((t'enyoro))
15/1/10
13/1/10
Poetes catalans. Josep M. Ripoll
Verds
Proa, 2009
Així com quan, colgats en la natura,Dir
xuclem els verds als ulls amb l'avidesa
dels qui respirem gris i somniem roig
i el blau ens és només teló de fons,
i en xuclar els verds sabem com de pobra és la llengua
que no és capaç de dir-ne tots els tons
perquè hi ha verds d'un fort reguts de menta
i verds del clar dels sons del clarinet
i apagats verds de pols que no s'aixeca
i verds d'un fosc de vent que es gronxa lent,
em passa a mi, que la vida m'assalta
amb els tons inconcrets de tants matisos
que no els sabria dir, però sé lluny
del sí segur i el no rotund, tan monocroms,
de molt i el poc i del calent i el fred,
perquè enllà dels colors es despleguen els tons
que ens tenyeixen els dies. No voldria
repetir els noms del roig, el groc, el bla, i el sí cantar
la paleta del temps que ens els barreja,
els tons dels diferents verds de la natura
que ens tornen aigualides les paraules.
Proa, 2009
10/1/10
anna malagrida
La finalitat d’una obra d’art no és externa, és dotada pel plaer de la seva creació, com les fotografies d'Anna Malagrida (Barcelona, 1970). Una fotògrafa que retrata la soledat i la incomunicació, en una distància plausible.
5/1/10
Poetesses. Sònia Moll Gamboa
DEMANO
Demano un poc temps per aturar-me:
mossegaré la tarda a les palpentes
i guardaré la nit en un calaix
fins que em retorni l'ànim de gaudir-ne.
Non si male nunc
Viena Edicions, 2008.
Demano un poc temps per aturar-me:
mossegaré la tarda a les palpentes
i guardaré la nit en un calaix
fins que em retorni l'ànim de gaudir-ne.
Non si male nunc
Viena Edicions, 2008.
3/1/10
Un llibre per llegir
Acabo de llegir la novel·la El ball de la noia de l’escriptor barceloní Jordi Coca, conscient que va ser editada per Proa l’any 2007.
La protagonista explica la seva vida al narrador, al seu propi fill, en un estil íntim que només transmet l’edat adulta. Evoca records prop de la realitat on justifica les accions assetjants del seu marit, segons una època “era el marit...”, vulnerable a la violència de l’entorn social i a la seva pròpia.
Ella subsisteix incolora pel seu fill i per aquell fil invisible que ens fa ser més forts del que pensem davant les adversitats. El desig de la maternitat com a font d’esperança.
El contrast entre la ciutat de Barcelona i el passatge idíl·lic de la cala d’Alcaufar és constant en tota la novel·la. Barcelona simbolitza el caos, la incoherència humana, com la mort del seu pare dins la seva fatalitat que li ha provocat la malaltia.
Malgrat que s’exposa el costat més sinistre de l’existència humana manipulat pel seu propi destí en una concisió dramàtica, és una novel·la bellament escrita.
31/12/09
Dijous a la Vila de Gràcia
A gràcia trobem addictes al SWING que ballaswing a “El Centre” (c/Ros de Olano, 9), on es fan cursos per aprendre i perfeccionar el swing a tots nivells.
Aquest diumenge, en el 10è Aniversari amb la Sant Andreu Jazz Band, van actuar a la plaça de la Virreina de Gràcia. La plaça glatia amb passes del Lindy.
Aquest diumenge, en el 10è Aniversari amb la Sant Andreu Jazz Band, van actuar a la plaça de la Virreina de Gràcia. La plaça glatia amb passes del Lindy.
Cada darrer diumenge de mes, a la Plaça de la Virreina, de 12:30 a 14:30h, estarà obert a tothom el ballaswing. El proper és el dia 31 de gener del 2010.
29/12/09
PERE ROVIRA
Eduard Sanahuja va presentar el poeta Pere Rovira i Planas com un poeta de temps, de qualitat.
Pere Rovira escriu de les coses que passen quan sortim de casa, de les sensacions que ens colpegen amb un tret distintiu: «Moltes funcions de la poesia s’han anat perdent, però la bona poesia pot durar més que les seves funcions i que la vigència dels seus temes. Hi ha coses que, per fortuna, la poesia ja no farà, o que podem procurar que no faci. Potser no està tan clar que ens torni més persones, però sovint ens ha ajudat a ser persones.»
