Així estic jo,
com una onada de mar que sacseja espuma,
abandonant el cos al plaer individual
de la primera claror del dia
en el miratge del teu pessigolleig.
19/3/07
Presentació llibre MICRORELATS
El proper dimecres 21 de març, a partir de les 19:30 hores i al saló d’actes del Col·legi de periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya nº10, de Barcelona), tindrà lloc la presentació del llibre 10 x 10 Microrelats, tercer exemplar sorgit de la col·laboració entre relasencatala.com i Edicions de la Quadriga.
16/3/07
Un estel de nou puntes
El 9, un número que em precedeix, un número masculí, de foc.
analític
racional
independent
orgullós
seductor
idealista
somiador
impulsiu
9x2 = 18 = 1+8 = 9
9x3 = 27 = 2+7 = 9
9x5 = 45= 4+5 = 9
Està format únicament per un corba que l’envolta a ell mateix, a l’igual que el 6.
La seva diferència radica en que el número 9 condensa les seves energies a nivell de ment. La poca estabilitat que té a la base indica un desequilibri entre el seu ideal, la seva imaginació i els seus somnis en front de la dificultat en transformar-los en realitats concretes.
analític
racional
independent
orgullós
seductor
idealista
somiador
impulsiu
9x2 = 18 = 1+8 = 9
9x3 = 27 = 2+7 = 9
9x5 = 45= 4+5 = 9
Està format únicament per un corba que l’envolta a ell mateix, a l’igual que el 6.
La seva diferència radica en que el número 9 condensa les seves energies a nivell de ment. La poca estabilitat que té a la base indica un desequilibri entre el seu ideal, la seva imaginació i els seus somnis en front de la dificultat en transformar-los en realitats concretes.
14/3/07
La vigília del plaer
Com les manifestacions, que reconstrueix el passat fent-lo viure en el present, poden exercir una influència estimuladora sobre el meu intel·lecte?
L’art d’expressió, on l’ànima respecta al cos, dóna vida a la sensibilitat mitjançant les paraules, sense lleis mètriques, als detalls, a la música, sota una bellesa de contingut sensual, d'aquell mirall que reflecteix situacions subtils.
Erotitzada, suscitada per un impuls sexual, les meves paraules s’han confabulat fent-se versos plens de força, motivant la meva conducta, satisfent els meus plaers més instintius, més recòndits, ple d'espurnes de desig.
Això és el que ha estat aquest Concurs de Poesia Eròtica, fent reviure el meu record en un present immediat, voluptós, delerós. Tot un plaer per a tu, per a mi.
L’art d’expressió, on l’ànima respecta al cos, dóna vida a la sensibilitat mitjançant les paraules, sense lleis mètriques, als detalls, a la música, sota una bellesa de contingut sensual, d'aquell mirall que reflecteix situacions subtils.
Erotitzada, suscitada per un impuls sexual, les meves paraules s’han confabulat fent-se versos plens de força, motivant la meva conducta, satisfent els meus plaers més instintius, més recòndits, ple d'espurnes de desig.
Això és el que ha estat aquest Concurs de Poesia Eròtica, fent reviure el meu record en un present immediat, voluptós, delerós. Tot un plaer per a tu, per a mi.
12/3/07
Poesies
.jpg)
Ben aviat esdevindràs
Mentre vas covant contes i dius bon dia
treballes a l’escola on s’amuntega jovent
de cossos ferms i goig de vida.
Parles de tot allò que són xifres
difícils d’esbrinar per qui no llegeix.
I tornes a casa, famolenc d’escriure,
atolondrat d’idees superposades
esbossades en un nus del teu ingeni.
El treball esborra les hores del teclat
engolint anys desapareguts de calendari,
connectat al corrent vora la finestra oberta
anuncies coneguts silencis memorables.
Vells llibres rodolen pel teu cap
petjades de narracions innumerables
de nits d’insomni sense edat.
Inesperades paraules que sorgiran escrites
transformades en històries regalades
cap a les prestatgeries d’un futur present.
Les vetllades se t’ompliran de mites
trets de pel·lícules en blanc i negre
d’imaginaris personatges de fum i música,
de cendra tremolosa de lucidesa.
Les faltes d’ortografia jugaran soles
entre punts i comes, i final apart,
fent de l’art la teva escriptura
sense un llapis ni un paper
en una llibreta de modèstia apresa.
És aleshores
que esdevindràs un escriptor
entre l’abans i un després.
Mentre vas covant contes i dius bon dia
treballes a l’escola on s’amuntega jovent
de cossos ferms i goig de vida.
