25/8/08

Dilluns 25 d’agost

Prop de la sinagoga de Paris, en un carrer ple d’olor dolça, ens vam trobar tot caminant, just fa dos mesos, aquest aparador: una boulangerie farcida de sons de colors, com si la mirada et busqués.





Guimauve de sabor de gerd, de llimona, de mandarina, com diuen ells, confiserie molle qui était à l'origine avec la racine de la guimauve.


Et podies passar estona, rere vidres enganyosos, pensant en si aquells sabors fossin un so, quin podria ser? I si la imaginació volés muntanyes de carns toves o columnes esteses pintades?

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Quins records tan llunyans, els del malví (que aleshores anomenàvem en la "lengua única oficial" 'malvavisco'), que preníem en infusions balsàmiques (tan bones per al mal de coll). Ja no se'n parla, a les nostres terres (almenys a Barcelona), mentre que, vés per on, els parisencs en fan encara aquests dolços...
Del que acabo d'explicar se'n diu nostàlgia...

Laura Dalmau ha dit...

Un plaer de conversa Albert, en tots els sentits!

Anònim ha dit...

Plaer compartit, Laura, sincerament!