Dijous a la Vila de Gràcia

A gràcia trobem addictes al SWING que ballaswing a “El Centre” (c/Ros de Olano, 9), on es fan cursos per aprendre i perfeccionar el swing a tots nivells.


Aquest diumenge, en el 10è Aniversari amb la Sant Andreu Jazz Band, van actuar a la plaça de la Virreina de Gràcia. La plaça glatia amb passes del Lindy.

Cada darrer diumenge de mes, a la Plaça de la Virreina, de 12:30 a 14:30h, estarà obert a tothom el ballaswing. El proper és el dia 31 de gener del 2010.

PERE ROVIRA

Eduard Sanahuja va presentar el poeta Pere Rovira i Planas com un poeta de temps, de qualitat.

Pere Rovira escriu de les coses que passen quan sortim de casa, de les sensacions que ens colpegen amb un tret distintiu: «Moltes funcions de la poesia s’han anat perdent, però la bona poesia pot durar més que les seves funcions i que la vigència dels seus temes. Hi ha coses que, per fortuna, la poesia ja no farà, o que podem procurar que no faci. Potser no està tan clar que ens torni més persones, però sovint ens ha ajudat a ser persones.»

Segons les seves paraules pausades, la traducció forma part de la seva obra, com altres poetes de la nostra terra. Ha traduït Baudelaire, el poeta de Paris, i Pierre de Ronsard, “S’han de collir les roses de la vida” com deia Ronsard en el seu poema més conegut.
Ha estat, i és, un gran admirador de la poesia de Màrius torres, al que considera poc reconegut per la immensa qualitat de la seva obra.

Dins la xerrada sobre la seva trajectòria literària que organitzava l’Aula de Poesia juntament amb la Biblioteca Mercè Rodoreda, ens va oferir poemes inèdits influenciats per Baudelaire i Ronsard: Un sonet a l’estil anglès, a l’anatomia visible i poemes envers els arbres com “El coll”, “Eros matinal!, “Sempre”, “Paris amb tu”, “El llorer”, “Oda al vi” o “Primavera rosa”.

Des d’aquí agraeixo a l’Aula de Poesia de Barcelona per la qualitat d’aquesta 14a edició.

Innocence

Dijous a la Vila de Gràcia

En el carrer Torrijos número 37 trobem la botiga dci arte.

dci arte està sota la direcció creativa de l’arquitecte Andrés Quintero i de l’artista plàstica Carolina Llano. La seva marca de roba REVÉRSIKA aposta per la creació avantguardista i poc convencional, i un disseny excepcional en bosses.

Una botiga plena d’imatges que s’envolten... Sempre podeu endinsar-vos i preparar il·lusions per al Nadal.

Poesia de Joan-Elies Adell

Boia nocturna

De la mateixa manera que, quan viatjo

en vaixells en què el casc inferior

és transparent i em mostra vides submarines,

no m'afecten els senyals d'irritació

sobtada dels peixos espantadissos,

sinó el balanceig mínim del mar escrespat,

les lleugeres brandades de l'embarcació;

també quan recullo acuradament

els moviments essencials d'un esgarrif

que no sé quin vent apropa, o la pròdiga bellesa

de tardes estranyes, vull que no deixen cap seqüela

perceptible, cap línia enrivetada

de blanc a la costa. És el preu que he de pagar

per posar els meus peus en aigües poc profundes.

Amb marques lleus a la mirada, faig per anotar

els eufemismes que reapareixen a mitjanit,

sota la discreta connivència d'un pensament

infatigable, que es delata en voler transformar-se

en escriptura. A l'acte mateix de posar-m'hi,

quedo vençut per la son, caic dins de l'oblit,

escarxofat sobre el meu cos, sense cap mirament

per la passió estricta ni per cap intent

de confessió callada. Com si hagués escollit

amb consciència amagar-me en un racó

on no arriben els raigs enlluernadors del sol. El desig

em batega a les mans, però. Surant com el color

vermell d'una boia entre les ones d'un cel nocturn.

Il·lustradora: KRISZTINA MAROS

Krisztina Maros és una il·lustradora hongaresa poc coneguda en el nostre país. Descriu en llapis uns dibuixos i uns colors que ens atrapen l'atenció, en el bell sentit de l’acte.

Ha realitzat una exposició sobre els hàbits de les fades amb Monika Horvath

Amb el permís de la Krisztina us adjunto alguns dels seus dibuixos

Una funció mínima en el llenguatge poètic

vítria

aürt

senectut

orsar

Dijous a la Vila de Gràcia

Avui parlarem dels horts a les ciutats, sí, sí, d’un terreny de regadiu, no gaire extens, on hom conrea especialment hortalisses i fruiters. En el districte de Gràcia hi ha l’Hort de l’Avi i l’Hort Turull.
En l’actualitat, la xarxa de dels horts urbans de Barcelona té 227 parcel·les de conreu distribuïdes en 9 horts urbans als districtes de Ciutat Vella, l'Eixample, Sants-Montjuïc, Les Corts, Gràcia, Horta-Guinardó, Sant Andreu i Sant Martí.

L'Hort de l'Avi està ubicat al Torrent del Remei, 2 (darrera del Park Güell). És gestionat pel Centre Cívic del Coll. L'any 1985, des de Serveis Socials, es va crear un projecte perquè la gent gran del barri, ja jubilada, pogués tenir una sèrie de parcel·les per conrear. Es volia fomentar la participació d'aquesta gent en una nova activitat.
Actualment l'Hort de l'Avi consta de dinou parcel·listes, en aquest moment tots homes, encara que en un principi eren horts familiars i alguna de les dones va ser de les primeres a treballar-hi.

L’hort Turull es va inaugurar el 23 de març del 2003. Està situat en una finca de 3.000 m² de propietat municipal, al passatge de Turull, número 10. El districte de Gràcia va cedir la gestió de part dels terrenys –uns 600 m²– a Parcs i Jardins per ampliar el projecte d'Horts Urbans. Les parcel·les de 14 a 25m2 estan situades a l'antiga era de la finca.

