Per Lluís Rius Oliva he pogut conèixer el web TextARc
TextArc és una interessant proposta que es basa en l’exploració visual d’un text, en aquest cas “Alícia en el país de les meravelles".
El text original es va presentant i es visualitza la connexió i la freqüència de les paraules, de manera que es va formant un fil que lliga els mots i que es pot considerar una forma artística en si mateix. Alhora, és un estudi estructural del text i mostra de manera fiable les relacions entre paraules.
23/4/10
Dia de Poesia a Sant Jordi
Lectura al Jardi Romàntic
Obres de Salvador Espriu
Rosa Leveroni i Màrius Torres
12:00h Ateneu Barcelonès
Obres de Salvador Espriu
Rosa Leveroni i Màrius Torres
12:00h Ateneu Barcelonès
22/4/10
Dijous a la Vila de Gràcia
A El Centre de Gràcia, a les 20h, es fa la cloenda del Certament literària Vila de Gràcia amb el lliurament de premis a les diferents categories: contes, poesia i teatre.
EL CENTRE
c/Ros de Olano, 9
19/4/10
Presentació: El camí del Bandama Vermell
El camí del Bandama Vermell Segell editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Columna Jove
« Premi Columna Jove 2010 »
A Broukro, un petit poblat al nord de la costa d'Ivori, l'Aura, de tretze anys i el seu germà Ouattarà, d'onze, juguen a futbol amb una pilota improvitzada de draps i bosses de plàstic. De sobte una tanqueta de guerra i uns quatre per quatre carregats de soldats interrompen el joc i canvien per sempre les seves vides. Seran separats per un conflicte que no comprenen i que els convertirà en nens soldats. Amb el pas dels anys, a través d'una dura correspondència, s'explicaran els brutals itineraris que han marcat les seves vides.
El Corte Inglés (Portal de l'Àngel de Barcelona)
Sala Àmbit Cultural
Dimarts 20 d'abril, a les 19.00 hores.
15/4/10
Dijous a la Vila de Gràcia
"Els Nens Eutròfics al Festival de Guitarra (+ ix)"
Josep Pedrals
Roger Puig
Albert Sagrera
Esteve Plantada
Marc Torrent
Josep Pedrals
Roger Puig
Albert Sagrera
Esteve Plantada
Marc Torrent
14/4/10
A la taula del mig
La trampa
¿I si hi hagués dues llengües -o més, o moltes més-
que mot a mot compartissin els mateixos verbs,
substantius, formacions gramaticals,
però on cada paraula desprengués
un sentit diferent al de la seva paraula paral·lela
-llevat d'unes quantes, que serien coincidents
per no engendrar sospites?
Llengües d'organismes duplicats
i ànimes suspeses en galàxies úniques.
¿I si fos que les persones, ignorants de la trampa,
enllaçant despropòsits, estimem, mentim,
debatem, pactem, morim en aquestes llengües
aspergides a l'atzar?
I si poguéssim alertar-nos de la trampa
des del fil de veu que un mot perdés
en l'instant de caure-hi?
Cèlia Sànchez-Mústich©
¿I si hi hagués dues llengües -o més, o moltes més-
que mot a mot compartissin els mateixos verbs,
substantius, formacions gramaticals,
però on cada paraula desprengués
un sentit diferent al de la seva paraula paral·lela
-llevat d'unes quantes, que serien coincidents
per no engendrar sospites?
Llengües d'organismes duplicats
i ànimes suspeses en galàxies úniques.
¿I si fos que les persones, ignorants de la trampa,
enllaçant despropòsits, estimem, mentim,
debatem, pactem, morim en aquestes llengües
aspergides a l'atzar?
I si poguéssim alertar-nos de la trampa
des del fil de veu que un mot perdés
en l'instant de caure-hi?
Cèlia Sànchez-Mústich©
12/4/10
8/4/10
Recital de Poesia
Versos Lliures'10 -Andreu Galan i Anna Gual -
A Versos Lliures’10 també hi ha lloc, a banda d’autors i poemes, per a projectes engrescadors que ofereixin noves vies de difusió i publicació. Aquest és el cas de Labreu edicions i la seva col·lecció de poesia Alabatre, responsables d’alguns dels títols més interessants publicats darrerament en català. D’aquest nou planter de joves creadors poètics, us volem presentar a dos autors joves, però amb moltes paraules ja alliberades: l’Andreu Galan i l’Anna Gual. Els dos ens oferiran un recital fresc i amb una mirada plena d’encenalls.
Avui a les 20:30h al Casal Popular l'Esquerda (Enric Prat de la Riba, 31) de Granollers.
7/4/10
Una canya i un quadern
Creixia la necessitat del vostre somriure, aquells cops sota la taula, les mirades de complicitat, les trepitjades a l’ascensor, les abraçades a mig carrer, els estira-i-arronses de bon matí… ja torneu a estar a casa vostra.
30/3/10
26/3/10
Poetes hebreus. Iehuda Amikhai
VINC A TU CAP AL TARD DE LA MEVA VIDA
Vinc a tu cap al tard de la meva vida
filtrat a través de moltes portes
i disminuït per les escales,
ja gairebé no queda res de mi.
I tu ets una dona esbalaïda
que viu amb mig coratge,
una dona salvatge amb ulleres,
elegant brida dels teus ulls.
"A les coses els agrada perdre's i ser trobades
per d'altres; només a les persones
els agrada trobar-se a elles mateixes", vas dir.
Després vas trencar el teu rostre perfecte
en dos perfils: l'un per la distància, l'altre
per mi, de record,
i vas anar-te'n.
Iehuda Amikhai (2001). Clavats a la carn del món
Vinc a tu cap al tard de la meva vida
filtrat a través de moltes portes
i disminuït per les escales,
ja gairebé no queda res de mi.
I tu ets una dona esbalaïda
que viu amb mig coratge,
una dona salvatge amb ulleres,
elegant brida dels teus ulls.
"A les coses els agrada perdre's i ser trobades
per d'altres; només a les persones
els agrada trobar-se a elles mateixes", vas dir.
Després vas trencar el teu rostre perfecte
en dos perfils: l'un per la distància, l'altre
per mi, de record,
i vas anar-te'n.
Iehuda Amikhai (2001). Clavats a la carn del món
25/3/10
Dijous a la Vila de Gràcia
De pensament, Paraula i Obra
Coordinador: Jordi Virallonga
Aquest dijous tindrem la presència de FRANCISCO ALCARAZ
FRANCISCO ALCARAZ (Culiacan, Sinaloa, Mèxic, 1979)Poeta i editor. Va estudiar llengua i literatura hispàniques a la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad Autónoma de Sinaloa. S’ha dedidat deu anys al món editorial. És autor del llibre La musa enferma, amb el qual el 2002 va obtenir el Premio Nacional de Poesía Joven de México, i coautor dels llibres Los límites acordados (2000), 1979 (2005) i A fin de cuentos (2007). Ha estat inclòs a l’Anuario de poesía mexicana de 2004 i 2008 del Fondo de Cultura Económica, i a les antologies Premio Nacional de Poesía Joven de México, Treinta años, i La luz que va dando nombre.
Lloc: Sala d’actes de la Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda (c/Camèlies 76-80, Barcelona).
Coordinador: Jordi Virallonga
Aquest dijous tindrem la presència de FRANCISCO ALCARAZ
FRANCISCO ALCARAZ (Culiacan, Sinaloa, Mèxic, 1979)Poeta i editor. Va estudiar llengua i literatura hispàniques a la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad Autónoma de Sinaloa. S’ha dedidat deu anys al món editorial. És autor del llibre La musa enferma, amb el qual el 2002 va obtenir el Premio Nacional de Poesía Joven de México, i coautor dels llibres Los límites acordados (2000), 1979 (2005) i A fin de cuentos (2007). Ha estat inclòs a l’Anuario de poesía mexicana de 2004 i 2008 del Fondo de Cultura Económica, i a les antologies Premio Nacional de Poesía Joven de México, Treinta años, i La luz que va dando nombre.
Lloc: Sala d’actes de la Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda (c/Camèlies 76-80, Barcelona).
22/3/10
21/3/10
Dia Mundial de la Poesia
El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia.
Per commemorar aquest Dia Mundial de la Poesia a Barcelona, Jordi Pàmies organitza als Jardins del Palau Robert, a les 12h del migdia, una lectura poètica, juntament amb joves de la Fundació Catalana Síndrome de Down, els traductors Francesco Ardolino, Maria Ohannesian i Daramola Abimbola.
Per commemorar aquest Dia Mundial de la Poesia a Barcelona, Jordi Pàmies organitza als Jardins del Palau Robert, a les 12h del migdia, una lectura poètica, juntament amb joves de la Fundació Catalana Síndrome de Down, els traductors Francesco Ardolino, Maria Ohannesian i Daramola Abimbola.
