Llibre d'estiu recomanat per a aquest dissabte:
La néta del senyor Linh de Philippe Claudel
15/8/08
Dietari poètic d’agost
Llibre d'estiu recomanat per a aquest dissabte:
La néta del senyor Linh de Philippe Claudel
31/7/08
31 de juliol
Ha arribat l’hora de marxar de la feina per uns dies i omplir d’empremtes la platja.
La setmana passada em vaig comprar el poemari El desordre de les mans, de Gemma Gorga. Versos amb essència femenina de vida quotidiana en que el no-res esdevé un protagonista, sense deixar-nos en cap instant indiferents.
En un article de la revista Caràcters, es definia la poesia de Gemma Gorga com “la percepció subterrània de les coses”.
Un llibre per rellegir de 42 poemes.
Deadline
Sense solemnitats, com qui obre la nevera
i diu no queda mostassa o la mongeta tendra
s'ha florit, amb la veu neutra de qui s'ha passat
la vida anunciant la sortida de trens sense agafar-ne
mai cap, així dius marxo d'aquí a una setmana.
I com vols que t'expliqui que des d'aquest
instant els dits se m'omplen de calendaris
i cada dia és un explosiu que cal manipular
amb destresa perquè no m'esclati d'imprevist
i em segui les mans, aquestes mans que encara
no saben res i cada nit em demanen pel teu cos.
Et despulles amb parsimònia, com si el temps
fos assumpte dels altres i tu estiguessis fora
de perill. Amb parsimònia et treus les sabates,
els pantalons, les ales, el desig que doblegues
i col·loques sobre la cadira, perquè tampoc no
cal abusar-ne. Ignores que amb una sola mirada
em descordes la pell i la saliva, la pell i la saliva
que encara no saben res i em demanen pel teu cos.
Una setmana són set dies i set nits. Set vegades set
és la multiplicació més elemental del dolor i el desig.
Però tu dorms, perquè el patiment és assumpte
dels altres i tu estàs fora de perill. I res no dius
quan la tristesa força el pany, i em tenalla
les parpelles, i em penetra fins que crido
l'última síl·laba de la desemparança.
Sense solemnitats, com a tu t'agrada, es fa de dia.
La setmana passada em vaig comprar el poemari El desordre de les mans, de Gemma Gorga. Versos amb essència femenina de vida quotidiana en que el no-res esdevé un protagonista, sense deixar-nos en cap instant indiferents.
En un article de la revista Caràcters, es definia la poesia de Gemma Gorga com “la percepció subterrània de les coses”.
Un llibre per rellegir de 42 poemes.
Deadline
Sense solemnitats, com qui obre la nevera
i diu no queda mostassa o la mongeta tendra
s'ha florit, amb la veu neutra de qui s'ha passat
la vida anunciant la sortida de trens sense agafar-ne
mai cap, així dius marxo d'aquí a una setmana.
I com vols que t'expliqui que des d'aquest
instant els dits se m'omplen de calendaris
i cada dia és un explosiu que cal manipular
amb destresa perquè no m'esclati d'imprevist
i em segui les mans, aquestes mans que encara
no saben res i cada nit em demanen pel teu cos.
Et despulles amb parsimònia, com si el temps
fos assumpte dels altres i tu estiguessis fora
de perill. Amb parsimònia et treus les sabates,
els pantalons, les ales, el desig que doblegues
i col·loques sobre la cadira, perquè tampoc no
cal abusar-ne. Ignores que amb una sola mirada
em descordes la pell i la saliva, la pell i la saliva
que encara no saben res i em demanen pel teu cos.
Una setmana són set dies i set nits. Set vegades set
és la multiplicació més elemental del dolor i el desig.
Però tu dorms, perquè el patiment és assumpte
dels altres i tu estàs fora de perill. I res no dius
quan la tristesa força el pany, i em tenalla
les parpelles, i em penetra fins que crido
l'última síl·laba de la desemparança.
Sense solemnitats, com a tu t'agrada, es fa de dia.
29/7/08
Poesies
Em mossegues el nom
amb un sabor generós
i el costum del llenguatge
es despulla amb una promesa
que acaricia els somnis.
Oblido la data límit
i guardo dins la calaixera
de dia, els massa potser.
28/7/08
Poetes catalans. Mireia Vidal-Conte
Mireia Vidal-Conte es va convertir en la primera poetessa que guanyava el Premi de Poesia Maria Mercè Marçal
Anomena'm llepa
diga'm la textura dels mugrons
parla'm també del meu cos
arrebossa mots que em jurin
la mida de la meva boca ampla
i la mesura de les teves dents.
Anomena'm toca
diga'm la puresa de les pigues
parla'm del teu cos també
nodreix vorals de malucs
que conformin amb la roba de la teva ginesta
el meu cíclic estat de tenir-te.
Anomena'm nom
Anomena'm llepa
diga'm la textura dels mugrons
parla'm també del meu cos
arrebossa mots que em jurin
la mida de la meva boca ampla
i la mesura de les teves dents.
Anomena'm toca
diga'm la puresa de les pigues
parla'm del teu cos també
nodreix vorals de malucs
que conformin amb la roba de la teva ginesta
el meu cíclic estat de tenir-te.
Anomena'm nom
25/7/08
Punts metafòrics…
Tants punts suspensius han fet malversar aquell miratge vers els versos (… ) potser ha estat un excés de no res o potser el nivell d’exigència és massa proper.
Un neguit de sensacions es dispersen o potser són els punts suspensius que no gosen alçar la veu per no ser escoltats.
Aquest adverbi que denota la possibilitat d'allò que hom diu.
24/7/08
Dietari Jordi Llavina
L’altre dia conversant amb una persona, sobre els poetes i la meva ànsia tossuda per aprendre, em deia: -I no has pensat que potser no tots tenen alguna cosa a ensenyar-te?
I jo li vaig respondre que creia que de les persones sempre aprens alguna cosa però que això, no volia dir que et servís per millorar.
I aquest matí, llegint el dietari del Jordi Llavina, m’ha fet pensar en aquella conversa. Aquesta tossuderia o obstinació catalana (com diu ell) malgrat els embats. “Que no és tant una qüestió estètica –que també- sinó sobretot moral”.
Us deixo l’article escrit per Jordi Llavina en el setmanari del penedès 3devuit:
I jo li vaig respondre que creia que de les persones sempre aprens alguna cosa però que això, no volia dir que et servís per millorar.
I aquest matí, llegint el dietari del Jordi Llavina, m’ha fet pensar en aquella conversa. Aquesta tossuderia o obstinació catalana (com diu ell) malgrat els embats. “Que no és tant una qüestió estètica –que també- sinó sobretot moral”.
Us deixo l’article escrit per Jordi Llavina en el setmanari del penedès 3devuit:
Opinions. Sobre gustos –ens solen avisar els connaisseurs— no hi ha res escrit. Quina gran collonada! És, de ben segur, un dels temes que ha fet vessar més tinta des de l’alba de la civilització!