No ens amarguem les consultes

Transcric un article de L’AVUI de l’escriptor Sebastià Alzamora per poder fer una reflexió personal positiva.

«Com no podia ser altrament, la celebració de les consultes de diumenge ha fet aflorar unes quantes característiques inequívocament catalanes. Si els sembla, podem procedir a fer-ne un breu repàs.
Primera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten saber de seguida què n'opinen a Espanya. És una de les coses que fan patir una mica, en cas que un dia Catalunya fos finalment independent: que a Espanya deixarien d'opinar sobre els catalans i tindríem tot un sector de la ciutadania que cauria en una malenconia irreprimible, com Obèlix quan enyorava els romans. Però bé, dèiem que encara no es coneixien els resultats de les consultes i ja teníem un tou de dignes compatriotes que es delien per conèixer la valoració que se'n feia des de les Espanyes: i aquesta valoració, oh sorpresa, era senzillament la de sempre, de manera que no cal aturar-se a fer-ne cap comentari. Només una opinió de totes les que vaig sentir em va semblar lúcida i sensata, i la va formular, mirin per on, un senyor del PP valencià, Esteban González Pons. Era una rèplica al formidable Manuel Chaves, que havia declarat que les consultes no tenien cap validesa legal i que eren un acte de pura propaganda política. González Pons va respondre a Chaves que no s'equivoqués: les consultes podien no tenir validesa jurídica, però sí que tenien importància política, i molta. De fet, tanta que podien condicionar l'evolució de l'escenari polític a l'Estat espanyol en un futur immediat. Evidentment, González Pons no feia aquesta anàlisi amb alegria, ans al contrari, però almenys demostrava saber a quin món es trobava.
Segona característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten barallar-se de seguida. Això ja gairebé forma part del folklore del país; de fet, si Joan Amades fos viu segur que ja hauria inclòs les bregues entre sobiranistes al costumari català. Potser és que no s'hi pot fer res més i ens hi hem de resignar, però estalviar-nos el xou per una vegada no hauria estat malament. I no entro a dilucidar qui té raó i qui deixa de tenir-ne, perquè, sincerament, m'importa un rave. L'únic que és obvi és que aquesta mena d'exaltacions intestines, ajudar, allò que se'n diu ajudar, no ajuden gaire.
I tercera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reinvindicacions nacionals, els entra de seguida un agut atac de cagadubtisme: el trenta per cent és molt o és poc? S'ha fet bé o s'ha fet malament? Ha valgut la pena? Gosaria dir que, si fa uns anys ens haguessin dit que un diumenge de desembre del 2009 dos-cents mil ciutadans anirien a les urnes per expressar la seva voluntat que Catalunya sigui un país amb Estat propi, i que ho farien en un referèndum merament simbòlic, convocat al marge de les institucions, dels mitjans de comunicació i dels partits polítics, ens hauríem fet un fart de riure. Tenint en compte les circumstàncies, és obvi que la participació va ser un èxit: el que no es pot fer, perquè no té sentit, és mesurar els resultats d'una consulta com aquesta amb els paràmetres d'una veritable convocatòria electoral. Es tracta d'una primera passa, però d'una primera passa que sens dubte té pes polític i que, sobretot, constitueix una magnífica lliçó de democràcia. Si ningú s'hi ha d'enfadar, enhorabona a tothom que ho ha fet possible.»

Dijous a la Vila de Gràcia

Dintre del cicle De Pensament, Paraula i Obra, de la Biblioteca Mercè Rodoreda, rebrem al poeta Pere Rovira.

Dijous, 10 de desembre de 2009 (20 h)

Pere Rovira

Presentat per Eduard Sanahuja

Vila-seca de Solcina, 1947. Doctor en literatura i professor de poesia moderna a la Universitat de Lleida. Ha publicat una dotzena de llibres, entre els quals destaquen: Distàncies (1981), premi Vicent Andrés Estellés, La mar de dins (2003), premi Carles Riba, i Poesia 1979-2004 (2006), que recull tota la seva obra poètica publicada fins ara. El més conegut dels seus assaigs és La poesía de Jaime Gil de Biedma (1986 i 2005). També és autor de Diari sense dies (2004), un volum de proses íntimes i de reflexió literària. L'amor boig (2007), premi Ciutat de Barcelona, és la seva primera novel·la.Recordeu que totes les sessions són gratuïtes i es duran a terme a la Sala d’actes de la biblioteca.Cicle reconegut amb 1 crèdit de lliure elecció per la Universitat de Barcelona.

Biblioteca Mercè Rodoreda

Starbucks

Retenc la violència dels meus pensaments en unes dates massa precises, on el trànsit constant de Barcelona s’ensuma sota els papers de colors. Presència de dubtes, de regals gastats, de retalls de converses. Això no obstat, no em fa defugir dels estímuls visuals de la gran ciutat, ans el contrari. Rere el so del meu mp3, m’acosto a la solitud. Són les pors que escriuen! Tot desfilant el que no vull sentir. No vull sentir com l’atzar torna de biaix, sense fer nosa, malversant el meu jo erecte. Potser són taques de la medicació com somnis allargassats –No ho sé-. Potser la naturalesa és una quincalla de pel·lícules en blanc i negre.
Aventurar-se té el seu risc però no recordava com era no ser vista.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

degotís

grèvola

ans

ennigular-se

Poetes catalans. Andreu Gomila

Un llibre poc esmentat, Aquí i ara (El Gall Editor. 2007), de poemes bellíssims com la poesia que defineix l'Andreu Gomila.
Va néixer a Palma l'any 1977. Poeta, crític literari i periodista. Treballa actualment a la secció de Món del diari AVUI, com a expert en política llatinoamericana. Ha publicat un llibre, Un dia a l'infern dels que són (2001), que va obtenir el premi Amadeu Oller 2001 i, posteriorment, el premi Memorial Anna Dodas 2003 a la millor opera prima del bienni. El seu segon recull poètic, Diari de Buenos Aires (Moll. 2007) amb pròleg de Marta Pessarrodona.
Ha estat inclòs en alguna antologia, una a Mèxic, que es va publicar a Guadalajara, i una altra a Madrid, que es diu Los perfiles de Odiseo, de poesia jove nascuda a les Balears. Algun dia espera doctorar-se en Literatura Comparada, tasca en la qual està immers.

