Tanka

Res ja no és nostre
tan sols repetim frases:
hiat entre el món.
La libració és contínua
com el marge de vida.

Libració, mot manllevat d’ un poema d'en Ferrater.
“Terme astronòmic que el diccionari el defineix com l’oscil·lació aparent o real d’un satèl·lit –la lluna, per exemple- respecte a un observador terrestre. L’estranyesa que en principi pot causar-nos la tria d’aquest mot l’hem de substituir aviat per l’admiració de l’encert que suposa en relació amb el concepte que Ferrater ens vol comunicar. No solament connota el moviment canviant que altera les distàncies entre aquests personatges, sinó que hi afegeix la necessitat d’un observador que les registri i, sobretot, pressuposa una imprevisible dimensió, la de la relativitat d’aquests judicis i aquestes observacions, condicionats per la seva obtenció des d’una determinada perspectiva.”(1)

(1) Pàg. 108. El Riure de la Màscara. Pere Ballart.

Poetes catalans. Clementina Arderiu.

Clementina Arderiu.

"Porcellana i roure. Nom que recalca les is i fa un posat de diminutiu tot ell i, en contrast, una veu aspra, ferma, convicent. Llavis fins, perfil enèrgic."*

Una poesia difícil de destriar els límits entre la seva individualitat (plena d'instints, angoixes, desitjos, sentiments de revolta, dualitats,...) i el seu entorn de dimensions simbòliques.

Us deixo un poema de Cant i Paraules:


CANÇÓ DEL VOLER I DEL NO VOLER

Sóc aquella enamorada
del voler i el no voler.
Adés veig taula parada
i no em tempta provar res.
Ara porto i em corseca
fam i set fins a llanguir,
i trobava la font seca
i ni ombra de festí.
Dues vides són en mi.


Sóc pel riu la nouvinguda
i m'enciso el son corrent.
Ai que l'endemà me'l muda
-l'endemà que duia vent.
Torna enrere el riu? ¿Camina
cap el seu bressol aspriu?
És el vent. Qui ho endevina?
És el vent que passa i diu;
dues cares dono al riu.


Tinc la fruita primerenca
ran de boca i dins de la mà:
plena, fresca, vermellenca;
quina mengera que fa!
I no goso, sóc poruga:
tal l'amor d'uns primicers
diu en l'hora benastruga:
"Això que és no serà més."
Si et mengés, si no et mengés.


Aquest aire, què debana?
Porta el núvol o el fa lluny?
Ja se'ns mulla la barana
i el llindar ja tot es bruny.
Però el sol encara sotja
per un trau grisenc i vol
ser el padrí d'aquesta fotja
que ara apunta en el redol.
I diem: "Plou i fa sol."


Perquè em sento dues vides
i veig l'aigua riu amunt,
perquè resten migpartides
mes volences en un punt,
perquè besa el sol la pluja
i s'acorda tot tan bé,
he capit que ço que enutja
és que sempre hàgim de ser
cosa ferma o vent lleuger.

*Contraclaror
Introducció Maria Mercè Marçal
Antologia Poètica

Dissabte 30 d’agost

Poesia d’estiu recomanada per a aquesta dissabte:
Les flors del mal de Charles Baudelaire.

Divendres 29 d’agost

Aquest matí he agafat el cistell de platja i quan surti de la feina al migdia, pujaré al Tramvia fins a Sant Adrià del Besòs. Un cop allà, enllaçaré amb el tren fins el meu poble, El Masnou. Em posaré la música i deixaré que m’acaroni el sol, a mitja tarda, mentre mandrejo entre polsims de sorra i el poemari d'Adam Zagajewski. Fa massa dies que no deixo una petjada a la platja.
I després he pensat que podríem anar a sopar a l’Atlántida de Vilassar. Encara no t’he dit res, espero que et vingui de gust...
Fa molts anys jo tenia un novio que es deia Carles Marín; anàvem molt sovint a sopar a l’Atlántida. Compràvem una gran il·lusió per molt pocs diners. Llavors, tota la setmana esperàvem els capvespres dels dissabtes com si col·leccionéssim paraules per explicant-se.
Ara en Carles ha tingut una nena preciosa, es diu Júlia.

Dijous 28 d’agost

He començat a ordenar les fotos des de que els petits eren més menuts, encara. Fa dos anys que tot havia quedat esgarrinxat en particions adultes. Ara tornen a ser infants disfressats o tan sols somrient sense dents. Sembla que busqui entre fotografies el perfum del meu passat.

Hem deixat enrere

Hem deixat enrere les butxaques
esborrant el nostre passat
de complexitats humanes.
I somric perquè de plorar-te
se m’ha deslliurat la veu
entre solsticis d’estiu.
Ara, de sobte, desfaig
aquella absència. Malgrat tot
em fas anar massa lluny:
on l’oblit no té baranes
i la por m’encalça l’ànima.
Ara, de sobte, somric
perquè d’enyorar-te
he après a ser mare.

Dimecres 27 d’agost

Ahir vaig parlar amb la Natàlia i m’explicà que havien anat al Circ de Sant Feliu de Guíxols.
I el Marc, amb el seu vocabulari particular de “mami ja sóc gran” em deia que els pirates portaven espases. Tot està preparat per començar aquest curs escolar 2008-2009, bates, xandalls, llibres, estris escolars...fins i tot les festes estan disposades abans d’obrir els primers llibres de matemàtiques.
Aquest any d’escola, a segon de primària, hi ha dos llibres de poesia infantil. El primer, El sol i la pluja, editorial Barcanova, poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys.

AVUI PLOU

Avui plou
En els vidres entelats
Escric un nom de tres lletres
Dibuixo un núvol i un cor
I veig com les gotes fredes
Esborren poquet a poc
Els secrets de la finestra.

Avui plou
Penso que l’aigua neteja
Penso que calma la set
Dels ocells i de les herbes
Però també que angoixa els nens
Que van descalços pel món
I no tenen casa seva.

Andrea Mas, de l’Escola Garbí, d’Esplugues del Llobregat.