Parles de tot allò que són xifres
difícils d’esbrinar per qui no llegeix.
I tornes a casa, famolenc d’escriure,
atolondrat d’idees superposades
esbossades en un nus del teu ingeni.
El treball esborra les hores del teclat
engolint anys desapareguts de calendari,
connectat al corrent vora la finestra oberta
anuncies coneguts silencis memorables.
Vells llibres rodolen pel teu cap
petjades de narracions innumerables
de nits d’insomni sense edat.
Inesperades paraules que sorgiran escrites
transformades en històries regalades
cap a les prestatgeries d’un futur present.
Les vetllades se t’ompliran de mites
trets de pel·lícules en blanc i negre
d’imaginaris personatges de fum i música,
de cendra tremolosa de lucidesa.
Les faltes d’ortografia jugaran soles
entre punts i comes, i final apart,
fent de l’art la teva escriptura
sense un llapis ni un paper
en una llibreta de modèstia apresa.
És aleshores
que esdevindràs un escriptor
entre l’abans i un després.
11/3/07
Poesies del calaix
Versos escrits fa més de deu anys. Un festí nocturn de dubtes. Potser llavors em vaig enamorar. Potser ell tenia raó, no era el moment. Potser va ser el millor, ell no podia escoltar el meu sentiment. Ara tan se val, ara torna a ser llunyà el seu record. Sensacions d'un passat fins ara molt proper.
El despertar d'una realitat
Sorolls a onades enfurismades
esclaten en colors damunt la sorra
creant una foscor d'un espai sense fi,
d'un horitzó que es perd sense motiu
impossible d'observar-lo amb serenitat.
Bateguen silenciosament cercant una resposta,
una calma en sentiments dins l'oceà
mentre els silencis van entrant en si mateixos
en una superfície massa plena d'espessa aigua
on tot és ple d'utopies versemblants.
Cerquen la remor a voramar de matinada,
l'anhel d'un voler trencar tendre,
l'espai d'una amistat oberta en un full blanc,
la filosofia d'una vida d'un últim present.
Esclaten, bateguen, cerquen
... perquè?
si tan sols despertaran en una realitat imposada.
8/3/07
@ 17:38 PM
avui puc celebrar que sóc dona
avui fa dos anys que vaig ser mare del Marc
Foto poema visual @angie
Entre les mans
tot el que voldria tenir:
llum,
tota la vida.
7/3/07
Contemplació activa
Aquesta tarda he trobat dos versos musicats a la xarxa imaginària que m'han fet reflexionar:
Passa gent que no mira el cel perquè no s'hi veu res
La gent que mai no escolta el vent perquè el vent no diu res
Si un mateix no observa l'espai que l'envolta, ni escolta el moviment natural de les fulles dels arbres, ple d'aire, potser que l'armadura de plom no el deixi viure malgrat camini endavant.
Prefereixo estimar i no oblidar mai el que faig sentir a la gent que m'estima, si el temps m'ho permet.
Passa gent que no mira el cel perquè no s'hi veu res
La gent que mai no escolta el vent perquè el vent no diu res
Si un mateix no observa l'espai que l'envolta, ni escolta el moviment natural de les fulles dels arbres, ple d'aire, potser que l'armadura de plom no el deixi viure malgrat camini endavant.
Prefereixo estimar i no oblidar mai el que faig sentir a la gent que m'estima, si el temps m'ho permet.
6/3/07
Poetes Catalans d'Ara
EDUARD SANAHUJA YLL (Barcelona, 1953)
En defensa pròpia (1994)
[VII]
No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n'hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t´ha estimat a tu.
[X]
No parlo més
ara que sé segur
que dintre de molt poc
podré tocar-te.
En defensa pròpia (1994)
[VII]
No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n'hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t´ha estimat a tu.
[X]
No parlo més
ara que sé segur
que dintre de molt poc
podré tocar-te.
5/3/07
Poesies
Mare
Rere el Casino s’amuntega la meva infància
estius que ara el temps ha esborrat feliç
d’un poble del baix Maresme.
Les vetllades s’ompliren de plors i preguntes.
El vent s’escolava per la finestra de l’habitació
vestint de foscor la meva adolescència,
tardes desertes de llenguatge
quan encara m’espantava estimar.
La sal creixia a les onades de la platja
d’on tu i jo érem a dos ports diferents.
Llavors no sabia que fossis millor
i que la teva vida era esgotada
sense poder mirar-te al mirall de la paret.
El temps, somiador i malaltís, d’aquells anys
esdevingueren les primeres pàgines, els primers versos.
Mentre l’insomni em feia embogir
el pare no hi era, ni un llum encès deixà.