*

Un deixo un tast per llegir...

ARA

Començ el viatge a través dels escarbats
que circulen arrambats, però dispersos,
pel carrer estret del Bou de Sant Pere.
A poc a poc, com avergonyits, no saben
que la vida voldria ignorar-los i no són
més que superfícies de l'ésser a les clavegueres.
"Les veritats no són fetes per a nosaltres",
diria un, segur, si hagués pensat
talment un Gregor Samsa que no és.
"Nosaltres no hem fabricat les veritats",
replicaria un altre, abans de veure
el company esclafat per l'oi prematur.
Aixecaria les antenes per trobar refugi
a un cau artístic o de sud-americans,
supervivents, també, del es mentides
vertaderes, tan necessàries en un temps
on no s'hi valen els retrets.
Enfonyat dins l'escletxa, veuria passar la cua
dels immigrants, els nins del migdia,
les mestresses de mitjan horabaixa, els obrers
primers, els femeters de les dues
i els noctàmbuls últims.
Llavors, dins la quietud de les hores fades,
podrà engospar qualque formiga despistada.
"Les veritats no se les creuen ni els escarbats",
rovegarà mentre rosega la presa més petita,
encara enrabiat per la mort del company.

Un llibre d'en Llavina: Londres nevat

Els contes del recull Londres nevat mostren la predilecció de Jordi Llavina per xuclar de les fons de la poesia i convertir els personatges de cada conte no en moralitzants sinó en persones que escorcollen la nostra vida. Les descripcions són acurades, amb senzillesa i amb profunditat, en contemplació present. I que, fins i tot, et fan sortir del conte com en la bellísima descripció de l’anatomia i les olors corporals de la Marta a “Hand&Raquet”.

El mestratge de Jordi Llavina, prou reconegut, fa que les influències quedin hàbilment descobertes amb al·lusions de poetes com Donne, Manent, Frost, o escriptors com Sherwood Andreson o Hermann Hesse, fins aconseguir unes històries amb contingut inèdit; a través de les aportacions que l’autor va deixant en primera persona, com «Ara que el llibre que tens a les mans, amable lector, arriba a la fi».

Londres nevat són referents al temps, als anys passats, a records perduts en un no res que sorgeixen com si les històries fossin part d’un present (però actuen en funció d’un passat i d’un futur immediat), del flux de consciència, com diu el propi Llavina «les mans del temps».

Els personatges són d’una mena molt especial, ja que alliberen en els seus comportaments les fantasies arrelades en el més profund de la seva vida subconscient. Aquests accepten aquest pas de temps com part d’un cicle natural, com la natura. La natura també juga un paper molt remarcable dins dels contes, com un personatge sense veu. Aquesta simbolitza el cicle de la vida, la impotència de l’individu davant del poder de la naturalesa, una lluita de dues voluntats: la natura i l’home. I la neu, relacionada amb el fred, com la inexorable continuïtat del temps.

Potser perquè es tracta de fer bullir les paraules, el recull de contes és irregular. Els cinc primers contes succeeixen en un escenari hivernal. En canvi, “El Branquilló del til·ler”, s’envolta de «dies de molta calor». En aquest relat excepcional, les dones prenen un protagonisme especial, capaces de commoure amb un jersei de llana vermell, amb els peus nus o per un record entendridor, i de glatir-ne al lector. Llavina ens atia amb les petites descripcions de les olors envers les dones, de l’aigua com a efecte essencial en el nostre cos i la natura que ens envolta, de la tendresa. Un conte, com “Hand&Raquet”, que es llegeix de la primera a l’última ratlla.

Us recomano la seva lectura mentre fumeja un bon te.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

llim

damnada

escometre

flèbil

Dijous a la Vila de Gràcia

Exposició "Quanta, quanta poesia. 10 anys de biblioteca al barri"

L'exposició recorda a alguns dels poetes que ens han visitat en aquests 10 anys dins del cicle "De pensament, paraula i obra" tenint com a marc de fons indrets emblemàtics dels nostres barris.

L'exposició estarà oberta fins el 16 de gener del 2010.

Lloc: Sala de música de la biblioteca

Organitzada per: Districte d'Horta-Guinardó, Biblioteques de Barcelona i Aula de Poesia de Barcelona.

Un mes per al dia de Nadal. Perdura el teu somriure amb ingenuïtat. És l’últim any que creuràs en la dolçor dels colors, en les carrosses dels Reis Mags d’Orient. Aquell món fascinant ple de purpurina i de disfresses, amagat dins les butxaques dels adults.
El que no saps és que per a mi la llum és diferent, potser massa diferent per apreciar-la plenament en el seu embolcall. Com un nounat, he d’aprendre a creure en una estrella de cinc puntes i desar-hi boletes brillants plenes de records, tan sols per acceptar-los, i entendre que la mare no em tornarà agafar fort la ma una altra vegada.

Amb dret a opiniar

Joan Tomàs Martínez Grimalt ha guanyat el premi Bernat Vidal i Tomàs 2009 d’enguany. Un jove escriptor de Porreres amb una trajectòria iniciada a Pedra foguera antologia de poesia jove dels països catalans.
Més enllà de les aparences, però, vull que quedi clar que en aquest post no hi ha cap ínfula de ser crític literari, ni molts menys, tan sols sóc una lectora de poesia amb dret a opinar.
No recordo quan vaig llegir un calaix poètic que grinyolés com aquest. Bé, sí, tan sols un, el poemari El penúltim vòmit de Damià Bardera.