Segons les seves paraules pausades, la traducció forma part de la seva obra, com altres poetes de la nostra terra. Ha traduït Baudelaire, el poeta de Paris, i Pierre de Ronsard, “S’han de collir les roses de la vida” com deia Ronsard en el seu poema més conegut.
Ha estat, i és, un gran admirador de la poesia de Màrius torres, al que considera poc reconegut per la immensa qualitat de la seva obra.
Dins la xerrada sobre la seva trajectòria literària que organitzava l’Aula de Poesia juntament amb la Biblioteca Mercè Rodoreda, ens va oferir poemes inèdits influenciats per Baudelaire i Ronsard: Un sonet a l’estil anglès, a l’anatomia visible i poemes envers els arbres com “El coll”, “Eros matinal!, “Sempre”, “Paris amb tu”, “El llorer”, “Oda al vi” o “Primavera rosa”.
Des d’aquí agraeixo a l’Aula de Poesia de Barcelona per la qualitat d’aquesta 14a edició.
Pere Rovira escriu de les coses que passen quan sortim de casa, de les sensacions que ens colpegen amb un tret distintiu: «Moltes funcions de la poesia s’han anat perdent, però la bona poesia pot durar més que les seves funcions i que la vigència dels seus temes. Hi ha coses que, per fortuna, la poesia ja no farà, o que podem procurar que no faci. Potser no està tan clar que ens torni més persones, però sovint ens ha ajudat a ser persones.»
Segons les seves paraules pausades, la traducció forma part de la seva obra, com altres poetes de la nostra terra. Ha traduït Baudelaire, el poeta de Paris, i Pierre de Ronsard, “S’han de collir les roses de la vida” com deia Ronsard en el seu poema més conegut.
Ha estat, i és, un gran admirador de la poesia de Màrius torres, al que considera poc reconegut per la immensa qualitat de la seva obra.
Dins la xerrada sobre la seva trajectòria literària que organitzava l’Aula de Poesia juntament amb la Biblioteca Mercè Rodoreda, ens va oferir poemes inèdits influenciats per Baudelaire i Ronsard: Un sonet a l’estil anglès, a l’anatomia visible i poemes envers els arbres com “El coll”, “Eros matinal!, “Sempre”, “Paris amb tu”, “El llorer”, “Oda al vi” o “Primavera rosa”.
Des d’aquí agraeixo a l’Aula de Poesia de Barcelona per la qualitat d’aquesta 14a edició.
28/12/09
24/12/09
Dijous a la Vila de Gràcia
En el carrer Torrijos número 37 trobem la botiga dci arte.
dci arte està sota la direcció creativa de l’arquitecte Andrés Quintero i de l’artista plàstica Carolina Llano. La seva marca de roba REVÉRSIKA aposta per la creació avantguardista i poc convencional, i un disseny excepcional en bosses.
Una botiga plena d’imatges que s’envolten... Sempre podeu endinsar-vos i preparar il·lusions per al Nadal.
dci arte està sota la direcció creativa de l’arquitecte Andrés Quintero i de l’artista plàstica Carolina Llano. La seva marca de roba REVÉRSIKA aposta per la creació avantguardista i poc convencional, i un disseny excepcional en bosses.
Una botiga plena d’imatges que s’envolten... Sempre podeu endinsar-vos i preparar il·lusions per al Nadal.
23/12/09
Poesia de Joan-Elies Adell
Boia nocturna
De la mateixa manera que, quan viatjo
en vaixells en què el casc inferior
és transparent i em mostra vides submarines,
no m'afecten els senyals d'irritació
sobtada dels peixos espantadissos,
sinó el balanceig mínim del mar escrespat,
les lleugeres brandades de l'embarcació;
també quan recullo acuradament
els moviments essencials d'un esgarrif
que no sé quin vent apropa, o la pròdiga bellesa
de tardes estranyes, vull que no deixen cap seqüela
perceptible, cap línia enrivetada
de blanc a la costa. És el preu que he de pagar
per posar els meus peus en aigües poc profundes.
