estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Ara balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la teva dolcesa.
I si se m’esborra el rastre de la pell?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida.

Post de Katie Melua

Podem enamorar-nos d'una cançó?

En el fons de la meva oïda s’endevina un somriure,
ventricular pluja de sensacions de la meva poesia.
Em persegueix el silenci de Torre Valentina,
de l’escuma de cristalls de roques aplanades
que xisclen embriagades de sal oberta,
estrafent el teu ballar dibuixat a l’albada
tot ressonant, arquitectura de paraules.

MULLA’T PER L’ESCLEROSI MÚLTIPLE

El dia 8 de juliol vols COMPRAR un somriure???

Des de l’any 1994, cada any es convida a tota la societat a mullar-se en el sentit literal de la paraula, llançant-se a l’aigua de la piscina més propera o comprant una tovallola, samarreta, motxilla, ulleres... a la parada que estarem al Club Esportiu MEDITERRANI de Barcelona.

A Catalunya aquest esdeveniment s’ha consolidat com el segon acte de solidaritat més multitudinari.


Us espero a la parada del CLUB!


Animeu-vos!!!

Prop del Solstici d'Estiu

Després de punts suspensius... comença el solstici d’estiu i tinc la necessitat de passejar prop de mar sense rumiar, sense rellotge, mentre m’acarona el sol per evitar aquest calfred que es limita a romandre dins meu...

… més enllà petites paraules espontànies, en la simplicitat de llur sensibilitat, en el somriure d’una persona especial:


Passat imperfect
marcat pel record nafrat en temps de guerres.

Present simple
per tot allò que esdeveniu junts amb la simplicitat de la naturalesa del vostres sentiments
recíprocs,
senzills
i tendres.

Futur perfect?
Tan sols és qüestió d'anys,
de temptejos,
de somnis per somniar,
d'abraçades que abraçar
de mots tendres i savis versos...
i caliu que destil·lar.

Ametista


Ara m'espera la nit més curta de l’any, el sortilegi emvellidor de la nit de Sant Joan, de ritmes i animació, de tires de banderetes, de la dolça coca de crema. I ballaré per foragitar els mals esperits vora el foc.

Un dia especialment emotiu.

Poesies

Com una titella

He esgotat els fils en el seu conjunt
balancejant un amor sense precedents,
de mans invisibles, recobertes de sal,
regulada per un plaer fred, sense nexe,
grotescament clandestí.
La meva fermesa emmudeix,
he trigat massa a repetir-m’ho,
arrossegant les paraules mentre em fascinava
alçar la veu en fulls blancs, entreoberts.
He tornat a prop de mi, del far,
ja no entenc d’amors fugissers
ni de cossos tapats amb roba d’abric.
Ara la claror juga amb mi, em somriu
sons semblants. Han esdevingut plaents.
La veritat canviarà la meva pròpia vida.

2.000 entrades

Vaig obrir aquest blog www.novembre1970.blogspot.com el 5 d’abril del 2006, un data especial a recordar.

En aquests prestatges personals he encabit poemes propis, presentacions de llibres, poesies de poetes catalans, fotografies i altres posts que han entrellaçat la meva vida, i que m’han adelitat amb comentaris, poemes del OhCapità i paraules belles més enllà de la sensibilitat.

No vull tenir por de la poesia escrita, poesia visual, poesia sonora…prefereixo albirar que la poesia amb les matemàtiques podrien fer taules exactes de sentiments transparents, de paraules precises i belles, de ritmes sostinguts sense ser justificats. La poesia ha estat per a mi un camí sensitiu, d’exaltació, per aprendre a escriure lletres traçades.

El meu cor no té calaixos ni un dipòsit per l’oblit. Tinc un desig obstinat a viure, com el mar que rep les onades suaus.

Gràcies a tots per somiar amb la poesia!!!

Post 14 de juny 2007

OhCapità

engolirem els teus mots xops de mar

mentre el vent s’enduu les gavines de la Torre.

Esfullarem a l’albada, descalços de neguit,

l’arrel del trasbals del sentiment del teu nom

enmig d’aigua gelada, amb una tendresa expiada.

Emmirallarem en els ulls noves rutes

sota besades brodades, complaents,

bategant els records, d’un passat, el nostre,

un vint-i-tres de juny d'enguany.