El poemari de Martínez Grimalt, Proètica de Plaers, està dividit de cinc parts: Èxode, Osmosi, Mètode, Drecera i Matèria. Cinc parts d’un poemari que genera diverses interpretacions. En la primera part del llibre, Èxode, és possible conèixer la voluntat autorial que entra en un joc creatiu de poemes de quatre versos sobre l’experiència dels sentits. És una part del poemari annexa a la resta.
La segona part consta d’un poema de 84 versos, on l’autor s’oblida de la primera intenció fugint del lector. D’altra banda, les divisions que resten de Proètica de Plaers estan formades per una estructura clàssica, principalment per sonets; l’estructura dels quals, a Drecera i Matèria, són com una lleixa amb un impuls libidinós, o més aviat de poc fantasieig, tant pel que diu com pel que suggereix. Tanmateix, els sonets de Matèria pateixen un sofriment desplaçant la seva significació poètica i l’estructura del propi llenguatge, amb un ús empallegós del gerundi:/«fent-ne una corba,/furgant tots els racons, batent l’espai,/cercant aquell cop se que m’alliçona/».
Les etapes del recorregut vital ha estat una font d’inspiració per a molts poetes. Sé que existeix una intenció conscient per part del poeta, en el moment de crear (o tancar) el seu poemari, però em sobte aquest premi de l’Editorial Moll amb una llista excel·lents poetes i poemaris com
Manel Marí, Susanna Rafat, Jordi Llavina, Josep Lluís Aguiló, Teresa Costa-Agramunt...
De tota manera, Joan Tomàs Martínez Grimalt explica que el poemari « és un cant pro-ètic molt poètic», i sempre em queda la referència de pensar que Proètica de Plaers ha estat escollida per un jurat de consciència. Potser el resultat d’aquest poemari és un reflex de la crisi entre el poeta i la societat.

Una funció mínima del llenguatge

salmodiar

orba

atupa

àdhuc

Dijous a la Vila de Gràcia

L’Independent de Gràcia és un periòdic gratuït que surt cada divendres per cobrir la informació. El setmanari s’estructura en les seccions d’opinió, política, societat, cultura, agenda, documents, esports, activitat econòmica i contra. El seu director, Albert Balanzà, és periodista de la secció de política.
L’Independent de Gràcia, amb una tirada de 8.000 exemplars, es distribueix els divendres a més de 800 punts de la Vila, entre comerços, equipaments públics i entitats, a més de fer-se arribar a la bústia d’un centenar de subscriptors.
L’Independent de Gràcia va néixer l’agost del 2000, com a iniciativa de l’Associació de Veïns i Veiïnes Vila de Gràcia, DeBarris SCCL i GràciaWeb. És un setmanari d’informació de proximitat, la que ens apropa als esdeveniments.



http://www.independent.cat/gracia
© L'independent
c/ La Perla, 30
08012 Barcelona
Tel: 93 217 44 10

I·lustrador: Francesc Rovira i Jarque

Avui parlaré d’il·lustradors catalans, exactament d’en Francesc Rovira i Jarque.

Va néixer a Barcelona, el 20 de setembre de l’any 1958.
Treballa sempre amb un gran i suggeridor paper blanc, tinta Xina, una pila de plomins, aquarel·les, caramels, la radio i amb el desig de tenir molt, molt espai per a les petites coses.

Una funció mínima del llenguatge

empeltar

avern

travelar

trenc

Il·lustració: Xuxu Lanstrum

Dijous a la Vila de Gràcia

A Gràcia, al carrer Ramon i Cajal, número 80, trobem una sala de petits concerts, de recitals poètics i d’exposicions de pintura anomenada HELIOGÀBAL.



El dimarts hi ha un gran ventall de Jazz Sessions amb diferents músics per perdre’s a partir de les nou de la nit. Us deixo un vídeo perquè pugeu fer un tast del que ofereix aquesta gran sala de Gràcia.





Andreu Zaragoza, Horacio Fumero, Dani Dominguez (bateria) Abel Boquera, Matthias (harmònica) i Mariano Steimberg (percussió).

Volen Versos

La Dolors Insa ens va demanar una col·laboració pel seu blog POESIA JUVENIL perquè el dia 24 d’octubre era el DIA de la BIBLIOTECA.

Aquest ha estat el resultat magnífic d’il·lustracions i de poesies del llibre Volen Versos

(Em podreu trobar a la pàgina 65) amb la poesia 'Bulímia de cares menudes'

Gràcies a totes aquestes persones, com la M. Dolors Insa, que es preocupen per transmetre la poesia als nens i adolescents.

Museu de la Vida Rural

Aquest dissabte les paraules poètiques en forma de façana, aniran al voltant de l’art de les llavors:

alambí
rabasta
falç
volant

Aquestes paraules de la vida rural formen part de la façana del nou edifici adjacent del Museu de la Vida Rural de L’Espluga del Francolí, on és reverbera la llum.

El nou edifici, dissenyat per l’arquitecte Dani Freixes, simula un contenidor, representant aquest allunyament del món rural i llur respecte, tan palès a la nostra actualitat.
A l’entrada de l’edifici ens trobem una gran finestra al sostre que fa d’aparador d’unes grans forques de fusta penjades, com si aquella imatge oscil·lant formés part del tot i del res.


És un museu per passejar-se entre les eines del món rural, per visurar la premsa de raïm i el molí d’oli; per observar amb deteniment els vídeos didàctics que representen d’on surten els fruits de la terra; per gaudir dels jocs d’objectes en el pas del temps; i sobretot no us heu de perdre un vídeo excel·lent d’imatges i continguts sobre El blat, la vinya, l’olivera. El trobareu a la primera planta de l'edifici històric.