Dimarts 26 d’agost

Fa una setmana que el sol surt mandrós com si el mar s’alcés en una hora ataronjada. Jo crec que no vol despendre’s d’aquest estiu de dies llargs.
Et venen ganes de mandrejar, com ell, entre pàgines de poesia llegint en Jordi Llavina amb llums de caves.L’autor ha publicat el seu últim llibre NINGU HA ESCOMBRAT LES FULLES (Ara Llibres, 2008), contes d’un poeta. Us deixo un post del Ricard Garcia sobre aquest llibre de contes.

EL GLAÇ

Hi ha aquella part de tu
en què el glaç pot durar
ben bé fins al migdia.
De vegades, segons
com bufa el vent o pinta
el dia, no s’acaba
de fondre en la intempèrie
de l’obaga de l’ànima,
en els sembrats de l’ombra,
i l’aigua d’una matinada
troba en el vidre no desfet
una prima estructura,
un agafall lleuger.
A mesura que es glaça,
l’aigua recent enclou
la forma vella i fa
més gran el glaç, així
com la terra, dins l’ombra, colga
una àmfora i en protegeix el cos
amb una crosta espessa i verrucosa.
Al bo de juliol,
la tomaquera enfiladissa
es va agafant, per tal de créixer,
a uns esquelets de canya
plantats ben drets
en la terra tova de l’hort.
I la mà de l’amant,
com un parany, es tanca,
en el son, sota la presa indefensa
del pit nu de la noia
-quan la pell adormida de la mà,
havent fins l’endemà suspès el tacte,
encara ni tan sols pressent el glaç
en el tou pres de la carn que respira.

Jordi Llavina
La corda del gronxador. Proa.

Dilluns 25 d’agost

Prop de la sinagoga de Paris, en un carrer ple d’olor dolça, ens vam trobar tot caminant, just fa dos mesos, aquest aparador: una boulangerie farcida de sons de colors, com si la mirada et busqués.





Guimauve de sabor de gerd, de llimona, de mandarina, com diuen ells, confiserie molle qui était à l'origine avec la racine de la guimauve.


Et podies passar estona, rere vidres enganyosos, pensant en si aquells sabors fossin un so, quin podria ser? I si la imaginació volés muntanyes de carns toves o columnes esteses pintades?

Dissabte 23 d’agost

Llibre d’estiu recomanat per a aquest dissabte:
Balzac i la petita modista xinesa de Dai Sijie

Divendres 22 d’agost

Retallo amistats passades, com si això fos tan fàcil ...
Aquest benèfic desordre que ens porta aquesta vida quotidiana que ens capgira de massa canvis. Són noms que van restant com els dies de sant d’un calendari, que guardes per què les fotografies t’agraden. La distància s’ha emmudit, sense esforç, però plena de ressons. I enllà de la confiança ploro, ploro per haver perdut allò que creia vertader i, sobretot, per no saber ser adulta davant del silenci.

Després he llegit aquest poema de Joana Raspall, del poemari llum i gira-sols.

Confessió

No et sóc fidel. Què et diré, si ho preguntes?

... Sols et puc dir que sóc pres de vertigen
sobre un fondal de passions obscures.
Em sento atret per un cant de sirenes
i no tinc pal resistent on lligar-me.
Perdo el desig d’esperar les aurores,
que el foc intern m’ha bleït la mirada.
Enceto un cant, i la veu rogallosa
escup udols d’amargor salvatgina.
Respiro un baf torbador de verema
que m’omple el cup dels sentits i fermenta.

Voldria retre’m de bocaterrosa
davant l’allau que imponent s’esllavissa,
i fer-me glaç insensible per sempre!

Què et podré dir? No entendries la lluita.
Ni jo l’entenc! No mereixo estimar-te.
És un mal fat que m’acosta als teus braços
i amb mil indignes paranys me n’allunya.

Dijous 21 d’agost

La pintura i la poesia harmonitzen amb Egon Schiele. Em declaro una enamorada de la pintura d’en Schiele, i pensar que va morir amb vint-i-vuit anys... El potencial pictòric que hagués esdevingut en aquest austríac és impensable.



Al voltant de cent autoretrats fa d’Egon Schiele el “jo de l’artista”. El pintor capta la seva pròpia imatge, o potser dir, la consciència del jo extravagant, del jo actor. Amb un fons neutre mitjançant superfícies monocromes, fa que el cos esdevingui inestable, afegint el contorn irregular i angulós de la figura.

Dimecres 20 d’agost

Ahir a la tarda, dins de les Festes de Gràcia, vam veure l’espectacle d’EMS, dins del Festigàbal a la Plaça Rovira, amb poesia d’Enric Casasses, música d’en Manel Pugés i pintura de l'Stella Hagemann.

Una posta en escena poètica diferent, amb poemes de Casasses, La senyora i el senyor, Naip, l’Alquimista o Químic... mentre l’Stella Hagemann pintava traços gruixuts a la tela penjada darrere l’escenari.

Entre poesia i bambolines, sota un sostre de somnis, de flors de plàstic i fulles seques plenes de colors, el carrer Joan Blanques de Dalt que aquest any havia escollit el tema del compositor i intèrpret català Joan Isaac 'Gràcies, vida, gràcies'. Amb un primer premi merescut a la millor il·luminació, i un segon premi atorgat amb 194 punts.

A les 23:00h començava el concert de Joan Blanques de Baix: Nit de Blues amb Tandoori Lenoir. Un grup de blues, rhythm & blues i rock format per músics de formacions com La Vella Dixieland i Big Mama and The Blues Messengers.

Dimarts 19 d’agost

Aquesta setmana som 6 persones a la feina i la planta esdevé més oberta que mai. I no sé si avui tinc ganes de tornar a casa... Els petits són amb el seu pare i les seves habitacions plenes de llibres, joguines i cromos de diferents herois, sembla que clamin crits d’infantesa. La seva olor s’agombola a les parets.

La setmana passada li vaig fer un poesia a la Natàlia, de sis anys, amb més o menys traça, després que una petita medusa l'acaronés.

L A M E D U S A R O S A

Tons de color purpurina
s’inventen una cançó
de llum, ball i tresor.

