26/2/09
El Silenci. Gaspar Hernàndez
Gaspar Hernàndez ha guanyat el Premi Josep Pla de Narrativa amb El Silenci.
Un títol encisador, aquest silenci que no és una pausa, ni molt menys, és cadascun dels dos intervals que separen els sorolls cardíacs.
L’obra guanyadora d’enguany, El silenci, és una novel·la amb un narrador. Aquest narrador protagonista (que no es pot confondre amb l’autor) ens explica la història des de la primera persona amb un adjectivació neta; té opinió sobre els fets que succeeixen i no es limita a descriure'ls mentre li van transcorrent -entre guions-, sinó que va acceptant el que ha de fer per salvaguardar la consciència pròpia, malgrat els seu escepticisme inicial, envoltat d’uns personatges femenins singulars: la Umiko, la Pema i la Carlota que es compensen entre sí.
Segons el meu parer, la Umiko és un personatge femení esplèndid. Un personatge insistent, ple d’ideals propis i molt complex sexualment, però poc potenciat per la importància que l’autor li atorga al narrador dins la novel·la. El diari de la Umiko rep un tractament gràfic especial i alleugereix la feina del lector.
Una novel·la per gaudir sense cap perjudici vers aquest silenci que separa els sorolls cardíacs.
Un títol encisador, aquest silenci que no és una pausa, ni molt menys, és cadascun dels dos intervals que separen els sorolls cardíacs.
El premi Josep Pla de narrativa és un premi literari en Llengua catalana creat l’any 1968 i lliurat per l'Editorial Destino. Des de 1968 ha estat premiat per diferents/tes escriptors/escriptores de llengua catalana, des d’en Terenci Moix fins l’escriptor i periodista que ens ocupa, Gaspar Hernàndez.
L’obra guanyadora d’enguany, El silenci, és una novel·la amb un narrador. Aquest narrador protagonista (que no es pot confondre amb l’autor) ens explica la història des de la primera persona amb un adjectivació neta; té opinió sobre els fets que succeeixen i no es limita a descriure'ls mentre li van transcorrent -entre guions-, sinó que va acceptant el que ha de fer per salvaguardar la consciència pròpia, malgrat els seu escepticisme inicial, envoltat d’uns personatges femenins singulars: la Umiko, la Pema i la Carlota que es compensen entre sí.
Segons el meu parer, la Umiko és un personatge femení esplèndid. Un personatge insistent, ple d’ideals propis i molt complex sexualment, però poc potenciat per la importància que l’autor li atorga al narrador dins la novel·la. El diari de la Umiko rep un tractament gràfic especial i alleugereix la feina del lector.
Una novel·la per gaudir sense cap perjudici vers aquest silenci que separa els sorolls cardíacs.
23/2/09
Ressenya crítica: Natura morta
Jordi Valls, Natura morta. Columna Edicions, 2008, 60p.
(Premi Vila de Martorell de Poesia, 1998)
Un poemari ple d’imatges, de noms d’escriptors i amb comparatives treballades de “coïssor inesperada”. El llibre està dividit en tres parts: El vol de l’Albatros, Parisines i Els colors del Sena. Cada títol va acompanyat d’uns versos de tres poetes: Charles Baudelaire, Màrius Sampere i Ramon Llull. El poeta ens incita a entrar dins dels seus dominis poètics amb aquests versos adjunts amb cursiva.
El poema que us adjunto correspon a la última part del llibre, però no cal dir-vos que a Parisines podem trobar poemes excepcionals com Blau sobre marbre o la sensibilitat del poema que li dedica a Leonard Cohen. En la primera part del llibre s’exposa poemes quotidians, d’aparença senzilla però amb un rere fons del que comporta aquest dia a dia, com Clarividència, El rei de les altures, o els quatre poemes que componen el poema Les primaveres d’Humbert que comença amb dos deliciosos versos:
(Premi Vila de Martorell de Poesia, 1998)
Un poemari ple d’imatges, de noms d’escriptors i amb comparatives treballades de “coïssor inesperada”. El llibre està dividit en tres parts: El vol de l’Albatros, Parisines i Els colors del Sena. Cada títol va acompanyat d’uns versos de tres poetes: Charles Baudelaire, Màrius Sampere i Ramon Llull. El poeta ens incita a entrar dins dels seus dominis poètics amb aquests versos adjunts amb cursiva.
