Voldries que et deixaren les paraules
viure de nou el tacte de les coses,
el tacte que desperta la pell nua
i que l'omple de nou en cada empremta,
poder sentir els ulls damunt els ulls,
els braços sobre els braços, caminar
sobre la llum cansada del migdia
o sobre el gris asfalt de carreteres.
Voldries repetir cada viatge
des del regrés de cada matinada,
trobar instants perduts en clars d'oblit.
Voldries que et deixaren les paraules
sentir l'alè de cada situació
i entrar en l'atmosfera que respires.
Les hores. Poesia 3 i 4, 1988
2 comentaris:
També és la meva, indiscutiblement. Una veu única, que arriba directa a l'ànima.
Gràcies! Veig que compartim "bons" gustos poètics
;O)
Publica un comentari a l'entrada