Tinc les mans fredes
de desvetllar-me sense soroll.
Tinc les mans omplertesde la indiferència de fets folls.
M’espanta empassar-me versos
malsegurs, acabats de comprar...
Torno a casa Mare
en una altra estació de tren
plena de fissures, però vorejada
del mateix llenguatge.
28/1/08
Mare
25/1/08
Poetes catalans. Quima Jaume.
Em plau la solitud
Em plau la solitud, saber que et veig
en un poema com un cos eteri
que em desvetlla l'amor pel vell misteri
d'allò que posseïm en el somieig.
Si em cal encar la nit per retrobar-te
no em rendiré, perquè l'alè de tu
es tornarà amb la fosca i amb mi u
i no podrà l'albada emportar-te.
Ets el poema que no acabaré,
el dolça neguit que la passió dóna,
ets una flama d'un vell esbarzer.
Lligada com la nit a l'alba et sé,
com el mar inquiet que espera l'ona.
Ets salt mortal que sempre temptaré.
Cadaqués, 1934-1993
22/1/08
21/1/08
Poesies
Un sensació de nosa a la gola
La teva ombra tibada
ha dissolt la pols futura
per les amples converses.
Un patronatge bèl·lic
t’acompanya d’il·lusòries
imatges de saliva sense crits.
Somnis de fulls que voltegen
per l’aire han vençut un dolor:
el meu jo.
La teva ombra tibada
ha dissolt la pols futura
per les amples converses.
Un patronatge bèl·lic
t’acompanya d’il·lusòries
imatges de saliva sense crits.
Somnis de fulls que voltegen
per l’aire han vençut un dolor:
el meu jo.
17/1/08
Poetes catalans. Clementina Arderiu.
Camino ara...
Camino ara interrogant mos passos:
potser la terra em pordrà dir el meu fat,
i només dintre un vent de tempestat
el doble abraç de tots els membres lassos
serà per mi com un retrobament.
I no cercaré més per l'esvaïda
ruta dels somnis, cara al sol ponent.
Com la terra he donat la meva flor;
mes puc sentir-me encara percudida
per la vareta que em desperti el so.
Camino ara interrogant mos passos:
potser la terra em pordrà dir el meu fat,
i només dintre un vent de tempestat
el doble abraç de tots els membres lassos
serà per mi com un retrobament.
I no cercaré més per l'esvaïda
ruta dels somnis, cara al sol ponent.
Com la terra he donat la meva flor;
mes puc sentir-me encara percudida
per la vareta que em desperti el so.
El meu petit homenatge per a tu...
De tant en tant, en el transcurs d’una vida, apareix una persona que ocupa catorze anys de la teva vida laboral, aquella que ens passem la major part de la nostra realitat quotidiana.
I ara la ferida s’ha obert, estirant aquells records de coses viscudes que en formen part, com petites pelletes palpables d’una mà exterioritzada.
Avui és l’últim dia que estàs a la vuitena planta d’aquest edifici emblemàtic que mira cap el mar.
I malgrat no combregui amb la teva ideologia, espero caminar per El Masnou pensant i sabent que formes part políticament d’aquest poble que t’estimes. I si estigués empadronada et votaria, i no pas per ser Convergent, ni molt menys, sinó perquè ets una persona amb una condició humana molt valuosa i amb una visió oberta de transformació positiva vers a un poble que respires. "El Masnou: És el meu recorregut vital, des de que vaig néixer."
En unes paraules de Sebastià Alzamora, del pròleg d’un llibre de poesia, deia:
‘No apareix, no consta. No correspon, no toca’
Amb això tan sols et demano que sempre constis dins la meva vida, i aquest cop de la personal.
Pere, et trobaré molt a faltar però no et dic adéu, això mai!
I ara la ferida s’ha obert, estirant aquells records de coses viscudes que en formen part, com petites pelletes palpables d’una mà exterioritzada.
Avui és l’últim dia que estàs a la vuitena planta d’aquest edifici emblemàtic que mira cap el mar.
I malgrat no combregui amb la teva ideologia, espero caminar per El Masnou pensant i sabent que formes part políticament d’aquest poble que t’estimes. I si estigués empadronada et votaria, i no pas per ser Convergent, ni molt menys, sinó perquè ets una persona amb una condició humana molt valuosa i amb una visió oberta de transformació positiva vers a un poble que respires. "El Masnou: És el meu recorregut vital, des de que vaig néixer."
