Aquest matí les parets deturen l’aigua. Hi ha sentiments escampats d’ahir, com els meus que brollen dessota la cadira de fusta.
Els vidres guixats de pluja callen, ploren, en un so intranquil.
Espio els gests de les converses entre pacient i metge de passadís, rere aquest paper enfollit de vida. Aquestes emocions lligades als sentits i a les sensacions.
Seure sola a l’espera, sabent que, potser, la ferida plorarà síl·labes.
A poc a poc, les rajoles s’apilen al bany mentre el passador tanca les meves llàgrimes temorenques.
Què un estel fugaç em vesteixi com una fada blanca. Demà és Nadal pels menuts.
4 comentaris:
No deturis llàgrimes, treuen el dolor de dins...
les llàgrimes deixen un rastre de dolor deixat anar
Les llàgrimes nadalenques no són cap contradicció amb la vida que hom malgasta aquests dies parets enfora; també ajuden a alliberar sentiments, són llagrimes de vida no gens malgastada, són llàgrimes d'amor i d'emoció no reprimida: deixa-les rodolar lliurement, deixa que s'escampin, deixa que escriguin un dels teus millors poemes mentre tremolen com la flama d'una espelma.
Em dóna la sensació que fa dies que dono les gràcies. I me n'alegro. Us agraeixo de debò aquest recolzament, sobretot en aquests moments en que la poesia és un passador obert.
Petons nadalencs
Publica un comentari a l'entrada