- Una segona oportunitat per a nosaltres dos.

Vaig entrar a la Clínica Platón pensant que tornaria a somriure’t quan et veies. Eres tu el que estaves malalt i havia de sobreposar-me. Ara no m’atrevia a exigir-te tot el que no havia rebut des dels vuit anys.

Et vaig trobar assegut a la cadira, recolzat en el llit. Vaig agafar-me a la mà de la meva mare tan fort com vaig poder per no caure. Estaves prim, amb la cara esblanqueïda, els ulls mig aclucats pel dolor i aquelles mans que havien estat grans i fortes, ara esdevenien quasi transparents, sense força per aixecar-se. El pijama blanc t’esqueia massa gran fent-te més vulnerable. Estossegaves constantment, sacsejant la debilitat del teu cos de metro noranta d’alçada. Aquell cos que havia estat de constitució ferma, atlètica. El soroll de la tos seca trencava el so del silenci, un silenci estrany, envaint tot l’interior de l’habitació. La meva mare havia d’anar donant-te petits cops a l’esquena amb delicadesa perquè poguessis tornar a respirar amb normalitat. Tenies la tràquea lleugerament oprimida pel tumor maligne a l’esòfag. Jo romania dempeus, encarcarada, incapaç d’articular cap gest, no podia ni rodolar les paraules. No vaig poder afrontar la situació, sabent que era l’últim cop que et veuria. La teva presència m’impedia estimar-te sense saber-ho.

De mica en mica, les cames se m’afluixaven, i els llums em giraven per damunt del cap. El rostre de la meva mare es va deformar i la veu de l’infermer amb l’agulla va esdevenir una ressonància lleu. Fins que em vaig deixar lliscar, caient estabornida dins l’habitació.
Quan em vaig despertar ja era tard.

L’última imatge teva se m’ha quedat retinguda fins ara, han passat catorze anys d’ençà que vas morir, catorze. La teva vida ja era denegada, pràcticament sense batre’s, ni tan sols tu n’eres conscient. Quatre mesos va durar la consternació del teu cos, temps suficient, on vas preferir morir lentament que lluitar. Per no trasbalsar-nos a tots plegats? Per covardia d’alguna cosa que vas deixar sense solucionar? Tan se val!

Ara, per primera vegada, somric al veure’t, sense sofrença. I sabent que ets més lluny que mai, sé que m'escoltes dins els meus somnis, reclòs en els meus records. Pare ara ja sé on puc retrobar-te, he posat una fotografia teva a casa, al meu costat.