Poesies

No tinc prou versos a l’estómac

No tinc prou versos a l’estómac.
L’instint em provoca ventre amunt
desplegar en grau suprem les evidències,
factors casuals que m’han cargolat les mans.
Capbussada en un desfici dolç,
sense por, a puntetes mullo el desig
i el començo a digerir, entre plecs.
Ha arribat l’hora, l’anatomia té variants;
al ritme dels teus dits puc decidir.
Deixa que et pregunti
lletres amb vocals majúscules:
Vols delimitar-te amb mi?




Versos que reflecteixen desitjos, desitjos incontrolats per tu OhCapità


http://www.youtube.com/watch?v=JoFpgIbKSEs

Girona

La catedral de Girona, escollida la setena meravella de Catalunya.

La catedral de Girona ha estat escollida per votació popular com la setena meravella del patrimoni cultural material de Catalunya. Les altres meravelles seleccionades prèviament són la Seu Vella de Lleida, el conjunt arqueològic de Tàrraco, el monestir de Sant Miquel de Cuixà, la Sagrada Família de Barcelona, el Celler Cooperatiu de Gandesa i el centre històric de Vic.
L'elecció de les set meravelles és una iniciativa promoguda per l'organització de la Capital de la Cultura Catalana i s'ha fet per votació popular a partir d'un centenar de propostes d'arreu del territori. Des d'avui i fins al 5 de juny es pot votar per establir l'ordre definitiu amb què es presentaran les set meravelles de Catalunya. Les votacions es fan via telèfon mòbil mitjançant missatges de text




Notícia de cultura21

Poesies

Futurejar

Futur perfet d’esdevenir sense límits,

d’acoblar un desig per guanyar

murmurant als llavis molls

somnis que encaixen en successió.

Un nou enginy, un primer esbós

suspès en una pista nítida, esdevenen

sorra blanca per trepollar

l’origen d’un rumb predisposat

a tastar el nostre alfabet en verbs

de passat, present i futur.

No és massa tard, avui.

Ets veritat. Ets estimar.

Molt he estimat

Molt he estimat i molt estimo encara.

Ho dic content i fins un poc sorprès

de tant d'amor que tot ho clarifica.

Molt he estimat i estimaré molt més

sense cap llei de mirament ni traves

que m'escatimin el fondo plaer

que molta gent dirà incomprensible.

Ho dic content: molt he estimat i molt

he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga.

Des de l'altura clara d'aquest cos

que em fa de tornaveu o de resposta

quan el desig reclama plenituds,

des de la intensitat d'una mirada

o bé des de l'escuma d'un sol bes,

proclamo el meu amor, el legitimo.

Artista: Marta Castells i Sans. Tècnica mixta, 20 x 28 cms., 1996

Presentació: Verbes

Verbes (El Pati Blau Edicions) de Sílvia Romero.

Guanyador del III Premi Ramon Planes de Narrativa Breu.

Poesies

Omplint els llavis

Al capritx de ceps trèmols,
mans d’un escenari verge
gaudeixen de bells sons d’un país
concedits sense alçar gaire un sospir.
Brillen en reflex dels contorns
d’una mar entapissada de roques encrespades,
que s’ablaneix pel silent de la nit
sota un do d’amor orfe.
Somrius. Somric.
Viciem l’aire com dos apassionats
embogits d’absoluta innocència;
esgarrapes eixugant-te els llavis
en volves de somnis en veu alta:
Lliurar. Estimar.
El secret despunta en la meva mirada
feta llum, espurnejada, en terres de França,
en saber dir allò que m’oprimeix
suplicant l’indicatiu present d’un verb:
T’estimo.

Betty Boop

EROTISME SOM TU I JO

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

La presentació del llibre EROTISME SOM TU I JO es farà el dijous 17 de maig al Col·legi de Periodistes (Rambla de Catalunya, 10, 1r), a les 7 h del vespre.

Per a aquesta presentació, comptarem amb la presència del gran poeta, escriptor i traductor Miquel Desclot, especialista en el vessant eròtic de la poesia, que ens parlarà del nostre llibre i ens n’oferirà una visió crítica.

La contraportada de La Vanguardia

"Lucha por lo que quieres y serás feliz"

Tan sols us transcric unes paraules massa belles per deixar que la tinta se les endugui mar endins, de l’entrevista a Andreu Mateu (Primer espanyol en creuar l’Atlàntic a rem).

“Nunca sabrás lo que eres capaz de hacer hasta que lo intentes”
“En medio del océano puedes reflexionar sobre ti y las personas que quieres; valorar lo que tienes..."
“Con el de vivir la vida más despacio, con más disfrute. Hacer menos cosas al día y a mi ritmo, no al ritmo que impone la sociedad. Quiero buenas conversaciones y calma. El secreto es renunciar a cosas. Estoy convencido de que uno puede construir su felicidad. Construyendo su vida, siendo el artífice, el arquitecto, el que conduce el coche, y no el pasajero que se deja llevar”.