Amb marques lleus a la mirada, faig per anotar
els eufemismes que reapareixen a mitjanit,
sota la discreta connivència d'un pensament
infatigable, que es delata en voler transformar-se
en escriptura. A l'acte mateix de posar-m'hi,
quedo vençut per la son, caic dins de l'oblit,
escarxofat sobre el meu cos, sense cap mirament
per la passió estricta ni per cap intent
de confessió callada. Com si hagués escollit
amb consciència amagar-me en un racó
on no arriben els raigs enlluernadors del sol. El desig
em batega a les mans, però. Surant com el color
vermell d'una boia entre les ones d'un cel nocturn.
21/12/09
Il·lustradora: KRISZTINA MAROS
Krisztina Maros és una il·lustradora hongaresa poc coneguda en el nostre país. Descriu en llapis uns dibuixos i uns colors que ens atrapen l'atenció, en el bell sentit de l’acte.Ha realitzat una exposició sobre els hàbits de les fades amb Monika Horvath
Amb el permís de la Krisztina us adjunto alguns dels seus dibuixos
16/12/09
Dijous a la Vila de Gràcia
Avui parlarem dels horts a les ciutats, sí, sí, d’un terreny de regadiu, no gaire extens, on hom conrea especialment hortalisses i fruiters. En el districte de Gràcia hi ha l’Hort de l’Avi i l’Hort Turull.
En l’actualitat, la xarxa de dels horts urbans de Barcelona té 227 parcel·les de conreu distribuïdes en 9 horts urbans als districtes de Ciutat Vella, l'Eixample, Sants-Montjuïc, Les Corts, Gràcia, Horta-Guinardó, Sant Andreu i Sant Martí.
L'Hort de l'Avi està ubicat al Torrent del Remei, 2 (darrera del Park Güell). És gestionat pel Centre Cívic del Coll. L'any 1985, des de Serveis Socials, es va crear un projecte perquè la gent gran del barri, ja jubilada, pogués tenir una sèrie de parcel·les per conrear. Es volia fomentar la participació d'aquesta gent en una nova activitat.
Actualment l'Hort de l'Avi consta de dinou parcel·listes, en aquest moment tots homes, encara que en un principi eren horts familiars i alguna de les dones va ser de les primeres a treballar-hi.
L’hort Turull es va inaugurar el 23 de març del 2003. Està situat en una finca de 3.000 m² de propietat municipal, al passatge de Turull, número 10. El districte de Gràcia va cedir la gestió de part dels terrenys –uns 600 m²– a Parcs i Jardins per ampliar el projecte d'Horts Urbans. Les parcel·les de 14 a 25m2 estan situades a l'antiga era de la finca.
En l’actualitat, la xarxa de dels horts urbans de Barcelona té 227 parcel·les de conreu distribuïdes en 9 horts urbans als districtes de Ciutat Vella, l'Eixample, Sants-Montjuïc, Les Corts, Gràcia, Horta-Guinardó, Sant Andreu i Sant Martí.
L'Hort de l'Avi està ubicat al Torrent del Remei, 2 (darrera del Park Güell). És gestionat pel Centre Cívic del Coll. L'any 1985, des de Serveis Socials, es va crear un projecte perquè la gent gran del barri, ja jubilada, pogués tenir una sèrie de parcel·les per conrear. Es volia fomentar la participació d'aquesta gent en una nova activitat.
Actualment l'Hort de l'Avi consta de dinou parcel·listes, en aquest moment tots homes, encara que en un principi eren horts familiars i alguna de les dones va ser de les primeres a treballar-hi.
L’hort Turull es va inaugurar el 23 de març del 2003. Està situat en una finca de 3.000 m² de propietat municipal, al passatge de Turull, número 10. El districte de Gràcia va cedir la gestió de part dels terrenys –uns 600 m²– a Parcs i Jardins per ampliar el projecte d'Horts Urbans. Les parcel·les de 14 a 25m2 estan situades a l'antiga era de la finca.
15/12/09
No ens amarguem les consultes
Transcric un article de L’AVUI de l’escriptor Sebastià Alzamora per poder fer una reflexió personal positiva.
