L'EQUIVALENT
L'equivalent de què?
Tot, sempre,
té el seu equivalent:
la nit una pissarra plena
d'estels de guix, el dia un cavall blanc
vora la mar, l'hivern un vell decrèpit
i farfallós, la primavera un crit,
l'estiu incendis, crepitar de boscos,
la tardor vent d'aram, pàmpols morats,
vermells de posta.
Jo, si per atzar algú crida el meu nom,
diré Joan carregar de foscúries.
27/11/08
Poetes catalans. Joan Vinyoli
Sempre hi ha algú que mira sense mirar, rere els vidres del metro. Ens envoltem d’estranys, sí, però és cert que hi som. Avui és un dia de Vinyoli, els seus poemes ‘fixats’ conviden amb un to a mitja veu, fora d’hores.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
12 comentaris:
L'estimat Joan Vinyoli, reconegut tan tard, tan tard..., quan ja havia perdut totes les il·lusions de la vida i el verí se li barrejava cada dia amb la sang!
Moltes gràcies, Laura, per aquest emotiu recordatori, llegit de matinada, mentre el vent d'aram bufa al carrer, i no perd el color, tot i la foscor...
M'agrada la pau que es respira en el teu blog, Laura. De tant en tant, m'hi aboco com si d'una finestra cap a l'horitzó es tractés.
Gràcies, d.
Albert, a tu no et succeeix aquesta necessitat d’una lectura poètica segons l’estat d’ànim? Joan Vinyoli acompanya la tardor, aquest vent d’aram.
Un forta abraçada de matí
deomises, gràcies per passejar-t’hi per aquest blog poètic.
Aquest poema de Vinyoli no el coneixia. M'ha agradat.
Seria interessant fer un joc... si em permets copiar-te el poema de Vinyoli, el posaré al meu! El compartim? Moltes gràcies!
La poesia de Vinyoli, el més gran poeta de la literatura catalana, reconegut tan tard, com diu Albert, tan tard que ja no li importava, supose, si bé és cert que la seua personalitat no s´adeia massa als homenatges i oripells de això que diguem la fama. La "fama" dels poetes, sempre aleatòria i relativa, pòstuma moltes vegades.
El poema, que és esplèndid, m´agrada molt. T´ho agraesc.
novesflors, en Vinyoli en majúscules!
I tant Cèlia, compartim el poema de Vinyoli!
Gràcies Sylvia, Vinyoli és un gran poeta i encara que, com dius l’Albert Lázaro-Tinaut, la fama li va arribar tard, des dels blogs és una manera de participar en aquests petits homenatges a la seva poesia.
M'agrada el seu mineral i vegetal en tants poemes. Un altre, el que va ser el meu primer preferit, en el que trasllada una mica de foc al fred:
Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?
morenita , un blog interessant!
Gràcies per deixar-nos aquest poema d’en Vinyoli.
Publica un comentari a l'entrada