Al prohom vilafranquí no li ha agradat el meu llibre. La crítica és fonamental, i el que ell em retreia fins a cert punt ho entenc. Però no ho comparteixo: fa uns anys, les crítiques negatives em deixaven fet pols. Ara, les crítiques negatives no m’agraden, però sé molt bé què vull escriure i per què ho escric de la manera com ho escric i no d’una altra. Això, d’alguna manera, em blinda: cap crítica ja no m’ensorra. Rellegeixo els meus papers i sempre els trobo perfectibles, millorables. Però l’esperit amb què els vaig dotar (perdoneu la pompositat de l’expressió) és el que és, i no sols no me’n penedeixo, sinó que sóc capaç de defensar-lo (aquest esperit) amb totes les meves forces i la meva (migrada o no) intel·ligència.
La mateixa setmana em trobo amb un actor vilafranquí i un advocat, també de la vila. A tots dos, en canvi, els han agradat, els meus relats. I fins me’n donen detalls.
23/7/08
Poetes catalans. Carles M. Sanuy.
Entre llibres de la Biblioteca Mercè Rodoreda de Barcelona, vaig trobar aquest poemari d'en Carles M. Sanuy, Història circular, i de sobte vaig recordar la recomanació de Xiulo Ricardo Trigo en el seu bloc.
El llibre està esgrogueït, l’edició és de 1985.
Comença el primer poema: Clau
El llibre està esgrogueït, l’edició és de 1985.
Comença el primer poema: Clau
Hi ha una mena
d’indulgència a les paraules;
un joc evolutiu
que abreuja els mots i els avaria.
Així, doncs, cada nom
codifica una sentència, real o intuïtiva;
a nosaltres ens pertoca de triar
l’estatura del poema.
18/7/08
Poetes catalans. Maria-Mercè Marçal
duu núvols per bufanda,
melangia al bigot
i uns pals batibullaires
que trasmuden els flocs
en fulls de calendari
-viatgers, anys amunt
en cerca de paraules
desterrades fa temps
a les golfes més altes,
quan l'hivern destapà
el bot gros dels mals aires-.
El vell matalasser
duu núvols per bufanda:
bé els esbandirà el sol
que té sota la màniga.
Cau de llunes
1977
17/7/08
Un rostre que no és meu. Óscar Palazón.
Una novel·la que m’ha commocionat més del que preveia
(sí això pot arribar a proposar-se)
fins el punt que he hagut de girar la mirada de les lletres que em dolien, per les imatges que vessaven en els meus pensaments i per aquests personatges que van creixent per moments, com una heura verda que s’encamina cap a la finestra per entrar dins, sense fer gens de soroll.
Ha esdevingut tota una experiència llegir la primera part (per la crueltat de la història i sobretot, per la seva veracitat), on gira en un món desconegut per a mi, i per altra banda, tan obert mentre transcorren aquestes cent vint-i-cinc pàgines. Hi ha vegades que imagino a quin moment l’autor escriu les pàgines o el per què va creant els personatges, i aquest cop, amb l’Óscar Palazón, ho he pensat massa vegades, en tot el bon sentit de l’expressió.
Ha esdevingut tota una experiència llegir la primera part (per la crueltat de la història i sobretot, per la seva veracitat), on gira en un món desconegut per a mi, i per altra banda, tan obert mentre transcorren aquestes cent vint-i-cinc pàgines. Hi ha vegades que imagino a quin moment l’autor escriu les pàgines o el per què va creant els personatges, i aquest cop, amb l’Óscar Palazón, ho he pensat massa vegades, en tot el bon sentit de l’expressió.
La segona part de la novel·la obre tot el que envolta el personatge principal, en Fèlix el Gat; els personatges secundaris passen a ser la principal veu en off, en primera persona.
Des d’aquí et FELICITO Óscar per poder crear UN ROSTRE QUE NO ÉS MEU, i per aquest premi més que merescut. I defineixo crear com a fer una cosa que abans no existia en català.
L’Óscar Palazón ens diu a la contraportada que “tots tenim una part fosca” i si pares l’orella, sí, escoltes l’eco de les pròpies veus dels personatges, aquestes pors tan properes a un mateix, de petites veritats, en què afrontar-se a un mateix davant del mirall no és exempt de complexitat.
Us deixo una llarga llista de comentaris sobre aquest llibre penjats a la catosfera:
Des d’aquí et FELICITO Óscar per poder crear UN ROSTRE QUE NO ÉS MEU, i per aquest premi més que merescut. I defineixo crear com a fer una cosa que abans no existia en català.
L’Óscar Palazón ens diu a la contraportada que “tots tenim una part fosca” i si pares l’orella, sí, escoltes l’eco de les pròpies veus dels personatges, aquestes pors tan properes a un mateix, de petites veritats, en què afrontar-se a un mateix davant del mirall no és exempt de complexitat.
Us deixo una llarga llista de comentaris sobre aquest llibre penjats a la catosfera:
16/7/08
Poesies
llorer
Fulles salvatges de verd,
l’una contra l’altra.
És qüestió d’hores
que tendregin sense vestit
les vocals de la cassola.
Tot queda enrere.
Fulles salvatges de verd,
l’una contra l’altra.
És qüestió d’hores
que tendregin sense vestit
les vocals de la cassola.
Tot queda enrere.
14/7/08
14 de juliol
Per segon any consecutiu celebro aquest dia en el blog, aquests deu anys d’un catorze de juliol amb un petit fragment de la meva consciència.
—Possible diagnosi d’Esclerosi Múltiple.
La doctora Alemany es va girar cap a mi mentre jo jeia morta entre la conversa. No hi havia cap coherència, en aquelles paraules que tan sols escoltava la meva mare amb un esforç d’atenció lúcida. Vaig sentir clarament el diagnòstic, però no volia entendre’l.
Balba per les meves mans calentes, el rastre de la pròpia pell de l’estómac se m’esborrava per damunt dels dits de la mà, a ritme de lentitud en percebre inexacte la xafogor de l’estiu. Tota sola mantenia el temor de mirar-me per si el tacte se’m menjava mitja vida, convertint-se en una carcassa de cartró.
La doctora va aturar-se un moment i dubtà amb els ulls. Llavors, se m’apropà pàl·lida i reposada. M’agafà totes dues mans, me les va estrènyer amb la força d’asserenar-me.
Aquella era la sentència no d’un simple malson passatger sinó el presagi d’un futur incert.
En aquell moment vaig adonar-me de la tirania del destí en un esclat d’indignació: ja res no depenia de mi, sinó d’una possibilitat llançada a cara o creu. L’instint també s’equivoca i el meu udolà desconsolat.
