Totes les hores
hi regalimen memòria
de fang embegut.
Unes flors de novembre
es miren, massa tard.
*
Vora el temps d’hivern
duc la mort en mi
i el mar es fa més ample
de pregàries i anècdotes.
He errat desitjos conscients.
*
Què és la mort? Digues!
La malaltia promíscua
de gran angular.
Un desordre agre, exempt,
sense lligams perjurats.
1/11/09
Poesia de TOTS SANTS
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Com ho fas per lligar i dir el que dius i com hjo dius? Quan sigui gran vull escriure així. De moment espero gaudir dels teus escrits, per iaxò m'he afegit al teu bloc.
Si vols donar un tmpb pel meu és:
"http://www.miradesalvent.blogspot.comAl vent"
Salut i sort
jorditib, gràcies per aquests elogis i Benvingut!
Em passejaré pel teu blog...
Inisteixo en la bellesa dels teus tanka, Laura. El tercer és, senzillament, extraordinari!
M’emociona sentir altre cop les teves paraules Albert…
Publica un comentari a l'entrada