Club de Lectura del poeta Biel Barnils

DIJOUS 30 de juny a les 20:30h a la Llibreria La Tralla de Vic

UN FIL DE VEU de Rossend Sellarés


Presentació del poemari "Un fil de veu" (Edicions l'Albí), on aquest autor navassenc afronta els temes que fan bategar el cor de les persones –l’amor i l’amistat–, sense defugir si cal la denúncia. Durant l’acte es llegiran alguns dels poemes del llibre.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

axioma

escoli

òrfic

atzucac

Sempre Vinyoli per Jordi Llavina

Vinyoli. He obert, com faig tan sovint, un llibre de Joan Vinyoli, el meu poeta català de referència. Cap al final de la seva vida, va escriure un vers que diu “tocar una roca amb molsa consola”. A mi em consola tocar un llibre seu, i per això en tinc tants, entre primeres edicions, edicions més recents, obres completes...
L’obra que he obert és l’última que va publicar, amb prou feines cinc mesos abans de morir: Passeig d’aniversari. A banda d’acariciar-la i de llegir-ne algun poema, hi ha una altra cosa que em consola: al colofó, s’informa que el llibre es va acabar de relligar “el dia 20 de juny de 1984”, avui mateix fa vint-i-set anys. Aquest és, ben clarament, un llibre de comiat, d’acabament, que arrenca amb aquella ampolleta de cianur que el protagonista del primer poema té “sempre al calaix, tocant a mà, desada, per si m’urgís d’usar-lo”. Però que acaba molt millor, de manera sorprenentment esperançadora, amb un poema de recapitulació en què apareix la “salamandra dels records, que tira bé”, en què el protagonista es descriu “com una golfa plena de mals endreços”... però resulta que, en aquesta “golfa”, algun dia hi va entrar algú; i, ah, renoi, a partir d’aquell dia —el dia de la il·luminació de la poesia, o de la il·luminació per la poesia— el jo que parla ens diu que va quedar-se cec amb tanta llum, “vident d’alguna cosa certa, certíssima: estel fix mirant-me fit en la foscor”. I llavors vénen els versos més bells del llibre, que, al meu entendre, és un llibre inferior a Domini màgic, l’anterior: “D’ençà d’aquell
excés / totes les coses se’m canvien sempre / en altres de millors, insòlites: si rocs, / en diamants; si didals, en campanes /tocant a festa; si agulles de cosir, / en parallamps d’acer; si cavallets de fira, / en constel·lacions”. Aquest llibre es va acabar de relligar tal dia com avui de fa vint-i-set anys. Amb el mateix fil i la mateixa cola que es va relligar, es relliga també una etapa fonamental de la meva vida, que dura fins avui.

El dietari de Jordi Llavina. Tabac de Regalia. 23 de juny del 2011

Dijous a la Vila de Gràcia

La TELEVISIÓ DE GRÀCIA us presenta noves informacions i continguts

http://www.graciamon.cat/paspartu.html

Jardí vivent de Joana Raspall

El silenci
No és fàcil saber dir
allò que en el silenci
del pensament vol ser
paraula entenedora,
és com si amb flocs de boira
volguéssim fer una perla
o amb fils d'aigua, un anell.
El silenci és tan ple
de sentiments, de dubtes,
de pors i d'esperança,
de desitjos i amors,
que, per fer-ne paraula,
no hi ha gresol que pugui
fer desprendre l'escòria
abans de fondre l'or.

Jardí vivent (2010), Joana Raspall

Una funció mínima en el llenguatge poètic

regatejant

vult

malanança

espireig

Poesia d'Anne Sexton

Traducció de Montserrat Abelló



Mentre sestejava amb Linda

Sota la vànova encoixinada rosa
et prenc el pols que et compta la sang.
Penso que a fora els boscos
estan condormits,
l'estiu els ha deixat
com un munt de llibres rere un aiguat
abandonats com les promeses que mai no compleixo.
A la dreta, el pi nan
s'espera com la tenda de fruita
que exhibeix poms de bròquils ufanosos.

Guaitem el vent des d'aquest llit quadrat
et premo amb l'índex
mig en broma, mig espantada
la piga bruna
sota l'ull esquerre, que heretares
de la meva galta dreta: lloc de perill
on un cuc embruixat ens anà menjant l'ànima
en busca de bellesa. Filla meva, des del juliol
les fulles s'alimenten
secretament d'un toll amb tint de bleda rave.

I de vegades són d'un verd militar
amb troncs tan molls com botes de caçadors,
fustigats pel vent, nets
com un hule. No,
el vent no ha deixat l'oceà.
Sí, cridava a la teva cambra com un llop
i la cua de cavall et feia mal. D'això ja fa molt temps.
El vent agitava la marea com una dona
moribunda. Ella no volia dormir i
s'hi rebolcà tota la nit, amb grunys i sospirs.

