Dia Internacional de les Dones

Contemplació activa

Aquesta tarda he trobat dos versos musicats a la xarxa imaginària que m'han fet reflexionar:

Passa gent que no mira el cel perquè no s'hi veu res
La gent que mai no escolta el vent perquè el vent no diu res

Si un mateix no observa l'espai que l'envolta, ni escolta el moviment natural de les fulles dels arbres, ple d'aire, potser que l'armadura de plom no el deixi viure malgrat camini endavant.
Prefereixo estimar i no oblidar mai el que faig sentir a la gent que m'estima, si el temps m'ho permet.

Poetes Catalans d'Ara

EDUARD SANAHUJA YLL (Barcelona, 1953)

En defensa pròpia (1994)


[VII]
No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n'hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t´ha estimat a tu.


[X]
No parlo més
ara que sé segur
que dintre de molt poc
podré tocar-te.

Poesies

Mare

Rere el Casino s’amuntega la meva infància
estius que ara el temps ha esborrat feliç
d’un poble del baix Maresme.
Les vetllades s’ompliren de plors i preguntes.
El vent s’escolava per la finestra de l’habitació
vestint de foscor la meva adolescència,
tardes desertes de llenguatge
quan encara m’espantava estimar.
La sal creixia a les onades de la platja
d’on tu i jo érem a dos ports diferents.
Llavors no sabia que fossis millor
i que la teva vida era esgotada
sense poder mirar-te al mirall de la paret.
El temps, somiador i malaltís, d’aquells anys
esdevingueren les primeres pàgines, els primers versos.
Mentre l’insomni em feia embogir
el pare no hi era, ni un llum encès deixà.
Les arrels profundes són ara al teu cognom
davant dels meus germans, identitat teva com a mare.
El temps ha passat, fugisser,
i les imatges del passat han esdevingut vaporoses.
Has salvat el meu neguit sense parlar
contemplant els meus tímids gestos,
escoltant les meves llàgrimes en silenci
els gemecs d’angoixes no compartides,
assumint les absurditats que m’han apuntalat.
T’escric per ser la meva heroïna
tan a prop sempre de la meva esquena.
Avui t’alço un monument pel nou dia que neix,
avui et vull dir altre cop, mama t’estimo.

Campanya una POMA per la vida

Dissabte, vam vendre 58 pomes en 4 hores. Tot un èxit!

Gràcies a tots per haver col·laborat, sobretot a tu ROSSANA!

Avui el dia segueix igual, un cel de núvols i un matí de Sol però amb el convenciment d’un dissabte ple de bones accions. Encara que més d’un, tot s’ha de dir, direcciona un sarcasme massa evolutiu.

Hauríem de fer cas d’aquell anunci que reparteix “abraçades” a compte de res, pel sol plaer de oferir-les.

- Una segona oportunitat per a nosaltres dos.

Vaig entrar a la Clínica Platón pensant que tornaria a somriure’t quan et veies. Eres tu el que estaves malalt i havia de sobreposar-me. Ara no m’atrevia a exigir-te tot el que no havia rebut des dels vuit anys.

Et vaig trobar assegut a la cadira, recolzat en el llit. Vaig agafar-me a la mà de la meva mare tan fort com vaig poder per no caure. Estaves prim, amb la cara esblanqueïda, els ulls mig aclucats pel dolor i aquelles mans que havien estat grans i fortes, ara esdevenien quasi transparents, sense força per aixecar-se. El pijama blanc t’esqueia massa gran fent-te més vulnerable. Estossegaves constantment, sacsejant la debilitat del teu cos de metro noranta d’alçada. Aquell cos que havia estat de constitució ferma, atlètica. El soroll de la tos seca trencava el so del silenci, un silenci estrany, envaint tot l’interior de l’habitació. La meva mare havia d’anar donant-te petits cops a l’esquena amb delicadesa perquè poguessis tornar a respirar amb normalitat. Tenies la tràquea lleugerament oprimida pel tumor maligne a l’esòfag. Jo romania dempeus, encarcarada, incapaç d’articular cap gest, no podia ni rodolar les paraules. No vaig poder afrontar la situació, sabent que era l’últim cop que et veuria. La teva presència m’impedia estimar-te sense saber-ho.