Tot un gran homenatge al món rural per poder aprendre sense pressa.

Poesia Visual

Aquesta tarda a les 19h, la sala de la Caixa de Manlleu de Manlleu inaugura l’exposició “Eloqüències” del poeta visual Toni Prat.
L’exposició de Poesia Visual romandrà oberta del 6 al 22 de novembre del 2009, però crec que conèixer en persona a Toni Prat és tot un valor afegit i entenedor a la seva bellíssima poesia Visual

Eloqüències

Tabelària Edicions. 2008

Dijous a la Vila de Gràcia

El Programa d’Actuació del Districte (PAD) de Gràcia 2008-2011 ens explica les intervencions, les actuacions i els serveis que s’impulsen i es duen a terme en el barri de Gràcia.
En el segon eix de la PAD de Gràcia, dins de les mesures d’Espai Públic, s’anomena “millorar l’espai públic a partir d’actuacions de manteniment urbanístic i de neteja”.

Si el Govern del districte de Gràcia aposta “per la millora de la qualitat de vida i el treball conjunt per un districte equilibrat en els seus usos”, m’agradaria saber si la neteja del barri es pot definir com UN REPTE DE LA CONVIVÈNCIA AMB ELS ESPAIS PER A ÚS DELS NENS.
Els parcs que comporten el Barri de Gràcia no necessiten prioritzar el disseny, ni promoure el debat d’integració, ni el foment dels valors de la convivència als casals d’estiu del barri, ni iniciar cap estadística d’ús cívic.

El que es necessita és aquest punt del PAD: Neteja i actuacions de civisme (Observatori de Convivència. El que necessitem és que s’apliquin mesures per a la intensificació de la neteja dels parcs i carrers, mesures de reducció de l’impacte de la contaminació acústica al costat dels parcs del Barri de Gràcia i la convivència dels camins escolars.

Poesia de TOTS SANTS

Totes les hores
hi regalimen memòria
de fang embegut.
Unes flors de novembre
es miren, massa tard.

*

Vora el temps d’hivern
duc la mort en mi
i el mar es fa més ample
de pregàries i anècdotes.
He errat desitjos conscients.

*

Què és la mort? Digues!
La malaltia promíscua
de gran angular.
Un desordre agre, exempt,
sense lligams perjurats.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

perfer

gleva

viàtic

fendre

Dijous a la Vila de Gràcia

Existeix un espai de tarda al barri de Gràcia, la xocolateria La Nena, on s’exhala el seu baf càlid en un bell ordre de persones assegudes en cadires de fusta.
Un espai de gestos, cada cop més sincers, de jocs, de llibres, van inclinant-se a la taula i als pastissos de la casa.


Xocolateria La Nena
c/Ramon i Cajal, 32

Presentació: Banalitats

Us convido des del blog, a la presentació del llibre de poesia Banalitats, del poeta eslovè Brane Mozetic, editat a Jardins de Samarcanda, d’Eumo Editorial.

“Brane Mozetic (Ljubljana, 1958) soscava a Banalitats els fonaments de la seva pròpia revolta. La recerca d'un amor físic sense frens descompon la percepció del poeta en una consciència lúcida i en un cos sense capacitat d'emocions. Com unir-los? Com evitar que el plaer es converteixi en una altra classe d'uniforme? Al final, queda només la tossuda presència d'un jo que anota, insubornable, tot allò que hi ha hagut. I reivindica amb la força d'una declaració política tot allò que suposadament no és digned'existir. La banalitat de la vida és travessada per instants ínfims que es graven a la ment amb nitidesa fotogràfica. Encara que hagi conservat la imatge, ha perdut el món al qual pertany. Els versos durs de Mozetic ens diuen que tot és efímer.”

En l'acte hi prendrà part l'escriptora Simona Škrabec (traductora de l'obra), el poeta Víctor Obiols i l'actriu Montse Vellvehí, que llegirà una selecció de poemes.


Llibreria Catalònia
Ronda Sant Pere, 3
Barcelona

Luis García Montero

En el llibre Poesía, cuartel de invierno (Ed. Seix Barral) de Luis García Montero (http://www.luisgarciamontero.com/) he trobat una sèrie de nines russes, per la multiplicitat que té en sentit i forma

“La ironía obliga al poeta a escribir vigilándose”

Una funció mínima en el llenguatge poètic

enriolar-se

rou

esbardellar

estantís

9è Festival de Poesia de Sant Cugat

Sessions poètiques al Museu i al Terra Dolça

Dins del IX Festival de Poesia de Sant Cugat, veniu a gaudir del "Nocturn per a cinc veus", amb Lluís Calvo, Jordi Julià, Sònia Moll, Víctor Obiols i David Mengual al contrabaix.

Nocturn per a cinc veus
Espai gastronòmic i cultural Terra Dolça
c. Enric Granados, 8
Sant Cugat del Vallès
Coordina: Francesc Parcerisas

Foto: Localpres

Poetes catalans. Andreu Gomila

callao 253 (5)

"No em conec com sóc, sinó com davant meu aparec."
I. KANT

Dormir vestit.
Abassegat per la son i el fred.
Camisa, texans, fins i tot
els calcetins.
Llum fosca d'un horabaixa
que comença sense mi.
Morir vestit.
En la inexistència latent
d'haver d'enfrontar-se
a rius vessats d'oli
per la mà desproporcionada
de l'home.
Somiar vestit.
Respirar per un carrer
disfressat d'home,
congriant mirades inexistents.
I una ànima que cerca
la matèria de què estem fets.


Andreu Gomila
Diari de Buenos Aires

Recital poètic a Olèrdola

Natura i poesia
Versos cantats i xiulats


El cicle “Poesia als parcs”, coordinat per Carles Hac Mor i Ester Xargay, reivindica la virtut de cantar, d’entonar, d’afinar versos agombolats pels sons que emanen dels espais silvestres.