Tota vestida de rosa
amb tentacles perfumats
balla quan el sol es pon.

Dilluns 18 d'agost

No m’ha agradat mai treballar durant el mes d’agost, fins i tot el telèfon esdevé silenci i el rellotge de l’ordinador és com un peix sense bicicleta (com deia un vers d’en Joan Brossa).

Però avui dormiré entre polsims de revetlla, avui és dia divuit d’agost.

Diumenge 17 d’agost

He inventat aquest dietari d’agost per què la pols no se’m mengi la solitud, com les llibretes de tapes negres d’en Ricard Garcia.


Aquest semestre passat vaig tornar a estudiar francès, d’ençà aquell aprenentatge a l’Institut del El Masnou (prop del Bell Resguard); ara I.E.S. Mediterrània, ja ha celebrat els seus 30 anys.
En aquelles aules de quaranta alumnes vaig deixar el professor de literatura castellana que em va ensenyar a estimar la poesia, en Miguel González. Una persona que encara recordo, molt vigent a la meva memòria, amb aquell llibre que em va regalar de Jaime Gil de Biedma.

En record seu, ja jubilat fa quatre anys, deixo aquest poema:

Todo es igual, parece
que no fue ayer. Y este sabor nostálgico,
que los silencios ponen en la boca,
posiblemente induce a equivocarnos.


En nuestros sentimientos. Pero no
sin alguna reserva, porque por debajo
algo tira más fuerte y es (para decirlo
quizá de un modo menos inexacto)

Difícil recordar que nos queremos,
si no es con cierta imprecisión, y el sábado,
que es hoy, queda tan cerca
de ayer a última hora y de pasado

mañana
por la mañana…

Jaime Gil de Biedma

L’octubre m’espera un nou començament escolar, inicio la carrera de Filologia Catalana per la UOC.

Dietari poètic d’agost

Llibre d'estiu recomanat per a aquest dissabte:
La néta del senyor Linh de Philippe Claudel

31 de juliol

Ha arribat l’hora de marxar de la feina per uns dies i omplir d’empremtes la platja.


La setmana passada em vaig comprar el poemari El desordre de les mans, de Gemma Gorga. Versos amb essència femenina de vida quotidiana en que el no-res esdevé un protagonista, sense deixar-nos en cap instant indiferents.

En un article de la revista Caràcters, es definia la poesia de Gemma Gorga com “la percepció subterrània de les coses”.

Un llibre per rellegir de 42 poemes.


Deadline
Sense solemnitats, com qui obre la nevera
i diu no queda mostassa o la mongeta tendra
s'ha florit, amb la veu neutra de qui s'ha passat
la vida anunciant la sortida de trens sense agafar-ne
mai cap, així dius marxo d'aquí a una setmana.
I com vols que t'expliqui que des d'aquest
instant els dits se m'omplen de calendaris
i cada dia és un explosiu que cal manipular
amb destresa perquè no m'esclati d'imprevist
i em segui les mans, aquestes mans que encara
no saben res i cada nit em demanen pel teu cos.
Et despulles amb parsimònia, com si el temps
fos assumpte dels altres i tu estiguessis fora
de perill. Amb parsimònia et treus les sabates,
els pantalons, les ales, el desig que doblegues
i col·loques sobre la cadira, perquè tampoc no
cal abusar-ne. Ignores que amb una sola mirada
em descordes la pell i la saliva, la pell i la saliva
que encara no saben res i em demanen pel teu cos.
Una setmana són set dies i set nits. Set vegades set
és la multiplicació més elemental del dolor i el desig.
Però tu dorms, perquè el patiment és assumpte
dels altres i tu estàs fora de perill. I res no dius
quan la tristesa força el pany, i em tenalla
les parpelles, i em penetra fins que crido
l'última síl·laba de la desemparança.


Sense solemnitats, com a tu t'agrada, es fa de dia.

Poesies

Em mossegues el nom
amb un sabor generós
i el costum del llenguatge
es despulla amb una promesa
que acaricia els somnis.
Oblido la data límit
i guardo dins la calaixera
de dia, els massa potser.

Poetes catalans. Mireia Vidal-Conte

Mireia Vidal-Conte es va convertir en la primera poetessa que guanyava el Premi de Poesia Maria Mercè Marçal





Anomena'm llepa
diga'm la textura dels mugrons
parla'm també del meu cos
arrebossa mots que em jurin
la mida de la meva boca ampla
i la mesura de les teves dents.


Anomena'm toca
diga'm la puresa de les pigues
parla'm del teu cos també
nodreix vorals de malucs
que conformin amb la roba de la teva ginesta
el meu cíclic estat de tenir-te.



Anomena'm nom

Punts metafòrics…

Tants punts suspensius han fet malversar aquell miratge vers els versos (… ) potser ha estat un excés de no res o potser el nivell d’exigència és massa proper.

Un neguit de sensacions es dispersen o potser són els punts suspensius que no gosen alçar la veu per no ser escoltats.

Aquest adverbi que denota la possibilitat d'allò que hom diu.

Dietari Jordi Llavina

L’altre dia conversant amb una persona, sobre els poetes i la meva ànsia tossuda per aprendre, em deia: -I no has pensat que potser no tots tenen alguna cosa a ensenyar-te?
I jo li vaig respondre que creia que de les persones sempre aprens alguna cosa però que això, no volia dir que et servís per millorar.

I aquest matí, llegint el dietari del Jordi Llavina, m’ha fet pensar en aquella conversa. Aquesta tossuderia o obstinació catalana (com diu ell) malgrat els embats. “Que no és tant una qüestió estètica –que també- sinó sobretot moral”.

