Quan l’argentada alba doni pas al rogent cel, en aquesta matinada fresca, potser gebrada, hi haurà més gent que esperi l’òscul del cel, però el meu serà un bes lleuger de pes, amb regust de mel, i aquest meu cel, amor ets tu.
Qui em dirà les paraules com tu? Sap el cor que ningú si, el teu retrat és màgic i em farà reso, gratificant alhora l’absència, veure cada cop els teus ulls com em recorden la paraula i el vers, poesia, la nostra mirada, porta amagada poesia!
6 comentaris:
Quan l’argentada alba
doni pas al rogent cel,
en aquesta matinada fresca,
potser gebrada,
hi haurà més gent
que esperi l’òscul del cel,
però el meu serà un bes
lleuger de pes,
amb regust de mel,
i aquest meu cel,
amor ets tu.
Una preciosa tanka, esperant un nou dia...
Gràcies Cèlia, sota l'alba de plata...
qui sap si, és gratificant veure com la poesia porta poesia!
Qui em dirà les paraules com tu?
Sap el cor que ningú
si, el teu retrat
és màgic i em farà reso,
gratificant alhora l’absència,
veure cada cop els teus ulls
com em recorden
la paraula i el vers,
poesia, la nostra mirada,
porta amagada
poesia!
I esperant, m'abraçarà un instant i als dos deixarem escapar un somriure en les mirades.
Arsèguel
Publica un comentari a l'entrada