El riure de la màscara. Pere Ballart

Carner teatralitzava, Ferrater el·lideix... He promès una darrera solució del problema, que és la que, al meu entendre, pot encarnar perfectament Joan Margarit. Margarit és un poeta que molt sovint s'ha manifestat desitjós d'entaular una comunicació ferma amb els seus lectors. Margarit suggereix, una via indirecta, la de qui sap que el lector detectarà més d'una correspondència entre allò que el poeta diu i el que el mateix lector haurà viscut.

El jo a l'inrevés: Poesia i experiència. Pere Ballart

En el pròleg de Joana, Margarit diu: Unes mínimes diferències em posen de manifest que les persones, els llocs, les coses, no són les familiars. Faig front, doncs, al terror més dur, quan les coses quotidianes no es reconeixen i es tornen amenaçadores.


Súplica


D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis
i queda't submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d'aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te'n vagis, no te'n vagis.

Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda't, per favor, i no te'n vagis.
Digue'm si te'n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l'absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sense el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.

Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l'última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis, no te'n vagis.