Us deixo l’article escrit per Jordi Llavina en el setmanari del penedès 3devuit:

Opinions. Sobre gustos –ens solen avisar els connaisseurs— no hi ha res escrit. Quina gran collonada! És, de ben segur, un dels temes que ha fet vessar més tinta des de l’alba de la civilització!
Al prohom vilafranquí no li ha agradat el meu llibre. La crítica és fonamental, i el que ell em retreia fins a cert punt ho entenc. Però no ho comparteixo: fa uns anys, les crítiques negatives em deixaven fet pols. Ara, les crítiques negatives no m’agraden, però sé molt bé què vull escriure i per què ho escric de la manera com ho escric i no d’una altra. Això, d’alguna manera, em blinda: cap crítica ja no m’ensorra. Rellegeixo els meus papers i sempre els trobo perfectibles, millorables. Però l’esperit amb què els vaig dotar (perdoneu la pompositat de l’expressió) és el que és, i no sols no me’n penedeixo, sinó que sóc capaç de defensar-lo (aquest esperit) amb totes les meves forces i la meva (migrada o no) intel·ligència.
La mateixa setmana em trobo amb un actor vilafranquí i un advocat, també de la vila. A tots dos, en canvi, els han agradat, els meus relats. I fins me’n donen detalls.

Poetes catalans. Carles M. Sanuy.

Entre llibres de la Biblioteca Mercè Rodoreda de Barcelona, vaig trobar aquest poemari d'en Carles M. Sanuy, Història circular, i de sobte vaig recordar la recomanació de Xiulo Ricardo Trigo en el seu bloc.


El llibre està esgrogueït, l’edició és de 1985.


Comença el primer poema: Clau

Hi ha una mena
d’indulgència a les paraules;
un joc evolutiu
que abreuja els mots i els avaria.

Així, doncs, cada nom
codifica una sentència, real o intuïtiva;
a nosaltres ens pertoca de triar
l’estatura del poema.

Poetes catalans. Maria-Mercè Marçal

El vell matalasser

duu núvols per bufanda,

melangia al bigot

i uns pals batibullaires

que trasmuden els flocs

en fulls de calendari

-viatgers, anys amunt

en cerca de paraules

desterrades fa temps

a les golfes més altes,

quan l'hivern destapà

el bot gros dels mals aires-.

El vell matalasser

duu núvols per bufanda:

bé els esbandirà el sol

que té sota la màniga.

Cau de llunes

1977

Un rostre que no és meu. Óscar Palazón.

Una novel·la que m’ha commocionat més del que preveia

(sí això pot arribar a proposar-se)

fins el punt que he hagut de girar la mirada de les lletres que em dolien, per les imatges que vessaven en els meus pensaments i per aquests personatges que van creixent per moments, com una heura verda que s’encamina cap a la finestra per entrar dins, sense fer gens de soroll.
Ha esdevingut tota una experiència llegir la primera part (per la crueltat de la història i sobretot, per la seva veracitat), on gira en un món desconegut per a mi, i per altra banda, tan obert mentre transcorren aquestes cent vint-i-cinc pàgines. Hi ha vegades que imagino a quin moment l’autor escriu les pàgines o el per què va creant els personatges, i aquest cop, amb l’Óscar Palazón, ho he pensat massa vegades, en tot el bon sentit de l’expressió.

La segona part de la novel·la obre tot el que envolta el personatge principal, en Fèlix el Gat; els personatges secundaris passen a ser la principal veu en off, en primera persona.

Des d’aquí et FELICITO Óscar per poder crear UN ROSTRE QUE NO ÉS MEU, i per aquest premi més que merescut. I defineixo crear com a fer una cosa que abans no existia en català.

L’Óscar Palazón ens diu a la contraportada que “tots tenim una part fosca” i si pares l’orella, sí, escoltes l’eco de les pròpies veus dels personatges, aquestes pors tan properes a un mateix, de petites veritats, en què afrontar-se a un mateix davant del mirall no és exempt de complexitat.

Us deixo una llarga llista de comentaris sobre aquest llibre penjats a la catosfera:

Cossetània

Vilaweb

Jesús m. Tibau

El llibreter

Xavier Sabaté

Toni Ibàñez

Jordi

Jaume

Planet Bloc

latafanera

que el llegir no em faci perdre l’escriure

Poesies

llorer


Fulles salvatges de verd,
l’una contra l’altra.
És qüestió d’hores
que tendregin sense vestit
les vocals de la cassola.
Tot queda enrere.

14 de juliol

Per segon any consecutiu celebro aquest dia en el blog, aquests deu anys d’un catorze de juliol amb un petit fragment de la meva consciència.

—Possible diagnosi d’Esclerosi Múltiple.
La doctora Alemany es va girar cap a mi mentre jo jeia morta entre la conversa. No hi havia cap coherència, en aquelles paraules que tan sols escoltava la meva mare amb un esforç d’atenció lúcida. Vaig sentir clarament el diagnòstic, però no volia entendre’l.
Balba per les meves mans calentes, el rastre de la pròpia pell de l’estómac se m’esborrava per damunt dels dits de la mà, a ritme de lentitud en percebre inexacte la xafogor de l’estiu. Tota sola mantenia el temor de mirar-me per si el tacte se’m menjava mitja vida, convertint-se en una carcassa de cartró.
La doctora va aturar-se un moment i dubtà amb els ulls. Llavors, se m’apropà pàl·lida i reposada. M’agafà totes dues mans, me les va estrènyer amb la força d’asserenar-me.
Aquella era la sentència no d’un simple malson passatger sinó el presagi d’un futur incert.
En aquell moment vaig adonar-me de la tirania del destí en un esclat d’indignació: ja res no depenia de mi, sinó d’una possibilitat llançada a cara o creu. L’instint també s’equivoca i el meu udolà desconsolat.
El que pensava llavors, el fred pànic d’aquell moment, em tempta quan s’allarga el dia en excés i m’agradaria ser absent, no sentir que el dolor m’és a prop. Però ara, deu anys més tard, visc el present, desenredant el dia, ablanint-lo. Ablanir, mitigar, suavitzar, endolcir les tardes inflamades que, setmana rere setmana, esgarrapen la remor del meu cos sota l’interferó, més enllà de la guarible malaltia. Això és el meu present assolible.
Ara he engendrat de nou. La resta és l’atzar de les paraules, dels versos, dels silencis absoluts, dels vents... fins i tot del potser.
—I sí, tinc por, molta por d’aixecar-me i no poder gaudir de la sorra mullada.