En unes paraules de Sebastià Alzamora, del pròleg d’un llibre de poesia, deia:
Amb això tan sols et demano que sempre constis dins la meva vida, i aquest cop de la personal.
Pere, et trobaré molt a faltar però no et dic adéu, això mai!
15/1/08
Poesies
Vicis afamegats
A prop dorm el meu secret
en veu baixa, rebregat de llençols.
Avanço confosa
A prop dorm el meu secret
en veu baixa, rebregat de llençols.
Avanço confosa
xopes de subtileses. Regalimo,
lasciva, més enllà del diàmetre
dels teus pits, aliens al neguit
de nits obagues de plaer.
I jo amb els sentits miops
sota una tarda d’estiu
cridaré al tacte del teu vestit
damunt les cuixes indòmites,
en tota la puresa del seu acte.
14/1/08
la caixa d'eines
Una llibreria que ha obert les seves portes tàctils al carrer Aragó, 367 de Barcelona, dins un món d’editorials virtuals i blogs literaris.
D’això i més, se’n parlarà a la Jornada de la Catosfera els propers dies 25, 26 i 27 de gener.
la caixa d’eines manté la tasca del llibreter, en aquest cas llibretera, la Maria, envoltada de prestatgeries de fusta i portades plenes de somnis aliens.
Una llibreria per perdre’s per la secció infantil i juvenil. Un recull d’editorials petites, de dibuixos exquisits de mirar sense presa en el sofà de pell negre per delectar-se, tot ordenat per edats.
D’això i més, se’n parlarà a la Jornada de la Catosfera els propers dies 25, 26 i 27 de gener.
la caixa d’eines manté la tasca del llibreter, en aquest cas llibretera, la Maria, envoltada de prestatgeries de fusta i portades plenes de somnis aliens.
Una llibreria per perdre’s per la secció infantil i juvenil. Un recull d’editorials petites, de dibuixos exquisits de mirar sense presa en el sofà de pell negre per delectar-se, tot ordenat per edats.
9/1/08
Poetes catalans. Joan-Elies Adell.
Un recomano una lectura PISTES FALSES de Joan-Elies Adell. Un poemari que em supera per la seva bellesa.
...una conversa gairebé obligada sobre les lesions que la memòria sempre infligeix...
SEMPRE arriben alguns moments
de calma, més certs que no pas
un somni, en què raonar
el dolor també significa
voler aprendre més coses
sobre els altres. Tot queda
infectat d'una estranya
lluminositat, momentània,
capaç de trencar el cercle
de la indulgència, com l'esquinç
brut d'un desordre deslliurat
a traves. Provoca el despreniment.
...una conversa gairebé obligada sobre les lesions que la memòria sempre infligeix...
SEMPRE arriben alguns moments
de calma, més certs que no pas
un somni, en què raonar
el dolor també significa
voler aprendre més coses
sobre els altres. Tot queda
infectat d'una estranya
lluminositat, momentània,
capaç de trencar el cercle
de la indulgència, com l'esquinç
brut d'un desordre deslliurat
a traves. Provoca el despreniment.
Per si ho arribessis a llegir: Joan-Elies, gràcies pels gargots versejats de tinta negra i saber abstraure’m del voltant d’un bar, amb calma, rere una bellesa 'primària' d'arquitectura poètica.
Poetes catalans. Marc Masdeu.
MARC MASDEU. Els Escalfadors. 2004.
La competició original
La competició no era entre ella i jo...
(l'agressió brusent de la intel·ligència
escantonada a cops de peu
procedia a esculpir altres fantasmes:
s'imposava la variable invariable,
els terminis vençuts,
l'almoina estèril,
el silenci cornut.)
La competició érem ella i jo,
no podia existir sense nosaltres;
com gairebé res. Perquè no som més
que el punt i seguit després de la mort
que es reprodueix a cada desig
impossible perquè sí.
La competició original
La competició no era entre ella i jo...
(l'agressió brusent de la intel·ligència
escantonada a cops de peu
procedia a esculpir altres fantasmes:
s'imposava la variable invariable,
els terminis vençuts,
l'almoina estèril,
el silenci cornut.)
La competició érem ella i jo,
no podia existir sense nosaltres;
com gairebé res. Perquè no som més
que el punt i seguit després de la mort
que es reprodueix a cada desig
impossible perquè sí.
8/1/08
eròtica
Un cop els llums de Nadal s’han desat a l’altell, he començat a enllaçar versos eròtics…
Tinc un desfici imaginari, tinc que reconeixeu, he deixat de censurar la vergonya i l’he escampada per fulls, això sí, amb lletra petita i escrita a mà amb retolador negre. El plaer d’escriure a mà em fa descobrir les rimes ben sonants sota el meu mirall.