De mica en mica, les cames se m’afluixaven, i els llums em giraven per damunt del cap. El rostre de la meva mare es va deformar i la veu de l’infermer amb l’agulla va esdevenir una ressonància lleu. Fins que em vaig deixar lliscar, caient estabornida dins l’habitació.
Quan em vaig despertar ja era tard.

L’última imatge teva se m’ha quedat retinguda fins ara, han passat catorze anys d’ençà que vas morir, catorze. La teva vida ja era denegada, pràcticament sense batre’s, ni tan sols tu n’eres conscient. Quatre mesos va durar la consternació del teu cos, temps suficient, on vas preferir morir lentament que lluitar. Per no trasbalsar-nos a tots plegats? Per covardia d’alguna cosa que vas deixar sense solucionar? Tan se val!

Ara, per primera vegada, somric al veure’t, sense sofrença. I sabent que ets més lluny que mai, sé que m'escoltes dins els meus somnis, reclòs en els meus records. Pare ara ja sé on puc retrobar-te, he posat una fotografia teva a casa, al meu costat.

Campanya una POMA per la vida

Una campanya de solidaritat,

UNA POMA PER LA VIDA

Aquest dissabte dia 3 de MARÇ de 10:00-14:00h, estaré al CONDIS

del c/Escorial, 29-31 de Barcelona.

Vine i col·labora amb la Fundació Esclerosi Múltiple

Siguem solidaris en aquest 2007...

Poesies

Arenys de Mar

Olor de mar coneguda
de peix abandonat al sol,
barreja de calor i sal
de la llotja i xarxes mullades,
perfumades d’algues i quitrà.
Aquell camí de marges
vorejat per un mur de roques,
fent d’espigó cap al mar obert.
Tornaré a Arenys, de viatge,
i et vindré a buscar,
- Ho veus, ja t’he trobat Pare.
Ha passat ple de temps
des de l’últim cop entre somnis,
ja no hi queda res
del que havia estat de menuda.
M’asseuré al final del far
en un tros de fusta humida,
devorant aquesta brisa salada.
El traç dels teus dibuixos
tornen a mi, aferrant-se poc a poc.
Estrenyo contra el pit
les meves mans glaçades, del vent
enmig de la finestra blava, mediterrània.
Sento una veu
unes paraules que no entenc,
de seguida, el vent se les enduu.
Per primer cop en anys, et vinc a buscar
entre els teus pinzells, en els teus colors
que un dia pintares mirant el port.

El Masnou

El Masnou conserva fins a l'actualitat els títols d'Il·lustríssim Ajuntament de la Benèfica Vila del Masnou. Costaner i una mica accidentat pels darrers contraforts de la Serralada Litoral, el Masnou es va formar amb part del terme municipal de Teià el 1812 i es va annexionar el barri de mar d'Alella el 1846.

Des d'aleshores configura el terme municipal actual amb 21.000 habitants.

Una curiositat: El meridià Verd, que parteix de Dunkerque i passa per París, clou el seu traçat en terres catalanes, concretament a la nostra vila. Aquest és un dels primers meridians terrestres de referència al món occidental, i va ser utilitzat per definir la llargada del metre i la creació del sistema mètric decimal.

Un bonic veler participant a les regates davant la vila. Any 1912

.

Poesies

- Perdona, és el meu silenci.

Com un gegant, tornen les històries
que ja foren enterrades damunt la sorra.
Si hagués esperat l’hora del primer estel,
m’hauria escoltat el teu somriure?

Sembla que tremoli el meu silenci
gelós d’haver estat prop teu,
inundat de la meva pròpia dolçor,
més enllà del meu impuls, m’he aturat
davant la veritat, impossible d’explicar,
perquè la meva valentia no m’ha respost.

