15/9/08

Poesies


nightmare


En un plor silenciós de braços llançats
ofegues la densitat en la constant,
abans no arribi la nit emmalaltida
i escanyis un poema del no res.
Un cop més, les hores s’alcen,
la ment creix entre cuirasses persistents
sostingudes sense solta, gairebé
reconcilien sentiments similars a la raó,
aquesta que esdevé tan sols de dia.

5 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

la nit sempre ens acull

Laura Dalmau ha dit...

Sí Jesús M., encara que sigui entre paraules, aquestes que sempre ajuden a conciliar el malson.
Bon dilluns!

OhCapità ha dit...

"S'encén una llum a l'albir, amb notes altes,
a punt de perdre's pel camí,
on el sentinella de la nit s'adorm
quan rosega el so de la paraula escrita.
Mor, llavors, el nostre llenguatge
de l'epiteli acariciat,
amb mans aspres."

A vegades s'escanyen poemes a les nits fosques, sense lluna, mmm, ... felicitats pel 2n premi de Tanka.

Laura ha dit...

Has de passar pel meu bloc ;)

Laura Dalmau ha dit...

Gràcies a tu Jordi per compartir amb notes altes.