‘Jordi Pàmias ha composat La poesia en llengua catalana exclusivament per commemorar la celebració del Dia Mundial de la Poesia 2010 el 21 de març. Per donar-hi la màxima difusió s’ha editat un opuscle on podreu trobar el poema traduït a una vintena de llengües (les oficials de Catalunya i algunes d’escollides entre les que parlen altres ciutadans del país). Aquest opuscle serà distribuït massivament a partir del 21 de març a les àrees de servei de les autopistes, gràcies a la col·laboració del Servei Català de Trànsit, i a les biblioteques de tot el país gràcies a la col·laboració de la subdirecció general de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya.’
La poesia
Com el galop, mig oblidat,
d’uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l’encant d’un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca
les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d’elegia, mormols...
Ferit d’enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d’un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l’home, seduït
per l’encant de la tècnica.
Però no moren, les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és saviesa compartida,
contra l’oblit. I pura gràcia
d’un art madur: rigor i joc.
JORDI PÀMIAS®
19/3/10
Poetes catalans, Jordi Sarsanedas
No vull?
Etzibo un "no vull" estentori.
Es reviscola l'homenet, galleja
per terrats on el vent desplega glòria,
glorieta de fira, només.
M'hi sento bé, amb la corbata nova
del refús espontani de qui sap què.
O no m'hi sento gens bé. Desconcertat
al capdavall;
tot seguit m'interrogo.
I si giréssim el refús com un mitjó?
Què afirmo quan nego?
Qualsevol dubte, temo,
té més pes que el meu "no".
Sarsanedas, J. (2005). Silenci, respostes, variacions. Edicions Proa
Etzibo un "no vull" estentori.
Es reviscola l'homenet, galleja
per terrats on el vent desplega glòria,
glorieta de fira, només.
M'hi sento bé, amb la corbata nova
del refús espontani de qui sap què.
O no m'hi sento gens bé. Desconcertat
al capdavall;
tot seguit m'interrogo.
I si giréssim el refús com un mitjó?
Què afirmo quan nego?
Qualsevol dubte, temo,
té més pes que el meu "no".
Sarsanedas, J. (2005). Silenci, respostes, variacions. Edicions Proa
15/3/10
12/3/10
L’Editorial Minúscula
Gràcies al post del blog del Transeunt que albira el nord on ens parla de la l’Editorial Minúscula, ens assabentem de la inauguració de la col·lecció en català “Microclimes”. Una col·lecció que ofereix una selecció acurada d’obres de narrativa i d’assaig en petit format i en català.
L’any 2009 va ser guardonada amb el Premi Qwerty a la Millor Tasca Editorial com a reconeixement dins del món editorial i cultural.
L’Editorial Minúscula és una editorial independent. La seva editora Valeria Bargalli, argentina de naixement, resideix a Barcelona des de mitjans dels anys vuitanta.
Aquí teniu un exemple de les seves obres publicades
Un bona difusió
L’any 2009 va ser guardonada amb el Premi Qwerty a la Millor Tasca Editorial com a reconeixement dins del món editorial i cultural.
L’Editorial Minúscula és una editorial independent. La seva editora Valeria Bargalli, argentina de naixement, resideix a Barcelona des de mitjans dels anys vuitanta.
Aquí teniu un exemple de les seves obres publicades
Un bona difusió
10/3/10
Paurales d'una jove poeta
LEJOS escrito en las ventanas, lejos en los pasos que se encallan en el blanco, lejos en el vaho que nos tragamos para notar menos el frío. Lejos de los abrazos y los teléfonos, lejos de la fiebre, de los aviones, lejos de los trenes donde jugábamos a inventarnos vidas. Siempre de los otros. Siempre tan lejanos. Lejos del agua tibia, de los albornoces, del insomnio voluntario. Lejos de los cantautores. Lejos de los alejandrinos y las metonimias, lejos de los telediarios, de las contraportadas. LEJOS, LEJOS, LEJOS. Lejos: rígidos, quietos, invariables. Tan tan lejos de las fotos, de las cartas escritas a mano, de hacerlo todo como en las películas. Lejos de callar y de escucharnos. LEJOS. LEJOS. LEJOS. Un grito, un agujero en las sábanas, un silencio y un libro a medias. Cuando a uno se le hielan las manos, más que un adverbio, lejos eres tú: con los ojos, con el cuerpo, con los dedos necios y distantes. Por el orgullo, por las mentiras piadosas, por el miedo, por el frío, quizás. También por el frío. Sobre todo por el frío. Sólo y sola por el frío. Cuando sé que te vas y no lo dices, cuando digo que no volveré a escribir por no encontrarte. Cuando te echo de menos y de mí. Cuando digo “fuera”. Cuando te lo digo tan lejos del chantaje de las últimas escenas: fuera de aquí. Lejos de las calles de papel donde se hace el amor a medida. Allí donde las costras y las piernas se abren, adictas al placer y al daño. Al tuyo. A ti. Me voy. Sin ruido. Sin versos esdrújulos. Me voy adverbial y secundaria, huérfana de adjetivos: fuera de ti y de mí. Lejos, lejos, lejos. Fuera, fuera, fuera…
7/3/10
Poesia digital: Allan Bigelow
Alan Bigelow es descriu a si mateix com un escriptor de ficció que es va interessar amb la creació d’històries com esdeveniments de multimèdia, utilitzant text, fotografies, àudio, vídeo i altres elements.
Bigelow explora la demanda immediata i fàcil de lectura per als consumidors, amb la participació del lector amb gràfics vibrants i una superfície intuïtiva; així els usuaris poden també escriure en alguns d'aquests relats, donant-los l’oportunitat de contribuir a la creació i el creixement continu de les històries.
En l'actualitat, Alan Bigelow és professor a Medaille College a Buffalo, Nova York, i també és professor visitant en Escriptura creativa i Nous mitjans a la Universitat de Montfort, Regne Unit.
Per explorar les possibilitats de les tecnologies digitals, clica.
Bigelow explora la demanda immediata i fàcil de lectura per als consumidors, amb la participació del lector amb gràfics vibrants i una superfície intuïtiva; així els usuaris poden també escriure en alguns d'aquests relats, donant-los l’oportunitat de contribuir a la creació i el creixement continu de les històries.
En l'actualitat, Alan Bigelow és professor a Medaille College a Buffalo, Nova York, i també és professor visitant en Escriptura creativa i Nous mitjans a la Universitat de Montfort, Regne Unit.
Per explorar les possibilitats de les tecnologies digitals, clica.
4/3/10
Hugo Fontela
Hugo Fontela va néixer a Grado (Principat d’Astúries) l’any 1986.
La seva primera exposició “Primeras Pinturas” va ser a Oviedo l’any 2002 i ara ja és un del pintors espanyols amb major projecció internacional. Ha fet exposicions individuals a Madrid, Astúries, Barcelona, Xicago i ha publicat diversos llibres amb la seva obra.
Els crítics defineixen la seva pintura de neoexpressionisme líric, per evitar la representació realista, utilitzant al seu lloc pinzellades tosques i colors forts per a plasmar les seves visions subjectives, generalment ambigües i enigmàtiques
Viejo Muelle
Técnica mixta sobre lienzo
190,5 X 233,5 cm.
Año 2005/06
Técnica mixta sobre lienzo
190,5 X 233,5 cm.
Año 2005/06
3/3/10
27/2/10
26/2/10
Dosis de papel
Miedo
Lanza su cuerpo tembloroso
a través de su voz. Silencio.
Ese silencio indisciplinado
y apasionado a la palabra
donde la travesía de la metáfora
expele un pene de papel.
25/2/10
Dijous a la Vila de Gràcia
Aquest divendres, 29 de gener a les 20 h, es presentarà a la Llibrería Aldarull (c/ Martinez de la Rosa, 57) el llibre de Les Aventures d´en Nono de Jean Grave.
Aquesta edició inclou la introducció adreçada als alumnes feta per Anselmo Lorenzo, qui va traduir la versió original en francès al castellà a petició de Ferrer i Guàrdia. Inclou també les paraules de Ferrer i Guàrdia adreçades al professorat, una carta on alumnes de l'Escola Moderna parlen sobre el llibre a escolars de l'Ateneu Obrer de Badalona i la introducció en la que Negres Tempestes explica les raons que els han portat a traduir aquest llibre al català entre les que destaca la necessitat de desenvolupar escoles llibertàries. Cal destacar que part dels beneficis obtinguts seran destinats a projectes educatius llibertaris.
23/2/10
21/2/10
Poetes catalans. Lluís Calvo
EN BLANC I NEGRE
Et dic que hi ha un hivern que m'ha adormit els llavis
i que el desig és tèrbol i insolent.
Moixó encongit, m'envolo. Sóc a l'herbós camí
que adoràvem fa un temps: geranis, castanyers,
un pla fix de miralls i d'aigües somes
que el vent no redimeix. Els versos són l'excusa
amb què basteixo, insomne, l'horitzó
d'un drama en blanc i negre. "Tot això
em sembla un xic postís, com de pel·lícula",
afirmes amb un aire desmenjat.
