És la tristesa, el dolor, la ràbia, la impotència davant d'una malaltia promíscua. Ahir una amiga em deia que era normal, que la majoria de gent pateix la malaltia o la desenvoluparà. Però crec que els sentiments no es poden quantificar com a normals. Cadascú també estima d'una manera diferent.
Veus estranyes que prejutgen el plor de la carn covarda quan el cos s'imposa el règim de la constància tolida. Els dies, com hematomes, s'apilonen al cor fràgil dels meus disset anys rocosos i me'n fan mofa de lluny. Per què la ment m'allargassa les ombres fins que esdevinc simulacre burlesc d'elles mateixes?Per què aquesta por de conquerir el mirall a mitja veu? No hi ha hivern ni son vitalici on ocultar-se. Sols la flaire sensual del desànim esborrant l'objectiu immediat. Ara sembla que el percaço. Les mans són deu varetes plenes de fantasia, arquitectes del mot plàcid on vull viure. Ja no parlo de silencis. No. No em fan pas tremolar la veu. Parlo d'indòmits decibels. Parlo d'actes de valentia.
Laura, aquesta malaltia terrible és una prova per a persones valentes. Tot passarà i la vida et semblarà més meravellosa que abans. Una forta abraçada.
Laura, en aquestes hores de la nit he llegit aquest regal poètic, aquest acte de valentia. Gràcies per aquest magnífic poema! Diumenge ens veurem a terres de l'alt Empordà i potser el vent s'endurà part d'aquest silenci que m'oxida la valentia. Nanit Petita
11 comentaris:
molt trist
... i dolorós. Fa encongir el cor.
vindran dies millors. Ànims.
T'
És la tristesa, el dolor, la ràbia, la impotència davant d'una malaltia promíscua.
Ahir una amiga em deia que era normal, que la majoria de gent pateix la malaltia o la desenvoluparà.
Però crec que els sentiments no es poden quantificar com a normals. Cadascú també estima d'una manera diferent.
Actes de valentia
Veus estranyes que prejutgen
el plor de la carn covarda
quan el cos s'imposa el règim
de la constància tolida.
Els dies, com hematomes,
s'apilonen al cor fràgil
dels meus disset anys rocosos
i me'n fan mofa de lluny.
Per què la ment m'allargassa
les ombres fins que esdevinc
simulacre burlesc d'elles
mateixes?Per què aquesta por
de conquerir el mirall
a mitja veu? No hi ha hivern
ni son vitalici on ocultar-se.
Sols la flaire sensual
del desànim esborrant
l'objectiu immediat.
Ara sembla que el percaço.
Les mans són deu varetes
plenes de fantasia,
arquitectes del mot plàcid
on vull viure. Ja no parlo
de silencis. No. No em fan
pas tremolar la veu. Parlo
d'indòmits decibels. Parlo
d'actes de valentia.
és per a tu
Laura, aquesta malaltia terrible és una prova per a persones valentes. Tot passarà i la vida et semblarà més meravellosa que abans. Una forta abraçada.
Laura, en aquestes hores de la nit he llegit aquest regal poètic, aquest acte de valentia. Gràcies per aquest magnífic poema!
Diumenge ens veurem a terres de l'alt Empordà i potser el vent s'endurà part d'aquest silenci que m'oxida la valentia.
Nanit Petita
Sí Clara, gràcies per aquests ànims sincers.
De nit, al campanar,
la irreverent xafarderia
de les òlibes.
Els rossinyols insomnes, Pilar Cabot
M´agrada molt aquest poema.
Ja veuràs que tot anirà bé.
Gràcies per compartir les teves descobertes.
Gràcies osonenques
Imma
Gràcies Imma per compartir paraules des d'Osona tan aviat.
Una ombra molt propera que cada família viu en qualsevol moment... de tota manera, una tanka preciosa!
Publica un comentari a l'entrada