«Com no podia ser altrament, la celebració de les consultes de diumenge ha fet aflorar unes quantes característiques inequívocament catalanes. Si els sembla, podem procedir a fer-ne un breu repàs.
Primera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten saber de seguida què n'opinen a Espanya. És una de les coses que fan patir una mica, en cas que un dia Catalunya fos finalment independent: que a Espanya deixarien d'opinar sobre els catalans i tindríem tot un sector de la ciutadania que cauria en una malenconia irreprimible, com Obèlix quan enyorava els romans. Però bé, dèiem que encara no es coneixien els resultats de les consultes i ja teníem un tou de dignes compatriotes que es delien per conèixer la valoració que se'n feia des de les Espanyes: i aquesta valoració, oh sorpresa, era senzillament la de sempre, de manera que no cal aturar-se a fer-ne cap comentari. Només una opinió de totes les que vaig sentir em va semblar lúcida i sensata, i la va formular, mirin per on, un senyor del PP valencià, Esteban González Pons. Era una rèplica al formidable Manuel Chaves, que havia declarat que les consultes no tenien cap validesa legal i que eren un acte de pura propaganda política. González Pons va respondre a Chaves que no s'equivoqués: les consultes podien no tenir validesa jurídica, però sí que tenien importància política, i molta. De fet, tanta que podien condicionar l'evolució de l'escenari polític a l'Estat espanyol en un futur immediat. Evidentment, González Pons no feia aquesta anàlisi amb alegria, ans al contrari, però almenys demostrava saber a quin món es trobava.
Segona característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten barallar-se de seguida. Això ja gairebé forma part del folklore del país; de fet, si Joan Amades fos viu segur que ja hauria inclòs les bregues entre sobiranistes al costumari català. Potser és que no s'hi pot fer res més i ens hi hem de resignar, però estalviar-nos el xou per una vegada no hauria estat malament. I no entro a dilucidar qui té raó i qui deixa de tenir-ne, perquè, sincerament, m'importa un rave. L'únic que és obvi és que aquesta mena d'exaltacions intestines, ajudar, allò que se'n diu ajudar, no ajuden gaire.
I tercera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reinvindicacions nacionals, els entra de seguida un agut atac de cagadubtisme: el trenta per cent és molt o és poc? S'ha fet bé o s'ha fet malament? Ha valgut la pena? Gosaria dir que, si fa uns anys ens haguessin dit que un diumenge de desembre del 2009 dos-cents mil ciutadans anirien a les urnes per expressar la seva voluntat que Catalunya sigui un país amb Estat propi, i que ho farien en un referèndum merament simbòlic, convocat al marge de les institucions, dels mitjans de comunicació i dels partits polítics, ens hauríem fet un fart de riure. Tenint en compte les circumstàncies, és obvi que la participació va ser un èxit: el que no es pot fer, perquè no té sentit, és mesurar els resultats d'una consulta com aquesta amb els paràmetres d'una veritable convocatòria electoral. Es tracta d'una primera passa, però d'una primera passa que sens dubte té pes polític i que, sobretot, constitueix una magnífica lliçó de democràcia. Si ningú s'hi ha d'enfadar, enhorabona a tothom que ho ha fet possible.»
«Com no podia ser altrament, la celebració de les consultes de diumenge ha fet aflorar unes quantes característiques inequívocament catalanes. Si els sembla, podem procedir a fer-ne un breu repàs.
Primera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten saber de seguida què n'opinen a Espanya. És una de les coses que fan patir una mica, en cas que un dia Catalunya fos finalment independent: que a Espanya deixarien d'opinar sobre els catalans i tindríem tot un sector de la ciutadania que cauria en una malenconia irreprimible, com Obèlix quan enyorava els romans. Però bé, dèiem que encara no es coneixien els resultats de les consultes i ja teníem un tou de dignes compatriotes que es delien per conèixer la valoració que se'n feia des de les Espanyes: i aquesta valoració, oh sorpresa, era senzillament la de sempre, de manera que no cal aturar-se a fer-ne cap comentari. Només una opinió de totes les que vaig sentir em va semblar lúcida i sensata, i la va formular, mirin per on, un senyor del PP valencià, Esteban González Pons. Era una rèplica al formidable Manuel Chaves, que havia declarat que les consultes no tenien cap validesa legal i que eren un acte de pura propaganda política. González Pons va respondre a Chaves que no s'equivoqués: les consultes podien no tenir validesa jurídica, però sí que tenien importància política, i molta. De fet, tanta que podien condicionar l'evolució de l'escenari polític a l'Estat espanyol en un futur immediat. Evidentment, González Pons no feia aquesta anàlisi amb alegria, ans al contrari, però almenys demostrava saber a quin món es trobava.