Aquest diumenge d'octubre, a les 12h, al Parc d'Olèrdola, al Conjunt Històric del poble tenim el gust de gaudir de la poesia de Montserrat Abelló i Ricard Garcia.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

avial

indivissa

fetor

esbrossa

Dijous a la Vila de Gràcia

Si passegem pel carrer Verdi, a l’alçada del carrer de Santa Perpètua, ens trobem una casa datada de 1910. Va ser ideada per l’arquitecte Joaquim Ruiz Millet l'any 1987, amb la col·laboració de l’escriptora Anna Planella: Galeria H2O.

Joaquim Ruiz Millet ha estat sempre implicat en activitats culturals, des de la realització de curts fins la participació de revistes d’art i literatura. Ha publicat llibres de poesia: 1 empieza acaba 1 (Ed. Libertarias. Madrid 1988) i El núcleo de la resistencia (Años de Felicidad. Ed. Libertarias. Madrid 1994), juntament amb llibres d’arquitectura: Barbar Corsini. Arquitectura. 1953-1994, editats des de l’Editorial de Galeria H2O. L’Editorial Galeria H2O té la col·lecció d’Arquitectura, Les Idiotes i La Bruna està contenta.
Ana Planella Bonet és una escriptora amb novel·les editades: El niño que amaba sus pies de pato, Paula dos pulgares, La reina de Cartago.

La Galeria H2O és una galeria d’arquitectura, disseny i fotografia, però també d’art contemporani i de poesia visual. En aquest mes d’octubre, del 6 al 31, hi ha l’exposició “Lunes” de Päivi Koskinen.

Päivi Koskinen és una fotògrafa nascuda l’any 1977 , que viu i treballa entre Barcelona i Hèlsinki.
La seva exposició “Lunes” reflecteix la rutina i la frustració de les persones pel pas del temps, provocant sentiments de por, d’inquietud. El corrent de la pròpia societat ens dissuadeix a l’hora de entreveure les possibilitat com a individus i és en el símbol de l’aigua la metàfora de puresa d’aquesta frustració, o simplement la netedat de descarregar tot els sentiment de tot un dia.

Tanaka Teatre

Una companyia de teatre que s’ha consolidat en el món de l’espectacle català. Un teatre especial de colors, riatlles i expressions bellíssimes amb l’Ariadna Matas i l’Elsa Lluch. Elles en diuen que “és una crema de color groguenc que s’extreu de l’escorça d’un arbre molt abundant a Birmania. Els infants se la posen a la cara per protegir-se del sol. S’aplica dibuixant cercles sobre les galtes.”

En el món de Tanaka tenen cinc espectacles voltant de volves de somriures: Els viatges de Lilian, Contes del món de les germanes Baldufa, Un món (i un munt!) de dracs, Contes del mar i tot un món a la carta d’art teatral per a infants i adults.



Ens mereixem un somriure de colors en els llavis!

Jaime Gil de Biedma

Lunes

Però después de todo, no sabemos
si las cosas no son mejor así,
escasas a propósito... Quizá,
quizá tienen razón los días laborables.

Tú y yo en este lugar, en esta zona
de luz apenas, entre la oficina
y la noche que viene, no sabemos.
O quizá, simplemente, estamos fatigados.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

afàsia

bravada

límpid

femer

Dijous a la Vila de Gràcia

Foto: Ricard Cugat

A finals de l’any vinent, la sala de Gràcia tornarà a entrar en funcionament. El director del Lliure, Àlex Rigola, va signar amb les quatres administracions del consorci del Lliure (L’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, la Diputació, el Ministerio de Cultura) el període del contracte del 2010 al 2012.


Gràcia opta a fomentar la creació textual d’autors catalans, impulsar els nous llenguatges expressius amb formats adaptats a l’aforament de la sala. El teatre recuperarà la seva funció de local d’assatjos.

Poetes catalans. Joan-Elies Adell

A la revista nº4 d’ADARVE (Revista de Crítica y Creación Poética), Ramon SANZ fa un estudi crític: Hipòtesis de constància, de la poesia de Joan-Elies Adell.

Dels 8 poemes de l’estudi de Sanz, "Conversa d’un ascensor", és un poema inèdit, juntament amb el poema "Jersei"; la resta formen part dels seus poemaris Encara una olor, La degradació natural dels objectes i Pistes Falses.

CONVERSA D’ASCENSOR

Avui només tinc paraules per a un hivern
que encara no ha començat. Per a l‟estranyesa
d‟un octubre en què no acaba d‟irrompre el fred.
L‟armari reclama una renovació, la roba d‟estiu
que ja tenim avorrida. Els abrics s‟amunteguen
pacients a l‟espera d'un sòlid vent gelat.
Només tinc paraules per a uns núvols baixos
que, en superposar-se, m‟ofereixen l‟espectacle
de cels simultanis, d‟un sol civilitzat que m‟empeny
a seure tranquil·lament en una terrassa, com si algú
m‟esperés, i l‟espera formés part d‟alguna estranya alegria.
Paraules per no parlar de res, o per trasplantar-me
un cor diferent, que no bategue amb el ritme d‟ahir,
que ho faça d‟una manera esporàdica, intervinguda,
amb precisió de cirurgià. La meua veu s‟entrebanca,
també m'ho noto, brusca com una porta giratòria
d'un hotel massa antic, i es converteix en
una rèmora capaç d‟imantar les rotacions dels astres. Et bastarà
sentir un contacte per fer un diagnòstic correcte.
Tocar l‟aigua com es toca un cos i així cicatritzar les ferides
d‟una hemorràgia vital. Per a una previsible conversa
d‟ascensor avui només tinc unes poques paraules.
Un part meteorològic injectat de tebior, inclement i rutinari.

