Una novel·la que m’ha commocionat més del que preveia
(sí això pot arribar a proposar-se)
fins el punt que he hagut de girar la mirada de les lletres que em dolien, per les imatges que vessaven en els meus pensaments i per aquests personatges que van creixent per moments, com una heura verda que s’encamina cap a la finestra per entrar dins, sense fer gens de soroll.
Ha esdevingut tota una experiència llegir la primera part (per la crueltat de la història i sobretot, per la seva veracitat), on gira en un món desconegut per a mi, i per altra banda, tan obert mentre transcorren aquestes cent vint-i-cinc pàgines. Hi ha vegades que imagino a quin moment l’autor escriu les pàgines o el per què va creant els personatges, i aquest cop, amb l’Óscar Palazón, ho he pensat massa vegades, en tot el bon sentit de l’expressió.
Ha esdevingut tota una experiència llegir la primera part (per la crueltat de la història i sobretot, per la seva veracitat), on gira en un món desconegut per a mi, i per altra banda, tan obert mentre transcorren aquestes cent vint-i-cinc pàgines. Hi ha vegades que imagino a quin moment l’autor escriu les pàgines o el per què va creant els personatges, i aquest cop, amb l’Óscar Palazón, ho he pensat massa vegades, en tot el bon sentit de l’expressió.
La segona part de la novel·la obre tot el que envolta el personatge principal, en Fèlix el Gat; els personatges secundaris passen a ser la principal veu en off, en primera persona.
Des d’aquí et FELICITO Óscar per poder crear UN ROSTRE QUE NO ÉS MEU, i per aquest premi més que merescut. I defineixo crear com a fer una cosa que abans no existia en català.
L’Óscar Palazón ens diu a la contraportada que “tots tenim una part fosca” i si pares l’orella, sí, escoltes l’eco de les pròpies veus dels personatges, aquestes pors tan properes a un mateix, de petites veritats, en què afrontar-se a un mateix davant del mirall no és exempt de complexitat.
Us deixo una llarga llista de comentaris sobre aquest llibre penjats a la catosfera:
Des d’aquí et FELICITO Óscar per poder crear UN ROSTRE QUE NO ÉS MEU, i per aquest premi més que merescut. I defineixo crear com a fer una cosa que abans no existia en català.
L’Óscar Palazón ens diu a la contraportada que “tots tenim una part fosca” i si pares l’orella, sí, escoltes l’eco de les pròpies veus dels personatges, aquestes pors tan properes a un mateix, de petites veritats, en què afrontar-se a un mateix davant del mirall no és exempt de complexitat.
Us deixo una llarga llista de comentaris sobre aquest llibre penjats a la catosfera:
5 comentaris:
Moltes gràcies per la teva crònica. I per venir a la presentació de Barcelona!
A tu Óscar, tu ets l’escriptor.
I et pregunto: Has pogut extreure’t dels personatges d’Un rostre que no és meu, o encara sents la seva influència?
És un llibre extraordinari per llegir, de debò, la incursió en aquest món interior dels personatges, com van in crecendo a mesura que avança la novel·la.
A mi em va fascinar aquest llibre. És original i valent; no te'l pots deixar
Tota la raó jesús m.!
Gràcies de nou, Laura i Jesús.
Responent la teva pregunta, Laura, sí, m'he alliberat dels personatges. Encara que cada dos per tres, pel carrer, veig algú que s'assembla a Fèlix
Publica un comentari a l'entrada