Dijous a la Vila de Gràcia

A gràcia trobem addictes al SWING que ballaswing a “El Centre” (c/Ros de Olano, 9), on es fan cursos per aprendre i perfeccionar el swing a tots nivells.


Aquest diumenge, en el 10è Aniversari amb la Sant Andreu Jazz Band, van actuar a la plaça de la Virreina de Gràcia. La plaça glatia amb passes del Lindy.

Cada darrer diumenge de mes, a la Plaça de la Virreina, de 12:30 a 14:30h, estarà obert a tothom el ballaswing. El proper és el dia 31 de gener del 2010.

PERE ROVIRA

Eduard Sanahuja va presentar el poeta Pere Rovira i Planas com un poeta de temps, de qualitat.

Pere Rovira escriu de les coses que passen quan sortim de casa, de les sensacions que ens colpegen amb un tret distintiu: «Moltes funcions de la poesia s’han anat perdent, però la bona poesia pot durar més que les seves funcions i que la vigència dels seus temes. Hi ha coses que, per fortuna, la poesia ja no farà, o que podem procurar que no faci. Potser no està tan clar que ens torni més persones, però sovint ens ha ajudat a ser persones.»

Segons les seves paraules pausades, la traducció forma part de la seva obra, com altres poetes de la nostra terra. Ha traduït Baudelaire, el poeta de Paris, i Pierre de Ronsard, “S’han de collir les roses de la vida” com deia Ronsard en el seu poema més conegut.
Ha estat, i és, un gran admirador de la poesia de Màrius torres, al que considera poc reconegut per la immensa qualitat de la seva obra.

Dins la xerrada sobre la seva trajectòria literària que organitzava l’Aula de Poesia juntament amb la Biblioteca Mercè Rodoreda, ens va oferir poemes inèdits influenciats per Baudelaire i Ronsard: Un sonet a l’estil anglès, a l’anatomia visible i poemes envers els arbres com “El coll”, “Eros matinal!, “Sempre”, “Paris amb tu”, “El llorer”, “Oda al vi” o “Primavera rosa”.

Des d’aquí agraeixo a l’Aula de Poesia de Barcelona per la qualitat d’aquesta 14a edició.

Innocence

Dijous a la Vila de Gràcia

En el carrer Torrijos número 37 trobem la botiga dci arte.

dci arte està sota la direcció creativa de l’arquitecte Andrés Quintero i de l’artista plàstica Carolina Llano. La seva marca de roba REVÉRSIKA aposta per la creació avantguardista i poc convencional, i un disseny excepcional en bosses.

Una botiga plena d’imatges que s’envolten... Sempre podeu endinsar-vos i preparar il·lusions per al Nadal.

Poesia de Joan-Elies Adell

Boia nocturna

De la mateixa manera que, quan viatjo

en vaixells en què el casc inferior

és transparent i em mostra vides submarines,

no m'afecten els senyals d'irritació

sobtada dels peixos espantadissos,

sinó el balanceig mínim del mar escrespat,

les lleugeres brandades de l'embarcació;

també quan recullo acuradament

els moviments essencials d'un esgarrif

que no sé quin vent apropa, o la pròdiga bellesa

de tardes estranyes, vull que no deixen cap seqüela

perceptible, cap línia enrivetada

de blanc a la costa. És el preu que he de pagar

per posar els meus peus en aigües poc profundes.

Amb marques lleus a la mirada, faig per anotar

els eufemismes que reapareixen a mitjanit,

sota la discreta connivència d'un pensament

infatigable, que es delata en voler transformar-se

en escriptura. A l'acte mateix de posar-m'hi,

quedo vençut per la son, caic dins de l'oblit,

escarxofat sobre el meu cos, sense cap mirament

per la passió estricta ni per cap intent

de confessió callada. Com si hagués escollit

amb consciència amagar-me en un racó

on no arriben els raigs enlluernadors del sol. El desig

em batega a les mans, però. Surant com el color

vermell d'una boia entre les ones d'un cel nocturn.

Il·lustradora: KRISZTINA MAROS

Krisztina Maros és una il·lustradora hongaresa poc coneguda en el nostre país. Descriu en llapis uns dibuixos i uns colors que ens atrapen l'atenció, en el bell sentit de l’acte.