Un poema on els límits del llenguatge poètica expressen la realitat i la pròpia persona. Aquest anàlisi constat de l’observació d’un mateix.

Si en los textos previos Adell declaraba la nostalgia de un tiempo, unos objetos, seres desaparecidos o distantes, en “Conversación de ascensor" expresa un sentimiento de impasse entre diversos tiempos, entre la incertidumbre del porvenir, hacia el que ahora dirige la mirada, y un pasado que, pese a querer dejar atrás (el deseo de un corazón distinto, que no lata con el compás de ayer, y de cicatrizar la herida, / la hemorragia vital), pervive y se confunde con el presente (cielos simultáneos) -segons Ramon Sanz.



Joan-Elies Adell un poeta que estalono per la seva qualitat poètica.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

rull

trespol

ablamar

engospa

Dia 1...

Un dia de pluja macilenta, de vent xafogós i de massa gent pel carrer. He començat a endegar a la taula poemes i altres anotacions; a glatir estímuls poètics i deixar els sentiments a la banda del coixí.

He recordat el que em va dir una poetessa... comença a escriure el poemari amb la dedicatòria, així el veuràs reflectit.

I així ho fet. In memoriam Dolors Dalmau i Seba.

Recital poètic a Girona

El Festival de Poesia de Girona, en la seva 14a edició, inclou diverses trobades de «poesia dialogada», entre els autors Jordi Llavina i Ricard Garcia (30 de setembre) i Vinyet Panyella i Mireia Vidal-Conte (7 d'octubre), a la Casa de Cultura de Girona.

Poetesses. Christelle Enguix

Distreure’t pels prestatges d’una llibreria et permet trobar poetes que normalment no reben gaire atenció del públic general. Christelle Enguix és un d’ells.

És una qüestió d’atzar el fet de conèixer aquest poemari que tinc damunt la taula El cor del minotaure, que l’he llegit diverses vegades deixant lliure la sensibilitat.

Christelle Enguix va néixer a Paris el 1971 i ara viu a Beniarjó, en terres valencianes.

Una entrada poètica d'aquest poemari dividit en quatre parts :

Un minotaure domesticat:
això m’has fet, del desig.
Però veus com les aus encenen
a la velocitat del llamp
el cel. I tu, immòbil, als afores de la llum.
Sense prou fil
per a abandonar la seguretat
del laberint.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

abissal

ignota

avarar

malura

T.S. Eliot

la poesia és eloqüent només si el poeta atreu emocions d'un públic, no tan sols d'un lector...

Ricard Creus

"(Aquest recull de poemes va ser pensat per fer una mena de pas a dos amb els color si les llums de les fagedes que veu i pinta l'Esther Boix, que t'engoleixen i alhora t'alliberen a un paisatge que podria ser i el voldríem. Dues dèries sobre un mateix paper)"


Només voldria que entre els fulls
trobessis un mirall,
no un miratge, el mirall
on tu, lector,
t'hi poguessis veure,
no pas físicament,
sinó trobar-te amb tu mateix,
tenir un instant per
estar tranquil·lament
reflexionant de tu mateix.



Ricard Creus
El llibre foradat
Cada dia un dia

Helène Dorion

Aturar-se en aquest arranjament de les hores fermades al dia, en aquesta llum que mai no he deixat. Al meu voltant se senten menudes vibracions. M'aturo davant d'una pedra, el murmuri de l'ombra. Els segons es lliguen i deslliguen en un gest sense gravetat. No sóc més que un moviment més d'aquesta dansa vacil·lant i necessària.

Hélène Dorion
Un rostre recolzat contra el món

Una funció mínima en el llenguatge poètic

deix

agemolir-se

desnerida

àzig

Poetesses. Rosa Font

Pell

T'espio el gest. T'espio les paraules.
Entre nosaltres, cap instant:
sóc la pols dels teus dits, el batec de la sang,
el teu present exacte.
Per què he de sentir el pes de veure en tu
la meva carn que es torna marbre,
la veu que es trenca, els ulls que callen?
Més enllà d'aquest cercle que ens tenalla,
l'univers es dilata: hi suren d'altres mots,
laberints d'arbres, peus de llunes,
algun déu que vigila els nostres cossos.

Només la pell és tot un regne: la mirada


Rosa Font i Massot
Des de l'arrel

Patrick Swayze

Ha mort avui, als 57 anys, Patrick Swayze, víctima d'un càncer de pàncreas. És un dels actors de referència del Hollywood dels anys 80 i 90, protagonista de pel·lícules com Dirty Dancing (1987) o Ghost (1990), quan jo tan sols tenia 20 anys.

Després d’haver lluitat contra una de les malalties més greus del nostre país, dedico aquest post a la seva persona, com a model per tantes altres.

Sóc amb tu

Sóc amb tu. Les persianes estan baixades. M’arrossegues al ritme de la música mimant els petits silencis. La olor indispensable de la teva espatlla, la meva palma. Dic el teu nom entre els dits. Ja res no impedeix l’amor. Somio.

Homenatge a Joan Vinyoli

El dissabte dia 12 de setembre es celebra el 25è Aniversari de la mort de Joan Vinyoli en diferents actes a Begur: Itinerari Poètic per Begur, Inauguració del Mirador del poeta Joan Vinyoli, Recital Poètic al Casino Cultura.


A les 19h, Taula rodona a l'entorn de Joan Vinyoli al Casino Cultural (c/Casino, 1), amb participació de:

-Josep-Anton Fernàndez i Montolí
-Xavier Folch i Recasens
-Feliu Formosa

Nit de Poesia & Jazz a la Diada

Recital de POESIA a les 21h a càrrec dels poetes Jordi Llavina i Laia Noguera, i música amb el grup Song Book, integrat pel llavanerenc Pep Rius (contrabaix), Piero Cozzi (saxo) i Kike Angulo (guitarra).