Les arrels profundes són ara al teu cognom
davant dels meus germans, identitat teva com a mare.
El temps ha passat, fugisser,
i les imatges del passat han esdevingut vaporoses.
Has salvat el meu neguit sense parlar
contemplant els meus tímids gestos,
escoltant les meves llàgrimes en silenci
els gemecs d’angoixes no compartides,
assumint les absurditats que m’han apuntalat.
T’escric per ser la meva heroïna
tan a prop sempre de la meva esquena.
Avui t’alço un monument pel nou dia que neix,
avui et vull dir altre cop, mama t’estimo.
Rere el Casino s’amuntega la meva infància
estius que ara el temps ha esborrat feliç
d’un poble del baix Maresme.
Les vetllades s’ompliren de plors i preguntes.
El vent s’escolava per la finestra de l’habitació
vestint de foscor la meva adolescència,
tardes desertes de llenguatge
quan encara m’espantava estimar.
La sal creixia a les onades de la platja
d’on tu i jo érem a dos ports diferents.
Llavors no sabia que fossis millor
i que la teva vida era esgotada
sense poder mirar-te al mirall de la paret.
El temps, somiador i malaltís, d’aquells anys
esdevingueren les primeres pàgines, els primers versos.
Mentre l’insomni em feia embogir
el pare no hi era, ni un llum encès deixà.
Les arrels profundes són ara al teu cognom
davant dels meus germans, identitat teva com a mare.
El temps ha passat, fugisser,
i les imatges del passat han esdevingut vaporoses.
Has salvat el meu neguit sense parlar
contemplant els meus tímids gestos,
escoltant les meves llàgrimes en silenci
els gemecs d’angoixes no compartides,
assumint les absurditats que m’han apuntalat.
T’escric per ser la meva heroïna
tan a prop sempre de la meva esquena.
Avui t’alço un monument pel nou dia que neix,
avui et vull dir altre cop, mama t’estimo.
4/3/07
Campanya una POMA per la vida
Dissabte, vam vendre 58 pomes en 4 hores. Tot un èxit!
Gràcies a tots per haver col·laborat, sobretot a tu ROSSANA!
Avui el dia segueix igual, un cel de núvols i un matí de Sol però amb el convenciment d’un dissabte ple de bones accions. Encara que més d’un, tot s’ha de dir, direcciona un sarcasme massa evolutiu.
Gràcies a tots per haver col·laborat, sobretot a tu ROSSANA!
Avui el dia segueix igual, un cel de núvols i un matí de Sol però amb el convenciment d’un dissabte ple de bones accions. Encara que més d’un, tot s’ha de dir, direcciona un sarcasme massa evolutiu.
Hauríem de fer cas d’aquell anunci que reparteix “abraçades” a compte de res, pel sol plaer de oferir-les.
- Una segona oportunitat per a nosaltres dos.
Vaig entrar a la Clínica Platón pensant que tornaria a somriure’t quan et veies. Eres tu el que estaves malalt i havia de sobreposar-me. Ara no m’atrevia a exigir-te tot el que no havia rebut des dels vuit anys.
Et vaig trobar assegut a la cadira, recolzat en el llit. Vaig agafar-me a la mà de la meva mare tan fort com vaig poder per no caure. Estaves prim, amb la cara esblanqueïda, els ulls mig aclucats pel dolor i aquelles mans que havien estat grans i fortes, ara esdevenien quasi transparents, sense força per aixecar-se. El pijama blanc t’esqueia massa gran fent-te més vulnerable. Estossegaves constantment, sacsejant la debilitat del teu cos de metro noranta d’alçada. Aquell cos que havia estat de constitució ferma, atlètica. El soroll de la tos seca trencava el so del silenci, un silenci estrany, envaint tot l’interior de l’habitació. La meva mare havia d’anar donant-te petits cops a l’esquena amb delicadesa perquè poguessis tornar a respirar amb normalitat. Tenies la tràquea lleugerament oprimida pel tumor maligne a l’esòfag. Jo romania dempeus, encarcarada, incapaç d’articular cap gest, no podia ni rodolar les paraules. No vaig poder afrontar la situació, sabent que era l’últim cop que et veuria. La teva presència m’impedia estimar-te sense saber-ho.
De mica en mica, les cames se m’afluixaven, i els llums em giraven per damunt del cap. El rostre de la meva mare es va deformar i la veu de l’infermer amb l’agulla va esdevenir una ressonància lleu. Fins que em vaig deixar lliscar, caient estabornida dins l’habitació.
Quan em vaig despertar ja era tard.
