Poemes il·lustrats

(Títol en parèntesi) de "Laura Dalmau" il·lustrat per Anna Albert

Poesies

Refracció

L’olor de l’enemic guanya terreny,
es prolonga en la seva bufanda
de cabells llargs i bruns.
S’ha aturat a l’estació.
L’escalfor es confon. És hivern.
Múltiples sentits de silencis llargs
roseguen la veritat. Els carrers
dormen, sols esdevé l’ombra.
L’ombra de l’enemic que s’acosta
amb lentitud femenina. Lògica
presumpció d’un dia advers.

Poesia Brasilera. Armando Freitas Filho

del llibre RARA MAR, traducció del ganxó Josep Domènech Ponsatí, trobem tot un llenguatge del poeta Armando Freitas

Punt. No arriba a senyal encara.
De partença o d'arribada.
No obre període. No hi ha cadència
de text, percussió de paraula.
Es desenrotlla en si sense saber
el seu sabor: d'ànim o amenaça.
Cap cosa. Mai no serà possible
dir alguna cosa. Però hi ha l'assaig
l'ànsia de dir-la, tot i així.
Llavors es pot pensar com treure-la
de la latència, per ser dita.
Aturada en aquest atzucac, indicible.
Inamovible, el desig de trobar
la possibilitat impossible
roman, en canvi, per bé que
no se sàpiga el que es té per dir
de tan palpitant: si no és un sinó
si no és res, si no és un nus.

Poesies

Fotografies velades

El temps no batega
per la disposició dels negatius
de cares esborradisses.
Les mans fràgils en passar

s’atansen a pàgines de pols

concedint el fugisser record

d’una família, per uns moments.

Només cal assumir
que els marcs ja són antics.

Poesies

L’entesa del cossos

El cos nu, esclau

de tremolors paganes,

a la recerca de la set

d’una ofrena blanca,

s’alça amb golosa carn

de costures sumptuoses

en l’absoluta entesa

de l’encís eròtic.

Poemes Visuals. Joan Brossa

L'obra de Brossa és una obra que demana arribar a la màxima simplicitat, com una necessitat d'expressar el precís instant, creant un nou llenguatge conceptual, entre la percepció i la imaginació.

NIT DE POESIA. PREMIÀ DE DALT

Església de PREMIÀ DE DALT
9 del vespre

Poetes participants:


Cèlia Sànchez-Mústich
Pere Jaume
Àlex Susanna

Acompanyats dels músics de jazz: Horacio Fumero i Jimmy Jenks

Últim post d'hivern

L’últim post d’hivern mentre s’omplen els fulls blancs entre parèntesis.

He post el sol esperant la primavera d'estiu, el temps del desgel, l’esclat de les flors, dels versos urgents... I mentrestant llegiré sonets de Shakespeare amb el cos lliure, com si del mestratge pogués fer catorze versos decasíl·labs sense cesura per primer cop.

Poetes Catalans. Pau Sif

Entre Zadar i València, es passegen els versos del Pau Sif quan el sol ha eixit davant del mar; aquests versos que m’han acompanyat entre viatges de metro, com un TRÍPTIC D’UN CARRER.

Us ens deixo un, com un carrer qualsevol, en que la llum i l’espai fan d’un full en blanc el sentit de la poesia.

ACICASTELLO

Contra la mar, un espigó castell.

Aquell rodet se'm va velar i tinc

només records en negre, blau i verd,

(la torre cap al cel contra la mar),

d'un llibre d'imatges que vaig comprar.

Com els canons disparaven irats

rocs de volcà, farallons de Ningú,

contra la mar i altres invasors,

així surava l'oli de la llum

sobre la memòria en negatiu.

Dolça Festa

Festa de Sant Medir

Avui dia 3 de març, la segona festa grossa del barri de Gràcia.

Poetes catalans. Joan-Elies Adell

Un article de Ramon Sanz sobre la poesia de Joan-Elies Adell; d'ell n'extrec unes paraules:

"El vers destil·la el seu ritme des de la pròpia cadència de les paraules i dels seus significats, com va voler una vegada Darío. Des de l'interior de l'aparença de la dicció sorgeix la passió. Del dramàtic pas del temps que amb els mitjans més austers es converteix en emocionada durada en cada vers, s'eleva un contingut líric de força expressiva sòlida, acabada i, ben sovint, estremidora. No l'expressió forçada d'una voluntat desnaturalitzada, no la fingida ascesi enlluernadora i efectista, sinó el ferm i al mateix temps serè testimoni d'una commoció realment experimentada, sigui vitalment (cosa que no importa, encara que així s'intueix), sigui literàriament..."

Un poema del seu llibre Pistes falses. Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere.