I tens raó. Però l'heroi s'acosta
-pel porxo endomassat de la gran casa-
a guarir els malsons. Ja sols voldria,
en aquestes alçades de penombra i de vida,
tenir l'honestedat de parlar del sarcasme
com si vingués d'algú altre i no de mi.
Però he volgut la fi quan l'inici era lluny,
com el malabarista que espera, sota el xàfec,
el públic que no acut. Ah, el teu riure infantil,
l'alegria viscosa! I sí: el desgavell
és l'aspra coartada que m'invento
quan tot ho desconec. I què reitero?
El fals empatx? L'ocàs a ran del llit?
Potser caldrà, només, retornar al silenci,
com etzibà el vell crític de Mastroianni trist
en recordar-li, al bis del seu regany mordaç,
que l'art no ha d'afegir més caos ni desordre,
si el viure ja n'aboca, infame, a raig.
Col·lisions
Premi Octubre de Poesia 2009
Poesia 3i4
Et dic que hi ha un hivern que m'ha adormit els llavis
i que el desig és tèrbol i insolent.
Moixó encongit, m'envolo. Sóc a l'herbós camí
que adoràvem fa un temps: geranis, castanyers,
un pla fix de miralls i d'aigües somes
que el vent no redimeix. Els versos són l'excusa
amb què basteixo, insomne, l'horitzó
d'un drama en blanc i negre. "Tot això
em sembla un xic postís, com de pel·lícula",
afirmes amb un aire desmenjat.
I tens raó. Però l'heroi s'acosta
-pel porxo endomassat de la gran casa-
a guarir els malsons. Ja sols voldria,
en aquestes alçades de penombra i de vida,
tenir l'honestedat de parlar del sarcasme
com si vingués d'algú altre i no de mi.
Però he volgut la fi quan l'inici era lluny,
com el malabarista que espera, sota el xàfec,
el públic que no acut. Ah, el teu riure infantil,
l'alegria viscosa! I sí: el desgavell
és l'aspra coartada que m'invento
quan tot ho desconec. I què reitero?
El fals empatx? L'ocàs a ran del llit?
Potser caldrà, només, retornar al silenci,
com etzibà el vell crític de Mastroianni trist
en recordar-li, al bis del seu regany mordaç,
que l'art no ha d'afegir més caos ni desordre,
si el viure ja n'aboca, infame, a raig.
Col·lisions
Premi Octubre de Poesia 2009
Poesia 3i4
19/2/10
Col·loqui sobre Cinema: ficció o realitat
Avui el Museu de la Vida Rural, de l’Espluga de Francolí, organitza una xerrada sobre cinema a partir de dos quarts de vuit de la tarda. Els protagonistes del col·loqui seran Jaume Roures, fundador de la productora Mediapro, i Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. L’acte serà presentat pel poeta i escriptor Jordi Llavina.
La xerrada, sota el lema Cinema: ficció o realitat, versarà sobre la possibilitat de fer produccions de qualitat, amb base històrica, i que siguin comercialment rendibles. A l’hora d’afrontar una pel·lícula basada en la història els productors poden optar per vàries possibilitats.
En un extrem hi tindríem un documental, estricte i rigorós, però sense concessions a l’amenitat, i en l’altre hi trobaríem les produccions en què l’espectacularitat i la ficció passen per sobre de la veracitat. El dilema sobre el que debatran els convidats és si es pot arribar a crear un producte cinematogràfic que reuneixi les dues qualitats: amenitat i rigor històric. Fins a quin punt es pot imbricar una trama de ficció dins un context i una realitat històrica sense que se’n ressenteixin ni la veracitat ni l’atractiu?
Jaume Roures, fundador de Mediapro, té llarga experiència al món de la comunicació. Entre d’altres, va ser un dels responsables del naixement i creixement de Televisió de Catalunya. Des de Mediapro s’han produït pel·lícules amb base històrica, com Salvador, dirigida per Manuel Huerga i basada en el cas de Salvador Puig Antich, o la de propera producció Las madres de Elna, del mateix director, basada en la història de la infermera Elizabeth Eidenbenz, que va aconseguir que 597 dones del camp de concentració d’Argelès-Sur-Mer poguessin donar a llum en una maternitat suïssa.
Andreu Mayayo i Artal és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Nascut a Montblanc, Conca de Barberà, l’any 1959 i gran coneixedor del món del cinema, ha dedicat la major part de la seva recerca professional al món rural, als moviments socials i a la transició política. Va ser alcalde de Montblanc i és, actualment, vicedirector del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI).
Jordi Llavina©
15/2/10
Un llibre recomanat
"Això és el que veu en Harry. Ha entrat en aquell món i s'ha
convertit en aquest objectiu desdibuixat pel fum, esquitxat pel
vol capriciós d'alguna papallona nocturna, enganxat en un mise
en scène; aquell és tot el seu món, la seva única existència."
11/2/10
Dijous a la Vila de Gràcia
Sí, avui és dijous gras. És un bon dia per parlar de la Vila de Gràcia.
En el carrer Ros de Olano, número 11, de Gràcia trobem la botiga PLAY ATTITUDE.
El projecte Play Attitude té un punt en comú: voler arrancar un somriure mitjançant les seves samarretes. Las campanyes de l’equip Play Creatividad reivindiquen un disseny positiu, un comerç just, el cotó orgànic i el recolzament a una ONG (Adda, Coordinadora Gai-Lesbiana, Fundación Adsis, Fundación Vicente Ferrer, Intermón Oxfarm, Payasos sin fronteras, Progat, SOS Galgos, Veterinarios sin fronteras i Educación sin fronteras).
El llibre ha sorgit de la imaginació i la ploma de Silvia González Guirado i de la fantasia i els llapis de David Garcia Forés, Desireé Arancibia i Marta Garcia. Amb els pinzells de Claudia Blin com a col·laboració especial i el recolzament de l’equip Play Creatividad.
En el carrer Ros de Olano, número 11, de Gràcia trobem la botiga PLAY ATTITUDE.
El projecte Play Attitude té un punt en comú: voler arrancar un somriure mitjançant les seves samarretes. Las campanyes de l’equip Play Creatividad reivindiquen un disseny positiu, un comerç just, el cotó orgànic i el recolzament a una ONG (Adda, Coordinadora Gai-Lesbiana, Fundación Adsis, Fundación Vicente Ferrer, Intermón Oxfarm, Payasos sin fronteras, Progat, SOS Galgos, Veterinarios sin fronteras i Educación sin fronteras).
Durant el mes de febrer ens proposen un pack amb les samarretes més apassionades de Play Attitude: “Hazme el humor y Corazón”.
El llibre Els colors oblidats, vinculat al projecte Play Attitude, s’ha convertit en un èxit gràcies al 5.000 exemplars venuts.
El llibre Els colors oblidats, vinculat al projecte Play Attitude, s’ha convertit en un èxit gràcies al 5.000 exemplars venuts.
El llibre ha sorgit de la imaginació i la ploma de Silvia González Guirado i de la fantasia i els llapis de David Garcia Forés, Desireé Arancibia i Marta Garcia. Amb els pinzells de Claudia Blin com a col·laboració especial i el recolzament de l’equip Play Creatividad.
10/2/10
8/2/10
4/2/10
Una canya i un quadern
En el trajecte del metro a la línia groga, la noia que estava asseguda davant meu tenia una malaltia aferrada a les cames,
dins uns pantalons de pana de color negre. En posar-se dempeus per baixar a l’andana de Urquinaona, encara es reflectia
pel seu anorac acotxat de color camel...
Les estacions succeïxen i els problemes de la gent s’intercanvien en solitud.
bulímia de cares menudes
La nina de drap diu: Tapa’t la nuesa.
Vol aprimar-se amb la pell blanca
xopada d’ideologies sense pèl.
Ha descobert l’efecte òptic
d’un cos, les mans amb olor a saliva
i el fred de la consciència rentada
sense haver d’engendrar cap àpat.
L’aigua li trenca el color vermell
perfumant la seva habitació adolescent.
Les joguines fa temps que oblidades,
dormisquegen escoltant el soroll
de la cadena, en silenci, obstinada.
Laura Dalmau©
dins uns pantalons de pana de color negre. En posar-se dempeus per baixar a l’andana de Urquinaona, encara es reflectia
pel seu anorac acotxat de color camel...
Les estacions succeïxen i els problemes de la gent s’intercanvien en solitud.
bulímia de cares menudes
La nina de drap diu: Tapa’t la nuesa.
Vol aprimar-se amb la pell blanca
xopada d’ideologies sense pèl.
Ha descobert l’efecte òptic
d’un cos, les mans amb olor a saliva
i el fred de la consciència rentada
sense haver d’engendrar cap àpat.
L’aigua li trenca el color vermell
perfumant la seva habitació adolescent.
Les joguines fa temps que oblidades,
dormisquegen escoltant el soroll
de la cadena, en silenci, obstinada.
