14/7/07

Un 14 de juliol del 98'

"Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida."


Avui és un dia per celebrar,

avui fa nou anys que em van diagnosticar Esclerosi Múltiple.



És el primer cop que ho dic amb veu alta, malgrat el cor se m’encongeix de por al sentir dir-ho per les meves pròpies paraules... però crec que ha arribat l’hora de dir-me la veritat a mi mateixa, i no amagar-me rere arraps de poesia.

Em fa fred mirar-me al cos per si algun dia el tacte se’m menja mitja vida però us diré (un secret): m’agrada massa la olor que fa el matí.

Sóc una persona amb un diagnosi benigne i amb un deure d’expressió; necessito que el meu esperit bufi el vent sense vacil·lar, sense cobrir cap ombra.

Fa tant de temps que hauria d’haver pres aquesta direcció però és ara que ordeno les paraules, assolint la bellesa del que sóc, sentint el tacte de les coses properes.

Algú em dirà: - És molt trist! –mentre em mira el cos, però ell no sabrà que jo sóc amant de la força insistent, mentre escruto l’horitzó del temps, del meu temps.

Som allò que volem ser i jo vull viure amb el cos ressonant-me.






14 de juliol del 2007





9 comentaris:

el Mèlich ha dit...

Salm cibernauta.

Oh bella inconeguda
que amb sentida malícia...
(J. Salvat Papasseït)

Respondrem:

Visc com el cec la teva imatge

I la faig i desfaig sense parar.
Se m’esmuny entre els dits de la mirada
al fons del fons d’allà dins del més fons. Ets.
Trencadissa presència,
- que s’esmicola en bits-
fruit d’una veu de signes
i d’una ortografia malgirbada.

Visc com el cec la teva imatge

Que generosa vens!
i mot a mot, et fas en mi,
darrera el vidre,
en cada estel intermitent que t’emmiralla...
Les meves mans
volant damunt dels jeroglífics,
mai et petjaran el cos,
només el teu empedrat de tecles.

Visc com el cec la teva imatge.

Ni la meva saó podrà fertilitzar-te.
Només aquests versos llagrimosos,
clicats pels dits maldestres de Mercuri,
s’escolaran
esguard endins...
per posseir-te.
Somio una orgia de fonemes.
Tacte de signes sense sons

Visc com el cec la teva imatge.





Intangible, virtual
àngel d’ales pixelades.
N’hi ha prou amb l’ @ i la sintaxi?
¿Com ens penetra el que tu i jo xifrem
en aquest univers de Gigues?
No trobo la paraula.

Visc com un cec la teva imatge

És @mor...Sí?:
Xarxa voluble, fluid de dígits.
Utopia mail.
Amor. net, amor- configurat.
Web, Banner, Link, Hacker
Amor - Nick?
No li cal nom al que tu i jo sabem.
Sagrat secret de Word.
Perquè la seva pura essència,
un nom l’embrutiria

Visc com el cec la teva imatge

Del meu poemari "Eros hi era"

Anònim ha dit...

Estimada Laura,
No tinc paraules per expressar el que vull dir, no sóc tan prolifera amb el meu vocabulari ni jugo amb tanta facilitat com tu amb les lletres. Simplement com a amiga et puc dir que t’estimo. Que és molt important el pas que has fet avui, no t’has d’amagar de res. Ets una persona genial i molt valenta. Sempre t’ho he dit, et mereixes el millor. Tu ets conscient de la malaltia i de que el diagnòstic és benigne. S’ha de viure Laura.
La vida s’escapa i s’ha d’assaborir cada moment com el primer moment. Mai saps el que pot passar demà, ni tu ni ningú.
T’estimo molt i acullo amb molt de carinyo el teu acte de valentia.

Natàlia

Anònim ha dit...

Moltes felicitats, Laura meva, avui t'has tret una altra pedra de
sobre l'ànima amb la teva valentia, perquè tu millor que ningú saps la reacció de la gent quan dius que tens una malaltia ... però com ja n'hem
parlat algun cop, només importa qui t'estima, qui no pugui o no vulgui entendre-ho com quelcom que forma part de tú, potser no val la pena. Ets la meva heroïna!
Petons,

Nuri

Anònim ha dit...

Quina sort que tinc d'haver-te conegut, Laura. Les teves paraules, la teva poesia i els teus ulls són lliçons de vida.

"Assolint la bellesa del que sóc." Et mereixes el que ets i molt més.

Penso que la malaltia i les adversitats són una oportunitat per créixer i no fan pena ni tristesa. Em fa més pena la ceguesa dels que no coneixen les batalles individuals i invisibles. Es perden una de les capacitats més humanes: valorar allò que pots perdre. En definitiva, les coses de cada dia tenen un valor extra.
"M'agrada massa la olor que fa al matí." Ens emociona la pluja o veure a la persona que estimes. És com viure la vida amb doble intensitat.

No només per "La pell del meu cos", sinó pel poema "Catorze d'un mes de juliol", que vaig llegir fa uns mesos al joescric, sabia que possiblement tenies la malaltia. Per sort, benigna... tot i que la desconec. Només m'has manifestat dos símptomes clars: la valentia i la solidaritat.

Un petonet gegant! T'

eva

David ha dit...

No hi ha un cos trist ni una malaltia terrible, sols les ganes que cadascun li posa al viure.

Fa temps, per qüestions de feina, vaig aprendre a no valorar a la gent per allò que mostren (un cos, una imatge de vegades tant falsa, una actitud) si no per allò que son, el que s'amaga sota la pell i ens fa SER. Vaig comprendre que el cos es ple de satisfaccions ara i sempre, que els canvis que s'hi produeixen, aquells que hi deixen marca, en realitat ens fan creixa fins més enllà de les barreres de la carn.

Gaudeix del que tens, això res t'ho pot canviar. Gaudeix cada dia d'una experiència nova, sense pors ni dubtes. El futur encara no ha arribat, el passat ja no hi és, el present és fruit del que pots palpar amb tots els sentits, aprofita'l!

Un petó, Laura.

David.

Anònim ha dit...

Qui no estigui malalt d'una cosa o altra (de vida, per exemple) que llenci la primera pedra del ronyó o del fel o de la bufeta...

Faci el cor fort, com prou veig que el fa, i tiri envant - viu més un poeta (una poetessa) en una hora que no un centenari en els anys que siguin que respira si doncs no s' ha aturat mai a pensar-s'ho.

BLG

Anònim ha dit...

Hola Laura! Feia dies que no passava per aquest bloc. Sí, perquè el vaig descobrir fa un temps, poc després de conèixer-te malgrat no t'hagi deixat mai cap comentari.
Al llegir-lo el cor m'ha fet un salt. He vist el teu somriure i m'ha vingut al cap una pregunta… perquè?

Riu de la vida i amb la vida! Ets valenta i això ens ho has demostrat amb aquest post.

Sigues feliç.
Una abraçada ben gran.

Xus

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Per a mi, estar malalt va associat a altres contextes. Tu, el teu cos, màquina imperfecta com totes, malgrat diguin el contrari, ets una de les persones més sanes que he conegut mai, així que, sense voler frivolitzar ni un xic, et dic que no canviis mai.
Les malalties no les escollim, la manera de viure-les, sí. I tu saps com fer-ho : positivament.
Una abraçada ben gran i moltes felicitats per aquest aniversari (celebrar-ne qualsevol, per negatiu que sigui, és sempre un bon senyal)

angie