Poesies

Pluja blanca

Arran de nit

quan tan sols resten les ombres

escorcollo la flaire

entre el pols de la teva sang

i el llum fosc d’un racó

entreobert, sense botons.

Palpo al ritme dels dits

l’aleteig del teu miratge

en el plec de les cames,

arrapant-lo a la respiració.

Com una serp, vibrant encara,

desperta un desig ja existent

des d’un angle,

amb el vaivé de la pell

farcida de naturalesa

calenta, despuntada.

Un raig de calidesa

embogit es dispersa.

Tot el corrent

inunda el meu cos de llampecs

com un teler de seda abstracte

emmarcat d’un líquid pulcríssim.

S’aquieta, feble,

a penes gosa moure’s

en un ressò feblíssim

sota una pluja blanca

adormida.