MULLA’T 2008

Aquest diumenge 13 de juliol, la Fundació Esclerosi Múltiple organitza la quinzena edició del Mulla’t.

Les instal·lacions del DIR Diagonal de Barcelona acolliran l’acte central del “Mulla’t per l’Esclerosi Múltiple”.

L’edició d’enguany vol batre el rècord de persones que es llancen simultàniament a la piscina per una causa solidària a les dotze del migdia.

A Catalunya aquest esdeveniment s’ha consolidat com el segon acte de solidaritat més multitudinari. L'any passat 90.000 persones van participar en aquesta iniciativa solidària.

Resultats de l’any 2007:

Entitats participants: 21
Piscines participants: 870
Persones participants: 91.230
Metres nedats: 58.202.000
Voluntaris: 3.024

Què és l’esclerosi múltiple?

L’esclerosi múltiple és una patologia del sistema nerviós central que fa que el teu sistema immune es confongui i ataqui la mielina, la beina que envolta els nervis i que és l’encarregada de protegir i accelerar la transmissió de senyals al sistema nerviós.
Sense mielina, aquesta transmissió treballa de manera menys eficient i, en ocasions, podria arribar a desaparèixer. Si des del mateix moment del diagnòstic poses en marxa les teràpies i els tractaments farmacològics adequats, pots alterar l’evolució natural i reduir els símptomes i els problemes associats a la malaltia.

Poetes catalans. Xulio Ricardo Trigo.

Xulio Ricardo Trigo, la seva poesia i el seu blog.

El poemari, amb pròleg de Jordi Pàmias, va ser guanyador del Premi Vicent Andrés Estelles de poesia 2002 i mereixedor del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesia 2004.

SENTIR D’ESTRELLA

Amb els braços amputats,
sobre l’última marea,
deixar els vestigis de dolor.

Tornar a néixer.

Vida nova,
d’ànsies retallades,
que s’estima la quietud del cel.

Vessar sobre l’arena
el suc plaent de l’esperança.

Llibre de la quietud

Edicions Bromera, 2003.

Si jo no hagués nascut...

… tan sols deixo unes paraules de l’Eva Adell… massa belles per perdre’s entre la catosfera.

“Passats els anys, petites coses haurien estat diferents. Distreus el camí de qui et topes pel carrer, sobretot el d’aquell amb qui et creues la mirada i no saps perquè.”

Laura Dalmau i Eva Adell

Poesies

Un vestit perfilat

L’albada daura el vestit perfilat,
cedint sinuós sota mitja lluna
amb els sentits alliberats.
Bascula. Xiscla.
La lluentor dels colors humits
s’esmuny amb el flux, batega
infinitats vermelloses aferrades,
bombejant ran els malucs eriçats.

El blog a PARAULADEBLOG

Aquest dissabte, a PARAULADEBLOG, http://www.novembre1970.blogspot.com/ amb el post sobre PERE BALLART.

Suplement CULTURA

5 DE JULIOL DEL 2008

2ª festa de la poesia a Sitges

En l’escenari dels Jardins El Retiro, com en un cafè entre poetes, de taules petites envoltades de cadires, vestits amb els llums de Sitges, vam gaudir com a espectadors mentre la música de Jazz Combo ens acompanyava.

Montserrat Abelló

Manuel Forcano

Margarita Ballester

Francesc Parcerisas

Esther Zarraluki

Miquel-Lluís Muntané

Dolors Miquel

La Montserrat Abelló, als seus noranta anys, asseguda en una cadira enmig de l’escenari, ens va recitar alguns poemes del seu llibre Al cor de les paraules.

El Manuel Forcano ens va recitar poemes amb una veu de viatges interiors, i un poema que us el transcric per la seva bellesa al recitar-lo (Poemari Llei d'estrangeria):

Call

Caminava distret pel Call

i els peus van dur-me fins a un immoble

on fa uns quanta anys vaig estimar algú.

Carrer Marlet, quart pis, just dessota el terrat.

Aquella cambra ampla.

Aquells besos dats amb pressa

perquè la nit se’ns feia curta.

Perquè l’amor se’ns va fer curt.

Ara veig paletes que hi treballen.

Restauren l’edifici.

hi fa un museu –em diuen-

sobre la història dels jueus.

Jo sé que quan el visiti

cercaré aquella cambra del quart pis,

la reconeixeré

i davant els panells explicatius

de la ruïna de Jerusalem

i davant les fotos d’Auschwitz

ploraré.

En Francesc Parcerisas, amb un entonació pausada i agreujada, ens va recitar diferents poemes: Una relació, Les noies…

L'Esther Zarraluki, en veu castellana, ens va recitar poemes del seu llibre Dónde.

La Dolors Miquel ens va delectar amb un poema inèdit “Ànima Blanca”, tot una interpretació de poesia i gesticulació alçada.

El recital de cloenda que va ser presentat per en Pep Cruz i la Mar Ulldemolins amb petites sorpreses plenes de complicitat.Van recitar poemes de Maria Mercè Marçal i Blai Bonet.

Gràcies a la poeta Cèlia Sánchez-Mústich i en Joan Duran per aquesta nit poètica a Sitges, i felicitats Cèlia per aquest premi de narrativa atorgat.

Gràcies per poder estar entre poetes!

Paris

Records d’un Paris a tocar de puntetes… dels carrers de Montmartre plens de quotidianitat i de poesia bohèmia, du crêpe de chocolat avec de banane de la Rue de l’Harpe, de la bellesa de la Place du Marché Sainte Catherine, de l’impressionisme del Museau d’Orsay, de l’arrodoniment de la erra, del passeig per Le Marais, prop de la sinagoga i de les pastisseries de dolços de colors, de les façanes antigues i l’espectacle dels concerts per la nit per la Fête de la musique de Paris.

Paris de dia.



Paris de nit.



I aquest poemari comprat a llibreria de l'attrape Coeurs de Montmartre, a la Place Constantin Pecqueur, entre arbres i baixades.

Jacques Izoard. Poeta i assagista belga.
LIEUX ÉPARS (Llocs dispersos)

Us deixo quatre poemes en francès... entres somnis de Paris.