He plorat com no recordava en anys
nua, sota la meva solitud
abaixant el cap per no sentir qui sóc jo.

Tornaran llurs paraules
madures per la pressa de la vesprada?

Un 26 de desembre d'enguany

Encara camino sense saber a on vaig, és tard i els carrers són buits.
Les sabates se'm dissolen a l'asfalt d'una ciutat freda, il·luminada pels llums de Nadal. Un pampallugueig constant que ens promet pau i prosperitat. Llums de colors blancs, vermells, blaus, penjats als carrers, plens de desitjos d'amor i de reconcialiació en alçada.
He estat tot el dia passejant, intentant esbrinar el que vull. En un recorregut a l'autobús per la Diagonal, els vidres eren mullats mentre la solitud de tot un dia s'impregnava en el meu cos, com aquelles gotes que feien una cursa solitària per decaure.
M'he trobat a Turó Park asseguda en un banc de fusta, sota el paraigües blau, observant esbalaïda com es mullava el terra. No hi havia sorolls, ni crits de juguesques d'infants.
Aquest vespre sento la buidor de l'esperit nadalenc més que mai, com si dubtés de quin és el meu lloc un vint-i-sis de desembre d'enguany.
Diuen, els entesos, que és l'època més dolça de l'any. I jo em pregunto:
-A on van les ànimes perdudes per compartir la solitud després de Nadal, si encara ets al meu costat?

Poesies

Gestos en silenci

Feia temps que el gest
havia deixat de ser com aquell.
El braç se separava del cos
emmudint la distància
entre ells dos, mentre passejaven.
Reposadament, aprengueren
les mans a habitar en l’aire,
sense esforç, anoninament.
Els gestos descarnats
li ensenyaren el pes de les coses
lentament, sense percebre
allò que es resistia a ser latent.
Un bon dia,
desvetllat pel seu propi somni,
s’aturà, immòbil.
Feia temps que no l’havia vist,
l’amor, no era el mateix d’abans,
com el gest, en silenci, davant seu.

Poesies

si no fos per tu

Si no fos per tu
saltaria al vuit
de la ignorància, del no-res,
de l’oblit de la meva lluita.
Perdria la partida fulminat
de dames blanques contra negres
despietades, altives.
Cerco en el vuit
ferm, agafat a la barana,
alguna presència que m’acompanyi.
Ets dormint, petita meva,
si no fos per tu
tiraria el món a l’oblit
i aquest cop de la meva vida
al fons –potser sí.

Poesies

t’ho faria saber

La poesia no fa que passi res
són paraules que sobreviuen
fluents en un full de bar,
alliberades del neguit dels sentits
esborren els mal presents,
evoquen futurs incerts
i preguen, empassant-se la tinta,
besà l’enyor davant teu
per més que llegeixes sol, amarg,
potser ella t’ho faria saber
en el món, les distàncies són curtes.

Poesies

gerds

En les paraules veig una forma
fins i tot en el seu color
aromatitzades d’un desig
una atenció dispersa.
Les posaré de sobte en un plat
soper, ben fons,
on hi haurà gerds
ben vermells _de la mateixa grossària.

M’esperaré que te’ls mengis
asseguda davant teu mentre
escolto la seva olor
el soroll del cruixent.
M’empal·lidiré del moviment
envejant els teus llavis
tenyits del desig vermell
mirant el plat, buit,
soper, ben fons.

No tinc més colors.
Els vols prendre?
Friso pel seu tacte rugós
dolç i aspre al temps.
Rastres vermellosos resten
damunt el teu cos
d’on tastaré en alça
un sabor ple de gerds
sensualment intenciós.

Jaime Gil de Biedma

Jaime Gil de Biedma
1929-1990

Llegeixes poemes que podries prescindir de paraules, fins i tot, m’atreviria a dir de versos, però quan tens el plaer de llegir a Jaime Gil de Biedma la connexió entre els seus versos fa del poema un conjunt perfecte, compacta. Exprimeix el sentit dels sonets, fent créixer en ells una magnitud aclaparadora. Com he dit, tot un luxe de lectura recomenable.

