Pesa la nit, les hores es desdoblen.
Sento de prop les ales d'un silenci,
presència d'una vida que s'ha fos.
M'abraça la foscor, branques de nit.
Pesen els buits, ferida oberta. El plor
i la quietud d'uns ulls tancats per sempre,
oblit que tot ho esborra, lleu memòria
immensa al mar gelat on van les coses.
La platja dels recors eixampla els límits.
Mireia Lleó i Bertran
Per un vers
2 comentaris:
Em quedo amb el darrer vers d'aquest bell poema de la Mireia Lleó: ho resumeix tot!
Una abraçada.
Per casualitat he ant a parar al blog Tèrbol atzur, i una de les dones poetes era la Mireia Lleó.
Era el dia.
Imma
Publica un comentari a l'entrada