Per segon any consecutiu celebro aquest dia en el blog, aquests deu anys d’un catorze de juliol amb un petit fragment de la meva consciència.
—Possible diagnosi d’Esclerosi Múltiple.
La doctora Alemany es va girar cap a mi mentre jo jeia morta entre la conversa. No hi havia cap coherència, en aquelles paraules que tan sols escoltava la meva mare amb un esforç d’atenció lúcida. Vaig sentir clarament el diagnòstic, però no volia entendre’l.
Balba per les meves mans calentes, el rastre de la pròpia pell de l’estómac se m’esborrava per damunt dels dits de la mà, a ritme de lentitud en percebre inexacte la xafogor de l’estiu. Tota sola mantenia el temor de mirar-me per si el tacte se’m menjava mitja vida, convertint-se en una carcassa de cartró.
La doctora va aturar-se un moment i dubtà amb els ulls. Llavors, se m’apropà pàl·lida i reposada. M’agafà totes dues mans, me les va estrènyer amb la força d’asserenar-me.
Aquella era la sentència no d’un simple malson passatger sinó el presagi d’un futur incert.
En aquell moment vaig adonar-me de la tirania del destí en un esclat d’indignació: ja res no depenia de mi, sinó d’una possibilitat llançada a cara o creu. L’instint també s’equivoca i el meu udolà desconsolat.
El que pensava llavors, el fred pànic d’aquell moment, em tempta quan s’allarga el dia en excés i m’agradaria ser absent, no sentir que el dolor m’és a prop. Però ara, deu anys més tard, visc el present, desenredant el dia, ablanint-lo. Ablanir, mitigar, suavitzar, endolcir les tardes inflamades que, setmana rere setmana, esgarrapen la remor del meu cos sota l’interferó, més enllà de la guarible malaltia. Això és el meu present assolible.
Ara he engendrat de nou. La resta és l’atzar de les paraules, dels versos, dels silencis absoluts, dels vents... fins i tot del potser.
—I sí, tinc por, molta por d’aixecar-me i no poder gaudir de la sorra mullada.
La doctora Alemany es va girar cap a mi mentre jo jeia morta entre la conversa. No hi havia cap coherència, en aquelles paraules que tan sols escoltava la meva mare amb un esforç d’atenció lúcida. Vaig sentir clarament el diagnòstic, però no volia entendre’l.
Balba per les meves mans calentes, el rastre de la pròpia pell de l’estómac se m’esborrava per damunt dels dits de la mà, a ritme de lentitud en percebre inexacte la xafogor de l’estiu. Tota sola mantenia el temor de mirar-me per si el tacte se’m menjava mitja vida, convertint-se en una carcassa de cartró.
La doctora va aturar-se un moment i dubtà amb els ulls. Llavors, se m’apropà pàl·lida i reposada. M’agafà totes dues mans, me les va estrènyer amb la força d’asserenar-me.
Aquella era la sentència no d’un simple malson passatger sinó el presagi d’un futur incert.
En aquell moment vaig adonar-me de la tirania del destí en un esclat d’indignació: ja res no depenia de mi, sinó d’una possibilitat llançada a cara o creu. L’instint també s’equivoca i el meu udolà desconsolat.
El que pensava llavors, el fred pànic d’aquell moment, em tempta quan s’allarga el dia en excés i m’agradaria ser absent, no sentir que el dolor m’és a prop. Però ara, deu anys més tard, visc el present, desenredant el dia, ablanint-lo. Ablanir, mitigar, suavitzar, endolcir les tardes inflamades que, setmana rere setmana, esgarrapen la remor del meu cos sota l’interferó, més enllà de la guarible malaltia. Això és el meu present assolible.
Ara he engendrat de nou. La resta és l’atzar de les paraules, dels versos, dels silencis absoluts, dels vents... fins i tot del potser.
—I sí, tinc por, molta por d’aixecar-me i no poder gaudir de la sorra mullada.
6 comentaris:
Benvolguda Laura,
fa un any encara no coneixia el teu blog, ni en sabia res de la teva existència. El que llegeixo en aquest post m'ha produït un sobrecor, però alhora m'ha demostrat el que ja fa temps que vaig intuir: que ets una gran persona i que la teva sensibilitat, plena de fortalesa, s'imposa a qualsevol adversitat. El teu somriure, en la foto d'aquest blog, n'és una evidència.
L'afecte dels qui seguim cada dia aquest blog té, de ben segur, més força que l'interferó i contribuirà al guariment de la teva malaltia. I d'altra banda, ja ho saps, la poesia és un dels millors remeis per a les angoixes de la vida.
No pel fet de saber el que ara sé deixaré de mirar-te amb els mateixos ulls del cos i de l'ànima que fins ara. Ets el que ets i com ets, i amb això ja en tinc prou. La resta és, senzillament, la vida. Tanmateix, m'admira, sincerament, el teu coratge.
Ara estava escoltant l’últim disc del Manolo García, “Saldremos a la lluvia”, i he vist el teu comentari.
Primer de tot, moltes gràcies Albert per les teves paraules i perdona la meva petita gosadia d’expressar un tema massa personal en el blog.
Un dia una persona em va dir que no tenia perquè mirar-me diferent, i que les persones som el que hem viscut, sentit, estimat, fins i tot temut... I com molt bé, també dius tu: Ets el que ets i com ets. La resta és, senzillament, la vida”. Sí, Albert, aquesta baldufa que es fa fer giragonses...
...cícliques però bellíssimes.
I el meu coratge s’ha convertit en celebrar aquest dia, un catorze de juliol.
Només les persones valentes són capaces de dir-se la por com tu ho fas. Conèixer qui som i que ens passa és el que dóna densitat a la nostra vida, i l'acte de conèixer i reconèixer la por, tan senzill però que costa tant, no només dóna coratge per anar fent passes cap al futur i les incerteses, també és d'alguna manera un acte d'afirmació del propi ésser. Per això és tant important viure cada passa que fem i que visquem el present d'avui, el present de demà, el present de demà passat, els presents diversos que som... Una abraçada!
Ricard,
No sé si es valentia o necessitat d’extreure la covardia, però sí que hi ha un punt d’inflació en que el present, aquest dia a dia, es torna valentia.
Una abraçada per compartir aquest dia especial.
"Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.
Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l’horitzó,
llavis que xiuxiuegen.
Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.
Aquesta és la força que busquem,
l’amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps."
M. Abelló
Laura, et deixo aquest poema perquè és molt més del que jo et podria expressar.
No defalleixis mai, malgrat els obstacles. Lluitar, sovint és vèncer i tu ja ho has fet.
Una abraçada molt forta en aquest aniversari especial.
gypsy
Gràcies Mariona per les teves paraules i aquest poema tan encoratjador de la Montserrat Abelló.
Un petonàs
Publica un comentari a l'entrada