un cant a la desesperació
T’ESTIMO
i no em fa vergonya dir-t’ho
net, sincer, em suggestiona plaer
mal que no sigui coincident.
T’ESTIMO
la vida se me’n va
és inútil l’esforç
digues-m’ho tu –mig rient,
el temps només coneix
que n’hauré de pagar per ell.
No deixis que em mori tan jove
sense sospirar un sol moment.
No deixis que tanqui els ulls
sense esquerdar el marbre del desig.
EN MAJÚSCULA, T’ESTIMO
torna a mi
exacte, plaent.
1 comentari:
Es difícil (si més no bastant complicat) poemar amb una frase tan expressiva; y és fàcil, a la vegada, pel poc contingut que se li sol donar quan se l’envolta d’altres que de tan volen estar plenes, que són buides. Felicitacions perquè has sabut traspassar el llindar del significat i no caus a rebaixar aquest sentiment a l’altura d’una minúscula.
Joan.-
Publica un comentari a l'entrada