Poesies

paratge de sa conca

Tot és ple dins els meus ulls
d’un esclat d’imatges vives,
paratges plens d’olor a estiu
onejats per una platja de mar blava.

Pins gronxats dins les roques altes
ventant l’ombra dels estrets indrets
d’on les pedres són llurs escales
i la sorra –camí de les passejades.

Blanques gavines volen al vent
com si l’aire fos líquid vivent,
crits greus de dolça llibertat
alcen, escampant-se fins arreu.


la teva veu

La teva veu
expressió íntima
del teu cos.
Dolça harmonia
greument pausada,
de gran sonoritat
com si fossis
un contrabaix.
Els sons vibren
fins que arriben
a la meva oïda,
en so sostingut
cantant en silenci
un amor per tu.

Poesies

Fugir és enamorar-se?

Tendrament
pausadament
segur, és dins meu.
No sé que em passa.
Sempre he estat ferma
sabent a on estic
amb la conseqüència
raonada
fidel.
I no em preguntis com,
no em preguntis perquè.
M’he enamorat
sorprenentment
dels teus ulls
de color mel.


un so en el silenci

Un so es trenca en el silenci
envaint interiorment l'espai,
el ressò s'expandeix per tot l'entorn
esvaint-se pels petits racons.
El temps s'atura en un instant,
com si el món deixes de rodar.

S'escolta un silent sepulcral
deixant pas el transcórrer dels segons,
l'ambient s'escapa pels voltants
humit per un instant aturat,
com si el món hagués deixat de rodar.

Pedro Salinas

Pedro Salinas, ingeni i bellessa.
Generació del 27
"La poesía es una aventura hacia lo absoluto. Se llega más o menos cerca, se recorre más o menos camino: eso es todo"


LA VOZ A TI DEBIDA
Versos 1385 a 1406

La forma de querer tú
es dejarme que te quiera.
El sí con que te me rindes
es el silencio. Tus besos
son ofrecerme los labios
para que los bese yo.
Jamás palabras, abrazos,
me dirán que tú existías,
que me quisiste: jamás.
Me lo dicen hojas blancas,
mapas, augurios, teléfonos;
tú, no.
Y estoy abrazado a ti
sin preguntarte, de miedo
a que no sea verdad
que tú vives y me quieres.
Y estoy abrazado a ti
sin mirar y sin tocarte.
No vaya a ser que descubra
con preguntas, con caricias,
esa soledad inmensa
de quererte sólo yo.

Ja en tenim 2 !!!
BARÇA el nou campió d'Europa.

Fundación Esclerosis Múltiple
Col·labora amb el mulla't 2006 !!!
Diumenge 9 de juliol a les piscines de Catalunya

Telèfon d'informació per al voluntariat:
902 113 024





catorze d’un mes de juliol

Catorze d’un mes de juliol
conduïa el meu cotxe
blau, marca volkswagen,
sense saber com podia arribar
d’urgències a l’hospital.
Tres hores d’espera
entre plors i consols
tot em girava al voltant:
La por, el rebuig, la incertesa.
Alguna cosa em deia que sí
mentre recordava com havia trobat el camí.
Es van esdevenir un munt de proves
desagradables en conjunt
-Hem d’estar segurs, em deien.
La incertesa es va reafirmar:
Diagnòstic possible afirmatiu.
Han passat vuit anys
recordo com avui aquell dia
catorze d’un mes de juliol
tan sols tenia vint-i-set anys
i poca valentia per afrontar la malaltia.

Cada setmana torno a l’hospital
per recordar-me que sóc un malalt.
Han passat unes hores
de la dosi d’administració,
el cos com un rellotge
comença a trontollar sol.
Miro la hora, és tard,
la pell s’infla amb ingratitud
els ossos es ressenteixen
la punxada crema per l’esquena
els ulls pesen, de dolor, de por,
l’expressió se m’entristeix i
segon a segon, el malestar
se m’apodera per dins.

Tancaré el llum, com sempre,
per no esdevenir un futur incert
i poder pensar en un present benigne.
Catorze d’un mes de juliol
i poca valentia per afrontar la malaltia.

Laura Dalmau

La Sombra del Viento

EN UNA DESPEDIDA
A Jimmy Baldwin
Tardan las cartas y son poco
para decir lo que uno quiere.
Después pasan los años, y la vida
(demasiado confusa para explicar por carta)
nos hará más perdidos.
Los unos en los otros, iguales a las sombras
al fondo un pasillo desvayéndonos,
viviremos de luz involuntaria
pero sólo un instante, porque ya el recuerdo
será como un puñado de conchas recogidas,
tan hermoso en sí mismo que no devuelve nunca
las palmeras felices y el mar trémulo.

Todo fue hace minutos: dos amigos
hemos visto tu rostro terriblemente serio
queriendo sonreír.
Has desaparecido.
Y estamos los dos solos y en silencio,
en medio de este día de domingo,
bellísimo de mayo, con matrimonios jóvenes
y niños excitados que gritaban
al levantarse tu avión.
Ahora las montañas parecen más cercanas.
Y, por primera vez,
pensamos en nosotros.

A solas con tu imagen,
cada cual se conoce por este sentimiento
de cansancio, que es dulce —como un brillo de lágrimas
que empaña la memoria de estos días,
esta extraña semana.
Y el mal que nos hacemos,
como el que a ti te hicimos, lo inevitablemente
amargo de esta vida en la que siempre, siempre,
somos peores que nosotros mismos,
acaso resucite un viejo sueño
sabido y olvidado.
El sueño de ser buenos y felices.

Porque sueño y recuerdo tienen fuerza
para obligar la vida,
aunque sean no más que un límite imposible.
Si este mar de proyectos
y tentativas naufragadas,
este torpe tapiz a cada instante
tejido y destejido,
esta guerra perdida,
nuestra vida,
da de sí alguna vez un sentimiento digno,
un acto verdadero,
en él tu estarás para siempre asociado
a mi amigo y a mí. No te habremos perdido.

Jaime Gil de Biedma

Batuka
Gràcies Rossana !!!

http://www.portalmix.com/batuka/

Poesies

Per a tu Pare.
Ferran Fernàndez Bisus
05/04/1938
05/04/1993

un somni entre despertars

M'endinsaré fins on siguis
dins el món dels somnis,
on només et podré retrobar
i d'allà on mai te n'aniràs.
La meva única esperança serà,
-sentir per mitjà del pensament,
un t'estimo dels teus llavis
del que mai més escoltaré.

Em despertaré d'allà on eres
amb els ulls plens de llàgrimes
per haver sentit un cop més
la lleu escalfor del teu cos.
Un somni entre despertars
serà la meva última ocasió
de retrobar el teu amor vers a mi.

el dret a un somriure: el càncer

Perquè aferrissar-se per una vida denegada
quan el cos es marceix en la consternació
i la llum es closa a un cel obert.
Perquè passar per un procés lent amb concordança
sense que el voltant sigui ni tan sols trasbalsat,
on l’interior d’un mateix es fa insofrible
e intentes evadir un present interminable.
Perquè batre’s per una vida denegada
si la fi s’encaminarà a la mateixa sortida,
perquè fer un record de sofrença i deformació
amb ho dolç que seria morir amb un somriure.