Laura Dalmau©
3/2/10
Poetes catalans. Pau Vadell i Vallbona
IV
La mar penetra l'engruna
que ens creu cos desfent-se
enmig d'aquest avenc de set.
Trossos de butza de conill
repelen als indefensos.
Temple
Pau Vadell i Vallbona
La mar penetra l'engruna
que ens creu cos desfent-se
enmig d'aquest avenc de set.
Trossos de butza de conill
repelen als indefensos.
Temple
Pau Vadell i Vallbona
1/2/10
Si no fos en secret
El secret
Estar viu és guardar un secret,
no sabem quin,
ben embolicat amb les formes
i les sedes de la llum,
i segellat amb sang,
i sentir-lo
a dins
que es regira
més i més pesant, com un fetus
creixent no expulsable,
o com una flor que s'obrís, monstruosa,
i acceptar
que aquest home que el porta
no el sabrà mai
sinó massa tard,
quan el veuria
i a les fosques, com?
Si no fos en secret
Màrius Sampere
Estar viu és guardar un secret,
no sabem quin,
ben embolicat amb les formes
i les sedes de la llum,
i segellat amb sang,
i sentir-lo
a dins
que es regira
més i més pesant, com un fetus
creixent no expulsable,
o com una flor que s'obrís, monstruosa,
i acceptar
que aquest home que el porta
no el sabrà mai
sinó massa tard,
quan el veuria
i a les fosques, com?
Si no fos en secret
Màrius Sampere
28/1/10
Dijous a la Vila de Gràcia
paspartú és una galeria multidisciplinar alternativa que mostra l’art contemporani i de nova generació, al mateix temps que pretén oferir un intercanvi entre artistes de diferents comunitats, països i cultures, fent de l’art una comunicació entre iguals.Volem que l’art arribi a totes les classes socials, trencant l’ elitisme gratuït que té en l’actualitat i donar les màximes facilitats tant per exposar com per adquirir obres d’art.
DADES DE L´OBRA
Títol: Savoir vivre en un racó del Mediterràni
Autor: Enric Royo
Tècnica: Acrílic
Mides: 40x40 cm
Verdi, 25
Barcelona
Tel: 933681574
Horario: De dimecres a divendres de 17 a 21 h. / Dissabtes de 10,30 a 13,30 h. i de 17 a 21 h.
DADES DE L´OBRA
Títol: Savoir vivre en un racó del Mediterràni
Autor: Enric Royo
Tècnica: Acrílic
Mides: 40x40 cm
Verdi, 25
Barcelona
Tel: 933681574
Horario: De dimecres a divendres de 17 a 21 h. / Dissabtes de 10,30 a 13,30 h. i de 17 a 21 h.
25/1/10
Gramàtica de dilluns
Notícies alternes d’un dia gris passen per despatxos vitris, amb converses buides ignorant els somnis aliens.
Dins el sistema, dilluns és A però demà potser serà B2; optes per callar, vetllant les incerteses, dolçament covard.
Dins el sistema, dilluns és A però demà potser serà B2; optes per callar, vetllant les incerteses, dolçament covard.
21/1/10
Recital poètic
labreu edicions us convida el proper dijous 21 de gener a la presentació dels llibres:
L'AIGUA de Marc Romera
Les ciutats i els homes de Carles M. Sanuy
Cansat de diumenge d'Andreu Galan
amb els poetes Daniel Busquets, David Castillo i Blanca-LLum Vidal.
15/1/10
13/1/10
Poetes catalans. Josep M. Ripoll
Verds
Proa, 2009
Així com quan, colgats en la natura,Dir
xuclem els verds als ulls amb l'avidesa
dels qui respirem gris i somniem roig
i el blau ens és només teló de fons,
i en xuclar els verds sabem com de pobra és la llengua
que no és capaç de dir-ne tots els tons
perquè hi ha verds d'un fort reguts de menta
i verds del clar dels sons del clarinet
i apagats verds de pols que no s'aixeca
i verds d'un fosc de vent que es gronxa lent,
em passa a mi, que la vida m'assalta
amb els tons inconcrets de tants matisos
que no els sabria dir, però sé lluny
del sí segur i el no rotund, tan monocroms,
de molt i el poc i del calent i el fred,
perquè enllà dels colors es despleguen els tons
que ens tenyeixen els dies. No voldria
repetir els noms del roig, el groc, el bla, i el sí cantar
la paleta del temps que ens els barreja,
els tons dels diferents verds de la natura
que ens tornen aigualides les paraules.
Proa, 2009
10/1/10
anna malagrida
La finalitat d’una obra d’art no és externa, és dotada pel plaer de la seva creació, com les fotografies d'Anna Malagrida (Barcelona, 1970). Una fotògrafa que retrata la soledat i la incomunicació, en una distància plausible.
5/1/10
Poetesses. Sònia Moll Gamboa
DEMANO
Demano un poc temps per aturar-me:
mossegaré la tarda a les palpentes
i guardaré la nit en un calaix
fins que em retorni l'ànim de gaudir-ne.
Non si male nunc
Viena Edicions, 2008.
Demano un poc temps per aturar-me:
mossegaré la tarda a les palpentes
i guardaré la nit en un calaix
fins que em retorni l'ànim de gaudir-ne.
Non si male nunc
Viena Edicions, 2008.
3/1/10
Un llibre per llegir
Acabo de llegir la novel·la El ball de la noia de l’escriptor barceloní Jordi Coca, conscient que va ser editada per Proa l’any 2007.
La protagonista explica la seva vida al narrador, al seu propi fill, en un estil íntim que només transmet l’edat adulta. Evoca records prop de la realitat on justifica les accions assetjants del seu marit, segons una època “era el marit...”, vulnerable a la violència de l’entorn social i a la seva pròpia.
Ella subsisteix incolora pel seu fill i per aquell fil invisible que ens fa ser més forts del que pensem davant les adversitats. El desig de la maternitat com a font d’esperança.
El contrast entre la ciutat de Barcelona i el passatge idíl·lic de la cala d’Alcaufar és constant en tota la novel·la. Barcelona simbolitza el caos, la incoherència humana, com la mort del seu pare dins la seva fatalitat que li ha provocat la malaltia.
Malgrat que s’exposa el costat més sinistre de l’existència humana manipulat pel seu propi destí en una concisió dramàtica, és una novel·la bellament escrita.
31/12/09
Dijous a la Vila de Gràcia
A gràcia trobem addictes al SWING que ballaswing a “El Centre” (c/Ros de Olano, 9), on es fan cursos per aprendre i perfeccionar el swing a tots nivells.
Aquest diumenge, en el 10è Aniversari amb la Sant Andreu Jazz Band, van actuar a la plaça de la Virreina de Gràcia. La plaça glatia amb passes del Lindy.
Aquest diumenge, en el 10è Aniversari amb la Sant Andreu Jazz Band, van actuar a la plaça de la Virreina de Gràcia. La plaça glatia amb passes del Lindy.
Cada darrer diumenge de mes, a la Plaça de la Virreina, de 12:30 a 14:30h, estarà obert a tothom el ballaswing. El proper és el dia 31 de gener del 2010.
29/12/09
PERE ROVIRA
Eduard Sanahuja va presentar el poeta Pere Rovira i Planas com un poeta de temps, de qualitat.
Pere Rovira escriu de les coses que passen quan sortim de casa, de les sensacions que ens colpegen amb un tret distintiu: «Moltes funcions de la poesia s’han anat perdent, però la bona poesia pot durar més que les seves funcions i que la vigència dels seus temes. Hi ha coses que, per fortuna, la poesia ja no farà, o que podem procurar que no faci. Potser no està tan clar que ens torni més persones, però sovint ens ha ajudat a ser persones.»
Segons les seves paraules pausades, la traducció forma part de la seva obra, com altres poetes de la nostra terra. Ha traduït Baudelaire, el poeta de Paris, i Pierre de Ronsard, “S’han de collir les roses de la vida” com deia Ronsard en el seu poema més conegut.
Ha estat, i és, un gran admirador de la poesia de Màrius torres, al que considera poc reconegut per la immensa qualitat de la seva obra.
Dins la xerrada sobre la seva trajectòria literària que organitzava l’Aula de Poesia juntament amb la Biblioteca Mercè Rodoreda, ens va oferir poemes inèdits influenciats per Baudelaire i Ronsard: Un sonet a l’estil anglès, a l’anatomia visible i poemes envers els arbres com “El coll”, “Eros matinal!, “Sempre”, “Paris amb tu”, “El llorer”, “Oda al vi” o “Primavera rosa”.
Des d’aquí agraeixo a l’Aula de Poesia de Barcelona per la qualitat d’aquesta 14a edició.
Pere Rovira escriu de les coses que passen quan sortim de casa, de les sensacions que ens colpegen amb un tret distintiu: «Moltes funcions de la poesia s’han anat perdent, però la bona poesia pot durar més que les seves funcions i que la vigència dels seus temes. Hi ha coses que, per fortuna, la poesia ja no farà, o que podem procurar que no faci. Potser no està tan clar que ens torni més persones, però sovint ens ha ajudat a ser persones.»