El poema que us adjunto correspon a la última part del llibre, però no cal dir-vos que a Parisines podem trobar poemes excepcionals com Blau sobre marbre o la sensibilitat del poema que li dedica a Leonard Cohen. En la primera part del llibre s’exposa poemes quotidians, d’aparença senzilla però amb un rere fons del que comporta aquest dia a dia, com Clarividència, El rei de les altures, o els quatre poemes que componen el poema Les primaveres d’Humbert que comença amb dos deliciosos versos:
“Voldria agafar un crepuscle amb les pinces
i dur-lo amagat a l’àlbum fotogràfic”.
El cafè de la negra nit
L’hora de dormir, de pur insomni, l’espera de nou
quan la tristesa se’m fa difícil sense drogues.
No m’abandonis al salt de l’ombra, que el vent
xiuli d’admiració la collita de boques obertes.
He pensat: un cel de boques obertes, un badall groc
de llum sota les faldilles del dia.
No em resten ni esbossos de dits a les mans, em
canso de creure en la sort impermeable. Per això,
potser, et demano i et prego que no m’abandonis,
diguem que tinc por d’adormir-me, o pitjor encara,
de l’hora d’anar a dormir. Necessito saber del cert que
l’amor no és prou per salvar-ne i que, fet i fet, no m’importi
si tu em reclamaves en qualsevol estadi del salt i jo
no m’aturava a esperar-te.
20/2/09
Carnestoltes poètic
Si tant rosega el corc, emprova't la disfressa
de no mortal, inventa un carnaval
peculiar on assisteixin tots
els rosegats com tu.
La festa ha començat
ara mateix: cridant, empentegant-nos,
ebris d'eternitat, amb serpentines
i paperets de ser-feliç, anem d'un lloc a l'altre
de la casa del temps: aranyes de cristall
que ho il·luminen tot amb llum prodigiosa
negant la nit.
Escalinates
i passadissos que ningú no sap
on duen: sala de miralls
que ho multipliquen tot per l'infinit; així
veiem més vida i repetidament
anem mirant-nos fins que ens adonem
que som només imatges reflectides
pel cec mirall de la irrealitat.
Sense mans
Joan Vinyoli. Poesia completa
19/2/09
Una canya i un quadern
Som al present el que hem viscut en el passat. I malgrat que molta gent diu que tornaria enrere, jo no.
Sóc com sóc perquè m’he relacionat amb gent (que potser alguna no m’ha agradat, però crec que poc a poc estic aprenent a diferenciar l'amistat amb les relacions socials-que m'esmentava l'Albert Lázaro-), perquè he après a estimar la meva mare per sobre de qualsevol esdeveniment, perquè he hagut d'alçar el meu pensament per damunt de les decisions dels meus germans, perquè he plorat de ràbia davant de situacions que no podia assumir amb nou anys, perquè m’he trobat amb amistats que m’han ofert aquell fil invisible tan bell, perquè he sabut ser feliç i saber què podia ser mare encara que hagués de deixar la medicació, perquè he après a estimar en present, a saber que és ser estimada ara i sobretot a veure-ho en paraules, gestos i mirades.
Gràcies per tot Jordi, per estar amb mi en aquest ARA de cada dia.
Fa dos dies vaig somiar amb el grup de gent de Teià que sortíem quan tenia disset i divuit anys, amb en Mónico, l’Elisenda, en Jaume, en Banci, en David, en Xavi Morón, en Rami, en Josep ... i vaig pensar que tothom és part del que ara és. I avui, mitjançant el Facebook, he rebut un missatge de la Cèlia Duran de Teià.
Per tot això i pel que tant estimo en aquest present no tornaria mai enrere.
17/2/09
Una canya i un quadern
Avui m’agradaria arribar a casa, somoure les finestres, i pinzellar les parets ambdues mans.
Impregnaria aquests mesos d’oratge amb notes de colors, com si s’emprovessin les mentides passades, perquè així ja no em poguessin arremorar.
Hi ha una equivalència entre pintura i poesia, un clapoteig d’inspiració, zetes per palpar el temps per damunt de qualsevol llenç d’egotisme.
Avui m’agradaria arribar a casa i bressolar un esborrany de guix del teu primer somriure, que ja no rebia des de feia temps.