El que pensava llavors, el fred pànic d’aquell moment, em tempta quan s’allarga el dia en excés i m’agradaria ser absent, no sentir que el dolor m’és a prop. Però ara, deu anys més tard, visc el present, desenredant el dia, ablanint-lo. Ablanir, mitigar, suavitzar, endolcir les tardes inflamades que, setmana rere setmana, esgarrapen la remor del meu cos sota l’interferó, més enllà de la guarible malaltia. Això és el meu present assolible.
Ara he engendrat de nou. La resta és l’atzar de les paraules, dels versos, dels silencis absoluts, dels vents... fins i tot del potser.
—I sí, tinc por, molta por d’aixecar-me i no poder gaudir de la sorra mullada.
La doctora Alemany es va girar cap a mi mentre jo jeia morta entre la conversa. No hi havia cap coherència, en aquelles paraules que tan sols escoltava la meva mare amb un esforç d’atenció lúcida. Vaig sentir clarament el diagnòstic, però no volia entendre’l.
Balba per les meves mans calentes, el rastre de la pròpia pell de l’estómac se m’esborrava per damunt dels dits de la mà, a ritme de lentitud en percebre inexacte la xafogor de l’estiu. Tota sola mantenia el temor de mirar-me per si el tacte se’m menjava mitja vida, convertint-se en una carcassa de cartró.
La doctora va aturar-se un moment i dubtà amb els ulls. Llavors, se m’apropà pàl·lida i reposada. M’agafà totes dues mans, me les va estrènyer amb la força d’asserenar-me.
Aquella era la sentència no d’un simple malson passatger sinó el presagi d’un futur incert.
En aquell moment vaig adonar-me de la tirania del destí en un esclat d’indignació: ja res no depenia de mi, sinó d’una possibilitat llançada a cara o creu. L’instint també s’equivoca i el meu udolà desconsolat.
El que pensava llavors, el fred pànic d’aquell moment, em tempta quan s’allarga el dia en excés i m’agradaria ser absent, no sentir que el dolor m’és a prop. Però ara, deu anys més tard, visc el present, desenredant el dia, ablanint-lo. Ablanir, mitigar, suavitzar, endolcir les tardes inflamades que, setmana rere setmana, esgarrapen la remor del meu cos sota l’interferó, més enllà de la guarible malaltia. Això és el meu present assolible.
Ara he engendrat de nou. La resta és l’atzar de les paraules, dels versos, dels silencis absoluts, dels vents... fins i tot del potser.
—I sí, tinc por, molta por d’aixecar-me i no poder gaudir de la sorra mullada.
12/7/08
MULLA’T 2008
Aquest diumenge 13 de juliol, la Fundació Esclerosi Múltiple organitza la quinzena edició del Mulla’t.
Les instal·lacions del DIR Diagonal de Barcelona acolliran l’acte central del “Mulla’t per l’Esclerosi Múltiple”.
A Catalunya aquest esdeveniment s’ha consolidat com el segon acte de solidaritat més multitudinari. L'any passat 90.000 persones van participar en aquesta iniciativa solidària.
Resultats de l’any 2007:
Les instal·lacions del DIR Diagonal de Barcelona acolliran l’acte central del “Mulla’t per l’Esclerosi Múltiple”.
L’edició d’enguany vol batre el rècord de persones que es llancen simultàniament a la piscina per una causa solidària a les dotze del migdia.
Resultats de l’any 2007:
Entitats participants: 21
Piscines participants: 870
Persones participants: 91.230
Metres nedats: 58.202.000
Voluntaris: 3.024
Piscines participants: 870
Persones participants: 91.230
Metres nedats: 58.202.000
Voluntaris: 3.024
Què és l’esclerosi múltiple?
L’esclerosi múltiple és una patologia del sistema nerviós central que fa que el teu sistema immune es confongui i ataqui la mielina, la beina que envolta els nervis i que és l’encarregada de protegir i accelerar la transmissió de senyals al sistema nerviós.
Sense mielina, aquesta transmissió treballa de manera menys eficient i, en ocasions, podria arribar a desaparèixer. Si des del mateix moment del diagnòstic poses en marxa les teràpies i els tractaments farmacològics adequats, pots alterar l’evolució natural i reduir els símptomes i els problemes associats a la malaltia.
Sense mielina, aquesta transmissió treballa de manera menys eficient i, en ocasions, podria arribar a desaparèixer. Si des del mateix moment del diagnòstic poses en marxa les teràpies i els tractaments farmacològics adequats, pots alterar l’evolució natural i reduir els símptomes i els problemes associats a la malaltia.
10/7/08
Poetes catalans. Xulio Ricardo Trigo.
Xulio Ricardo Trigo, la seva poesia i el seu blog.
El poemari, amb pròleg de Jordi Pàmias, va ser guanyador del Premi Vicent Andrés Estelles de poesia 2002 i mereixedor del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesia 2004.
SENTIR D’ESTRELLA
Amb els braços amputats,
sobre l’última marea,
deixar els vestigis de dolor.
Tornar a néixer.
Vida nova,
d’ànsies retallades,
que s’estima la quietud del cel.
Vessar sobre l’arena
el suc plaent de l’esperança.
Llibre de la quietud
Edicions Bromera, 2003.
9/7/08
Si jo no hagués nascut...
“Passats els anys, petites coses haurien estat diferents. Distreus el camí de qui et topes pel carrer, sobretot el d’aquell amb qui et creues la mirada i no saps perquè.”
Laura Dalmau i Eva Adell
8/7/08
Poesies
cedint sinuós sota mitja lluna
amb els sentits alliberats.
Bascula. Xiscla.
La lluentor dels colors humits
s’esmuny amb el flux, batega
infinitats vermelloses aferrades,
bombejant ran els malucs eriçats.
7/7/08
El blog a PARAULADEBLOG
Aquest dissabte, a PARAULADEBLOG, http://www.novembre1970.blogspot.com/ amb el post sobre PERE BALLART.
Suplement CULTURA
5 DE JULIOL DEL 2008
6/7/08
2ª festa de la poesia a Sitges
En l’escenari dels Jardins El Retiro, com en un cafè entre poetes, de taules petites envoltades de cadires, vestits amb els llums de Sitges, vam gaudir com a espectadors mentre la música de Jazz Combo ens acompanyava.
Montserrat Abelló
Manuel Forcano
Margarita Ballester
Francesc Parcerisas
Esther Zarraluki
Miquel-Lluís Muntané
Dolors Miquel
El Manuel Forcano ens va recitar poemes amb una veu de viatges interiors, i un poema que us el transcric per la seva bellesa al recitar-lo (Poemari Llei d'estrangeria):
Call
Caminava distret pel Call
i els peus van dur-me fins a un immoble
on fa uns quanta anys vaig estimar algú.
Carrer Marlet, quart pis, just dessota el terrat.
Aquella cambra ampla.
Aquells besos dats amb pressa
perquè la nit se’ns feia curta.
Perquè l’amor se’ns va fer curt.
Ara veig paletes que hi treballen.
Restauren l’edifici.
hi fa un museu –em diuen-
sobre la història dels jueus.
