2/4/07

Poesies

Misteris del mar

Advertències d’un jo consumat
t’han vingut a cercar, sota l’aigua.
Els teus últims sospirs es capbussen
amb les mans plenes de llàgrimes.
La nuesa s’agenolla davant teu
vora les roques, arrelades,
entre pensaments assedegats,
blanquejant grisos núvols de cel.
El vent gelat acarona el teu destí
en reflexos de solitud, prop del vaixell,
sota uns ulls invisibles, encesos per dins.
Els turons són massa lluny,
no deixis que el penya-segat t’aterreixi.
Sura la bellesa de ser feble,
sostén una fusta d’amor inseparable,
deixa que la lluna diürna cantussegi el teu cor
i crida-li a la cara!
Ella et coneix, les ferides es dissolen soles.
No perdis les paraules per si et troben
entre onades, en aigües de ningú.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

No, no perdis les paraules, bonica, per res del món no les perdis. Quan ja no ens quedi res, ens quedarà la Poesia.

J. ha dit...

mmm, ... Laura, ... bufa!

tan intensos són els versos,
que les fades entristeixen
per no saber, estant immersos,
estimar els qui el mar enalteixen

un poema que em commou, des de la complicitat, ... des del meu cor ara trencat i absort per l'emboirament dels desenllaços viscuts, ...

gràcies,