Ha realitzat una exposició sobre els hàbits de les fades amb Monika Horvath

Amb el permís de la Krisztina us adjunto alguns dels seus dibuixos

Una funció mínima en el llenguatge poètic

vítria

aürt

senectut

orsar

Dijous a la Vila de Gràcia

Avui parlarem dels horts a les ciutats, sí, sí, d’un terreny de regadiu, no gaire extens, on hom conrea especialment hortalisses i fruiters. En el districte de Gràcia hi ha l’Hort de l’Avi i l’Hort Turull.
En l’actualitat, la xarxa de dels horts urbans de Barcelona té 227 parcel·les de conreu distribuïdes en 9 horts urbans als districtes de Ciutat Vella, l'Eixample, Sants-Montjuïc, Les Corts, Gràcia, Horta-Guinardó, Sant Andreu i Sant Martí.

L'Hort de l'Avi està ubicat al Torrent del Remei, 2 (darrera del Park Güell). És gestionat pel Centre Cívic del Coll. L'any 1985, des de Serveis Socials, es va crear un projecte perquè la gent gran del barri, ja jubilada, pogués tenir una sèrie de parcel·les per conrear. Es volia fomentar la participació d'aquesta gent en una nova activitat.
Actualment l'Hort de l'Avi consta de dinou parcel·listes, en aquest moment tots homes, encara que en un principi eren horts familiars i alguna de les dones va ser de les primeres a treballar-hi.

L’hort Turull es va inaugurar el 23 de març del 2003. Està situat en una finca de 3.000 m² de propietat municipal, al passatge de Turull, número 10. El districte de Gràcia va cedir la gestió de part dels terrenys –uns 600 m²– a Parcs i Jardins per ampliar el projecte d'Horts Urbans. Les parcel·les de 14 a 25m2 estan situades a l'antiga era de la finca.

No ens amarguem les consultes

Transcric un article de L’AVUI de l’escriptor Sebastià Alzamora per poder fer una reflexió personal positiva.

«Com no podia ser altrament, la celebració de les consultes de diumenge ha fet aflorar unes quantes característiques inequívocament catalanes. Si els sembla, podem procedir a fer-ne un breu repàs.
Primera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten saber de seguida què n'opinen a Espanya. És una de les coses que fan patir una mica, en cas que un dia Catalunya fos finalment independent: que a Espanya deixarien d'opinar sobre els catalans i tindríem tot un sector de la ciutadania que cauria en una malenconia irreprimible, com Obèlix quan enyorava els romans. Però bé, dèiem que encara no es coneixien els resultats de les consultes i ja teníem un tou de dignes compatriotes que es delien per conèixer la valoració que se'n feia des de les Espanyes: i aquesta valoració, oh sorpresa, era senzillament la de sempre, de manera que no cal aturar-se a fer-ne cap comentari. Només una opinió de totes les que vaig sentir em va semblar lúcida i sensata, i la va formular, mirin per on, un senyor del PP valencià, Esteban González Pons. Era una rèplica al formidable Manuel Chaves, que havia declarat que les consultes no tenien cap validesa legal i que eren un acte de pura propaganda política. González Pons va respondre a Chaves que no s'equivoqués: les consultes podien no tenir validesa jurídica, però sí que tenien importància política, i molta. De fet, tanta que podien condicionar l'evolució de l'escenari polític a l'Estat espanyol en un futur immediat. Evidentment, González Pons no feia aquesta anàlisi amb alegria, ans al contrari, però almenys demostrava saber a quin món es trobava.
Segona característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten barallar-se de seguida. Això ja gairebé forma part del folklore del país; de fet, si Joan Amades fos viu segur que ja hauria inclòs les bregues entre sobiranistes al costumari català. Potser és que no s'hi pot fer res més i ens hi hem de resignar, però estalviar-nos el xou per una vegada no hauria estat malament. I no entro a dilucidar qui té raó i qui deixa de tenir-ne, perquè, sincerament, m'importa un rave. L'únic que és obvi és que aquesta mena d'exaltacions intestines, ajudar, allò que se'n diu ajudar, no ajuden gaire.
I tercera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reinvindicacions nacionals, els entra de seguida un agut atac de cagadubtisme: el trenta per cent és molt o és poc? S'ha fet bé o s'ha fet malament? Ha valgut la pena? Gosaria dir que, si fa uns anys ens haguessin dit que un diumenge de desembre del 2009 dos-cents mil ciutadans anirien a les urnes per expressar la seva voluntat que Catalunya sigui un país amb Estat propi, i que ho farien en un referèndum merament simbòlic, convocat al marge de les institucions, dels mitjans de comunicació i dels partits polítics, ens hauríem fet un fart de riure. Tenint en compte les circumstàncies, és obvi que la participació va ser un èxit: el que no es pot fer, perquè no té sentit, és mesurar els resultats d'una consulta com aquesta amb els paràmetres d'una veritable convocatòria electoral. Es tracta d'una primera passa, però d'una primera passa que sens dubte té pes polític i que, sobretot, constitueix una magnífica lliçó de democràcia. Si ningú s'hi ha d'enfadar, enhorabona a tothom que ho ha fet possible.»