Segona característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reivindicacions nacionals, necessiten barallar-se de seguida. Això ja gairebé forma part del folklore del país; de fet, si Joan Amades fos viu segur que ja hauria inclòs les bregues entre sobiranistes al costumari català. Potser és que no s'hi pot fer res més i ens hi hem de resignar, però estalviar-nos el xou per una vegada no hauria estat malament. I no entro a dilucidar qui té raó i qui deixa de tenir-ne, perquè, sincerament, m'importa un rave. L'únic que és obvi és que aquesta mena d'exaltacions intestines, ajudar, allò que se'n diu ajudar, no ajuden gaire.
I tercera característica: quan els catalans fan alguna cosa important per a les seves reinvindicacions nacionals, els entra de seguida un agut atac de cagadubtisme: el trenta per cent és molt o és poc? S'ha fet bé o s'ha fet malament? Ha valgut la pena? Gosaria dir que, si fa uns anys ens haguessin dit que un diumenge de desembre del 2009 dos-cents mil ciutadans anirien a les urnes per expressar la seva voluntat que Catalunya sigui un país amb Estat propi, i que ho farien en un referèndum merament simbòlic, convocat al marge de les institucions, dels mitjans de comunicació i dels partits polítics, ens hauríem fet un fart de riure. Tenint en compte les circumstàncies, és obvi que la participació va ser un èxit: el que no es pot fer, perquè no té sentit, és mesurar els resultats d'una consulta com aquesta amb els paràmetres d'una veritable convocatòria electoral. Es tracta d'una primera passa, però d'una primera passa que sens dubte té pes polític i que, sobretot, constitueix una magnífica lliçó de democràcia. Si ningú s'hi ha d'enfadar, enhorabona a tothom que ho ha fet possible.»
10/12/09
Dijous a la Vila de Gràcia
Dintre del cicle De Pensament, Paraula i Obra, de la Biblioteca Mercè Rodoreda, rebrem al poeta Pere Rovira.Dijous, 10 de desembre de 2009 (20 h)
Presentat per Eduard Sanahuja
Vila-seca de Solcina, 1947. Doctor en literatura i professor de poesia moderna a la Universitat de Lleida. Ha publicat una dotzena de llibres, entre els quals destaquen: Distàncies (1981), premi Vicent Andrés Estellés, La mar de dins (2003), premi Carles Riba, i Poesia 1979-2004 (2006), que recull tota la seva obra poètica publicada fins ara. El més conegut dels seus assaigs és La poesía de Jaime Gil de Biedma (1986 i 2005). També és autor de Diari sense dies (2004), un volum de proses íntimes i de reflexió literària. L'amor boig (2007), premi Ciutat de Barcelona, és la seva primera novel·la.Recordeu que totes les sessions són gratuïtes i es duran a terme a la Sala d’actes de la biblioteca.Cicle reconegut amb 1 crèdit de lliure elecció per la Universitat de Barcelona.
8/12/09
Starbucks
Retenc la violència dels meus pensaments en unes dates massa precises, on el trànsit constant de Barcelona s’ensuma sota els papers de colors. Presència de dubtes, de regals gastats, de retalls de converses. Això no obstat, no em fa defugir dels estímuls visuals de la gran ciutat, ans el contrari. Rere el so del meu mp3, m’acosto a la solitud. Són les pors que escriuen! Tot desfilant el que no vull sentir. No vull sentir com l’atzar torna de biaix, sense fer nosa, malversant el meu jo erecte. Potser són taques de la medicació com somnis allargassats –No ho sé-. Potser la naturalesa és una quincalla de pel·lícules en blanc i negre.Aventurar-se té el seu risc però no recordava com era no ser vista.