Segons les seves paraules pausades, la traducció forma part de la seva obra, com altres poetes de la nostra terra. Ha traduït Baudelaire, el poeta de Paris, i Pierre de Ronsard, “S’han de collir les roses de la vida” com deia Ronsard en el seu poema més conegut.
Ha estat, i és, un gran admirador de la poesia de Màrius torres, al que considera poc reconegut per la immensa qualitat de la seva obra.
Dins la xerrada sobre la seva trajectòria literària que organitzava l’Aula de Poesia juntament amb la Biblioteca Mercè Rodoreda, ens va oferir poemes inèdits influenciats per Baudelaire i Ronsard: Un sonet a l’estil anglès, a l’anatomia visible i poemes envers els arbres com “El coll”, “Eros matinal!, “Sempre”, “Paris amb tu”, “El llorer”, “Oda al vi” o “Primavera rosa”.
Des d’aquí agraeixo a l’Aula de Poesia de Barcelona per la qualitat d’aquesta 14a edició.
28/12/09
24/12/09
Dijous a la Vila de Gràcia
En el carrer Torrijos número 37 trobem la botiga dci arte.
dci arte està sota la direcció creativa de l’arquitecte Andrés Quintero i de l’artista plàstica Carolina Llano. La seva marca de roba REVÉRSIKA aposta per la creació avantguardista i poc convencional, i un disseny excepcional en bosses.
Una botiga plena d’imatges que s’envolten... Sempre podeu endinsar-vos i preparar il·lusions per al Nadal.
dci arte està sota la direcció creativa de l’arquitecte Andrés Quintero i de l’artista plàstica Carolina Llano. La seva marca de roba REVÉRSIKA aposta per la creació avantguardista i poc convencional, i un disseny excepcional en bosses.
Una botiga plena d’imatges que s’envolten... Sempre podeu endinsar-vos i preparar il·lusions per al Nadal.
23/12/09
Poesia de Joan-Elies Adell
Boia nocturna
De la mateixa manera que, quan viatjo
en vaixells en què el casc inferior
és transparent i em mostra vides submarines,
no m'afecten els senyals d'irritació
sobtada dels peixos espantadissos,
sinó el balanceig mínim del mar escrespat,
les lleugeres brandades de l'embarcació;
també quan recullo acuradament
els moviments essencials d'un esgarrif
que no sé quin vent apropa, o la pròdiga bellesa
de tardes estranyes, vull que no deixen cap seqüela
perceptible, cap línia enrivetada
de blanc a la costa. És el preu que he de pagar
per posar els meus peus en aigües poc profundes.
Amb marques lleus a la mirada, faig per anotar
els eufemismes que reapareixen a mitjanit,
sota la discreta connivència d'un pensament
infatigable, que es delata en voler transformar-se
en escriptura. A l'acte mateix de posar-m'hi,
quedo vençut per la son, caic dins de l'oblit,
escarxofat sobre el meu cos, sense cap mirament
per la passió estricta ni per cap intent
de confessió callada. Com si hagués escollit
amb consciència amagar-me en un racó
on no arriben els raigs enlluernadors del sol. El desig
em batega a les mans, però. Surant com el color
vermell d'una boia entre les ones d'un cel nocturn.
21/12/09
Il·lustradora: KRISZTINA MAROS
Krisztina Maros és una il·lustradora hongaresa poc coneguda en el nostre país. Descriu en llapis uns dibuixos i uns colors que ens atrapen l'atenció, en el bell sentit de l’acte.Ha realitzat una exposició sobre els hàbits de les fades amb Monika Horvath
Amb el permís de la Krisztina us adjunto alguns dels seus dibuixos
16/12/09
Dijous a la Vila de Gràcia
Avui parlarem dels horts a les ciutats, sí, sí, d’un terreny de regadiu, no gaire extens, on hom conrea especialment hortalisses i fruiters. En el districte de Gràcia hi ha l’Hort de l’Avi i l’Hort Turull.
En l’actualitat, la xarxa de dels horts urbans de Barcelona té 227 parcel·les de conreu distribuïdes en 9 horts urbans als districtes de Ciutat Vella, l'Eixample, Sants-Montjuïc, Les Corts, Gràcia, Horta-Guinardó, Sant Andreu i Sant Martí.
L'Hort de l'Avi està ubicat al Torrent del Remei, 2 (darrera del Park Güell). És gestionat pel Centre Cívic del Coll. L'any 1985, des de Serveis Socials, es va crear un projecte perquè la gent gran del barri, ja jubilada, pogués tenir una sèrie de parcel·les per conrear. Es volia fomentar la participació d'aquesta gent en una nova activitat.
Actualment l'Hort de l'Avi consta de dinou parcel·listes, en aquest moment tots homes, encara que en un principi eren horts familiars i alguna de les dones va ser de les primeres a treballar-hi.
L’hort Turull es va inaugurar el 23 de març del 2003. Està situat en una finca de 3.000 m² de propietat municipal, al passatge de Turull, número 10. El districte de Gràcia va cedir la gestió de part dels terrenys –uns 600 m²– a Parcs i Jardins per ampliar el projecte d'Horts Urbans. Les parcel·les de 14 a 25m2 estan situades a l'antiga era de la finca.
En l’actualitat, la xarxa de dels horts urbans de Barcelona té 227 parcel·les de conreu distribuïdes en 9 horts urbans als districtes de Ciutat Vella, l'Eixample, Sants-Montjuïc, Les Corts, Gràcia, Horta-Guinardó, Sant Andreu i Sant Martí.
L'Hort de l'Avi està ubicat al Torrent del Remei, 2 (darrera del Park Güell). És gestionat pel Centre Cívic del Coll. L'any 1985, des de Serveis Socials, es va crear un projecte perquè la gent gran del barri, ja jubilada, pogués tenir una sèrie de parcel·les per conrear. Es volia fomentar la participació d'aquesta gent en una nova activitat.
Actualment l'Hort de l'Avi consta de dinou parcel·listes, en aquest moment tots homes, encara que en un principi eren horts familiars i alguna de les dones va ser de les primeres a treballar-hi.
L’hort Turull es va inaugurar el 23 de març del 2003. Està situat en una finca de 3.000 m² de propietat municipal, al passatge de Turull, número 10. El districte de Gràcia va cedir la gestió de part dels terrenys –uns 600 m²– a Parcs i Jardins per ampliar el projecte d'Horts Urbans. Les parcel·les de 14 a 25m2 estan situades a l'antiga era de la finca.
15/12/09
No ens amarguem les consultes
Transcric un article de L’AVUI de l’escriptor Sebastià Alzamora per poder fer una reflexió personal positiva.
«Com no podia ser altrament, la celebració de les consultes de diumenge ha fet aflorar unes quantes característiques inequívocament catalanes. Si els sembla, podem procedir a fer-ne un breu repàs.
Primera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten saber de seguida què n'opinen a Espanya. És una de les coses que fan patir una mica, en cas que un dia Catalunya fos finalment independent: que a Espanya deixarien d'opinar sobre els catalans i tindríem tot un sector de la ciutadania que cauria en una malenconia irreprimible, com Obèlix quan enyorava els romans. Però bé, dèiem que encara no es coneixien els resultats de les consultes i ja teníem un tou de dignes compatriotes que es delien per conèixer la valoració que se'n feia des de les Espanyes: i aquesta valoració, oh sorpresa, era senzillament la de sempre, de manera que no cal aturar-se a fer-ne cap comentari. Només una opinió de totes les que vaig sentir em va semblar lúcida i sensata, i la va formular, mirin per on, un senyor del PP valencià, Esteban González Pons. Era una rèplica al formidable Manuel Chaves, que havia declarat que les consultes no tenien cap validesa legal i que eren un acte de pura propaganda política. González Pons va respondre a Chaves que no s'equivoqués: les consultes podien no tenir validesa jurídica, però sí que tenien importància política, i molta. De fet, tanta que podien condicionar l'evolució de l'escenari polític a l'Estat espanyol en un futur immediat. Evidentment, González Pons no feia aquesta anàlisi amb alegria, ans al contrari, però almenys demostrava saber a quin món es trobava.
Segona característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten barallar-se de seguida. Això ja gairebé forma part del folklore del país; de fet, si Joan Amades fos viu segur que ja hauria inclòs les bregues entre sobiranistes al costumari català. Potser és que no s'hi pot fer res més i ens hi hem de resignar, però estalviar-nos el xou per una vegada no hauria estat malament. I no entro a dilucidar qui té raó i qui deixa de tenir-ne, perquè, sincerament, m'importa un rave. L'únic que és obvi és que aquesta mena d'exaltacions intestines, ajudar, allò que se'n diu ajudar, no ajuden gaire.
