
Guimauve de sabor de gerd, de llimona, de mandarina, com diuen ells, confiserie molle qui était à l'origine avec la racine de la guimauve.
Et podies passar estona, rere vidres enganyosos, pensant en si aquells sabors fossin un so, quin podria ser? I si la imaginació volés muntanyes de carns toves o columnes esteses pintades?
3 comentaris:
Quins records tan llunyans, els del malví (que aleshores anomenàvem en la "lengua única oficial" 'malvavisco'), que preníem en infusions balsàmiques (tan bones per al mal de coll). Ja no se'n parla, a les nostres terres (almenys a Barcelona), mentre que, vés per on, els parisencs en fan encara aquests dolços...
Del que acabo d'explicar se'n diu nostàlgia...
Un plaer de conversa Albert, en tots els sentits!
Plaer compartit, Laura, sincerament!
Publica un comentari a l'entrada