Laura Dalmau

Àlex Susanna

Què dir-vos d’Àlex Susanna?

Vaig començar llegint un llibre dedicat Boscos i Ciutats que m’escrivia ell mateix «Per la Laura, tot desitjant que aquests poemes sàpiguen acompanyar-te a plàcides hores de lectura...», i després de delectar-me amb aquells versos, amb Principi del Fred, El Poeta... vaig seguir tota la seva trajectòria literària.
Ara ja he acabat el seu últim llibre, Quadern dels marges, i d’ell n’he extret tot una percepció de poesia, prosa i sobretot d’art. De la poesia em quedaria amb una definició que anomena el poeta grec, Odysseas Elytis, “és l’art d’aproximar-nos a allò que ens sobrepassa”; de la prosa amb el comentari de Vicente Aleixandre quan li van demanar un consell per als joves escriptores: “Un consell volen? Els poetes, que llegeixin bona prosa; els prosistes, bona poesia”; i de l’art, amb tot, ha estat un influx de paraules, imaginació, colors, que ha copsat la meva impressió sensorial.
La lectura ha estat per mi com si em trobés en un local asseguda mentre escoltava, de a prop, la conversa d’un grup de persones i pogués ficar-me enmig, en silenci, sense que em veiessin.
I amb les meves paraules tan sols defineixo la consciència d’una sensació individual després de llegir un llibre encantador, d’un poeta prosista de Gelida.
Per cert, ja he encomanat un llibre, Balzac i la petita modista xinesa de Dai Sijie.

Laura Dalmau

Poesies

un cant a la desesperació

T’ESTIMO
i no em fa vergonya dir-t’ho
net, sincer, em suggestiona plaer
mal que no sigui coincident.

T’ESTIMO
la vida se me’n va
és inútil l’esforç
digues-m’ho tu –mig rient,
el temps només coneix
que n’hauré de pagar per ell.
No deixis que em mori tan jove
sense sospirar un sol moment.
No deixis que tanqui els ulls
sense esquerdar el marbre del desig.

EN MAJÚSCULA, T’ESTIMO
torna a mi
exacte, plaent.

Mulla't

Diumenge 9 de juliol 2006, a partir de les 10:00h.

Col·labora amb mi al Club Esportiu Mediterrani

Potser algun dia em cansarà la pluja
i el tacte fred del metall ja no em farà
estremir com fins ara;
potser ja no sabré dialogar
amb mi mateix i fer dels grans silencis
reductes defensats amb urc.
Aleshores seria
convenient que sabés convertir
a poc a poc la passió en tendresa
i reduís la despesa del viure
al mínim realment imprescindible.
Una edat confortable que potser
no podré compartir amb ningú estimat
perquè tothom tindrà altres tràfecs.
Assegut
el bell cor de l'hivern, restaré immòbil
i el temps se m'adormirà als dits, ja balbs,
mentre em vagi dient versos en veu baixa.

30-3-90
Miquel Martí i Pol
Quietud perduda

Poesies

lletra darrera lletra

Lletra darrera lletra
assonant una rítmica dolça
he intentat copsar el teu cor
caut, sensible.
Tot ha estat inútil.
T’he lliurat paraules
que parlaven de tu.
Tot s’ha conjurat en una fi.
Una fi del no res?
No,
del meu propi desig.
No deixaràs que les meves paraules
t’arribin al fons de l’ànima,
lletra darrera lletra
llegiràs en tercera persona.
Perquè?
La vida ja és fàcil així.
Potser tindràs raó?
Potser tindran raó?
I què en faig jo del meu amor?
Donar-te’l no puc.
Oblidar-lo no vull.
Fugiré amb les meves paraules
sola
retenint-les en un paper
dòcil, impàvid.