Dijous a la Vila de Gràcia

Dintre del cicle De Pensament, Paraula i Obra, de la Biblioteca Mercè Rodoreda, rebrem al poeta Pere Rovira.

Dijous, 10 de desembre de 2009 (20 h)

Pere Rovira

Presentat per Eduard Sanahuja

Vila-seca de Solcina, 1947. Doctor en literatura i professor de poesia moderna a la Universitat de Lleida. Ha publicat una dotzena de llibres, entre els quals destaquen: Distàncies (1981), premi Vicent Andrés Estellés, La mar de dins (2003), premi Carles Riba, i Poesia 1979-2004 (2006), que recull tota la seva obra poètica publicada fins ara. El més conegut dels seus assaigs és La poesía de Jaime Gil de Biedma (1986 i 2005). També és autor de Diari sense dies (2004), un volum de proses íntimes i de reflexió literària. L'amor boig (2007), premi Ciutat de Barcelona, és la seva primera novel·la.Recordeu que totes les sessions són gratuïtes i es duran a terme a la Sala d’actes de la biblioteca.Cicle reconegut amb 1 crèdit de lliure elecció per la Universitat de Barcelona.

Biblioteca Mercè Rodoreda

Starbucks

Retenc la violència dels meus pensaments en unes dates massa precises, on el trànsit constant de Barcelona s’ensuma sota els papers de colors. Presència de dubtes, de regals gastats, de retalls de converses. Això no obstat, no em fa defugir dels estímuls visuals de la gran ciutat, ans el contrari. Rere el so del meu mp3, m’acosto a la solitud. Són les pors que escriuen! Tot desfilant el que no vull sentir. No vull sentir com l’atzar torna de biaix, sense fer nosa, malversant el meu jo erecte. Potser són taques de la medicació com somnis allargassats –No ho sé-. Potser la naturalesa és una quincalla de pel·lícules en blanc i negre.
Aventurar-se té el seu risc però no recordava com era no ser vista.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

degotís

grèvola

ans

ennigular-se

Poetes catalans. Andreu Gomila

Un llibre poc esmentat, Aquí i ara (El Gall Editor. 2007), de poemes bellíssims com la poesia que defineix l'Andreu Gomila.
Va néixer a Palma l'any 1977. Poeta, crític literari i periodista. Treballa actualment a la secció de Món del diari AVUI, com a expert en política llatinoamericana. Ha publicat un llibre, Un dia a l'infern dels que són (2001), que va obtenir el premi Amadeu Oller 2001 i, posteriorment, el premi Memorial Anna Dodas 2003 a la millor opera prima del bienni. El seu segon recull poètic, Diari de Buenos Aires (Moll. 2007) amb pròleg de Marta Pessarrodona.
Ha estat inclòs en alguna antologia, una a Mèxic, que es va publicar a Guadalajara, i una altra a Madrid, que es diu Los perfiles de Odiseo, de poesia jove nascuda a les Balears. Algun dia espera doctorar-se en Literatura Comparada, tasca en la qual està immers.

*

Un deixo un tast per llegir...

