Una llunyana habitació emblanquinada
He intentat embastar un somni eròtic.
Escarnir-me a mi mateix, mascle d'amor,
amb frecs suaus d'ombrívols actes despullats
entre la pell i unes carícies.
Omplir de fum els molls turons
reblits amb sexes de foc dens
que com el marbre nu i l'enconat acer
a cada suor de velles llums se trenquen.
És la blancor que en mi alena fragmentats desigs,
i que ara em vincla a rivetejar llavors
d'esperma dur com una bala.
La mateixa rectitud fondal dels arbres salvatgins
que treuen blanca flor cada vegada nova,
adornats, molt civilment, amb esquemàtics jocs
de mesos durs i altres febres
que ara omplen de vida la primavera dels cossos.
La reduïda llum se'm fa espectre,
carnal i fond misteri les blavenques crostes
que em surten esqueixades damunt aquest amor difícil.
Talment el llemicós abraç que engata focs
i dóna calentura, el somni irrita amb ulls feixucs
aquesta temptació tan clara.
Tot queda obert darrere les finestres
decorades amb cards diaris i blanquíssimes paraules.
La imatge és una llum estesa
damunt els mastegats llençols
quasi diria que nous de trinca
com aquesta roba llevada.
D'home de primera mà. 1972.
Damià Huguet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada