Quina sort haver viscut tan aprop allò que havia d'oblidar.
I com puc enfadar-me amb la bellesa quan puc alçar els ulls com una fada entremaliada?
Sí, hauria d'oblidar, però llavors no seria jo. Aquest jo poètic que parla de si mateix entre paraules i amb una sola llengua. Aquesta que ha bescanviat lligams i plaers immutables...
Quina sort que les paraules i les imatges no hagin perdut el seu sentit.
5 comentaris:
L'oblit és sovint una necessitat desagradable però imprescindible per poder seguir endavant. Després d'escriure'l, aquesta oblit, el que no tinc tan clar és si la sort és realment nostra o de qui llegeix les nostres paraules... Salutacions des del sud!
Benvinguda al blog Irene! Has deixat una bona pregunta a l’aire, de qui és la sort un cop escrit un pensament, del qui l'escriu o del qui el llegeix. Jo crec que la sort és compartida.
Laureta!!
I et dic Laureta perquè no te'm tornis a enfadar mai més quan et presento com a "dona". Hahahaha.
Gràcies per passar pel meu raconet i comentar aquella espècie de "vomitada de sentiments". És una sort tenir algú que ens inciti a respirar, sí. Ja deus saber que els poetes ens perdem per atzucacs sense sentit, de vegades.
Per cert, em van encantar els versos de Joana Raspall que vas penjar l'altre dia. Una meravella, aquesta dona!
Vull tornar-te a llegir aviat aviat. Un petó ben fort. Quan recoi ens tornem a veureee?
Estic d'acord amb tu, Laura (Dalmau): la sort és compartida, però no al cinquanta per cent. El qui escriu es queda sempre amb el percentatge més alt, si aquesta sort l'ha viscuda: n'ha estat el primer beneficiari, el que n'ha gaudit intensament, el que era davant del mirall que ha reflectit la imatge perquè la veiés l'altre, el lector.
Et desitjo que la sort et continuï acompanyant!
Gràcies Albert. Tens raó quan dius que l’autor és el primer beneficiari, en molts sentits.
Publica un comentari a l'entrada