Avui és un dia de preguntes sense respostes.
El somni es repeteix fidel reviscolant la teva imatge. Escric als marges del paper com si se’m fonguessin els noms que compartíem, ara que ja ningú me’ls recorda ni m’explica històries de quan era petita. I jo em pregunto si no se’m distorsionarà el teu somriure en els calaixos de la memòria...
2 comentaris:
Laura, em permeto respondre la teva pregunta: no! La memòria deforma els records, transforma en malsons els dolents i embelleix els bons. El somriure del qual parles i que et falta tant esdevindrà, amb el temps, molt més bonic i continuarà sent autèntic.
Albert sempre trobes les paraules encertades per respondre el dietari poètic. Gràcies per estar-hi
;O)
Publica un comentari a l'entrada