Ne t’encombre plus de mots.
Fais tienne la lisse rivière.
L’arc-en-ciel enveloppe la femme
plus nue que jamais.
Jette au puits la vérité
que tu croyais connaître.


Touche du doigt l’émasculé:
Tout devient noir, aigre
et tout es dérisoire.
Avec nos cheveux blancs
nous vivons dans l’éther.


Resserre ton écriture, écris
que tu me peux écrire
sans l’enfance dans le poing.
Pupille garde encore
l’étoile de tes lointains cinq ans.
À satiété : enfance et enfance.


Ne s'agit-il pas de nettoyer
le néant carrelé, l'infamie
à ras de terre et d'horizon
pour mieux laver les yeux
de tous nuages sombres

Poetes anglesos. William Shakespeare

Un pecat d'amor propi la visió em domina,
i tota la meva ànima i tots els meus racons,
i per aquest pecat no hi ha cap medecina,
perquè el tinc arrelat al cor i ben al fons.

Penso que no hi ha rostre tan bonic com el meu,
ni forma tan perfecta, ni perfecció tan gran;
i veig que el meu valor es mostra amb tal relleu
que, comparat al d'altres, és molt més clar i brillant.

Però quan el mirall em mostra sense enganys
cremat per la vellesa, rebregat i arrugat,
veig del meu amor propi tots els astuts paranys:
estimar-se un mateix és pura iniquitat.

És a tu, no a mi, a qui dic galanies:
pinto els meus anys amb la bellesa dels meus dies.

Els Sonets
Traducció: Salvador Oliva

Haver de...

He de... aquest temps verbal que utilitzo massa vegades dins la meva tossuderia plena d’estiu i que expressa la pròpia necessitat física, o més aviat moral.

He d’ordenar papers, poemes, escrits, fins i tot factures. A vegades em pregunto perquè tanquem les bústies amb pany ara que ja no es reben postals... Hem perdut el costum de rebre i de poder tafanejar!

L’estiu és una estació que m’agrada per la calor, pels colors, per la llargària del dia i la flaire del vespre, però em venen ganes de passejar vora la platja i escoltar la fressa del trepitjar la sorra o seure’m en una terrassa de Barcelona sense ser conscient del trànsit, sense voler esbrinar el que diuen els de la taula del costat, i no haver de treballar dins de l’oficina, agraint el sol a la sortida, com un llangardaix, després de restar tot el dia amb l’aire condicionat.

He de...: faré una llista de prioritats oscil·lants, això sí.


Il·lustració: Noemí Villamuza

Reflexió teòrica I. Pere Ballart

Començar per riure’s d’un mateix és garantia d’objectivitat.

Vaig començar a llegir l’assaig El contorn del poema d’aquest teòric de la literatura, en Pere Ballart. I ara, amb El riure de la màscara, des de la primera frase he gaudit de la reflexió teòrica de la ironia, amb tot el respecte lingüístic, i des del seu ús com a recurs literari. És una autèntica meravella.

El llibre està dividit en nou parts: 1)La ironia com a (últim) recurs, 2)Tres impressions sobre el riure, 3) Riure i escriptura. Retrat de carnet del text humorístic, 4) L’analogia en el pensament líric, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 6)Dos aspectes sobre expressió i representació a “les dones i els dies”, 7)”Moralidades”, de Jaime Gil de Biedma, 8)Una eloqüència en qüestió, o “l’ “Êthos” contemporani de poeta, 9)La musa irònica. Recursos distanciadors en alguns poetes espanyols i catalans.

La primera part, LA IRONIA COM A (ÚLTIM) RECURS, amb aquest últim entre parèntesis com un incís, ens aproxima al concepte d’aquesta figura retòrica des de l’objectivitat, a partir de treballs d’interès literari, minuciosament ordenats de pensament, com aquest fragment del filòsof francès Jankélévitch:

La ironia ens immunitza contra la decepció; és l’antídot de les falses
tragèdies, la consciència que cap valor no esgota tots els valors; lluita contra
la inèrcia dels sentiments que queden fixats o es tornen tics, fórmules o
manies; crida a l’ordre els dolors que s’eternitzen i pretenen ser totals, és a
dir, desesperats.
(...) La ironia no és sinó una dels rostres del
pudor.
(...) Perquè el propòsit de la ironia no era deixar-nos marinar en el
vinagre dels sarcasmes, ni bastir un nou titella damunt les restes que havia
destruït, sinó restaurar aquella cosa sense la qual la ironia ni tan sols seria
irònica: un esperit innocent i un cor inspirat.

El riure de la màscara
Assaig, 2007

El blog a PARAULADEBLOG

És l’hora d’hissar els somnis a l’AVUI, a PARAULADEBLOG



Suplement CULTURA
21 DE JUNY DEL 2008

Poetes catalans. Mireia Vidal-Conte

si em consideres
em sento més dona més poeta més tossal
si consideres oportuns color i mida
de les meves retines miops
em penso que podria no arribar a ser digna de la teva tria
i em pregunto tres cinc set vegades
el perquè decideixes aigualir precisament el meu cervell
si em consideres les mans
suficients en pam prou per abraçar
i el diàmetre just dels braços per gronxar
podria ser que si ho consideres
reconeguessis el color torrat de la meva pell escates
si em consideres
l'orgull se'm fa d'àlgebra als pous

Anomena'm nom
2007

... un dia després

Després dels crits d’ahir al vespre, dels suposats veïns aficionats, deixo aquesta illustrazione del Matteo Berletti per poder reflexionar aquest cap de setmana d’on som... o quins colors pintem.

Poetes de parla francesa. Henri Michaux

LE VENT
Le vent essai d'écarter les vagues de la mer. Mais les vagues tiennent à la mer, n'est-ce pas évident, et le vent tient à souffler... non, il ne tient pas à souffler, même devenu tempête ou bourrasque il n'y tient pas. Il tend aveuglément, en fou et en maniaque, vers un endroit de parfait calme, de bonace, où il sera enfin tranquille, tranquille.
Comme les vagues de la mer lui sont indifférents! Qu'elles soient sur la mer ou sur un clocher, ou dans une roue dentée ou sur la lame d'un couteau, peu lui chaut. Il va vers un endroit de quiétude et de paix où il cessej enfin d'être vent.
Mais son cauchemar dure déjà depuis longtemps.



