Revista Parlada nº 76 de l’Aula de poesia de Barcelona
JORDI PÀMIAS
PARAULES
Fer-se vell és callar i viure a la intempèrie.
Quan els cabells s’encrespen amb el vent de la por
-al terrat o a les golfes de casa, esbalandrades-,
la solitud, com una teranyina, segella
la boca. Amb balbuceigs o amb l’alena d’un crit,
demanem companyia; si no, la flama mor
en el buit. Aire fresc de paraules revifa
un caliu temorós. Asseguts a l’escó,
entaulem una tímida conversa,
mentre udolen a fora, en la nit glacial,
els gossos del trineu, per al darrer viatge.
JUAN LUIS LOPEZEL NUCLI
Fugir
dels contorns
cap al solc
d’uns ulls lluents.
Només
carn i pell,
nascuts al vent
de rostre humà
i antic.
10 de novembre de 2010, a les 19:30 h.
Amb la intervenció de Miquel-Lluís Muntané.
Coordinat per J. A. Arcediano
Espai d’art Cincómonos
Consell de Cent, 283. Barcelona.
4 comentaris:
Malauradament, demà no hi podré ser. Em sap greu.
Magnífics els poemes que reprodueixes, sobretot el de Jordi Pàmias, tot i que no estic gens d'acord amb ell: "Fer-se vell és callar i viure a la intempèrie": NO! Fer-se vell (acumular anys) ha de ser el contrari: expressar-se, donar vida a l'experiència acumulada, es visqui on es visqui, a la intempèrie metafòrica o a l'escalfor, també metafòrica, sota un sostre de records.
Petons.
Laura! He sabut pel Llunàtic que acabes de publicar un llibre a Viena Edicions! Enhorabona! Miraré d'aconseguir-ne un exemplar.
Una abraçada,
Sònia Moll
Sònia espero que el llibre t'ompli de poesia
Albert, aquesta paraula "donar" vida té un sentit positiu molt ampli. Com deia el mateix Miquel Martí i Pol: Cap passió vital no es converteix en expressió sense deixar residus.
Publica un comentari a l'entrada