2/12/09
Poetes catalans. Andreu Gomila
Un llibre poc esmentat, Aquí i ara (El Gall Editor. 2007), de poemes bellíssims com la poesia que defineix l'Andreu Gomila.
Va néixer a Palma l'any 1977. Poeta, crític literari i periodista. Treballa actualment a la secció de Món del diari AVUI, com a expert en política llatinoamericana. Ha publicat un llibre, Un dia a l'infern dels que són (2001), que va obtenir el premi Amadeu Oller 2001 i, posteriorment, el premi Memorial Anna Dodas 2003 a la millor opera prima del bienni. El seu segon recull poètic, Diari de Buenos Aires (Moll. 2007) amb pròleg de Marta Pessarrodona.
Ha estat inclòs en alguna antologia, una a Mèxic, que es va publicar a Guadalajara, i una altra a Madrid, que es diu Los perfiles de Odiseo, de poesia jove nascuda a les Balears. Algun dia espera doctorar-se en Literatura Comparada, tasca en la qual està immers.
ARA
Començ el viatge a través dels escarbats
que circulen arrambats, però dispersos,
pel carrer estret del Bou de Sant Pere.
A poc a poc, com avergonyits, no saben
que la vida voldria ignorar-los i no són
més que superfícies de l'ésser a les clavegueres.
"Les veritats no són fetes per a nosaltres",
diria un, segur, si hagués pensat
talment un Gregor Samsa que no és.
"Nosaltres no hem fabricat les veritats",
replicaria un altre, abans de veure
el company esclafat per l'oi prematur.
Aixecaria les antenes per trobar refugi
a un cau artístic o de sud-americans,
supervivents, també, del es mentides
vertaderes, tan necessàries en un temps
on no s'hi valen els retrets.
Enfonyat dins l'escletxa, veuria passar la cua
dels immigrants, els nins del migdia,
les mestresses de mitjan horabaixa, els obrers
primers, els femeters de les dues
i els noctàmbuls últims.
Llavors, dins la quietud de les hores fades,
podrà engospar qualque formiga despistada.
"Les veritats no se les creuen ni els escarbats",
rovegarà mentre rosega la presa més petita,
encara enrabiat per la mort del company.
Va néixer a Palma l'any 1977. Poeta, crític literari i periodista. Treballa actualment a la secció de Món del diari AVUI, com a expert en política llatinoamericana. Ha publicat un llibre, Un dia a l'infern dels que són (2001), que va obtenir el premi Amadeu Oller 2001 i, posteriorment, el premi Memorial Anna Dodas 2003 a la millor opera prima del bienni. El seu segon recull poètic, Diari de Buenos Aires (Moll. 2007) amb pròleg de Marta Pessarrodona.
Ha estat inclòs en alguna antologia, una a Mèxic, que es va publicar a Guadalajara, i una altra a Madrid, que es diu Los perfiles de Odiseo, de poesia jove nascuda a les Balears. Algun dia espera doctorar-se en Literatura Comparada, tasca en la qual està immers.
*
Un deixo un tast per llegir...ARA
Començ el viatge a través dels escarbats
que circulen arrambats, però dispersos,
pel carrer estret del Bou de Sant Pere.
A poc a poc, com avergonyits, no saben
que la vida voldria ignorar-los i no són
més que superfícies de l'ésser a les clavegueres.
"Les veritats no són fetes per a nosaltres",
diria un, segur, si hagués pensat
talment un Gregor Samsa que no és.
"Nosaltres no hem fabricat les veritats",
replicaria un altre, abans de veure
el company esclafat per l'oi prematur.
Aixecaria les antenes per trobar refugi
a un cau artístic o de sud-americans,
supervivents, també, del es mentides
vertaderes, tan necessàries en un temps
on no s'hi valen els retrets.
Enfonyat dins l'escletxa, veuria passar la cua
dels immigrants, els nins del migdia,
les mestresses de mitjan horabaixa, els obrers
primers, els femeters de les dues
i els noctàmbuls últims.
Llavors, dins la quietud de les hores fades,
podrà engospar qualque formiga despistada.
"Les veritats no se les creuen ni els escarbats",
rovegarà mentre rosega la presa més petita,
encara enrabiat per la mort del company.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)