Estimada, la vida no és a les meves mans;
la vida amb els seus canvis terribles
t'arrabassarà, bombes o glàndules,
el fill que tens
al pit, la teva casa en el teu terreny.
A fora el dolç-amarg esdevé taronja.
Abans de morir, la mare i jo collíem aquelles branques
gruixudes, i trobàvem mugrons de taronja
sobre els brins de filferro grisos.

Netejàvem el bosc, guaríem arbres mutilats.
Els teus peus em fan cloc, cloc a l'esquena
i et xiuxiueges coses. Nena,
què és el que desitges? ¿Quin pacte
és el que fas?
Quina rateta et corre pels ulls? ¿Quina arca
puc omplir-te quan el món embogeix?

Els boscos són sota-aigua amb algues que es remouen
en la marea; bedolls com peixos zebra
passen rabent tots junts.
Filla no et puc prometre que obtindràs el que desitges.
No et puc prometre gaire.
T'ofereixo les imatges que conec.
Jeu quieta amb mi i observa.
Un faisà passa
com si fos una foca, l'estiren pel collar blanc
i gruixut damunt l'humus. S'exhibeix
com un pallasso. Arrossega una ploma beix que arrabassà,
fa temps, del barret d'una senyora vella.
Riem i toquem.
Et prometo amor. Això el temps no s'ho endurà.

Anne Sexton, Cares a la finestra 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, Ausa, Sabadell, 1993, p. 131-133

Tot el soroll del món de Vicenç Llorca

Aquest dimecres tindrá lloc la presentació de TOT EL SOROLL DEL MÓN a la Biblioteca Joan Corominas (Carrer Pujadas Truch, 1) d'El Masnou, a les 19:30h.



L'acte serà presentat pel poeta i escriptor Sebastià Alzamora.

"Quan menys t’ho esperes, l’amor et dóna una segona oportunitat"

Tot el soroll del món de Vicenç Llorca

Aquest dimarts tindrá lloc la presentació de TOT EL SOROLL DEL MÓN a la Casa del Llibre (Passeig de Gràcia, 62) de Barcelona, a les 19,30h.

L'acte serà presentat per Flavia Company i Àlex Susanna, juntament amb l'escriptor VICENÇ LLORCA.

"Quan menys t’ho esperes, l’amor et dóna una segona oportunitat"

En Francesc creu que no podrà viure de nou una atracció amorosa com la que va sentir per la seva difunta dona. Però en un viatge de plaer a la República Dominicana, coneix la Marta, una turista barcelonina com ell a qui el marit va deixar per una altra dona. De manera inesperada, les seves afinitats els desperten sentiments amagats.

Tots dos emprenen un recorregut per l’illa que inclou el país veí, Haití, on tenen com a guia una voluntària catalana d’una organització no governamental, la Núria, que també suscita l’interès d’en Francesc. Immersos de ple en un canvi personal, tots tres es veuen abocats a afrontar les seves pors i els seus desitjos, un repte que de sobte accentuen els embats de l’huracà Melinda.

En el seu esperat debut en la novel·la, Vicenç Llorca planteja si és possible que ressorgeixi l’amor en persones marcades per una relació sentimental anterior. El resultat és una història atractiva i suggeridora.

Caves Jaume Giró i Giró amb la POESIA

Un gran adéu

De matinada, hem escoltat les onades rere el mar i les teves trenes de colors han fet un pacte amb l'horitzó. Només desitjo que t'esperin les mares en aquesta gran boia de la il·lusió. És el meu petit homenatge, el meu gran adéu Núria Sardó i Puyol

Crítica a la revista "Serra d'or" per Vicenç Llorca

En el número 617 de la revista “Serra d’Or” el poeta i escriptor Vicenç Llorca escriu una crítica de Solsticis en minúscula en LA TRIA PERSONAL.



La 'Tria' estàs acompanyada d’en Paul Auster (Sunset Park), de Carme Riera (Natura quasi morta) i de l'Antoni Vidal Ferrando (Amor i laberints). 'Solsticis en minúscula' és l'únic llibre de poemes comentat pel Vicenç.

Gràcies Vicenç!

Crítica Revista Benzina

Solsticis en minúscula per Ricard Mirabete,

El solstici és un dels moments culminants de qualsevol cicle. És el punt més alt de la declinació solar, ja sigui en el seu valor de màxima expressió, ja sigui en el seu valor de mínima presència. Laura Dalmau ha estructurat aquest volum tenint en compte el correlat objectiu de les quatre estacions de l’any. El llibre comença a la primavera i acaba a l’hivern, i consta de quatre parts que porten el títol de cada estació amb un apunt referent al contingut poètic de cada secció. Ja als primers poemes ens presenta com el desig és la principal motivació del poemari i alhora del fet d’escriure. Més endavant, prenent una citació de Paul Claudel ens mostra per on van els trets constitutius de la seva poètica: Claudel escriu que l’obra és el resultat de la col·laboració de la imaginació amb el desig. El jo poètic prova de conèixer-se íntimament per mitjà del que viu com a desig, com a anhel, com a mancança. Des del moment que el tu dels poemes és determinant en l’expressió de cadascun dels poemes, la recerca íntima i essencial de la jo poètic esclata en funció de l’altre; d’aquell amb qui la poeta es confronta i que, finalment, li permet desenvolupar-se com a persona desitjant, com a dona.