I tercera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reinvindicacions nacionals, els entra de seguida un agut atac de cagadubtisme: el trenta per cent és molt o és poc? S'ha fet bé o s'ha fet malament? Ha valgut la pena? Gosaria dir que, si fa uns anys ens haguessin dit que un diumenge de desembre del 2009 dos-cents mil ciutadans anirien a les urnes per expressar la seva voluntat que Catalunya sigui un país amb Estat propi, i que ho farien en un referèndum merament simbòlic, convocat al marge de les institucions, dels mitjans de comunicació i dels partits polítics, ens hauríem fet un fart de riure. Tenint en compte les circumstàncies, és obvi que la participació va ser un èxit: el que no es pot fer, perquè no té sentit, és mesurar els resultats d'una consulta com aquesta amb els paràmetres d'una veritable convocatòria electoral. Es tracta d'una primera passa, però d'una primera passa que sens dubte té pes polític i que, sobretot, constitueix una magnífica lliçó de democràcia. Si ningú s'hi ha d'enfadar, enhorabona a tothom que ho ha fet possible.»
«Com no podia ser altrament, la celebració de les consultes de diumenge ha fet aflorar unes quantes característiques inequívocament catalanes. Si els sembla, podem procedir a fer-ne un breu repàs.
Primera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten saber de seguida què n'opinen a Espanya. És una de les coses que fan patir una mica, en cas que un dia Catalunya fos finalment independent: que a Espanya deixarien d'opinar sobre els catalans i tindríem tot un sector de la ciutadania que cauria en una malenconia irreprimible, com Obèlix quan enyorava els romans. Però bé, dèiem que encara no es coneixien els resultats de les consultes i ja teníem un tou de dignes compatriotes que es delien per conèixer la valoració que se'n feia des de les Espanyes: i aquesta valoració, oh sorpresa, era senzillament la de sempre, de manera que no cal aturar-se a fer-ne cap comentari. Només una opinió de totes les que vaig sentir em va semblar lúcida i sensata, i la va formular, mirin per on, un senyor del PP valencià, Esteban González Pons. Era una rèplica al formidable Manuel Chaves, que havia declarat que les consultes no tenien cap validesa legal i que eren un acte de pura propaganda política. González Pons va respondre a Chaves que no s'equivoqués: les consultes podien no tenir validesa jurídica, però sí que tenien importància política, i molta. De fet, tanta que podien condicionar l'evolució de l'escenari polític a l'Estat espanyol en un futur immediat. Evidentment, González Pons no feia aquesta anàlisi amb alegria, ans al contrari, però almenys demostrava saber a quin món es trobava.
Segona característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten barallar-se de seguida. Això ja gairebé forma part del folklore del país; de fet, si Joan Amades fos viu segur que ja hauria inclòs les bregues entre sobiranistes al costumari català. Potser és que no s'hi pot fer res més i ens hi hem de resignar, però estalviar-nos el xou per una vegada no hauria estat malament. I no entro a dilucidar qui té raó i qui deixa de tenir-ne, perquè, sincerament, m'importa un rave. L'únic que és obvi és que aquesta mena d'exaltacions intestines, ajudar, allò que se'n diu ajudar, no ajuden gaire.
I tercera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reinvindicacions nacionals, els entra de seguida un agut atac de cagadubtisme: el trenta per cent és molt o és poc? S'ha fet bé o s'ha fet malament? Ha valgut la pena? Gosaria dir que, si fa uns anys ens haguessin dit que un diumenge de desembre del 2009 dos-cents mil ciutadans anirien a les urnes per expressar la seva voluntat que Catalunya sigui un país amb Estat propi, i que ho farien en un referèndum merament simbòlic, convocat al marge de les institucions, dels mitjans de comunicació i dels partits polítics, ens hauríem fet un fart de riure. Tenint en compte les circumstàncies, és obvi que la participació va ser un èxit: el que no es pot fer, perquè no té sentit, és mesurar els resultats d'una consulta com aquesta amb els paràmetres d'una veritable convocatòria electoral. Es tracta d'una primera passa, però d'una primera passa que sens dubte té pes polític i que, sobretot, constitueix una magnífica lliçó de democràcia. Si ningú s'hi ha d'enfadar, enhorabona a tothom que ho ha fet possible.»
10/12/09
Dijous a la Vila de Gràcia
Dintre del cicle De Pensament, Paraula i Obra, de la Biblioteca Mercè Rodoreda, rebrem al poeta Pere Rovira.Dijous, 10 de desembre de 2009 (20 h)
Presentat per Eduard Sanahuja
Vila-seca de Solcina, 1947. Doctor en literatura i professor de poesia moderna a la Universitat de Lleida. Ha publicat una dotzena de llibres, entre els quals destaquen: Distàncies (1981), premi Vicent Andrés Estellés, La mar de dins (2003), premi Carles Riba, i Poesia 1979-2004 (2006), que recull tota la seva obra poètica publicada fins ara. El més conegut dels seus assaigs és La poesía de Jaime Gil de Biedma (1986 i 2005). També és autor de Diari sense dies (2004), un volum de proses íntimes i de reflexió literària. L'amor boig (2007), premi Ciutat de Barcelona, és la seva primera novel·la.Recordeu que totes les sessions són gratuïtes i es duran a terme a la Sala d’actes de la biblioteca.Cicle reconegut amb 1 crèdit de lliure elecció per la Universitat de Barcelona.
8/12/09
Starbucks
Retenc la violència dels meus pensaments en unes dates massa precises, on el trànsit constant de Barcelona s’ensuma sota els papers de colors. Presència de dubtes, de regals gastats, de retalls de converses. Això no obstat, no em fa defugir dels estímuls visuals de la gran ciutat, ans el contrari. Rere el so del meu mp3, m’acosto a la solitud. Són les pors que escriuen! Tot desfilant el que no vull sentir. No vull sentir com l’atzar torna de biaix, sense fer nosa, malversant el meu jo erecte. Potser són taques de la medicació com somnis allargassats –No ho sé-. Potser la naturalesa és una quincalla de pel·lícules en blanc i negre.Aventurar-se té el seu risc però no recordava com era no ser vista.
2/12/09
Poetes catalans. Andreu Gomila
Un llibre poc esmentat, Aquí i ara (El Gall Editor. 2007), de poemes bellíssims com la poesia que defineix l'Andreu Gomila.
Va néixer a Palma l'any 1977. Poeta, crític literari i periodista. Treballa actualment a la secció de Món del diari AVUI, com a expert en política llatinoamericana. Ha publicat un llibre, Un dia a l'infern dels que són (2001), que va obtenir el premi Amadeu Oller 2001 i, posteriorment, el premi Memorial Anna Dodas 2003 a la millor opera prima del bienni. El seu segon recull poètic, Diari de Buenos Aires (Moll. 2007) amb pròleg de Marta Pessarrodona.
Ha estat inclòs en alguna antologia, una a Mèxic, que es va publicar a Guadalajara, i una altra a Madrid, que es diu Los perfiles de Odiseo, de poesia jove nascuda a les Balears. Algun dia espera doctorar-se en Literatura Comparada, tasca en la qual està immers.
ARA
Començ el viatge a través dels escarbats
que circulen arrambats, però dispersos,
pel carrer estret del Bou de Sant Pere.
A poc a poc, com avergonyits, no saben
que la vida voldria ignorar-los i no són
més que superfícies de l'ésser a les clavegueres.
"Les veritats no són fetes per a nosaltres",
diria un, segur, si hagués pensat
talment un Gregor Samsa que no és.
"Nosaltres no hem fabricat les veritats",
replicaria un altre, abans de veure
el company esclafat per l'oi prematur.
Aixecaria les antenes per trobar refugi
a un cau artístic o de sud-americans,
supervivents, també, del es mentides
vertaderes, tan necessàries en un temps
on no s'hi valen els retrets.
Enfonyat dins l'escletxa, veuria passar la cua
dels immigrants, els nins del migdia,
les mestresses de mitjan horabaixa, els obrers
primers, els femeters de les dues
i els noctàmbuls últims.
Llavors, dins la quietud de les hores fades,
podrà engospar qualque formiga despistada.
"Les veritats no se les creuen ni els escarbats",
rovegarà mentre rosega la presa més petita,
encara enrabiat per la mort del company.
Va néixer a Palma l'any 1977. Poeta, crític literari i periodista. Treballa actualment a la secció de Món del diari AVUI, com a expert en política llatinoamericana. Ha publicat un llibre, Un dia a l'infern dels que són (2001), que va obtenir el premi Amadeu Oller 2001 i, posteriorment, el premi Memorial Anna Dodas 2003 a la millor opera prima del bienni. El seu segon recull poètic, Diari de Buenos Aires (Moll. 2007) amb pròleg de Marta Pessarrodona.
Ha estat inclòs en alguna antologia, una a Mèxic, que es va publicar a Guadalajara, i una altra a Madrid, que es diu Los perfiles de Odiseo, de poesia jove nascuda a les Balears. Algun dia espera doctorar-se en Literatura Comparada, tasca en la qual està immers.