Tinc un desfici imaginari, tinc que reconeixeu, he deixat de censurar la vergonya i l’he escampada per fulls, això sí, amb lletra petita i escrita a mà amb retolador negre. El plaer d’escriure a mà em fa descobrir les rimes ben sonants sota el meu mirall.
I, per fi, hi ha les mans
damunt la suor imaginària
nua de vergonya, entre cames.
7/1/08
POEMES DE FAMÍLIA
Divendres 11, a les 19:30h
La Sala d’Actes de la Casa Elizalde de Barcelona
La Sala d’Actes de la Casa Elizalde de Barcelona
(c. València, 302)
Veniu a sentir llegir poesia escrita!
Recital de música i poesia sobre la família a càrrec de depoètica.
Veniu a sentir llegir poesia escrita!
Recital de música i poesia sobre la família a càrrec de depoètica.
Amb la presència d’un grup de consumidors de poesia (Laura Dalmau) que hem col·laborat amb la coordinació d’Adriana Ferran Pardines.
4/1/08
Carta al Reis Mags
S'acosta la Nit de Reis, on es farà realitat la màgia dels infants. Moments de placidesa en què tot s'agombola, xiuxiuejant innocència.
Com m'agradaria creure en l'il·lusió i flairar el seu cos femení, somiador?
Prop de la finestra, a puntetes, el temps se m'ha endut mossecs de bells somnis fidels... Puc descarregar-me llibres de poesia i pel·lícules de personatges famolencs, saviesa i somnis escrits, fins i tot companyia per la carn d'olla... però quan els dies siguin caducats qui clickarà els meus somnis perduts?
1/1/08
Bon...
Any 2008
Voldria escriure
amb força,
de foc els versos
sense deixar entreveure
ni l'ombra dels meus dubtes.
Montserrat Abelló
Dins l'esfera del temps
Voldria escriure
amb força,
de foc els versos
sense deixar entreveure
ni l'ombra dels meus dubtes.
Montserrat Abelló
Dins l'esfera del temps
31/12/07
Acomiadem el 2007
Rere un poema de Maria Mercè Marçal
El vell matalasser
duu núvols per bufanda,
melangia al bigot
i uns pals batibullaires
que trasmuden els flocs
en fulls de calendari
-viatgers, anys amunt
en cerca de paraules
desterrades fa temps
a les golfes més altes,
quan l'hivern destapà
el bot gros dels mals aires-.
El vell matalasser
duu núvols per bufanda:
bé els esbandirà el sol
que té sota la màniga.
El vell matalasser
duu núvols per bufanda,
melangia al bigot
i uns pals batibullaires
que trasmuden els flocs
en fulls de calendari
-viatgers, anys amunt
en cerca de paraules
desterrades fa temps
a les golfes més altes,
quan l'hivern destapà
el bot gros dels mals aires-.
El vell matalasser
duu núvols per bufanda:
bé els esbandirà el sol
que té sota la màniga.
23/12/07
Delirium
Un circ sensorial rere un nom DELIRIUM, un espectacle d’acrobàcies, ballarins, percussió africana, hologrames i elements multimèdia, acompanyat d’una música excepcional.
Foc. Percussió. Veus.
Fils de mans que s’engronxen
en capdells de cossos embalsamats
rere un sortilegi blanc de dansaires,
llançats a desfilar per l’aire
dins l’esfera del delirium
allargada per tambors africans
d’un circ de telons elàstics.
20/12/07
Maria Mercè Marçal
Negar-me en tu desposseir-me
d’aquesta rigidesa que m’emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l’ eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s’ageganta i s’incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l’empremta
vivent, imperceptible, de l’amor sobre l’aigua.
d’aquesta rigidesa que m’emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l’ eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s’ageganta i s’incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l’empremta
vivent, imperceptible, de l’amor sobre l’aigua.