Jo sé que quan el visiti
cercaré aquella cambra del quart pis,
la reconeixeré
i davant els panells explicatius
de la ruïna de Jerusalem
i davant les fotos d’Auschwitz
ploraré.
En Francesc Parcerisas, amb un entonació pausada i agreujada, ens va recitar diferents poemes: Una relació, Les noies…
El recital de cloenda que va ser presentat per en Pep Cruz i
Gràcies a la poeta Cèlia Sánchez-Mústich i en Joan Duran per aquesta nit poètica a Sitges, i felicitats Cèlia per aquest premi de narrativa atorgat.
Gràcies per poder estar entre poetes!
4/7/08
Paris
Records d’un Paris a tocar de puntetes… dels carrers de Montmartre plens de quotidianitat i de poesia bohèmia, du crêpe de chocolat avec de banane de la Rue de l’Harpe, de la bellesa de la Place du Marché Sainte Catherine, de l’impressionisme del Museau d’Orsay, de l’arrodoniment de la erra, del passeig per Le Marais, prop de la sinagoga i de les pastisseries de dolços de colors, de les façanes antigues i l’espectacle dels concerts per la nit per la Fête de la musique de Paris.
Paris de dia.
Paris de nit.
I aquest poemari comprat a llibreria de l'attrape Coeurs de Montmartre, a la Place Constantin Pecqueur, entre arbres i baixades.
Jacques Izoard. Poeta i assagista belga.
LIEUX ÉPARS (Llocs dispersos)
Us deixo quatre poemes en francès... entres somnis de Paris.
Paris de dia.
Paris de nit.
I aquest poemari comprat a llibreria de l'attrape Coeurs de Montmartre, a la Place Constantin Pecqueur, entre arbres i baixades.
Jacques Izoard. Poeta i assagista belga.
LIEUX ÉPARS (Llocs dispersos)
Us deixo quatre poemes en francès... entres somnis de Paris.
Ne t’encombre plus de mots.
Fais tienne la lisse rivière.
L’arc-en-ciel enveloppe la femme
plus nue que jamais.
Jette au puits la vérité
que tu croyais connaître.
Touche du doigt l’émasculé:
Tout devient noir, aigre
et tout es dérisoire.
Avec nos cheveux blancs
nous vivons dans l’éther.
Resserre ton écriture, écris
que tu me peux écrire
sans l’enfance dans le poing.
Pupille garde encore
l’étoile de tes lointains cinq ans.
À satiété : enfance et enfance.
Ne s'agit-il pas de nettoyer
le néant carrelé, l'infamie
à ras de terre et d'horizon
pour mieux laver les yeux
de tous nuages sombres
3/7/08
Poetes anglesos. William Shakespeare
Un pecat d'amor propi la visió em domina,
i tota la meva ànima i tots els meus racons,
i per aquest pecat no hi ha cap medecina,
perquè el tinc arrelat al cor i ben al fons.
Penso que no hi ha rostre tan bonic com el meu,
ni forma tan perfecta, ni perfecció tan gran;
i veig que el meu valor es mostra amb tal relleu
que, comparat al d'altres, és molt més clar i brillant.
Però quan el mirall em mostra sense enganys
cremat per la vellesa, rebregat i arrugat,
veig del meu amor propi tots els astuts paranys:
estimar-se un mateix és pura iniquitat.
És a tu, no a mi, a qui dic galanies:
pinto els meus anys amb la bellesa dels meus dies.
Els Sonets
Traducció: Salvador Oliva
2/7/08
Haver de...
He de... aquest temps verbal que utilitzo massa vegades dins la meva tossuderia plena d’estiu i que expressa la pròpia necessitat física, o més aviat moral.
He d’ordenar papers, poemes, escrits, fins i tot factures. A vegades em pregunto perquè tanquem les bústies amb pany ara que ja no es reben postals... Hem perdut el costum de rebre i de poder tafanejar!
He d’ordenar papers, poemes, escrits, fins i tot factures. A vegades em pregunto perquè tanquem les bústies amb pany ara que ja no es reben postals... Hem perdut el costum de rebre i de poder tafanejar!
L’estiu és una estació que m’agrada per la calor, pels colors, per la llargària del dia i la flaire del vespre, però em venen ganes de passejar vora la platja i escoltar la fressa del trepitjar la sorra o seure’m en una terrassa de Barcelona sense ser conscient del trànsit, sense voler esbrinar el que diuen els de la taula del costat, i no haver de treballar dins de l’oficina, agraint el sol a la sortida, com un llangardaix, després de restar tot el dia amb l’aire condicionat.
He de...: faré una llista de prioritats oscil·lants, això sí.
Il·lustració: Noemí Villamuza
1/7/08
Reflexió teòrica I. Pere Ballart
Començar per riure’s d’un mateix és garantia d’objectivitat.Vaig començar a llegir l’assaig El contorn del poema d’aquest teòric de la literatura, en Pere Ballart. I ara, amb El riure de la màscara, des de la primera frase he gaudit de la reflexió teòrica de la ironia, amb tot el respecte lingüístic, i des del seu ús com a recurs literari. És una autèntica meravella.
El llibre està dividit en nou parts: 1)La ironia com a (últim) recurs, 2)Tres impressions sobre el riure, 3) Riure i escriptura. Retrat de carnet del text humorístic, 4) L’analogia en el pensament líric, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 6)Dos aspectes sobre expressió i representació a “les dones i els dies”, 7)”Moralidades”, de Jaime Gil de Biedma, 8)Una eloqüència en qüestió, o “l’ “Êthos” contemporani de poeta, 9)La musa irònica. Recursos distanciadors en alguns poetes espanyols i catalans.
La primera part, LA IRONIA COM A (ÚLTIM) RECURS, amb aquest últim entre parèntesis com un incís, ens aproxima al concepte d’aquesta figura retòrica des de l’objectivitat, a partir de treballs d’interès literari, minuciosament ordenats de pensament, com aquest fragment del filòsof francès Jankélévitch:
El llibre està dividit en nou parts: 1)La ironia com a (últim) recurs, 2)Tres impressions sobre el riure, 3) Riure i escriptura. Retrat de carnet del text humorístic, 4) L’analogia en el pensament líric, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 6)Dos aspectes sobre expressió i representació a “les dones i els dies”, 7)”Moralidades”, de Jaime Gil de Biedma, 8)Una eloqüència en qüestió, o “l’ “Êthos” contemporani de poeta, 9)La musa irònica. Recursos distanciadors en alguns poetes espanyols i catalans.
La primera part, LA IRONIA COM A (ÚLTIM) RECURS, amb aquest últim entre parèntesis com un incís, ens aproxima al concepte d’aquesta figura retòrica des de l’objectivitat, a partir de treballs d’interès literari, minuciosament ordenats de pensament, com aquest fragment del filòsof francès Jankélévitch:
La ironia ens immunitza contra la decepció; és l’antídot de les falses
tragèdies, la consciència que cap valor no esgota tots els valors; lluita contra
la inèrcia dels sentiments que queden fixats o es tornen tics, fórmules o
manies; crida a l’ordre els dolors que s’eternitzen i pretenen ser totals, és a
dir, desesperats.