Il·lustració: Ignasi Blanc
15/2/09
Poesies
La força de la indivualitat
No em dius res
com un interior sense visura.
Uns versos limiten
l’ençà que ets,
ara, en impecables
jo t’estimo.
Ja no em llegiràs.
Il·lustració: Marcus Romero
13/2/09
Aquest matí
Aquest matí, per primer cop, m’has dit:
No he sabut que respondre’t –aquest llarg aprenentatge de l’ofici de ser mare-, tan sols t’he abraçat, desfent-se la teva escalfor de mig dormida al meu cos.
He mirat la teva innocència i a cau d’orella t’he recordat el telèfon, com si els números poguessin prendre forma d’un verb: ESTIMAR.
Si pogués saber ser mare en cada paraula, en cada poema.
Vull quedar-me amb tu el cap de setmana
No he sabut que respondre’t –aquest llarg aprenentatge de l’ofici de ser mare-, tan sols t’he abraçat, desfent-se la teva escalfor de mig dormida al meu cos.
He mirat la teva innocència i a cau d’orella t’he recordat el telèfon, com si els números poguessin prendre forma d’un verb: ESTIMAR.
Si pogués saber ser mare en cada paraula, en cada poema.
12/2/09
El Barri de Gràcia
En Toni Prat m’ha deixat postejar (un fet de dir-li difusió poètica visual) aquest Poema Visual, aquest bellíssim engranatge entre natura i modernitat que per Barcelona ha deixat de ser important segons barri.
Poema Visual. Toni Prat.
Visc al Barri de Gràcia, un barri que va unir-se a Barcelona l’any 1867. Gràcia sempre s’ha caracteritzat per ser un barri català obrer de petites indústries i artesans. Un barri ple de places, de festes majors però amb una necessitat imperant de la cura dels seus parcs i recintes infantils.
Rere les grans infrastructures de les diferents etapes de l’obra de la Plaça Lesseps s’ha desmillorat l’increment de polítiques per guanyar superfície verda i actuar en el parcs, com és el Parc de les Aigües.
El PARC DE LES AIGÜES, situat en un extrem del Barri de Gràcia. Els jardins s’estructuren de forma esglaonada, amb camins i murs de separació que condueixen a la part superior. És palès en els últims anys la seva desmillora creiexent de la zona verda i la zona infantil.
Què hem d’esperar Sr. de l’Ajuntament de Barcelona, que la nostra renta per càpita del barri sigui superior???
10/2/09
El Silenci. Gaspar Hernàndez
Ahir a la tarda, dins la bústia, hi havia un sobre acotxat amb un remitent, Columna. (Grup62).
Un regal esperat, d’un autor i lector, d’en Gaspar Hernàndez.
Dues-centes setze pàgines de la seva novel·la El Silenci, guanyadora del Premi Josep Pla.
Avui esdevindrà un trajecte en el metro tranquil que rere la contraportada sorgirà una lectora.
Un regal esperat, d’un autor i lector, d’en Gaspar Hernàndez.
Dues-centes setze pàgines de la seva novel·la El Silenci, guanyadora del Premi Josep Pla.
Avui esdevindrà un trajecte en el metro tranquil que rere la contraportada sorgirà una lectora.
9/2/09
Ressenya crítica: Cançons de rem i de vela
Josep Maria de Sagarra. Cançons de rem i de vela. Edicions Proa, 2002, 139 p., 9,10€.
Sagarra va adquirir de ple el paper de poeta el 1914 amb el Primer llibre de Poemes, on es plasmava la seva riquesa plàstica i la tendència a derivar l’experiència lírica cap a la narració poètica. Cançons de rem i de vela es publica l’any 1923, al mateix moment que s’estrena la seva obra teatral ‘El foc de les ginestes’.
La dedicació de Sagarra al conreu literari fou una activitat vital, centrada en l’itinerari geogràfic. La descoberta de Port de
Un altra característica important del llibre és que el mar no és vist exclusivament des de la costa. És viscut líricament.
El poemari presenta una estructura variada repartida en dues sèries: vint-i-tres cançons de construcció lliure, amb més càrrega personal on ens parla en primera persona, i dos textos finals, balades, de caire narratiu (Pàg. 119-128). Les balades es tracta d’un gènere de tradició germànica, conreat pels poetes del romanticisme europeu com el gran poeta alemany Goethe. Aquestes recullen l’altra dimensió de la poesia de Sagarra.