18/12/07
Adrienne Rich
A una poeta
El gel es trenca sota la pala
de metall un altre dia
rere els vidres glaçats llum boirosa
crueltat de l'hivern bloquejada la vida
t'embolcalla als vint
amb un barnús vell tot brut
de taques de llet de llàgrimes de pols
mentre rasques l'ou enganxar al plat
ressec de l'infant treus el tel
de la llet ara freda escorres bolquers
El llenguatge flota a punt de desaparèixer
encarnat sospira el tub fluorescent
primari afirma el dibuix gastat del terra
i dalt al sostre en el guix que penja riu la imago
i molt em temo que deixaràs d'existir
abans la teva ploma no espigoli en el teu cap farcit d'idees
perquè no ets suïcida
però ningú d'això en diu assassinat
Petites boques exigents et xuclen: Això és amor
No ho dic per a tu
que lluites per escriure les teves
paraules forcejant contracorrent
sinó per a aquelles altres dones emmudides
per la solitud la pols bosses de plàstic que vessen
i criatures en una casa
on el llenguatge flota i fila
avortament en
el bol
Trad. Montserrat Abelló, Cares a la finestra 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX
El gel es trenca sota la pala
de metall un altre dia
rere els vidres glaçats llum boirosa
crueltat de l'hivern bloquejada la vida
t'embolcalla als vint
amb un barnús vell tot brut
de taques de llet de llàgrimes de pols
mentre rasques l'ou enganxar al plat
ressec de l'infant treus el tel
de la llet ara freda escorres bolquers
El llenguatge flota a punt de desaparèixer
encarnat sospira el tub fluorescent
primari afirma el dibuix gastat del terra
i dalt al sostre en el guix que penja riu la imago
i molt em temo que deixaràs d'existir
abans la teva ploma no espigoli en el teu cap farcit d'idees
perquè no ets suïcida
però ningú d'això en diu assassinat
Petites boques exigents et xuclen: Això és amor
No ho dic per a tu
que lluites per escriure les teves
paraules forcejant contracorrent
sinó per a aquelles altres dones emmudides
per la solitud la pols bosses de plàstic que vessen
i criatures en una casa
on el llenguatge flota i fila
avortament en
el bol
Trad. Montserrat Abelló, Cares a la finestra 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX
12/12/07
Va de premis...
De novetats, de conferències, de traduccions, de clàssics, de poesia, amb què diferents editorials ens inunden la temporada per desintoxicar-nos de la nostra realitat. La vella realitat que retrata els sentiments humans, amagats darrere la modèstia d’escriptors que només tenen noms, verbs, adjectius –no tots-, i paraules entrellaçades a grapats que ens ofereixen amb la mà oberta al seu amfitrió: un personatge famolenc rere una consciència. La terra és ferma, no es mou davall el nostre caminar, però hi ha persones que sota un pentagrama saben bressolar les restes de pols poètica que reposen al damunt. Aquesta pols que s’alimenta d’anys d’experiència; aquests esgraons que ens fan pujar per la llibreria sense entendre el seu mig endreç.
L’escriptura és com un silenci ressentit que gesta dins, obligat a explorar-se en el punt neuràlgic dins de llençols nets de sentiments. Sols resten les pàgines llegides, assaonades, l’única veritat no assecada per carències necessàries. No ens limitem a escriure per fruit de l’atzar sinó que ens autoconvidem a publicar. I enguany, publicar en català es tradueix en guanyar un premi prou significatiu, sense comptar la intencionalitat del nou jurat.
I com deixa palès en Carles Hac Mor en el seu poemari M’he menjat una cama, Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2003, publicat per Edicions Proa:
− Cal que em preocupi pel currículum que no tinc? Un entramat insòlit dins el món de la poesia.
L’escriptura és com un silenci ressentit que gesta dins, obligat a explorar-se en el punt neuràlgic dins de llençols nets de sentiments. Sols resten les pàgines llegides, assaonades, l’única veritat no assecada per carències necessàries. No ens limitem a escriure per fruit de l’atzar sinó que ens autoconvidem a publicar. I enguany, publicar en català es tradueix en guanyar un premi prou significatiu, sense comptar la intencionalitat del nou jurat.
I com deixa palès en Carles Hac Mor en el seu poemari M’he menjat una cama, Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2003, publicat per Edicions Proa:
Significats atzarosos. Collage retallat.
Manca de gràcia, d’imaginació, de disseny
intencional. Histèria descontrolada.
Nota d’un membre de jurat de premi literari
− Cal que em preocupi pel currículum que no tinc? Un entramat insòlit dins el món de la poesia.
10/12/07
Somnis de molsa
He embastat amb fils de molsa
les boles de colors al volt de la casa.
La tendresa florida en la vostra mirada
daura l’enrenou de la festa,
en un petit desig de regal obert.
Un altre somni impertorbable
restarà desat a la memòria
per quan el vent bufi
falsos reis d’ivori, goluts de temors.
He empès el bleix a l’entrada
per si les ombres blanques s’acosten
folles sota el glaç. És Nadal!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)