l’atzar i la memòria. *
He fet el possible per oblidar, o si més no, fer un paper de ximple mentre guardava la memòria dins el calaix dels bons endreços; però s’ha despertat quan no l’havia cridat i l’atzar ha fet que en el mirall de l’angoixa s’obri el llum i la fam em devori la quietud de la nit.
I tu, empès pels voltors de la rancúnia, tornaràs a obrir entre novembres la disfressa del saqueig, però aquest cop la sentència ja no et farà ser més home. Encara avui sóc mare.
*Cent mil déus en un cau fosc
Lluís Calvo
3 comentaris:
Em sembla un missatge terrible, Laura, gairebé un missatge de desesperació, d'impotència, de ràbia continguda, de frustració infinita. I, alhora, un missatge contundent, resolut, de fe intensa en tu mateixa, sobretot quan escrius les quatre paraules finals. Totes aquestes sensacions, són possibles contemporàniament? I tant!
No sé què més dir... El teu post m'ha impressionat.
La canya i un quadern són gestos en veu alta,o potser com tu dius, frustacions personals, en tots els sentits positius. Abans, aquests pensaments els escrivia en un full i els desava per no atemorir les pròpies paraules, o prenia un cafè amb una amiga per acostar-les... i ara aquests pensaments són dins d’aquest present cibernètic que pots mesurar aquesta sal viva a les parpelles (com en un vers de Maria-Mercè Marçal) amb la mà dreta del ratolí.
Gràcies i ja en parlarem, fins i tot d’aquest quadern.
mmm, ... despullar els nostres neguits, parlant-ne, encara que sigui davant d'un cafè o deixant-lo escrit al ciberespai, fa que es posicionin al seu lloc; posant-hi distància per ser abraçat per paraules plenes de sentiment et proporcionen una millor visió d'allò que ens preocupa, ... i tu ens hi acostes impregnant-nos de sentiments, abraçant-nos, ...
,,,
Publica un comentari a l'entrada