El vent*
El vent prova de separar les ones de la mar. Però les ones s'arrapen a la mar, oi que és evident? i el vent tendeix a bufar... no, no tendeix a bufar, no hi tendeix ni quan s'ha convertit en tempesta o en borrasca. Tendeix cegament, com un foll i com un maniàtic, cap a un indret de calma perfecta, de bonança, on a la fi reposarà tranquil, tranquil,
Que indiferents que li són les ones de la mar! Que siguin sobre el mar o sobre un campanar, o en una roda dentada o damunt la fulla d'un ganivet, és una cosa que tant li fa. Va cap a un indret de quietud i de pau on a la fi cessa d'ésser vent.
Però el seu malson ja fa molt de temps que dura.



La nit es mou
*Traducció de Manuel de Pedrolo

Henri Michaux
Par les traits V, 1984. Serigrafia original, amb el monograma de l’artista a llapis, extreta del llibre "Par les traits". Publicat per Ed. Fata Morgana, Montpellier.

Poesies

(presagi plaent)


Endolceixo els llavis oberts
sorprès de veure’t,
masturbant-te
la llavor noctàmbula,
ben pentinada, amb el tacte
d’una bellesa excedida,
intencionada,
fins degotar les rimes
en una fesomia original,
sense clàusules per a la intimitat.

Cinc xifres

Impressiona sobrepassar les cinc xifres, i des de la sinceritat us dic GRÀCIES per compartir aquest blog d’entrades i sortides poètiques, i altres pensaments del primer vent del dia.

I gràcies als agraïments, als premis blogaires, als blogs solidaris i friccions poètiques , als llibres compartits , als poemes propis escrits a la xarxa, a les recomenacions compartides , als amics arbres , a la bellesa de la poesia traduïda al català , al repte estètic i poètic col·lectiu (Erotisme som tu i jo), a Relats en Català ...

per compartir entre tots resines literàries a la Catosfera.


... aquesta xarxa cibernètica que ens fa gaudir de la poesia, de la bona poesia, i sense renunciar a poetitzar l’erotisme que palpa els mots de la gelosia sobre la nuesa, de la virginitat amb el cos obscè i de la follia dissolta en suor de contenció gramàtica.


I més gràcies a diferents poetes que m’han aconsellat en esquerdes poètiques que van començar a esdevenir en petits premis literaris.


Potser per totes aquestes gràcies el blog es diu És l’hora d’hissar els somnis, amb la temporalitat de sal.

Poetes catalans. Ricard Garcia

Un apunt inicial, un bàlsam a tocar les paraules de Ricard Garcia quan diu:

“S’obren minúsculs traus a cada plec de la terra i a la fusta del darrer hivern”

I guareixo el llibre, entre cullerades del gelat de tiramisú de Häagen-Dazs, en un silenci quasi necessari, com aquesta lectura on els mesos vessen imatges de paisatges entre preguntes i actituds emocionals de qui les viu i les mira, del que som i esdevenim pel que ens envolta.

De secreta vida, plena de (com diríem a El Masnou) una riquesa metafòrica excel·lent i amb un caràcter de confidència que aconsegueix un contacte emocional entre poeta i lector.

Us deixo una poesia bellíssima,

FRED
Ara, quan la tard es tomba
i aboca pertot les cendres
d'aquests dies tan estranys,
t'apresses a vestir l'hivern
amb les restes de la tardor
i tornes a escriure, en silenci
com cada any, la carta als Mags.
Però els cristalls de la nit,
amenaçadora i glacial,
se't claven com petites tenalles.
A la pell hi brunyeix, un vent negre,
els contorns de cada cicatriu i et tiba,
a cada passa que voldries fer,
la mateixa por de sempre.
Un fred d'acer se't posa per dins.

XXVII Premi de Poesia Ausiàs March

Poesies

Com un titella

He esgotat els fils en el seu conjunt
balancejant un amor sense precedents,
de mans invisibles, recobertes de sal,
regulada per un plaer fred, sense nexe,
grotescament clandestí.
La meva fermesa emmudeix,
he trigat massa a repetir-m’ho,
arrossegant les paraules mentre em fascinava
alçar la veu en fulls blancs, entreoberts.
He tornat a prop de mi, del far,
ja no entenc d’amors fugissers
ni de cossos tapats amb roba d’abric.
Ara la claror juga amb mi, em somriu.
Ha esdevingut plaent.

Tanques els ulls...

Esgarrapes amb els somnis, la il·lusió de quasi set anys. I en l’aire ha quedat la pregunta de l’altre dia, com el vol d’una actitud adulta, en que una nena de tercer et va dir que els regals del Ratolí Pérez els deixaven els pares... entre la veritat i la mentida hi ha la dolçor de la innocència.
Qualsevol nit te’l trobaràs, i aquest cop, entre somnis d’adults... però fins llavors en gaudirem.

Benvingut a casa Ratolí Pérez!

Somriure

Ara, l’estiu s’acosta, i aquest matí necessito un somriure molt clar, aquell que d’una clucada d’ulls esdevé caliu, com si la durada exacte de les coses no tingués importància...

Benvingut dilluns...

Poetes catalans. Màrius Sampere.

