Un títol encisador, aquest silenci que no és una pausa, ni molt menys, és cadascun dels dos intervals que separen els sorolls cardíacs.
El premi Josep Pla de narrativa és un premi literari en Llengua catalana creat l’any 1968 i lliurat per l'Editorial Destino. Des de 1968 ha estat premiat per diferents/tes escriptors/escriptores de llengua catalana, des d’en Terenci Moix fins l’escriptor i periodista que ens ocupa, Gaspar Hernàndez.
L’obra guanyadora d’enguany, El silenci, és una novel·la amb un narrador. Aquest narrador protagonista (que no es pot confondre amb l’autor) ens explica la història des de la primera persona amb un adjectivació neta; té opinió sobre els fets que succeeixen i no es limita a descriure'ls mentre li van transcorrent -entre guions-, sinó que va acceptant el que ha de fer per salvaguardar la consciència pròpia, malgrat els seu escepticisme inicial, envoltat d’uns personatges femenins singulars: la Umiko, la Pema i la Carlota que es compensen entre sí.
Segons el meu parer, la Umiko és un personatge femení esplèndid. Un personatge insistent, ple d’ideals propis i molt complex sexualment, però poc potenciat per la importància que l’autor li atorga al narrador dins la novel·la. El diari de la Umiko rep un tractament gràfic especial i alleugereix la feina del lector.
Una novel·la per gaudir sense cap perjudici vers aquest silenci que separa els sorolls cardíacs.
5 comentaris:
Hola!
Ahir em vaig comprar el llibre i estic enganxada! Somric, penso, rellegeixo, relaciono... Però sobretot gaudeixo!
L'estil narratiu em recorda la Isabel Allende de La suma de los días.
D'altra banda, ara faré un cop d'ull a aquest bloc que sembla molt interessant.
Una abraçada
Anònim,
Desitjo que en gaudeixis molt de la lectura.
Ens veurem per aquí!
Avui la senyora Inspiració Flèbil de Divendres ha deixat aquest missatge:
REMINISCÈNCIA
El vagó quasi incolor on viatjo
recula com un cranc hiperactiu,
ebri de nostàlgia. Em mareja
el ritme frenètic del retorn. És
una indigestió d'imatges núbils
que van perdent la forma i el sentit.
No en sé, d'oblidar. Què més voldria.
De vegades penso que sempre escric
els mateixos poemes. Que tots parlen
d'andanes en blanc i negre. I que
l'art no deu ser això, no ens enganyem.
Bec de reconstruir instants remots,
d'un trist record, d'una reminiscència.
ei, però que somric, eh?
:D
Això sí que és un regal de diumenge Laura.
Torna a obrir el blog, per poder treballar aquests colors poètics de Roses a Barcelona.
<3
Publica un comentari a l'entrada