*
Un deixo un tast per llegir...ARA
Començ el viatge a través dels escarbats
que circulen arrambats, però dispersos,
pel carrer estret del Bou de Sant Pere.
A poc a poc, com avergonyits, no saben
que la vida voldria ignorar-los i no són
més que superfícies de l'ésser a les clavegueres.
"Les veritats no són fetes per a nosaltres",
diria un, segur, si hagués pensat
talment un Gregor Samsa que no és.
"Nosaltres no hem fabricat les veritats",
replicaria un altre, abans de veure
el company esclafat per l'oi prematur.
Aixecaria les antenes per trobar refugi
a un cau artístic o de sud-americans,
supervivents, també, del es mentides
vertaderes, tan necessàries en un temps
on no s'hi valen els retrets.
Enfonyat dins l'escletxa, veuria passar la cua
dels immigrants, els nins del migdia,
les mestresses de mitjan horabaixa, els obrers
primers, els femeters de les dues
i els noctàmbuls últims.
Llavors, dins la quietud de les hores fades,
podrà engospar qualque formiga despistada.
"Les veritats no se les creuen ni els escarbats",
rovegarà mentre rosega la presa més petita,
encara enrabiat per la mort del company.
29/11/09
Un llibre d'en Llavina: Londres nevat
Els contes del recull Londres nevat mostren la predilecció de Jordi Llavina per xuclar de les fons de la poesia i convertir els personatges de cada conte no en moralitzants sinó en persones que escorcollen la nostra vida. Les descripcions són acurades, amb senzillesa i amb profunditat, en contemplació present. I que, fins i tot, et fan sortir del conte com en la bellísima descripció de l’anatomia i les olors corporals de la Marta a “Hand&Raquet”.
El mestratge de Jordi Llavina, prou reconegut, fa que les influències quedin hàbilment descobertes amb al·lusions de poetes com Donne, Manent, Frost, o escriptors com Sherwood Andreson o Hermann Hesse, fins aconseguir unes històries amb contingut inèdit; a través de les aportacions que l’autor va deixant en primera persona, com «Ara que el llibre que tens a les mans, amable lector, arriba a la fi».
Londres nevat són referents al temps, als anys passats, a records perduts en un no res que sorgeixen com si les històries fossin part d’un present (però actuen en funció d’un passat i d’un futur immediat), del flux de consciència, com diu el propi Llavina «les mans del temps».
Els personatges són d’una mena molt especial, ja que alliberen en els seus comportaments les fantasies arrelades en el més profund de la seva vida subconscient. Aquests accepten aquest pas de temps com part d’un cicle natural, com la natura. La natura també juga un paper molt remarcable dins dels contes, com un personatge sense veu. Aquesta simbolitza el cicle de la vida, la impotència de l’individu davant del poder de la naturalesa, una lluita de dues voluntats: la natura i l’home. I la neu, relacionada amb el fred, com la inexorable continuïtat del temps.
Potser perquè es tracta de fer bullir les paraules, el recull de contes és irregular. Els cinc primers contes succeeixen en un escenari hivernal. En canvi, “El Branquilló del til·ler”, s’envolta de «dies de molta calor». En aquest relat excepcional, les dones prenen un protagonisme especial, capaces de commoure amb un jersei de llana vermell, amb els peus nus o per un record entendridor, i de glatir-ne al lector. Llavina ens atia amb les petites descripcions de les olors envers les dones, de l’aigua com a efecte essencial en el nostre cos i la natura que ens envolta, de la tendresa. Un conte, com “Hand&Raquet”, que es llegeix de la primera a l’última ratlla.
Us recomano la seva lectura mentre fumeja un bon te.
El mestratge de Jordi Llavina, prou reconegut, fa que les influències quedin hàbilment descobertes amb al·lusions de poetes com Donne, Manent, Frost, o escriptors com Sherwood Andreson o Hermann Hesse, fins aconseguir unes històries amb contingut inèdit; a través de les aportacions que l’autor va deixant en primera persona, com «Ara que el llibre que tens a les mans, amable lector, arriba a la fi».
Londres nevat són referents al temps, als anys passats, a records perduts en un no res que sorgeixen com si les històries fossin part d’un present (però actuen en funció d’un passat i d’un futur immediat), del flux de consciència, com diu el propi Llavina «les mans del temps».
Els personatges són d’una mena molt especial, ja que alliberen en els seus comportaments les fantasies arrelades en el més profund de la seva vida subconscient. Aquests accepten aquest pas de temps com part d’un cicle natural, com la natura. La natura també juga un paper molt remarcable dins dels contes, com un personatge sense veu. Aquesta simbolitza el cicle de la vida, la impotència de l’individu davant del poder de la naturalesa, una lluita de dues voluntats: la natura i l’home. I la neu, relacionada amb el fred, com la inexorable continuïtat del temps.
Potser perquè es tracta de fer bullir les paraules, el recull de contes és irregular. Els cinc primers contes succeeixen en un escenari hivernal. En canvi, “El Branquilló del til·ler”, s’envolta de «dies de molta calor». En aquest relat excepcional, les dones prenen un protagonisme especial, capaces de commoure amb un jersei de llana vermell, amb els peus nus o per un record entendridor, i de glatir-ne al lector. Llavina ens atia amb les petites descripcions de les olors envers les dones, de l’aigua com a efecte essencial en el nostre cos i la natura que ens envolta, de la tendresa. Un conte, com “Hand&Raquet”, que es llegeix de la primera a l’última ratlla.
Us recomano la seva lectura mentre fumeja un bon te.
26/11/09
Dijous a la Vila de Gràcia
Exposició "Quanta, quanta poesia. 10 anys de biblioteca al barri"
L'exposició recorda a alguns dels poetes que ens han visitat en aquests 10 anys dins del cicle "De pensament, paraula i obra" tenint com a marc de fons indrets emblemàtics dels nostres barris.
L'exposició estarà oberta fins el 16 de gener del 2010.
Lloc: Sala de música de la biblioteca
Organitzada per: Districte d'Horta-Guinardó, Biblioteques de Barcelona i Aula de Poesia de Barcelona.
25/11/09
Un mes per al dia de Nadal. Perdura el teu somriure amb ingenuïtat. És l’últim any que creuràs en la dolçor dels colors, en les carrosses dels Reis Mags d’Orient. Aquell món fascinant ple de purpurina i de disfresses, amagat dins les butxaques dels adults.El que no saps és que per a mi la llum és diferent, potser massa diferent per apreciar-la plenament en el seu embolcall. Com un nounat, he d’aprendre a creure en una estrella de cinc puntes i desar-hi boletes brillants plenes de records, tan sols per acceptar-los, i entendre que la mare no em tornarà agafar fort la ma una altra vegada.
23/11/09
Amb dret a opiniar
Joan Tomàs Martínez Grimalt ha guanyat el premi Bernat Vidal i Tomàs 2009 d’enguany. Un jove escriptor de Porreres amb una trajectòria iniciada a Pedra foguera antologia de poesia jove dels països catalans.Més enllà de les aparences, però, vull que quedi clar que en aquest post no hi ha cap ínfula de ser crític literari, ni molts menys, tan sols sóc una lectora de poesia amb dret a opinar.
No recordo quan vaig llegir un calaix poètic que grinyolés com aquest. Bé, sí, tan sols un, el poemari El penúltim vòmit de Damià Bardera.
El poemari de Martínez Grimalt, Proètica de Plaers, està dividit de cinc parts: Èxode, Osmosi, Mètode, Drecera i Matèria. Cinc parts d’un poemari que genera diverses interpretacions. En la primera part del llibre, Èxode, és possible conèixer la voluntat autorial que entra en un joc creatiu de poemes de quatre versos sobre l’experiència dels sentits. És una part del poemari annexa a la resta.
La segona part consta d’un poema de 84 versos, on l’autor s’oblida de la primera intenció fugint del lector. D’altra banda, les divisions que resten de Proètica de Plaers estan formades per una estructura clàssica, principalment per sonets; l’estructura dels quals, a Drecera i Matèria, són com una lleixa amb un impuls libidinós, o més aviat de poc fantasieig, tant pel que diu com pel que suggereix. Tanmateix, els sonets de Matèria pateixen un sofriment desplaçant la seva significació poètica i l’estructura del propi llenguatge, amb un ús empallegós del gerundi:/«fent-ne una corba,/furgant tots els racons, batent l’espai,/cercant aquell cop se que m’alliçona/».
Les etapes del recorregut vital ha estat una font d’inspiració per a molts poetes. Sé que existeix una intenció conscient per part del poeta, en el moment de crear (o tancar) el seu poemari, però em sobte aquest premi de l’Editorial Moll amb una llista excel·lents poetes i poemaris com
Manel Marí, Susanna Rafat, Jordi Llavina, Josep Lluís Aguiló, Teresa Costa-Agramunt...