L’última imatge teva se m’ha quedat retinguda fins ara, han passat catorze anys d’ençà que vas morir, catorze. La teva vida ja era denegada, pràcticament sense batre’s, ni tan sols tu n’eres conscient. Quatre mesos va durar la consternació del teu cos, temps suficient, on vas preferir morir lentament que lluitar. Per no trasbalsar-nos a tots plegats? Per covardia d’alguna cosa que vas deixar sense solucionar? Tan se val!
Ara, per primera vegada, somric al veure’t, sense sofrença. I sabent que ets més lluny que mai, sé que m'escoltes dins els meus somnis, reclòs en els meus records. Pare ara ja sé on puc retrobar-te, he posat una fotografia teva a casa, al meu costat.
Et vaig trobar assegut a la cadira, recolzat en el llit. Vaig agafar-me a la mà de la meva mare tan fort com vaig poder per no caure. Estaves prim, amb la cara esblanqueïda, els ulls mig aclucats pel dolor i aquelles mans que havien estat grans i fortes, ara esdevenien quasi transparents, sense força per aixecar-se. El pijama blanc t’esqueia massa gran fent-te més vulnerable. Estossegaves constantment, sacsejant la debilitat del teu cos de metro noranta d’alçada. Aquell cos que havia estat de constitució ferma, atlètica. El soroll de la tos seca trencava el so del silenci, un silenci estrany, envaint tot l’interior de l’habitació. La meva mare havia d’anar donant-te petits cops a l’esquena amb delicadesa perquè poguessis tornar a respirar amb normalitat. Tenies la tràquea lleugerament oprimida pel tumor maligne a l’esòfag. Jo romania dempeus, encarcarada, incapaç d’articular cap gest, no podia ni rodolar les paraules. No vaig poder afrontar la situació, sabent que era l’últim cop que et veuria. La teva presència m’impedia estimar-te sense saber-ho.
De mica en mica, les cames se m’afluixaven, i els llums em giraven per damunt del cap. El rostre de la meva mare es va deformar i la veu de l’infermer amb l’agulla va esdevenir una ressonància lleu. Fins que em vaig deixar lliscar, caient estabornida dins l’habitació.
Quan em vaig despertar ja era tard.
L’última imatge teva se m’ha quedat retinguda fins ara, han passat catorze anys d’ençà que vas morir, catorze. La teva vida ja era denegada, pràcticament sense batre’s, ni tan sols tu n’eres conscient. Quatre mesos va durar la consternació del teu cos, temps suficient, on vas preferir morir lentament que lluitar. Per no trasbalsar-nos a tots plegats? Per covardia d’alguna cosa que vas deixar sense solucionar? Tan se val!
Ara, per primera vegada, somric al veure’t, sense sofrença. I sabent que ets més lluny que mai, sé que m'escoltes dins els meus somnis, reclòs en els meus records. Pare ara ja sé on puc retrobar-te, he posat una fotografia teva a casa, al meu costat.
26/2/07
Campanya una POMA per la vida
Una campanya de solidaritat,UNA POMA PER LA VIDA
Aquest dissabte dia 3 de MARÇ de 10:00-14:00h, estaré al CONDIS
Aquest dissabte dia 3 de MARÇ de 10:00-14:00h, estaré al CONDIS
del c/Escorial, 29-31 de Barcelona.
Vine i col·labora amb la Fundació Esclerosi Múltiple
Siguem solidaris en aquest 2007...
Vine i col·labora amb la Fundació Esclerosi Múltiple
Siguem solidaris en aquest 2007...
1/2/07
Poesies
Arenys de Mar
Olor de mar coneguda
de peix abandonat al sol,
barreja de calor i sal
de la llotja i xarxes mullades,
perfumades d’algues i quitrà.
Aquell camí de marges
vorejat per un mur de roques,
fent d’espigó cap al mar obert.
Tornaré a Arenys, de viatge,
i et vindré a buscar,
- Ho veus, ja t’he trobat Pare.
Ha passat ple de temps
des de l’últim cop entre somnis,
ja no hi queda res
del que havia estat de menuda.
M’asseuré al final del far
en un tros de fusta humida,
devorant aquesta brisa salada.
El traç dels teus dibuixos
tornen a mi, aferrant-se poc a poc.
Estrenyo contra el pit
les meves mans glaçades, del vent
enmig de la finestra blava, mediterrània.
Sento una veu
unes paraules que no entenc,
de seguida, el vent se les enduu.
Per primer cop en anys, et vinc a buscar
entre els teus pinzells, en els teus colors
que un dia pintares mirant el port.