(...) La ironia no és sinó una dels rostres del
pudor.
(...) Perquè el propòsit de la ironia no era deixar-nos marinar en el
vinagre dels sarcasmes, ni bastir un nou titella damunt les restes que havia
destruït, sinó restaurar aquella cosa sense la qual la ironia ni tan sols seria
irònica: un esperit innocent i un cor inspirat.
El riure de la màscara
Assaig, 2007
30/6/08
29/6/08
Poetes catalans. Mireia Vidal-Conte
si em consideres
em sento més dona més poeta més tossal
si consideres oportuns color i mida
de les meves retines miops
em penso que podria no arribar a ser digna de la teva tria
i em pregunto tres cinc set vegades
el perquè decideixes aigualir precisament el meu cervell
si em consideres les mans
suficients en pam prou per abraçar
i el diàmetre just dels braços per gronxar
podria ser que si ho consideres
reconeguessis el color torrat de la meva pell escates
si em consideres
l'orgull se'm fa d'àlgebra als pous
Anomena'm nom
2007
27/6/08
... un dia després
Després dels crits d’ahir al vespre, dels suposats veïns aficionats, deixo aquesta illustrazione del Matteo Berletti per poder reflexionar aquest cap de setmana d’on som... o quins colors pintem.
26/6/08
Poetes de parla francesa. Henri Michaux
LE VENT
Le vent essai d'écarter les vagues de la mer. Mais les vagues tiennent à la mer, n'est-ce pas évident, et le vent tient à souffler... non, il ne tient pas à souffler, même devenu tempête ou bourrasque il n'y tient pas. Il tend aveuglément, en fou et en maniaque, vers un endroit de parfait calme, de bonace, où il sera enfin tranquille, tranquille.
Comme les vagues de la mer lui sont indifférents! Qu'elles soient sur la mer ou sur un clocher, ou dans une roue dentée ou sur la lame d'un couteau, peu lui chaut. Il va vers un endroit de quiétude et de paix où il cessej enfin d'être vent.
Mais son cauchemar dure déjà depuis longtemps.
El vent*
El vent prova de separar les ones de la mar. Però les ones s'arrapen a la mar, oi que és evident? i el vent tendeix a bufar... no, no tendeix a bufar, no hi tendeix ni quan s'ha convertit en tempesta o en borrasca. Tendeix cegament, com un foll i com un maniàtic, cap a un indret de calma perfecta, de bonança, on a la fi reposarà tranquil, tranquil,
Que indiferents que li són les ones de la mar! Que siguin sobre el mar o sobre un campanar, o en una roda dentada o damunt la fulla d'un ganivet, és una cosa que tant li fa. Va cap a un indret de quietud i de pau on a la fi cessa d'ésser vent.
Però el seu malson ja fa molt de temps que dura.
La nit es mou
*Traducció de Manuel de Pedrolo
Le vent essai d'écarter les vagues de la mer. Mais les vagues tiennent à la mer, n'est-ce pas évident, et le vent tient à souffler... non, il ne tient pas à souffler, même devenu tempête ou bourrasque il n'y tient pas. Il tend aveuglément, en fou et en maniaque, vers un endroit de parfait calme, de bonace, où il sera enfin tranquille, tranquille.
Comme les vagues de la mer lui sont indifférents! Qu'elles soient sur la mer ou sur un clocher, ou dans une roue dentée ou sur la lame d'un couteau, peu lui chaut. Il va vers un endroit de quiétude et de paix où il cessej enfin d'être vent.
Mais son cauchemar dure déjà depuis longtemps.
El vent*
El vent prova de separar les ones de la mar. Però les ones s'arrapen a la mar, oi que és evident? i el vent tendeix a bufar... no, no tendeix a bufar, no hi tendeix ni quan s'ha convertit en tempesta o en borrasca. Tendeix cegament, com un foll i com un maniàtic, cap a un indret de calma perfecta, de bonança, on a la fi reposarà tranquil, tranquil,
Que indiferents que li són les ones de la mar! Que siguin sobre el mar o sobre un campanar, o en una roda dentada o damunt la fulla d'un ganivet, és una cosa que tant li fa. Va cap a un indret de quietud i de pau on a la fi cessa d'ésser vent.
Però el seu malson ja fa molt de temps que dura.
La nit es mou
*Traducció de Manuel de Pedrolo
Henri Michaux
Par les traits V, 1984. Serigrafia original, amb el monograma de l’artista a llapis, extreta del llibre "Par les traits". Publicat per Ed. Fata Morgana, Montpellier.
25/6/08
Poesies
(presagi plaent)
Endolceixo els llavis oberts
sorprès de veure’t,
masturbant-te
la llavor noctàmbula,
ben pentinada, amb el tacte
d’una bellesa excedida,
intencionada,
fins degotar les rimes
en una fesomia original,
sense clàusules per a la intimitat.
Endolceixo els llavis oberts
sorprès de veure’t,
masturbant-te
la llavor noctàmbula,
ben pentinada, amb el tacte
d’una bellesa excedida,
intencionada,
fins degotar les rimes
en una fesomia original,
sense clàusules per a la intimitat.
19/6/08
Cinc xifres
Impressiona sobrepassar les cinc xifres, i des de la sinceritat us dic GRÀCIES per compartir aquest blog d’entrades i sortides poètiques, i altres pensaments del primer vent del dia.I gràcies als agraïments, als premis blogaires, als blogs solidaris i friccions poètiques , als llibres compartits , als poemes propis escrits a la xarxa, a les recomenacions compartides , als amics arbres , a la bellesa de la poesia traduïda al català , al repte estètic i poètic col·lectiu (Erotisme som tu i jo), a Relats en Català ...
per compartir entre tots resines literàries a la Catosfera.
... aquesta xarxa cibernètica que ens fa gaudir de la poesia, de la bona poesia, i sense renunciar a poetitzar l’erotisme que palpa els mots de la gelosia sobre la nuesa, de la virginitat amb el cos obscè i de la follia dissolta en suor de contenció gramàtica.
I més gràcies a diferents poetes que m’han aconsellat en esquerdes poètiques que van començar a esdevenir en petits premis literaris.
Potser per totes aquestes gràcies el blog es diu És l’hora d’hissar els somnis, amb la temporalitat de sal.
16/6/08
Poetes catalans. Ricard Garcia
Un apunt inicial, un bàlsam a tocar les paraules de Ricard Garcia quan diu:“S’obren minúsculs traus a cada plec de la terra i a la fusta del darrer hivern”
I guareixo el llibre, entre cullerades del gelat de tiramisú de Häagen-Dazs, en un silenci quasi necessari, com aquesta lectura on els mesos vessen imatges de paisatges entre preguntes i actituds emocionals de qui les viu i les mira, del que som i esdevenim pel que ens envolta.