ARA

Començ el viatge a través dels escarbats
que circulen arrambats, però dispersos,
pel carrer estret del Bou de Sant Pere.
A poc a poc, com avergonyits, no saben
que la vida voldria ignorar-los i no són
més que superfícies de l'ésser a les clavegueres.
"Les veritats no són fetes per a nosaltres",
diria un, segur, si hagués pensat
talment un Gregor Samsa que no és.
"Nosaltres no hem fabricat les veritats",
replicaria un altre, abans de veure
el company esclafat per l'oi prematur.
Aixecaria les antenes per trobar refugi
a un cau artístic o de sud-americans,
supervivents, també, del es mentides
vertaderes, tan necessàries en un temps
on no s'hi valen els retrets.
Enfonyat dins l'escletxa, veuria passar la cua
dels immigrants, els nins del migdia,
les mestresses de mitjan horabaixa, els obrers
primers, els femeters de les dues
i els noctàmbuls últims.
Llavors, dins la quietud de les hores fades,
podrà engospar qualque formiga despistada.
"Les veritats no se les creuen ni els escarbats",
rovegarà mentre rosega la presa més petita,
encara enrabiat per la mort del company.

Un llibre d'en Llavina: Londres nevat

Els contes del recull Londres nevat mostren la predilecció de Jordi Llavina per xuclar de les fons de la poesia i convertir els personatges de cada conte no en moralitzants sinó en persones que escorcollen la nostra vida. Les descripcions són acurades, amb senzillesa i amb profunditat, en contemplació present. I que, fins i tot, et fan sortir del conte com en la bellísima descripció de l’anatomia i les olors corporals de la Marta a “Hand&Raquet”.

El mestratge de Jordi Llavina, prou reconegut, fa que les influències quedin hàbilment descobertes amb al·lusions de poetes com Donne, Manent, Frost, o escriptors com Sherwood Andreson o Hermann Hesse, fins aconseguir unes històries amb contingut inèdit; a través de les aportacions que l’autor va deixant en primera persona, com «Ara que el llibre que tens a les mans, amable lector, arriba a la fi».

Londres nevat són referents al temps, als anys passats, a records perduts en un no res que sorgeixen com si les històries fossin part d’un present (però actuen en funció d’un passat i d’un futur immediat), del flux de consciència, com diu el propi Llavina «les mans del temps».

Els personatges són d’una mena molt especial, ja que alliberen en els seus comportaments les fantasies arrelades en el més profund de la seva vida subconscient. Aquests accepten aquest pas de temps com part d’un cicle natural, com la natura. La natura també juga un paper molt remarcable dins dels contes, com un personatge sense veu. Aquesta simbolitza el cicle de la vida, la impotència de l’individu davant del poder de la naturalesa, una lluita de dues voluntats: la natura i l’home. I la neu, relacionada amb el fred, com la inexorable continuïtat del temps.

Potser perquè es tracta de fer bullir les paraules, el recull de contes és irregular. Els cinc primers contes succeeixen en un escenari hivernal. En canvi, “El Branquilló del til·ler”, s’envolta de «dies de molta calor». En aquest relat excepcional, les dones prenen un protagonisme especial, capaces de commoure amb un jersei de llana vermell, amb els peus nus o per un record entendridor, i de glatir-ne al lector. Llavina ens atia amb les petites descripcions de les olors envers les dones, de l’aigua com a efecte essencial en el nostre cos i la natura que ens envolta, de la tendresa. Un conte, com “Hand&Raquet”, que es llegeix de la primera a l’última ratlla.

Us recomano la seva lectura mentre fumeja un bon te.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

llim

damnada

escometre

flèbil

Dijous a la Vila de Gràcia

Exposició "Quanta, quanta poesia. 10 anys de biblioteca al barri"

L'exposició recorda a alguns dels poetes que ens han visitat en aquests 10 anys dins del cicle "De pensament, paraula i obra" tenint com a marc de fons indrets emblemàtics dels nostres barris.

L'exposició estarà oberta fins el 16 de gener del 2010.

Lloc: Sala de música de la biblioteca

Organitzada per: Districte d'Horta-Guinardó, Biblioteques de Barcelona i Aula de Poesia de Barcelona.