En Cançons de rem i de vela som davant d’un paisatge mòbil, viu, ple de colorisme i dinamisme. Sagarra manté una relació personal amb la població Port de
la petitesa dels seus elements va néixer el llibre que en ressenyem, composicions que
versegen moments d’intimitats i expressions confidencials amb complicitat del paisatge “fa un mar descolorit/com les estones de la meva vida”. En aquest cas la naturalesa, les virtuts terapèutiques del mar, en compensen de tot.
Cançons de rem i de vela recull moments de lirisme, un cant a un amor desolat. Així uneix l’amor i la mar, rere un vocabulari ric sense ésser erudit.
En definitiva, la poesia marinera de Josep Maria de Segarra és un testimoni excepcional, fa referència a l’element humà d’aquesta part del nostre país.
L’expressió directa de la interpretació personal de la realitat sagarriana, sense traves aparent de ficció, situa, finalment, el sentit de tota la seva obra.
5/2/09
Una canya i un quadern
Si contemplo les amistats per una finestra hi ha que no les puc trobar, on l´únic contacte immediat és aquest sistema de Microsoft.
Aquesta no és la connexió d'amistat que desitjo. La meva vinculació sentimental, potser metafòrica en aquest temps modern, necessita un vincle i no estar neguitejant-me perquè l'amistat es va cremant.
Les relacions humanes neixen i desapareixen. S'obren i es tanquen com finestres. He vist ara que a algunes persones mantenir la finestra oberta els hi comporta un suplici.
La meva àvia que era d'Osca deia: "Si no oigo, no padezco". I aquesta dita que encara recorda la meva mare (de la seva sogra), supleixen les relacions humanes que en parlava, com si aquestes haguessin de tenir data la caducitat o fossin circumstancials en el món actual.
3/2/09
Juan Gelman
El Sant Jordi passat la meva mare em va sorprendre amb aquesta deliciosa i acurada edició de l'últim poemari de Juan Gelman.
Juan Gelman va néixer a Buenos Aires en el 1930. Ha rebut el "Premio Nacional de Poesía" d'Argentina (1997), el "Premio Juan Rulfo" (2000) i el "Premio Reina Sofía" (2005). En el 2007 se li va concedir el "Premio Miguel de Cervantes", el guardó més prestigiós de les lletres castellanes.
La seva obra es caracteritza per l'elevat grau de compromís social i en contra de les injustícies, potser per les experiències que li ha tocat viure amb el seu fill.
Mundar
2008
Juan Gelman va néixer a Buenos Aires en el 1930. Ha rebut el "Premio Nacional de Poesía" d'Argentina (1997), el "Premio Juan Rulfo" (2000) i el "Premio Reina Sofía" (2005). En el 2007 se li va concedir el "Premio Miguel de Cervantes", el guardó més prestigiós de les lletres castellanes.
La seva obra es caracteritza per l'elevat grau de compromís social i en contra de les injustícies, potser per les experiències que li ha tocat viure amb el seu fill.
És considerat un dels millors poetes llatinoamericans. I llegint el seu últim poemari és magnifica tota la poesia en castellà de la seva generació, on cada vers té un pes específic. Us deixo el seu bloc.
La mecánica del alma no
significa estar
adentro. Caminar, respirar, ver,
escuchar, los demás,
no significa estar afuera.
El dentrofuera es un temblor tardío
y está ahí:
en una lejanía
que mece con
palabras que vencieron al fuego.
Mundar
2008
2/2/09
Poetes catalans. Clementina Arderiu
PER NO CAURE...
Per no caure mai més
-i és avui que jo queia;
la caiguda pensable
ja vindrà certament-
em cal fer, més que passos,
intents.
Un designi de vol
per damunt de la terra,
un esquinç de rialla
en els llavis, i el cos
planejant com per l'aire
mai clos.
Per no caure mai més
poso el cor en reserva
-pobre cor massa tendre
dins un fang massa vell!-
en campana de vidre
tot ell.
Contraclaror
Clementina Arderiu
Horsori Editorial
Fotògraf: Català Roca. Clementina Arderiu i Carles Riba al terrat de la casa de Cadaqués que van regalar a Riba en el seu seixantè aniversari. Setembre de 1953.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)