De tota manera, Joan Tomàs Martínez Grimalt explica que el poemari « és un cant pro-ètic molt poètic», i sempre em queda la referència de pensar que Proètica de Plaers ha estat escollida per un jurat de consciència. Potser el resultat d’aquest poemari és un reflex de la crisi entre el poeta i la societat.
19/11/09
Dijous a la Vila de Gràcia
L’Independent de Gràcia és un periòdic gratuït que surt cada divendres per cobrir la informació. El setmanari s’estructura en les seccions d’opinió, política, societat, cultura, agenda, documents, esports, activitat econòmica i contra. El seu director, Albert Balanzà, és periodista de la secció de política.
L’Independent de Gràcia, amb una tirada de 8.000 exemplars, es distribueix els divendres a més de 800 punts de la Vila, entre comerços, equipaments públics i entitats, a més de fer-se arribar a la bústia d’un centenar de subscriptors.
L’Independent de Gràcia va néixer l’agost del 2000, com a iniciativa de l’Associació de Veïns i Veiïnes Vila de Gràcia, DeBarris SCCL i GràciaWeb. És un setmanari d’informació de proximitat, la que ens apropa als esdeveniments.
http://www.independent.cat/gracia
© L'independent
c/ La Perla, 30
08012 Barcelona
Tel: 93 217 44 10
L’Independent de Gràcia, amb una tirada de 8.000 exemplars, es distribueix els divendres a més de 800 punts de la Vila, entre comerços, equipaments públics i entitats, a més de fer-se arribar a la bústia d’un centenar de subscriptors.
L’Independent de Gràcia va néixer l’agost del 2000, com a iniciativa de l’Associació de Veïns i Veiïnes Vila de Gràcia, DeBarris SCCL i GràciaWeb. És un setmanari d’informació de proximitat, la que ens apropa als esdeveniments.
http://www.independent.cat/gracia
© L'independent
c/ La Perla, 30
08012 Barcelona
Tel: 93 217 44 10
16/11/09
I·lustrador: Francesc Rovira i Jarque
Avui parlaré d’il·lustradors catalans, exactament d’en Francesc Rovira i Jarque.
Va néixer a Barcelona, el 20 de setembre de l’any 1958.
Treballa sempre amb un gran i suggeridor paper blanc, tinta Xina, una pila de plomins, aquarel·les, caramels, la radio i amb el desig de tenir molt, molt espai per a les petites coses.
Treballa sempre amb un gran i suggeridor paper blanc, tinta Xina, una pila de plomins, aquarel·les, caramels, la radio i amb el desig de tenir molt, molt espai per a les petites coses.
14/11/09
empeltar
12/11/09
Dijous a la Vila de Gràcia
A Gràcia, al carrer Ramon i Cajal, número 80, trobem una sala de petits concerts, de recitals poètics i d’exposicions de pintura anomenada HELIOGÀBAL.
El dimarts hi ha un gran ventall de Jazz Sessions amb diferents músics per perdre’s a partir de les nou de la nit. Us deixo un vídeo perquè pugeu fer un tast del que ofereix aquesta gran sala de Gràcia.
Andreu Zaragoza, Horacio Fumero, Dani Dominguez (bateria) Abel Boquera, Matthias (harmònica) i Mariano Steimberg (percussió).
El dimarts hi ha un gran ventall de Jazz Sessions amb diferents músics per perdre’s a partir de les nou de la nit. Us deixo un vídeo perquè pugeu fer un tast del que ofereix aquesta gran sala de Gràcia.
Andreu Zaragoza, Horacio Fumero, Dani Dominguez (bateria) Abel Boquera, Matthias (harmònica) i Mariano Steimberg (percussió).
10/11/09
Volen Versos
La Dolors Insa ens va demanar una col·laboració pel seu blog POESIA JUVENIL perquè el dia 24 d’octubre era el DIA de la BIBLIOTECA.
Aquest ha estat el resultat magnífic d’il·lustracions i de poesies del llibre Volen Versos
Aquest ha estat el resultat magnífic d’il·lustracions i de poesies del llibre Volen Versos
(Em podreu trobar a la pàgina 65) amb la poesia 'Bulímia de cares menudes'
Gràcies a totes aquestes persones, com la M. Dolors Insa, que es preocupen per transmetre la poesia als nens i adolescents.
7/11/09
Museu de la Vida Rural
Aquest dissabte les paraules poètiques en forma de façana, aniran al voltant de l’art de les llavors:
alambí
rabasta
falç
volant
Aquestes paraules de la vida rural formen part de la façana del nou edifici adjacent del Museu de la Vida Rural de L’Espluga del Francolí, on és reverbera la llum.
El nou edifici, dissenyat per l’arquitecte Dani Freixes, simula un contenidor, representant aquest allunyament del món rural i llur respecte, tan palès a la nostra actualitat.
A l’entrada de l’edifici ens trobem una gran finestra al sostre que fa d’aparador d’unes grans forques de fusta penjades, com si aquella imatge oscil·lant formés part del tot i del res.
És un museu per passejar-se entre les eines del món rural, per visurar la premsa de raïm i el molí d’oli; per observar amb deteniment els vídeos didàctics que representen d’on surten els fruits de la terra; per gaudir dels jocs d’objectes en el pas del temps; i sobretot no us heu de perdre un vídeo excel·lent d’imatges i continguts sobre El blat, la vinya, l’olivera. El trobareu a la primera planta de l'edifici històric.
Tot un gran homenatge al món rural per poder aprendre sense pressa.
6/11/09
Poesia Visual
Aquesta tarda a les 19h, la sala de la Caixa de Manlleu de Manlleu inaugura l’exposició “Eloqüències” del poeta visual Toni Prat.
L’exposició de Poesia Visual romandrà oberta del 6 al 22 de novembre del 2009, però crec que conèixer en persona a Toni Prat és tot un valor afegit i entenedor a la seva bellíssima poesia Visual
L’exposició de Poesia Visual romandrà oberta del 6 al 22 de novembre del 2009, però crec que conèixer en persona a Toni Prat és tot un valor afegit i entenedor a la seva bellíssima poesia VisualTabelària Edicions. 2008
5/11/09
Dijous a la Vila de Gràcia
El Programa d’Actuació del Districte (PAD) de Gràcia 2008-2011 ens explica les intervencions, les actuacions i els serveis que s’impulsen i es duen a terme en el barri de Gràcia.
En el segon eix de la PAD de Gràcia, dins de les mesures d’Espai Públic, s’anomena “millorar l’espai públic a partir d’actuacions de manteniment urbanístic i de neteja”.
Si el Govern del districte de Gràcia aposta “per la millora de la qualitat de vida i el treball conjunt per un districte equilibrat en els seus usos”, m’agradaria saber si la neteja del barri es pot definir com UN REPTE DE LA CONVIVÈNCIA AMB ELS ESPAIS PER A ÚS DELS NENS.
Els parcs que comporten el Barri de Gràcia no necessiten prioritzar el disseny, ni promoure el debat d’integració, ni el foment dels valors de la convivència als casals d’estiu del barri, ni iniciar cap estadística d’ús cívic.
El que es necessita és aquest punt del PAD: Neteja i actuacions de civisme (Observatori de Convivència. El que necessitem és que s’apliquin mesures per a la intensificació de la neteja dels parcs i carrers, mesures de reducció de l’impacte de la contaminació acústica al costat dels parcs del Barri de Gràcia i la convivència dels camins escolars.
En el segon eix de la PAD de Gràcia, dins de les mesures d’Espai Públic, s’anomena “millorar l’espai públic a partir d’actuacions de manteniment urbanístic i de neteja”.
Si el Govern del districte de Gràcia aposta “per la millora de la qualitat de vida i el treball conjunt per un districte equilibrat en els seus usos”, m’agradaria saber si la neteja del barri es pot definir com UN REPTE DE LA CONVIVÈNCIA AMB ELS ESPAIS PER A ÚS DELS NENS.
Els parcs que comporten el Barri de Gràcia no necessiten prioritzar el disseny, ni promoure el debat d’integració, ni el foment dels valors de la convivència als casals d’estiu del barri, ni iniciar cap estadística d’ús cívic.
El que es necessita és aquest punt del PAD: Neteja i actuacions de civisme (Observatori de Convivència. El que necessitem és que s’apliquin mesures per a la intensificació de la neteja dels parcs i carrers, mesures de reducció de l’impacte de la contaminació acústica al costat dels parcs del Barri de Gràcia i la convivència dels camins escolars.
1/11/09
Poesia de TOTS SANTS
Totes les hores
hi regalimen memòria
de fang embegut.
Unes flors de novembre
es miren, massa tard.
*
Vora el temps d’hivern
duc la mort en mi
i el mar es fa més ample
de pregàries i anècdotes.
He errat desitjos conscients.
*
Què és la mort? Digues!
La malaltia promíscua
de gran angular.
Un desordre agre, exempt,
sense lligams perjurats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)