El carro del sol

No sabré mai qui era jo. Vaig néixer

sense dir-m'ho a mi mateix, clos el termini

estricte de les confidències

humorals i lunars. Aquell día errívol,

sota el nivell de l'aigua, en el silenci

de la bombolla tèbia, fins i tot

d'amagat dels éssers

pretèrits, els únics

en qui rau l'eloqüència, de sobte

vaig obrir els ulls, i la pregunta pura

(no n'hi ha d'altra): qui sóc?, va esmicolar-se

contra els canells del volum, i vaig meravellar-me

de ser igual a tot allò que m'era estrany. Sí, moll,

ben moll, després de ventres

i períodes astrals, ¿qui era aquell

que, usurpant-lo,

ocupava l'espai reservat

al no-res? A poc a poc, però vaig fer-me

a la molèstia de l'aire ple de mi, vaig adaptar-me

als seus rigors, la meva pròpia

tendresa. Ara penso que era inútil

preguntar res, que algú deu conèixer per nosaltres

el vell secret dels dos arcans: la identitat

i la trajectòria. Aquest altre, de qui no sentim

la veu, sinó l'efecte

incomprensible de la veu, segur que ens diu

això (ja que en aquesta

posició vivim): -Ajupiu-vos!,

per damunt de les vostres esquenes

passa el meu carro solar, arrosegant

les mateixes tones de metalls duríssims

que d'amor. -Ho diu ell, com si un pes,

la veritat del pes, fos la Resposta.

Màrius Sampere

Poesies

Des de la banyera

Lentament, la remor suspesa
més arran del cos que mai,
ignora el seu silenci.
Es dilata el somiar de l’aigua,
reflectint les hores perfumades
en aquest excés de lleugeresa,
sense fons de sabó.

Experimentació

esperança

sobre²

experiència

Poesies

La canyella

S’emporta els records familiars
d’olor calenta i aromàtica,
de restes de sopar a la taula.
Després retorna el vapor
de roba planxada de diumenge
a mitja tarda, quan ja fosquejava,
era hivern. No hi havia llums al carrer.

Canyella: proporció justa d’arròs i sucre,
singular deducció per vetllar
l’abast de les parpelles silents.

Poetes Catalans. Ricard Garcia

ELS CONTORNS DEL XIPRER, un poemari d'en Ricard Garcia on gest i sentit s'uneixen rere la natura.
L'entonació dels versos es connexionen, sense canvis de rumb, en tranquils poemes de precisió, acostant-se cada vegada més al lector.

Us deixo aquest poema per la bellesa del seu llenguatge simbòlic

És així,
com núvols que es deslliguen del paisatge.

És així com ets
quan ja s'endevina l'hivern
i el vidre negre de la nit és tan net
que entre l'horitzó i tu
neix el buit d'un temps
desposseït d'aquelles desmesures de la infància.

És així de lleuger el teu ésser
aquesta nit d'hivern,
com núvols que es desprenen del paisatge.

Poesies

(els sentits)


No et giris.
Deixa’t fer
sense saber
dolçament...
Tu ja tens
el que sóc,
el silenci.
Deixa’m
ara
esllavissar-me
nua
i ja
no fugir.

3r Premi dels XXXII Jocs Florals de Les Corts amb el poemari Un cos sense límits

Oli sobre tela, invocar bellesa

Escape
oli sobre tela de lli, 2006
130 cm x 80 cm

...embolicar somnis oxidats en colors d’or, bronze, plata i coure, amb les mans brutes i la bellesa de les textures rugoses.
La pintura de Pepa Poch em recorda a un poema, per la seva condensació, pel seu equilibri.

I Virtual & Oral Poetry Slam – UOC

La UOC organitza un concurs de poesia virtual i oral —Poetry Slam—.

Aquest certamen s’inclou dins de la I Setmana de la Poesia que tindrà lloc a la UOC del 15 al 21 de maig.

El dijous dia 15 de maig, a les 19h, en la Sala d’Actes de la Seu de Drassanes, amb presentació i lectura de poemes de Joan Elies Adell. Els cinc finalistes del concurs llegiran els seus poemes escollits, i el guanyador farà l’acte d’obertura de la II Setmana de la Poesia a la UOC que se celebrarà el 2009.


Finalista del I Virtual & Oral Poetry Slam:

(descorres una olor)

En un arbre genealògic
extravio aquest secret
sense deixar cap rastre dolç
en els plecs del teu lòbul obscè.
I ara no puc concebre
el vi sense el teu cos
de cabells llargs,
de llenguatge espaiat.
Ets la dona que m’atrau...
Malgrat sé que no pots desitjar-me
descorres una olor a faldilla
ensalivant paraules sense cintes,
en desnuar-me.

Laura Dalmau

Poesies

(plena de tu)

M’he empassat bocins
del teu xiscle en un desig
espès de secretes síl·labes.
Apropo els llavis.
El teu melic tremola,

inquiet,

dolç.

Crec que t’estimo.

Barcelona Poesia

Barcelona Poesia, 14-21 maig

Una setmana intensa de poesia, sense pretensions per una Barcelona oberta al mar vers els poetes d’Europa: Sigurbjorg Thrastadottir, Brane Mozetič, Durs Grünbein, Tatjana Gromača, Jüri Talvez, Bernard Noël… entre homenatges a Agustí Bartra, Cesare Pavese, Mercè Rodoreda, Vicent Andrés Estellés i a Maria Mercè Marçal.

L’edició d’enguany baixarà al metro, a les finestres dels vagons de les línies 2, 3, 4 i 5. Versos en català, castellà i anglès, convertits en vinyetes pel dibuixant Juanjo Sáez.


Poesia versus vinyeta... jo hagués preferit la poesia visual, sense desmerèixer la qualitat del dibuixant. Com diu el mateix Brossa: “La poesia visual no és dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació"

Us deixo un poema visual de Joaquim Brustenga-Etxauri

Bufaria sense parèntesi

Bufaria les expressions no dites, bufaria per sentir placidesa amb mesura, com si pogués volar entre somnis contra la monotonia dels comportaments i les veritats a pams. I ara m’agradaria aclucar els ulls de dia i saber contenir els desitjos perquè no em sorprengui la tempesta, altre cop...

Dilluns de maig...

Com un llumí, l’amistat es valora amb els pèls actuals… I te n’adones amb el pas del temps, en aquest constant vaivé de sorra, que és fusta el que crema i no aquella llum que un dia et va fer sentir que no hi havia res trencat.

Però dissabte vaig veure de la capsa de llumins, un que desitjava viure de l’aire, que un cop el bufaves es tornava a encendre, esclatant en un somriure mòbil rere el fum, i en aquesta imatge vaig saber la quotidianitat de la teva amistat. Gràcies Nuri,,,