Lloc: Sala d'exposicions del Casal de Llavaneres
Organitza: Joan Calsapeu, amb el suport de la Regidoria de Cultura i d´El Casal de Llavaneres

Poetes quebequesos. Hélène Dorion

Els corredors del temps

Ja no ets del tot aquí
desapareixes
lentament en mi
el temps ja no vol dir la vida

La meva mort serà semblant
a totes les altres
que sotraguen i són indiferents
per massa lluny de vegades

*

La inscripció en color, aquell dia:
vint-i-nou anys s'escriuen bé.

No oblido pas que la vetlla
m'havies arrencat l'emoció
d'estimar-te no oblido pas
aquests morts -vindré
potser potser no.

*

El cantó ja no és més
que un altre cantó de carrer
des que has deixat d'aparèixer-hi
per trobar-me

La terra gira
encara sense tu
el sol s'alça
escorcolla els ossos
i la vida torna a la càrrega.

*

Estens la mà
cap a mi que voldria emportar-la
tan lluny que ja res no existiria
dins aquesta mà sinó la meva

Cerco el gest que serà un camí.

T'hauria preguntat com
i on la vida
dintre teu
si hagués pogut retenir la línia
que ha tallat

dilluns de setembre

Avui escric per arribar a la roba neta estesa al sol, a una vaga idea de felicitat, aquesta felicitat possible: El plaer de llegir quan la metàfora cedeix el pas o aquest costum de recordar les vostres veus petites. Les petjades entre sentiments són a casa i puc acariciar les coses indivises.

Avui escric per parlar d’una remor indispensable, vosaltres.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

espigolar

nimi

lacerar

iridescent

Recital Poètic a Sora

El 4 de setembre a les 10h de la nit, al Restaurant l'ANTIC de Sora, tindrà lloc la NIT POÈTICA amb les veus emergents: Laura Gonzàlez i Ortensi, Vicenç Ambròs i Besa, Gemma Gelabert, Jordi Buxaderas i la Bruna Generoso.

Uns dies a Istambul...

Poetes quebequesos. France Théoret

FRANCE THÉORET nascuda a Montréal, va ser membre del comitè de direcció de La Barre du Jour, va participar en la creació de la revista femenina Les Têtes de pioche i de la revista de crítica Spirale. Les seves primeres obres estan reunides sota el títol Bloody Mary, a l'editorial Typo. La seva poesia se situa en la confluència de la prosa i de la poesia, de la reflexió i de la lírica.

Qui pot rebre mots, veritables crides i llàgrimes tornades com si la intel·ligència hi fos? Existeixo fora de temps, fora de lloc, presa en el pes del cos, escrita per sempre a la bestreta, esclatada, dividia entre un deliri poderós i una raó emblemàtica. Però oblidaré, en forma de dol. La salvatgeria de l'espècia és ben bé la meva. És la meva veu ronca i lenta. Vivisecció de llengua, l'equilibri com a harmonia per sempre perduda, nostàlgia totalment femenina. Som al món, sóc terrestre. La gravitació no és l'única llei. Neixo de les energies incessantment recomençades.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

afuada

closa

indòmit

tebi

Poesies

garam masala

Qui recull les males herbes que s’arrenglen al voltant dels barris més vells? La pluja dibuixa sobre la terra síl·labes de verbs, de dreta a esquerre. Però avui, l’especier s’omple de sang, aquella que el record no amansa i s’escola per la tristesa amb un regust agredolç. La flama obre de nou la taula, rere el garam masala, i els morts són més ben guardats que mai. Vetlla el silenci.

Diumenge d'agost...

Dies de mar oberta. De sorra. De peus descalços. De l’esclat de la menta. De fer la migdiada tots junts amb la persiana abaixada. De bones olors al despertar-se. De carrers engalanats al vespre. De saber que tots estem a casa. De les llums vacil·lants de la festa. De somiar l’eco de les teves paraules, només per una estona. Del verb estimar.

Música. Lucinda Williams

Lucinda Williams és la millor veu i compositora femenina del rock americà. Guanyadora d’un premi Grammy per el seu excel·lent Car Wheels on Gravel Road, un disc de sonoritat rock amb accents de country. Un estil de música greu, madura, amb elements de blues i soul.

El seu últim disc del 2008 “Little Honey”.

Un plaer de veu!

Poetes catalans. Rosa Font i Massot

Paraula

No són les flames.
Tampoc el crit de l'aiguia ni la por
del ventre buit de l'aire. No és el temps.
No és el grumoll de fang en el rostoll
ni la cendra, que ens vetllen.
No és l'eco del que som
clavat als ulls del marbre que vam ser.
No és la carn ni la sang.

És l'última paraula que s'aferra
al nostre cos ben nu.

Un llibre per llegir

"En poesia tinc uns pocs Axiomes, i ja veurà que lluny estic del seu Centre. 1r Penso que la Poesia hauria de sorprendre per un bell excés i no per Singularitat –hauria de sorprendre el Lector com una notació en paraules dels seus propis pensaments més alts, i semblant gairebé un Record. 2n. Els seus tocs de Bellesa mai no haurien d’anar fins a mig camí, o sigui deixant el lector sense alè en lloc de satisfet: l’aparició, l’avanç, la col·locació de la imatgeria hauria d’arribar-li naturalment, com el Sol –lluir damunt seu i pondre’s sòbriament encara que amb magnificència, deixant-lo en el Luxe del crepuscle –però és més fàcil pensar què hauria de ser la Poesia que no escriure’n –i això em porta a un altre axioma. Que si la Poesia no surt amb tanta naturalitat com les fulles d’un arbre és millor que no surti gens."

John Kyats, carta a John Taylor, 27 de febrer del 1818
Traducció Xavier Lloveras


Creació del Poema
Albert Roig
Edicions Proa, 1999

Una funció mínima en el llenguatge poètic

escandir

làbil

rèmora

gàrgola