9/6/11

Poesia d'Anne Sexton

Traducció de Montserrat Abelló



Mentre sestejava amb Linda

Sota la vànova encoixinada rosa
et prenc el pols que et compta la sang.
Penso que a fora els boscos
estan condormits,
l'estiu els ha deixat
com un munt de llibres rere un aiguat
abandonats com les promeses que mai no compleixo.
A la dreta, el pi nan
s'espera com la tenda de fruita
que exhibeix poms de bròquils ufanosos.

Guaitem el vent des d'aquest llit quadrat
et premo amb l'índex
mig en broma, mig espantada
la piga bruna
sota l'ull esquerre, que heretares
de la meva galta dreta: lloc de perill
on un cuc embruixat ens anà menjant l'ànima
en busca de bellesa. Filla meva, des del juliol
les fulles s'alimenten
secretament d'un toll amb tint de bleda rave.

I de vegades són d'un verd militar
amb troncs tan molls com botes de caçadors,
fustigats pel vent, nets
com un hule. No,
el vent no ha deixat l'oceà.
Sí, cridava a la teva cambra com un llop
i la cua de cavall et feia mal. D'això ja fa molt temps.
El vent agitava la marea com una dona
moribunda. Ella no volia dormir i
s'hi rebolcà tota la nit, amb grunys i sospirs.

Estimada, la vida no és a les meves mans;
la vida amb els seus canvis terribles
t'arrabassarà, bombes o glàndules,
el fill que tens
al pit, la teva casa en el teu terreny.
A fora el dolç-amarg esdevé taronja.
Abans de morir, la mare i jo collíem aquelles branques
gruixudes, i trobàvem mugrons de taronja
sobre els brins de filferro grisos.

Netejàvem el bosc, guaríem arbres mutilats.
Els teus peus em fan cloc, cloc a l'esquena
i et xiuxiueges coses. Nena,
què és el que desitges? ¿Quin pacte
és el que fas?
Quina rateta et corre pels ulls? ¿Quina arca
puc omplir-te quan el món embogeix?

Els boscos són sota-aigua amb algues que es remouen
en la marea; bedolls com peixos zebra
passen rabent tots junts.
Filla no et puc prometre que obtindràs el que desitges.
No et puc prometre gaire.
T'ofereixo les imatges que conec.
Jeu quieta amb mi i observa.
Un faisà passa
com si fos una foca, l'estiren pel collar blanc
i gruixut damunt l'humus. S'exhibeix
com un pallasso. Arrossega una ploma beix que arrabassà,
fa temps, del barret d'una senyora vella.
Riem i toquem.
Et prometo amor. Això el temps no s'ho endurà.

Anne Sexton, Cares a la finestra 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, Ausa, Sabadell, 1993, p. 131-133

2 comentaris:

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Quina meravella de poema. Laura! I que bé que l'ha traduït l'estimada mestra Montserrat Abelló, que va per la vida exhibint la seva sàbia humiltat, quan és una de les poetes més grans que tenim!
Moltes gràcies, Laura. El meu malmès estat d'ànim t'ho agraeix de debò.

Laura Dalmau ha dit...

Albert, avui és una data especial que es mereix un poema ben carregat de sentiment poètic i aquest vers "això el temps no s'ho endurà" com a senyal que els records sempre estaran amb mi.
Gràcies per la teva aportació en el blog