El carro del sol
No sabré mai qui era jo. Vaig néixer
sense dir-m'ho a mi mateix, clos el termini
estricte de les confidències
humorals i lunars. Aquell día errívol,
sota el nivell de l'aigua, en el silenci
de la bombolla tèbia, fins i tot
d'amagat dels éssers
pretèrits, els únics
en qui rau l'eloqüència, de sobte
vaig obrir els ulls, i la pregunta pura
(no n'hi ha d'altra): qui sóc?, va esmicolar-se
contra els canells del volum, i vaig meravellar-me
de ser igual a tot allò que m'era estrany. Sí, moll,
ben moll, després de ventres
i períodes astrals, ¿qui era aquell
que, usurpant-lo,
ocupava l'espai reservat
al no-res? A poc a poc, però vaig fer-me
a la molèstia de l'aire ple de mi, vaig adaptar-me
als seus rigors, la meva pròpia
tendresa. Ara penso que era inútil
preguntar res, que algú deu conèixer per nosaltres
el vell secret dels dos arcans: la identitat
i la trajectòria. Aquest altre, de qui no sentim
la veu, sinó l'efecte
incomprensible de la veu, segur que ens diu
això (ja que en aquesta
posició vivim): -Ajupiu-vos!,
per damunt de les vostres esquenes
passa el meu carro solar, arrosegant
les mateixes tones de metalls duríssims
que d'amor. -Ho diu ell, com si un pes,
la veritat del pes, fos la Resposta.
Màrius Sampere