Ara les paraules ja poden esdevenir un pensament i fugir prop del rem.

Sant Jordi

23 d'abril de 2007

El dia de Sant Jordi relatsencatala.cat. té una parada a:

Rambla Catalunya 12 de Barcelona

L'horari de la parada serà de les 10 del matí fins a última hora. Posaran a la venda tots els llibres que s'han publicat a través de relatsencatala.cat.

Aquest Sant Jordi neix el llibre de poesia eròtica

EROTISME SOM TU I JO

Un volum aplegat per quatre apartats, quatre universos essencials del joc amorós.

Em trobareu entre els poemes, sota el meu nom, Laura Dalmau, posant en alça la temptadora bellesa de la sensualitat, la sonoritat del seu xiuxiueig.

Et perdràs la incitació de les paraules ?

Poesies

La són que no conec

La són és esquerpa, no desitja ser més.
Tot es deforma sota la pell,
d’un rostre que es trenca
encaputxant-se de fosc.
Les parpelles l’esperen hipnotitzades
com rellotges antics de pedra,
tancant les veus que ressonen
en una nuesa desclosa, sense respir.
Ha arrencat els llençols amb la mà
enredats en malsons que li pertanyen,
enemics que ha forjat sense plomes.
La són és esquerpa,
no diu ni una paraula.
Grollera, avorrida,
fins el cor se l’indigesta.

I amb tot, no n’és més feliç.

Poesies

Un poema de follia

Construint vocals en llepar-me
devoraràs tipografies al meu ventre,
dissoltes en suor de contenció gramàtica
pel bransoleig de múltiples orgasmes,
transgredint un nom, el meu nom: Laura.

Poesies

Lluny de la ciutat

No sé què fer dels ulls clucs,
aterrits cerquen l’ombra del xiprer,
somnàmbuls preguen dissoldre’s en l’aire.
Les paraules s’han convertit en botxins,
d’un viatge a on no volia anar.
Les arrels ja no tenen respiració,
han emergit entre camps de flors.

A l’altre costat, la riba és estreta,
la passarel·la punxeguda he travessat,
on el temps exerceix el seu coratge
decidint quan és de dia i de nit.
Passo els meus dits pel fullatge
somiant un desig jove de llibertat.
La rosada ja em regalima per les mans
assenyalant-me el camí de la terra sagrada.
Res de mi ha sobreviscut del pas,
una veu forta ara em descobreix.

Miro la pluja i no em glaça el cos.
Miro el cos i no perd l’escalfor dels records.
He tornat a casa, conciliada amb les meves passes.

Una furtiva lagrima - L'elisir d'amore

Nemorino

Una furtiva lagrima
negli occhi suoi spuntò,
quelle festose giovani
invidiar sembrò.
Che più cercando io vo?
Che più cercando io vo?

M'ama, sì, m'ama, lo vedo, lo vedo!

Un solo istante i palpiti
del suo bel cor sentir!
I miei sospir confondere
per poco ai suoi sospir!
I palpiti, i palpiti sentir,
confondere i miei coi suoi sospir!

Cielo, si può morir...!
Di più non chiedo, non chiedo.
Ah! Cielo, si può, si può morir...!
Di più non chiedo, non chiedo.
Si può morir...
Si può morir d'amor!



Clicka aquí i escoltaràs a Rolando Villazon en Una furtiva lagrima

La fotografia és un art a l’instant

Una imatge en blanc i negre, d’una ombra quasi violenta, que et convida a formar-hi part, entre el color de la llum i un breu instant de temps.
En el primer moment la retina capta una imatge passiva, però aquesta fotografia d’Equinozio ràpidament esdevé en un sentit més ampli, plena de quotidianitat.

Com pot aquesta fotografia suggerir-me tantes coses?

Poesies

Benvinguda incertesa

La incertesa em xiuxiueja trasbalsada
dos cops al mes, sempre en dissabte,
sense gosar tocar la meva ànima
ondulant, massa dòcil, delicada.
Com m’agradaria creure en el seu amor.
Agafant-li tan sols la cintura per caminar,
flairaré el seu alè femení, somiador,
aquella sospira que em recorda que és ser estimada.
Com m’agradaria concebre-la sense rostre.
Batec rere batec, de mirada dolça,
m’ha arrossegat en una sola direcció
als seus braços, cega d’un desig d’espectador.
Canviarà la veu, esdevenint desitjable,
les paraules vacil·laran intel·ligibles
amb aromes d’essències, de mans plenes,
preses per una por que esclata a l’escalfor.