Un mes per al dia de Nadal. Perdura el teu somriure amb ingenuïtat. És l’últim any que creuràs en la dolçor dels colors, en les carrosses dels Reis Mags d’Orient. Aquell món fascinant ple de purpurina i de disfresses, amagat dins les butxaques dels adults.
El que no saps és que per a mi la llum és diferent, potser massa diferent per apreciar-la plenament en el seu embolcall. Com un nounat, he d’aprendre a creure en una estrella de cinc puntes i desar-hi boletes brillants plenes de records, tan sols per acceptar-los, i entendre que la mare no em tornarà agafar fort la ma una altra vegada.

Amb dret a opiniar

Joan Tomàs Martínez Grimalt ha guanyat el premi Bernat Vidal i Tomàs 2009 d’enguany. Un jove escriptor de Porreres amb una trajectòria iniciada a Pedra foguera antologia de poesia jove dels països catalans.
Més enllà de les aparences, però, vull que quedi clar que en aquest post no hi ha cap ínfula de ser crític literari, ni molts menys, tan sols sóc una lectora de poesia amb dret a opinar.
No recordo quan vaig llegir un calaix poètic que grinyolés com aquest. Bé, sí, tan sols un, el poemari El penúltim vòmit de Damià Bardera.


El poemari de Martínez Grimalt, Proètica de Plaers, està dividit de cinc parts: Èxode, Osmosi, Mètode, Drecera i Matèria. Cinc parts d’un poemari que genera diverses interpretacions. En la primera part del llibre, Èxode, és possible conèixer la voluntat autorial que entra en un joc creatiu de poemes de quatre versos sobre l’experiència dels sentits. És una part del poemari annexa a la resta.
La segona part consta d’un poema de 84 versos, on l’autor s’oblida de la primera intenció fugint del lector. D’altra banda, les divisions que resten de Proètica de Plaers estan formades per una estructura clàssica, principalment per sonets; l’estructura dels quals, a Drecera i Matèria, són com una lleixa amb un impuls libidinós, o més aviat de poc fantasieig, tant pel que diu com pel que suggereix. Tanmateix, els sonets de Matèria pateixen un sofriment desplaçant la seva significació poètica i l’estructura del propi llenguatge, amb un ús empallegós del gerundi:/«fent-ne una corba,/furgant tots els racons, batent l’espai,/cercant aquell cop se que m’alliçona/».
Les etapes del recorregut vital ha estat una font d’inspiració per a molts poetes. Sé que existeix una intenció conscient per part del poeta, en el moment de crear (o tancar) el seu poemari, però em sobte aquest premi de l’Editorial Moll amb una llista excel·lents poetes i poemaris com
Manel Marí, Susanna Rafat, Jordi Llavina, Josep Lluís Aguiló, Teresa Costa-Agramunt...
De tota manera, Joan Tomàs Martínez Grimalt explica que el poemari « és un cant pro-ètic molt poètic», i sempre em queda la referència de pensar que Proètica de Plaers ha estat escollida per un jurat de consciència. Potser el resultat d’aquest poemari és un reflex de la crisi entre el poeta i la societat.

Una funció mínima del llenguatge

salmodiar

orba

atupa

àdhuc

Dijous a la Vila de Gràcia

L’Independent de Gràcia és un periòdic gratuït que surt cada divendres per cobrir la informació. El setmanari s’estructura en les seccions d’opinió, política, societat, cultura, agenda, documents, esports, activitat econòmica i contra. El seu director, Albert Balanzà, és periodista de la secció de política.
L’Independent de Gràcia, amb una tirada de 8.000 exemplars, es distribueix els divendres a més de 800 punts de la Vila, entre comerços, equipaments públics i entitats, a més de fer-se arribar a la bústia d’un centenar de subscriptors.
L’Independent de Gràcia va néixer l’agost del 2000, com a iniciativa de l’Associació de Veïns i Veiïnes Vila de Gràcia, DeBarris SCCL i GràciaWeb. És un setmanari d’informació de proximitat, la que ens apropa als esdeveniments.



http://www.independent.cat/gracia
© L'independent
c/ La Perla, 30
08012 Barcelona
Tel: 93 217 44 10