Al llarg del poemari hi ha un to de confidència amb si mateixa. Hi ha lloc per l’erotisme de reconèixer el seu cos bategant, tant en acte com en pensament, en la seva pell que escriu cadascun dels seus punts vitals i emocionals. La lectura de l’obra ens permet rebre de primera mà l’expressió de la feminitat en constant recerca de sentit i d’essència. En què es configura el desig de les dones? Què busca la dona mitjançant el desig? Aquest volum ens fa possible compartir l’experiència i participar d’algunes constatacions líriques. La veu poètica sempre és un emissor del seu desig; no hi trobarem en els seus poemes les idees sobre la feminitat imposades per la tradició eminentment masculina, i masclista ben sovint. A més, els poemes més aconseguits del llibre com ara –per citar-ne només alguns– L’origen de l’egoisme i Refracció són creacions estètiques que ens fem nostres cadascun dels lectors. En el primer citat, ens obre els ulls i la pell per començar a entendre alguna cosa sobre el sentiment amorós, que no hauria de ser possessiu: les paraules creixen sense adonar-se’n, / s’afanyen com cucs temorosos, arrugats, / encara adormides en una mena de dol. / Volen ser ànimes de punt i seguit, / en majúscula –això sí, sempre mirant-se el melic. Quan l’amor és oposat al dol, quan la vida plena és l’acció d’estimar, sense paraules sinó amb gestos; les paraules dites creixen, s’amunteguen, però ofeguen allò íntim compartit i viscut. En bona part dels poemes hi trobem motius poètics deutors de Gabriel Ferrater, símbols com els cucs, les mans, que ressonen de nou en els poemes de Laura Dalmau.


Gràcies Ricard Mirabete!

Els poetes de Viena

XXVII FESTIVAL INTERNACIONAL DE POESIA

A partir d'avui i fins el dia 17, omplirem garrafes de versos per la Barcelona Poesia 2011.

El Solsticis en minúscula i la seva mestressa poètica podeu trobar-los a:

Dijous, 12 de maig a les 19:00h
EL GUST PEL VERS
Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver
Comte Borrell, 44-46


Dilluns, 16 de maig a les 19:00h
ELS POETES DE VIENA
Llibreria Bertrand
Rambla Catalunya, 57


El poeta de Vinarós Joan-Elies Adell esbossa al pròleg que l'acompanya: "encara avui es considera les dones com a objectes de desig que no pas subjectes que poden parlar del seu desig."

Jordi Llavina & Àlex Susanna

Demà a les vuit del vespre, l'Àlex Susanna presentarà el llibre País de vent al restaurant MerCat (Plaça de l'Oli, 1) de Vilafranca.

País de vent, editat per Lleonard Muntaner, és el tercer llibre de poemes de Jordi Llavina, després de La corda del gronxador (2006) i Diari d'un setembrista (2007). Amb el seu títol original, Vigília de pleniluni, va guanyar l’edició de l’any passat del premi de poesia Vila de Martorell, que s’entrega pels volts de Sant Jordi. El seu títol definitiu, País de vent, és, en paraules del mateix autor, “deutor de la meva feina al Museu de la Vida Rural i de les meves estades reiterades a la Conca de Barberà”.


Us deixo un tast poètic:

El Nadal d’un vell, al bosc

Es recorda, de nen, desprendre amb cura
del sòl del bosc uns pans de molsa humida.
Mà sense sang, plana en la roca, jura
que un temps va viure i va sentir la terra.
Només un liquen insinua vida,
posa en la pedra un rovell de natura.
Ell frega un dit en l’eixuta pastura.
Hi ha un voltor, al cel: consira si és que aterra.
Torna la mà a abandonar-se, ferida.
Què pesa més que el cor, una desferra!


Pot ser un vespre deliciós entre les olors de cuina i els versos recitant...

Festival Primavera Poètica La Garriga

Poesia xinesa d’ara i d’abans, a les 19:30h



Amb Jiajia Wang Liu i Zhou Minkang, traductors


Fundació Maurí
c/Cardedeu, 17
La Garriga

Poesia i Cava

Festival Primavera Poètica La Garriga

Copes de poesia, el dia 5 de maig a les 22h

Amb Pau Vadell i Jaume Pons Alorda


Bar L’Illot
L’Illot, c/Figaró, 3

La Garriga

Franz Xaver Messerschmidt

Franz Xaver Messerschmidt, un escultor austríac avançat en el seu temps on s'entreveu el patiment més enllà dels gestos de les seves cares