23/10/08

Una canya i un quadern

Hi ha dies que tan sols la poesia té un sentit en cada un dels meus moviments, i s’estreba en les paraules de sal que ja havien esdevingut en la màxima innocència, robades a l’últim substantiu.
És llavors quan les passes són lentes, com si fossin marcades per una fotografia digital, i l’asfalt es grava per no saber on anar.
I callo per no ofendre a ras de terra, comptant síl·labes tòniques.

I doncs? Escric fins que callin les veus dels somnis? Escric fins que el dia em llisqui? Escric encara que el paper tremoli? O escric fins que no pugui deslligar-me de l’ordenació dels versos?

6 comentaris:

josepmanel ha dit...

Es pot deixar d'escriure? La vida ja és blava, com la tinta.

Laura ha dit...

Escriu, Laura, escriu. Sé que portes a dins un ofici d'aquells que no es poden escriure a cap document oficial.

"No estamos hablando de ganarnos la vida", estem parlant, així ho dic i ho sento jo, de fer-nos-la més fàcil a nosaltres mateixos.

T'admiro per viure aquest privilegi amb plaer i intensitat.


Un petó.

Laura Dalmau ha dit...

Josepmanel,
Com diu la Laura més a baix, el versejar forma part de la quotidianitat, i tot s’ha de dir, una bella quotidianitat, però hi ha dies que costa saber discernir els sentiments d’un poema de la seva pròpia objectivitat.

Laura Dalmau ha dit...

Petita Laura,
Em fa respecte llegir aquesta paraula ‘admiració’; potser li hauríem de dins ‘insistència’. I com hem parlat, els dubtes poètics sempre hi són presents...
Hi ha una cançó preciosa del Fito&Fitpaldis que diu:

El mejor de los pecados.... el haberte conocido
Tu no eres sin mí.... yo solo soy contigo
Y cuidar de las estrellas puede ser un buen castigo

Mil petons,

Albert ha dit...

Laura Dalmau (per no confondre'ns): l'altra Laura, aquesta que tu anomenes "petita", suposo que per edat, per estatura i de ben segur que no per ínfules de grandesa, que no lligarien mai amb el teu "tu", té força raó, i m'afegeixo a la seva darrera frase (abans del petó, al qual també m'afegeixo!), encara que, si vols, substituieixo la seva admiració per la teva insistència.

Ara que es commemora Pavese, perquè fa cent anys que va néixer (a molts no ens ha calgut esperar tant per commemorar-lo...), m'atreveixo a utilitzar aquella paraula que ell va introduir tan sagaçment en la seva poesia perquè adquirís valor estètic: "vici". I pavesianament et dic que, a més, Laura Dalmau, tens el vici de viure (no tan absurd, però, com aquell a què es refereix, desesperadament, el poeta italià).

M'ha sortit un comentari un xic barroc, però a aquestes hores de la matinada...

Laura Dalmau ha dit...

Albert,
“Petita Laura”, com tu bé dius, és un adjectiu carinyós a aquesta preciositat poètica de disset anys, ja guanyadora d’un premi poètic important, i que esdevindrà una gran poetessa. Ja veuràs com el temps ens ho dirà!

I gràcies per aquest valor estètic de “vici”, com a referent a una actitud que esdevé difícil de saber-se’n estar, com és escriure poesia.
T’envio aquest petó ‘afegit’!