De secreta vida, plena de (com diríem a El Masnou) una riquesa metafòrica excel·lent i amb un caràcter de confidència que aconsegueix un contacte emocional entre poeta i lector.
Us deixo una poesia bellíssima,
FRED
Ara, quan la tard es tomba
i aboca pertot les cendres
d'aquests dies tan estranys,
t'apresses a vestir l'hivern
amb les restes de la tardor
i tornes a escriure, en silenci
com cada any, la carta als Mags.
Però els cristalls de la nit,
amenaçadora i glacial,
se't claven com petites tenalles.
A la pell hi brunyeix, un vent negre,
els contorns de cada cicatriu i et tiba,
a cada passa que voldries fer,
la mateixa por de sempre.
Un fred d'acer se't posa per dins.
XXVII Premi de Poesia Ausiàs March
12/6/08
Poesies
Com un titella
He esgotat els fils en el seu conjunt
balancejant un amor sense precedents,
de mans invisibles, recobertes de sal,
regulada per un plaer fred, sense nexe,
grotescament clandestí.
La meva fermesa emmudeix,
he trigat massa a repetir-m’ho,
arrossegant les paraules mentre em fascinava
alçar la veu en fulls blancs, entreoberts.
He tornat a prop de mi, del far,
ja no entenc d’amors fugissers
ni de cossos tapats amb roba d’abric.
Ara la claror juga amb mi, em somriu.
Ha esdevingut plaent.
He esgotat els fils en el seu conjunt
balancejant un amor sense precedents,
de mans invisibles, recobertes de sal,
regulada per un plaer fred, sense nexe,
grotescament clandestí.
La meva fermesa emmudeix,
he trigat massa a repetir-m’ho,
arrossegant les paraules mentre em fascinava
alçar la veu en fulls blancs, entreoberts.
He tornat a prop de mi, del far,
ja no entenc d’amors fugissers
ni de cossos tapats amb roba d’abric.
Ara la claror juga amb mi, em somriu.
Ha esdevingut plaent.
5/6/08
Tanques els ulls...
Esgarrapes amb els somnis, la il·lusió de quasi set anys. I en l’aire ha quedat la pregunta de l’altre dia, com el vol d’una actitud adulta, en que una nena de tercer et va dir que els regals del Ratolí Pérez els deixaven els pares... entre la veritat i la mentida hi ha la dolçor de la innocència.
Qualsevol nit te’l trobaràs, i aquest cop, entre somnis d’adults... però fins llavors en gaudirem.
Qualsevol nit te’l trobaràs, i aquest cop, entre somnis d’adults... però fins llavors en gaudirem.
Benvingut a casa Ratolí Pérez!
4/6/08
Somriure
Ara, l’estiu s’acosta, i aquest matí necessito un somriure molt clar, aquell que d’una clucada d’ulls esdevé caliu, com si la durada exacte de les coses no tingués importància...
2/6/08
30/5/08
Poetes catalans. Màrius Sampere.
El carro del sol
No sabré mai qui era jo. Vaig néixer
sense dir-m'ho a mi mateix, clos el termini
estricte de les confidències
humorals i lunars. Aquell día errívol,
sota el nivell de l'aigua, en el silenci
de la bombolla tèbia, fins i tot
d'amagat dels éssers
pretèrits, els únics
en qui rau l'eloqüència, de sobte
vaig obrir els ulls, i la pregunta pura
(no n'hi ha d'altra): qui sóc?, va esmicolar-se
contra els canells del volum, i vaig meravellar-me
de ser igual a tot allò que m'era estrany. Sí, moll,
ben moll, després de ventres
i períodes astrals, ¿qui era aquell
que, usurpant-lo,
ocupava l'espai reservat
al no-res? A poc a poc, però vaig fer-me
a la molèstia de l'aire ple de mi, vaig adaptar-me
als seus rigors, la meva pròpia
tendresa. Ara penso que era inútil
preguntar res, que algú deu conèixer per nosaltres
el vell secret dels dos arcans: la identitat
i la trajectòria. Aquest altre, de qui no sentim
la veu, sinó l'efecte
incomprensible de la veu, segur que ens diu
això (ja que en aquesta
posició vivim): -Ajupiu-vos!,
per damunt de les vostres esquenes
passa el meu carro solar, arrosegant
les mateixes tones de metalls duríssims
que d'amor. -Ho diu ell, com si un pes,
la veritat del pes, fos la Resposta.
Màrius Sampere
27/5/08
Poesies
Des de la banyera
Lentament, la remor suspesa
més arran del cos que mai,
ignora el seu silenci.
Es dilata el somiar de l’aigua,
reflectint les hores perfumades
en aquest excés de lleugeresa,
sense fons de sabó.
26/5/08
23/5/08
Poesies
La canyella
S’emporta els records familiars
d’olor calenta i aromàtica,
de restes de sopar a la taula.
Després retorna el vapor
de roba planxada de diumenge
a mitja tarda, quan ja fosquejava,
era hivern. No hi havia llums al carrer.
Canyella: proporció justa d’arròs i sucre,
singular deducció per vetllar
l’abast de les parpelles silents.
21/5/08
Poetes Catalans. Ricard Garcia
ELS CONTORNS DEL XIPRER, un poemari d'en Ricard Garcia on gest i sentit s'uneixen rere la natura.
L'entonació dels versos es connexionen, sense canvis de rumb, en tranquils poemes de precisió, acostant-se cada vegada més al lector.
Us deixo aquest poema per la bellesa del seu llenguatge simbòlic
L'entonació dels versos es connexionen, sense canvis de rumb, en tranquils poemes de precisió, acostant-se cada vegada més al lector.
Us deixo aquest poema per la bellesa del seu llenguatge simbòlic
És així,
com núvols que es deslliguen del paisatge.
És així com ets
quan ja s'endevina l'hivern
i el vidre negre de la nit és tan net
que entre l'horitzó i tu
neix el buit d'un temps
desposseït d'aquelles desmesures de la infància.
És així de lleuger el teu ésser
aquesta nit d'hivern,
com núvols que es desprenen del paisatge.
17/5/08
Poesies
(els sentits)
No et giris.
Deixa’t fer
sense saber
dolçament...
Tu ja tens
el que sóc,
el silenci.
Deixa’m
ara
esllavissar-me
nua
i ja
no fugir.
3r Premi dels XXXII Jocs Florals de Les Corts amb el poemari Un cos sense límits
16/5/08
Oli sobre tela, invocar bellesa
Escape
oli sobre tela de lli, 2006
130 cm x 80 cm
oli sobre tela de lli, 2006
130 cm x 80 cm
...embolicar somnis oxidats en colors d’or, bronze, plata i coure, amb les mans brutes i la bellesa de les textures rugoses.