Olor de mar coneguda
de peix abandonat al sol,
barreja de calor i sal
de la llotja i xarxes mullades,
perfumades d’algues i quitrà.
Aquell camí de marges
vorejat per un mur de roques,
fent d’espigó cap al mar obert.
Tornaré a Arenys, de viatge,
i et vindré a buscar,
- Ho veus, ja t’he trobat Pare.
Ha passat ple de temps
des de l’últim cop entre somnis,
ja no hi queda res
del que havia estat de menuda.
M’asseuré al final del far
en un tros de fusta humida,
devorant aquesta brisa salada.
El traç dels teus dibuixos
tornen a mi, aferrant-se poc a poc.
Estrenyo contra el pit
les meves mans glaçades, del vent
enmig de la finestra blava, mediterrània.
Sento una veu
unes paraules que no entenc,
de seguida, el vent se les enduu.
Per primer cop en anys, et vinc a buscar
entre els teus pinzells, en els teus colors
que un dia pintares mirant el port.
23/1/07
El Masnou
El Masnou conserva fins a l'actualitat els títols d'Il·lustríssim Ajuntament de la Benèfica Vila del Masnou. Costaner i una mica accidentat pels darrers contraforts de la Serralada Litoral, el Masnou es va formar amb part del terme municipal de Teià el 1812 i es va annexionar el barri de mar d'Alella el 1846.
Des d'aleshores configura el terme municipal actual amb 21.000 habitants.
Un bonic veler participant a les regates davant la vila. Any 1912
.
22/1/07
Poesies
- Perdona, és el meu silenci.
Com un gegant, tornen les històries
que ja foren enterrades damunt la sorra.
Si hagués esperat l’hora del primer estel,
m’hauria escoltat el teu somriure?
Sembla que tremoli el meu silenci
gelós d’haver estat prop teu,
inundat de la meva pròpia dolçor,
més enllà del meu impuls, m’he aturat
davant la veritat, impossible d’explicar,
perquè la meva valentia no m’ha respost.
He plorat com no recordava en anys
nua, sota la meva solitud
abaixant el cap per no sentir qui sóc jo.
Tornaran llurs paraules
madures per la pressa de la vesprada?
18/1/07
Un 26 de desembre d'enguany
Encara camino sense saber a on vaig, és tard i els carrers són buits.
Les sabates se'm dissolen a l'asfalt d'una ciutat freda, il·luminada pels llums de Nadal. Un pampallugueig constant que ens promet pau i prosperitat. Llums de colors blancs, vermells, blaus, penjats als carrers, plens de desitjos d'amor i de reconcialiació en alçada.
He estat tot el dia passejant, intentant esbrinar el que vull. En un recorregut a l'autobús per la Diagonal, els vidres eren mullats mentre la solitud de tot un dia s'impregnava en el meu cos, com aquelles gotes que feien una cursa solitària per decaure.
M'he trobat a Turó Park asseguda en un banc de fusta, sota el paraigües blau, observant esbalaïda com es mullava el terra. No hi havia sorolls, ni crits de juguesques d'infants.
Aquest vespre sento la buidor de l'esperit nadalenc més que mai, com si dubtés de quin és el meu lloc un vint-i-sis de desembre d'enguany.
Diuen, els entesos, que és l'època més dolça de l'any. I jo em pregunto:
-A on van les ànimes perdudes per compartir la solitud després de Nadal, si encara ets al meu costat?
3/11/06
Poesies
Gestos en silenci
Feia temps que el gest
havia deixat de ser com aquell.
El braç se separava del cos
emmudint la distància
entre ells dos, mentre passejaven.
Reposadament, aprengueren
les mans a habitar en l’aire,
sense esforç, anoninament.
Els gestos descarnats
li ensenyaren el pes de les coses
lentament, sense percebre
allò que es resistia a ser latent.
Un bon dia,
desvetllat pel seu propi somni,
s’aturà, immòbil.
Feia temps que no l’havia vist,
l’amor, no era el mateix d’abans,
com el gest, en silenci, davant seu.
Feia temps que el gest
havia deixat de ser com aquell.
El braç se separava del cos
emmudint la distància
entre ells dos, mentre passejaven.
Reposadament, aprengueren
les mans a habitar en l’aire,
sense esforç, anoninament.
Els gestos descarnats
li ensenyaren el pes de les coses
lentament, sense percebre
allò que es resistia a ser latent.
Un bon dia,
desvetllat pel seu propi somni,
s’aturà, immòbil.
Feia temps que no l’havia vist,
l’amor, no era el mateix d’abans,
com el gest, en silenci, davant seu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)