No solament sóc jo qui vol salvar-se.
També les paraules en mi pateixen.
S'endinsen en el quadre del poema
amb una innocència fingida
que tant s'assembla al moment en què pintes
un paisatge. No sé emocionar-me,
deixar-me emportar per una distància
imprecisa existent entre la por
i l'amor, entre el ridícul i el desig.
Descriure la immensitat de tots
els segons del temps. I poder usar
les paraules en la seua accepció
clàssica i primària. No les vull
només per haver de donar les gràcies
als records que han acompanyat les ombres,
com una saviesa esquiva, plena
de recel, que evita amb afany deixar
les coses clares. Però sí podré
tenir-te del tot, sense haver infringit
cap llei en exposar-me a la tendresa.

Poetes catalans. Màrius Sampere.

En una carta que Màrius Torres adreçava al seu amic Joan Sales deia:

«Avui que els físics –fins els físics!- acaben de dubtar de l’existència de l’univers sensible, no és estrany que els poetes lírics prescindeixin de tota altra realitat que no sigui la del seu ésser».

I des d’aquí el meu homenatge a l’exquisit poemari sobre l’existència de Màrius Sampere, ENS TROBAREM A FORA. En aparença innocent però, poema a poema, es va pintant una subtilesa amb un rerefons poètic ple de bellesa, de balcons oberts, i en alguns moments crític.

Una veritable inspiració com si ja estigués escrit en el poema, com fet de retalls de vida.

Substitució

Som l'altre
que no som. Si fóssim
el qui ens és
no ens hauríem perdut

i cada resplendor ens ocuparia
tota la casa, que deixà
buida la doble
pregunta: Com?, quan?

Ara que és sempre dividit
per zero, sabem la quantitat
de lluna i pall que hi ha al fons
en lloc de nosaltres,

no ben bé
ningú, sí l'olor
de carn fresca
al taulell.

Poetes actuals. Nicole Brossard

EGO

l'època ens ocupa a estimar
el cos i els seus olis, capricis exigents
disciplines suaus
per sostreure'ns a la brutalitat
la fatiga en diversos graus convé saber
si morir és un cúmul
de circumstàncies o de personalitat
ben gravat en el relleu del jo

EGO

l'époque nous occupe à aimer
le corps et ses huiles, des caprices exigeants
des disciplines douces
pour nous soustraire à la brutalité
la fatigue à des degrés divers il est bon de savoir
si mourir est un concours
de circonstances ou de personnalité
bien gravé dans le relief du moi

El Contorn del Poema. Pere Ballart.

«La mena de poesia formulària i mig improvisada que se’ns ha dit que roman darrera els poemes homèrics és una poesia de la pura continuïtat. [...] Res no l’atura com no sigui el final de la història que explica o l’ocasió per a la qual ha estat composta.
Si el poeta no llegeix o escriu, el poema existeix solament en l’única dimensió de la pura continuïtat en el temps, perquè aquest no és un poeta que estigui pensant en les línies d’una pàgina. Si el poema està escrit, en canvi, llavors apareix en dues dimensions especials, a través i avall de la pàgina, així com en el temps, i el crucial terme «vers», amb les seves associacions de donar la volta o tornar enrera, esdevé funcional. El poema pot encara ser continu, però en el «vers», allà on seguim fins el final d’una línia per començar-ne una altra, hi ha un germen de discontinuïtat. Com més augmenta aquest sentit de discontinu, més ens acostem a l’espai líric.»


Northrop Frye. Crític (1985)

Poesies

(signant un mot)


En el límit d’una raó salvatge
et faig l’amor, enmig de verbs,
per tal de segrestar la meva fidelitat:
adhereixo els llavis molls
en el flaire dels nostres sexes
signant un mot: temptació.

Poemes Visuals. Joan Brossa

"La poesia visual no és dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació"

Poetes catalans. Xavier Farré

Concentració significativa, així definiria l’últim llibre de Xavier Farré La disfressa dels arbres de Quaderns Crema.





Poesia amb força metafòrica al voltant , dibuixant contorns de ciutats, del que foren, del que han esdevingut...

He escollit aquesta poesia per el seu accent particular, amb la meva llibertat per poder gaudir-la...



Les arrels busquen totes les fonts, assedegades.
Xuclar tota l'aigua. Créixer i decidir. Apostar
per un número etern perquè no caigui en l'oblit.
I després hi haurà una fugida impossible.
Les arrels només poden destil·lar l'aigua
que han begut. Refusen un nou lloc, les acaba
destruint. Un suïcidi (in)voluntari. Una mort
alentida per un marciment de la nostàlgia.
Ja no podem escollir els països, les llengües,
el lloc de naixement no pot imposar cap dubte.
Sempre hi ha una font que rega, única,
com una espelma per indicar el camí. Una llum
tènue, una aigua insuficient. Una fugida
innecessària. Tot ja pot romandre al seu lloc.
No hi ha arrels, sinó torretes de fang dur
que atrapa la multiplicitat de les aigües.
Xavier Farré©

Els signes que s’esborren

Els signes que s'esborren
mentre t’enyoro

Glòbuls vermells “universals”

Innocent presumpció per un dia massa assenyalat...

Poetes catalans. Montserrat Abelló.

No us quedeu tan sols amb la bellesa superficial de la primera paraula, escolteu l'impuls interior de tot el poema...

T'he estimat
amb massa
paraules.

Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.