Us deixo tan sols un tast d'aquest llibre que tinc entre mans des del mes de juliol... La resta l'escoltarem i el gaudirem el proper dijous a Barcelona.
EL PASSEJANT
Tot el matí davalla, a plom, sobre els carrers
i somnolent encara, amb els ulls desvagats,
repenses quin atzar, o quin rar enfilall
de rostres i de fets, governa els passos
amb què interpretes, erm, les fiblades del temps.
Cada instant t’interroga, et busca, t’estalona.
I camines amb l’ànim desmenjat
dels qui, abatuts, se saben de tornada de tot
abans d’haver sortit, amb prou feines, de casa.
És així de precís, el bategar del món:
l’alè d’un passejant que res no espera
mentre fugen els rostres i els destins.
Ara, tot just recorres el carrer de les Cabres
i, entotsolat, hi veus els olis i els sabons
que exsuden la infantesa amb olor d’adroguer.
Poc després Aristòtil, Sade i Jaspers
conversen al fustot de l’esplendor llibresca
i pinetells i mollerics i ceps,
cogombres, figues, préssecs i albergínies
apamen la Gardunya i anuncien, de cop,
l’embat llunàtic de la Boqueria.
La pell morada, el fruit magenta, el congre,
el rap: tot busca, serpentí, i l’eslat.
També l’oblit relluu, com un rellotge fals,
i esquerda el pas dels dies. Ho saps, ho tems, ho afirmes:
ja no ets el cor del món. I, fatigat, t’enfonyes
al bar Americano –flairós Sant Agustí-
i veus com una noia del Carib
remena el cul i et crida. ¿L’edèn? ¿El foc? Un mite.
S’estrenyen els records, amb fam d’ullals felins,
i admets que a cada pas el temps malmet la faula
amb què estoves les hores i els camins.
Fas un cafè alentit. Cau un ruixat.
Al fons, un paralític assegura, a crits
-els números oferts de taula en taula,
amb hàlits de salmòdia-, que ell du la sort als dits.
I el creus, sense immutar-te. Perquè saps, un cop més,
xuclant l’oblit que et burxa, ben endins,
que les lleis de l’atzar es corresponen
amb el més implacable dels destins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada