nightmare
En un plor silenciós de braços llançats
ofegues la densitat en la constant,
abans no arribi la nit emmalaltida
i escanyis un poema del no res.
Un cop més, les hores s’alcen,
la ment creix entre cuirasses persistents
sostingudes sense solta, gairebé
reconcilien sentiments similars a la raó,
aquesta que esdevé tan sols de dia.
En un plor silenciós de braços llançats
ofegues la densitat en la constant,
abans no arribi la nit emmalaltida
i escanyis un poema del no res.
Un cop més, les hores s’alcen,
la ment creix entre cuirasses persistents
sostingudes sense solta, gairebé
reconcilien sentiments similars a la raó,
aquesta que esdevé tan sols de dia.
5 comentaris:
la nit sempre ens acull
Sí Jesús M., encara que sigui entre paraules, aquestes que sempre ajuden a conciliar el malson.
Bon dilluns!
"S'encén una llum a l'albir, amb notes altes,
a punt de perdre's pel camí,
on el sentinella de la nit s'adorm
quan rosega el so de la paraula escrita.
Mor, llavors, el nostre llenguatge
de l'epiteli acariciat,
amb mans aspres."
A vegades s'escanyen poemes a les nits fosques, sense lluna, mmm, ... felicitats pel 2n premi de Tanka.
Has de passar pel meu bloc ;)
Gràcies a tu Jordi per compartir amb notes altes.
Publica un comentari a l'entrada