La pintura de Pepa Poch em recorda a un poema, per la seva condensació, pel seu equilibri.
14/5/08
I Virtual & Oral Poetry Slam – UOC
La UOC organitza un concurs de poesia virtual i oral —Poetry Slam—.
Aquest certamen s’inclou dins de la I Setmana de la Poesia que tindrà lloc a la UOC del 15 al 21 de maig.
El dijous dia 15 de maig, a les 19h, en la Sala d’Actes de la Seu de Drassanes, amb presentació i lectura de poemes de Joan Elies Adell. Els cinc finalistes del concurs llegiran els seus poemes escollits, i el guanyador farà l’acte d’obertura de la II Setmana de la Poesia a la UOC que se celebrarà el 2009.
Finalista del I Virtual & Oral Poetry Slam:
Aquest certamen s’inclou dins de la I Setmana de la Poesia que tindrà lloc a la UOC del 15 al 21 de maig.
El dijous dia 15 de maig, a les 19h, en la Sala d’Actes de la Seu de Drassanes, amb presentació i lectura de poemes de Joan Elies Adell. Els cinc finalistes del concurs llegiran els seus poemes escollits, i el guanyador farà l’acte d’obertura de la II Setmana de la Poesia a la UOC que se celebrarà el 2009.
Finalista del I Virtual & Oral Poetry Slam:
(descorres una olor)
En un arbre genealògic
extravio aquest secret
sense deixar cap rastre dolç
en els plecs del teu lòbul obscè.
I ara no puc concebre
el vi sense el teu cos
de cabells llargs,
de llenguatge espaiat.
Ets la dona que m’atrau...
Malgrat sé que no pots desitjar-me
descorres una olor a faldilla
ensalivant paraules sense cintes,
en desnuar-me.
Laura Dalmau
9/5/08
Poesies
(plena de tu)
M’he empassat bocins
del teu xiscle en un desig
espès de secretes síl·labes.
Apropo els llavis.
El teu melic tremola,inquiet,
dolç.
Crec que t’estimo.
7/5/08
Barcelona Poesia
Barcelona Poesia, 14-21 maig
Una setmana intensa de poesia, sense pretensions per una Barcelona oberta al mar vers els poetes d’Europa: Sigurbjorg Thrastadottir, Brane Mozetič, Durs Grünbein, Tatjana Gromača, Jüri Talvez, Bernard Noël… entre homenatges a Agustí Bartra, Cesare Pavese, Mercè Rodoreda, Vicent Andrés Estellés i a Maria Mercè Marçal.
L’edició d’enguany baixarà al metro, a les finestres dels vagons de les línies 2, 3, 4 i 5. Versos en català, castellà i anglès, convertits en vinyetes pel dibuixant Juanjo Sáez.
Poesia versus vinyeta... jo hagués preferit la poesia visual, sense desmerèixer la qualitat del dibuixant. Com diu el mateix Brossa: “La poesia visual no és dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació"
L’edició d’enguany baixarà al metro, a les finestres dels vagons de les línies 2, 3, 4 i 5. Versos en català, castellà i anglès, convertits en vinyetes pel dibuixant Juanjo Sáez.
Poesia versus vinyeta... jo hagués preferit la poesia visual, sense desmerèixer la qualitat del dibuixant. Com diu el mateix Brossa: “La poesia visual no és dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació"
Us deixo un poema visual de Joaquim Brustenga-Etxauri
6/5/08
Bufaria sense parèntesi
Bufaria les expressions no dites, bufaria per sentir placidesa amb mesura, com si pogués volar entre somnis contra la monotonia dels comportaments i les veritats a pams. I ara m’agradaria aclucar els ulls de dia i saber contenir els desitjos perquè no em sorprengui la tempesta, altre cop...
5/5/08
Dilluns de maig...
Com un llumí, l’amistat es valora amb els pèls actuals… I te n’adones amb el pas del temps, en aquest constant vaivé de sorra, que és fusta el que crema i no aquella llum que un dia et va fer sentir que no hi havia res trencat.
Però dissabte vaig veure de la capsa de llumins, un que desitjava viure de l’aire, que un cop el bufaves es tornava a encendre, esclatant en un somriure mòbil rere el fum, i en aquesta imatge vaig saber la quotidianitat de la teva amistat. Gràcies Nuri,,,
Però dissabte vaig veure de la capsa de llumins, un que desitjava viure de l’aire, que un cop el bufaves es tornava a encendre, esclatant en un somriure mòbil rere el fum, i en aquesta imatge vaig saber la quotidianitat de la teva amistat. Gràcies Nuri,,,
30/4/08
Poesies
Doble vidre
La feblesa del llenguatge
acaba essent el centre del tot,
sempre arran, amb veu pròpia,
airejant qualsevol sargit de roba
mentre la programació s’enfebra
a un esguard de mites incomplets.
No abarateixis el temps
exposant-hi com un foraster
amb un tacte buit, pel costum
d’una realitat de doble vidre.
Treu la teulada del paisatge gastat,
no hi ha res per obrir
és un televisor, el gran udol.
La feblesa del llenguatge
acaba essent el centre del tot,
sempre arran, amb veu pròpia,
airejant qualsevol sargit de roba
mentre la programació s’enfebra
a un esguard de mites incomplets.
No abarateixis el temps
exposant-hi com un foraster
amb un tacte buit, pel costum
d’una realitat de doble vidre.
Treu la teulada del paisatge gastat,
no hi ha res per obrir
és un televisor, el gran udol.
28/4/08
Poetes catalans. Joan-Elies Adell
Demanar només paraules no és fàcil... gràcies a tots dos.
Una definició llançada curosament en color de tinta a la primera pàgina: “ancoratge”, A CURT TERMINI.
Una definició llançada curosament en color de tinta a la primera pàgina: “ancoratge”, A CURT TERMINI.
Aquests sentiments sobre el que més estima, posant ordre, sobre una voluntat de sorra, amb una estructura interna bellíssima i una coherència temàtica que llisca.
Un llibre editat el 1997, rere un premi de poesia Festa l’Elx 1996.
Us deixo la seua lectura, silent, pausada, com si poguéssiu imaginar ara mateix la sensació, la veu càlida del propi autor de Vinaròs.
Un llibre editat el 1997, rere un premi de poesia Festa l’Elx 1996.
Us deixo la seua lectura, silent, pausada, com si poguéssiu imaginar ara mateix la sensació, la veu càlida del propi autor de Vinaròs.
A CURT TERMINI
Ara mateix,
negociant la sola olor de les carícies,
un únic semblant a punt d'extingir-se,
em convenço que són les deixes
del clímax, tèrboles com aiguats
tempestuosos, com corrents furtius
i transitoris, el sol delit envenjable,
un únic acte a punt per a la rebel·lia.