La incertesa em xiuxiueja, aquest cop fugint,




no hi ha res a fer, s’ha consumit.

Engelosida s’ha endut el temps
i amb ell, mossecs de bells somnis fidels.

5 d'abril

Havia oblidat la cantarella dels vostres somnis, dolça, serena.

Per uns dies la raó ha estat inassolible, tan sols escoltava els meus malsons. Els ressons de les paraules em trasbalsaven i el silenci es va escórrer per la meva ànima…

Avui em sedueixo per la vostra mirada innocent, les vostres mans blanques, els vostres llavis somrients... Avui escolto el pessigolleig de sentir el meu nom, mare.

http://www.youtube.com/watch?v=W89hnOh0RSo

Dimarts, 3 d'abril

En un viatge de tren, prop de mar, mentre el plugim d’hivern s’escolava per la meva ànima, les teves paraules de poesia m’han acaronat aquesta boirina que m’esgarrapa afamada el cervell.

Ara no tinc res a perdre per afrontar-me a aquests versos escrits, però si a que esdevinguin allò que sento, allò que els demés puguin veure en mi.

He separat el meu cos de l’ànima per poder gaudir d’ UNA CERTA PENOMBRA. 55 pàgines de prosa poètica, de creació sublim, d’una flaire de bellesa constant, de preguntes que et respons més lluny d’on pertanyen, d’un silenci que deixa petjades nues, de sang calenta. Un llibre per ser escoltat en veu alta, en la serenitat de la nit.

I quan la llum esdevingui foscor, recordaré les teves paraules “El poema és una ombra que voldria ser llum” i somiaré que algú m’escriu un.

Poesies

Misteris del mar

Advertències d’un jo consumat
t’han vingut a cercar, sota l’aigua.
Els teus últims sospirs es capbussen
amb les mans plenes de llàgrimes.
La nuesa s’agenolla davant teu
vora les roques, arrelades,
entre pensaments assedegats,
blanquejant grisos núvols de cel.
El vent gelat acarona el teu destí
en reflexos de solitud, prop del vaixell,
sota uns ulls invisibles, encesos per dins.
Els turons són massa lluny,
no deixis que el penya-segat t’aterreixi.
Sura la bellesa de ser feble,
sostén una fusta d’amor inseparable,
deixa que la lluna diürna cantussegi el teu cor
i crida-li a la cara!
Ella et coneix, les ferides es dissolen soles.
No perdis les paraules per si et troben
entre onades, en aigües de ningú.

Poesies

Quan dic /a_mor\

Quan dic amor, veig oblit
encerclat en pàgines sense justificar
com si fossin encàrrecs en tercera persona,
gèneres perduts entre plors, sense rumb.

Lluny de l’acceptació de la definició,
assediat per vianants clandestins
rondes, sense paraules no dites,
esborrant les línies del meu contorn.

Sóc aquí, solcant un miratge,
veient passar els trens fugissers
sense poder dir res, ja ho sé,
només et demano saber estimar-te.

Tu vetlles el silenci al meu voltant
fugint de prop teu, sota els sons
d’un amor educat contra el meu cos.

La meva pell és blanca de besades
malgrat el present és quasi transparent
i amb prou feines troba un senyal de lluita.

Dibuixaràs un adéu en el meus llavis sense casa.
El dia em truca i em sento sola, com un lladre,
i respiro emmudit l’amor, per si es desperta.

Poesies

Pluja blanca

Arran de nit

quan tan sols resten les ombres

escorcollo la flaire

entre el pols de la teva sang

i el llum fosc d’un racó

entreobert, sense botons.

Palpo al ritme dels dits

l’aleteig del teu miratge

en el plec de les cames,

arrapant-lo a la respiració.

Com una serp, vibrant encara,

desperta un desig ja existent

des d’un angle,

amb el vaivé de la pell

farcida de naturalesa

calenta, despuntada.

Un raig de calidesa

embogit es dispersa.

Tot el corrent

inunda el meu cos de llampecs

com un teler de seda abstracte

emmarcat d’un líquid pulcríssim.

S’aquieta, feble,

a penes gosa moure’s

en un ressò feblíssim

sota una pluja blanca

adormida.