Poc hi ha de tan cert com els cims
són una versió dolenta del happy end
o com que en nom de la narració
s'han destruït tantíssimes coses. Amara
el meu cos d'una llarga calitja
i jo no vull per més temps avançar
cap a llocs concrets, cap a objectius fàcilment
determinables. ¿No és aquesta la intenció
última de l'orgasme?
26/4/08
Poeta nord-americà. Paul auster.
Paul Auster (Newark, Nova Jersey,1947).
Us deixo el Paul Auster poeta, un dels referents de la literatura nord-americana contemporània, i pintures a partir de poemes del seu llibre Desaparicions (aquesta és la part positiva de la Catosfera...).
Un poema rellegit, i com un mag em trec el barret i les mànigues. Sense paraules.
...
Us deixo el Paul Auster poeta, un dels referents de la literatura nord-americana contemporània, i pintures a partir de poemes del seu llibre Desaparicions (aquesta és la part positiva de la Catosfera...).
Un poema rellegit, i com un mag em trec el barret i les mànigues. Sense paraules.
...
Fore-shadows
Et respiro.
Amb mi t'assossegues de mi.
T'atordeixo sota la influència
d'una llum fraternal.
Et nodreixo
fins a les escorrialles del desastre.
El cel penja un estel errant
al meu pit. Veig el vent
com un testimoni, la nit imperiosa
que va eclipsar-se
en un laberint de roures,
la distància.
T'obsedeixo
fins a vorejar el sofriment.
Et xuclo la força.
Et desafio,
et deïfico
a no res i
a ningú,
esdevinc
l'imprescindible i més violent
hereu teu.
24/4/08
23/4/08
Sant Jordi
Un Sant Jordi amb olor de tinta a mig obrir i espurnes de color vermell.
Estarem a Rambla Catalunya, 12
Estarem a Rambla Catalunya, 12
21/4/08
Poetes catalans. Elies Barberà.
Un poeta de Xàtiva… una descoberta casual, a la llibreria Al Vent de Badalona, però que es gronxa en versos d’una gran riquesa...
VAPOR
sent que es desfulla.
secament, com el roure.
estranyament.
i com el jonc a l’ull es torç dins l’aigua
les mirades dels altres s’esbiaixen:
ja no l’abracen i no l’agombolen;
ja no li encerten les nines dels ulls,
just es desvien refractades contra
campanes d’aigües buides que el circumden.
i ara sap que sense els altres no s’és.
gairebé sent que s’evapora
i amb la seda de l’ànima minvant
gairebé acarona la no-existència.
VAPOR
sent que es desfulla.
secament, com el roure.
i com el jonc a l’ull es torç dins l’aigua
les mirades dels altres s’esbiaixen:
ja no l’abracen i no l’agombolen;
ja no li encerten les nines dels ulls,
just es desvien refractades contra
campanes d’aigües buides que el circumden.
i ara sap que sense els altres no s’és.
gairebé sent que s’evapora
i amb la seda de l’ànima minvant
gairebé acarona la no-existència.
17/4/08
La Catosfera Literària
La Catosfera Literària sortirà en paper movible la primera quinzena de maig.
232 pàgines de blogaires (entre els 100 escollits: http://www.novembre1970.blogspot.com/) que entre etiquetes de post, poemes, literatura, escrits propis, suplements de cultura, narrativa i altres, engloben també fins benèfics destinats a “La Bressola”.
I com diu el Biel Mesquida, “escriptors de la mà oberta”...
La presentació de La Castosfera Literària...? Com diu el gerundi d’un verb: Posar una cosa en estat d'ésser usada, aplicada, d'acomplir una determinada destinació...
232 pàgines de blogaires (entre els 100 escollits: http://www.novembre1970.blogspot.com/) que entre etiquetes de post, poemes, literatura, escrits propis, suplements de cultura, narrativa i altres, engloben també fins benèfics destinats a “La Bressola”.
I com diu el Biel Mesquida, “escriptors de la mà oberta”...
La presentació de La Castosfera Literària...? Com diu el gerundi d’un verb: Posar una cosa en estat d'ésser usada, aplicada, d'acomplir una determinada destinació...
16/4/08
Poesies
(metàfora plàstica)
Jugo i no et toco.
Mossego paraules
de biaix, enmig
d’un silenci a vessar.
Miro i no existeixes
malgrat m’engrapi
les cuixes que brollen
ombra lletosa.
14/4/08
Poetes catalans. Jordi Llavina.
Un premi ple de versos del Jordi LLavina en el seu llibre DIARI D'UN SETEMBRISTA... la resta la trobareu des del blog de Castells de cartes.
Un poemari per no deixar de llegir-lo...
LA MADURESA
Avui potser s'estimaran
seguint, metòdics, l'exercici
d'una passió que encara no minva.
Els braços són més plens;
la pell té en algun punt -temples i mans-
una qualitat de fibra de vidre;
les ulleres, sota els ulls que claudiquen,
semblen les marques que deixa un dit gros,
entintat i àgraf, en un paper;
un borrissol morbós els sembra carbonissa
a l'esquena i al cul, que ni amb navalla
ni amb cera candent ja no es cuiden
d'arranar.
L'esperma ha quedat
assolada dins la petxina
de la dona, que un fill perdut
va tornar eixorca -ara, celler
sense gota de vi, només
humitats d'ell a les parets,
fosforescència de glaç
a la carn de dins.
Acomplert l'amor
(o en'cabat de fer-ho), ella inquirirà
si ell encara pot dir que se l'estima
(no diu ¿m'estimes?: fa servir
un gir molt complicat i temorós).
Abans de girar-se d'esquena,
ell pronuncia dues frases
tot reprimint un rot de ceba
i just abans d'enfilar els roncs tenors:
Ara tinc massa son. Demà en parlem.
No du pijama. Dorm sempre arrupit
i té els peus freds, de planes ulcerades.
Mai no es renta -en'cabat- la pell del ventre
ni s'eixuga el pèl moll. Ben just si pensa
a encaixar-se dins la boca la fèrula
de descàrrega (a la nit, els queixals
no deixen, com els corcs, de rosegar),
que li estructura el que no diu
i el que deixa de dir.
10/4/08
Poesies
(descorres una olor)
En un arbre genealògic
extravio aquest secret
sense deixar cap rastre dolç
en els plecs del teu lòbul obscè.
I ara no puc concebre
el vi sense el teu cos
de cabells llargs,
de llenguatge espaiat.
Ets la dona que m’atrau...
Malgrat sé que no pots desitjar-me
descorres una olor a faldilla
en ensalivar paraules sense cintes,
en desnuar-me.
En un arbre genealògic
extravio aquest secret
sense deixar cap rastre dolç
en els plecs del teu lòbul obscè.
I ara no puc concebre
el vi sense el teu cos
de cabells llargs,
de llenguatge espaiat.
Ets la dona que m’atrau...
Malgrat sé que no pots desitjar-me
descorres una olor a faldilla
en ensalivar paraules sense cintes,
en desnuar-me.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)