2/9/08

Tanka


Res ja no és nostre
tan sols repetim frases:
hiat entre el món.
La libració és contínua
com el marge de vida.




Libració, mot manllevat d’ un poema d'en Ferrater.
Terme astronòmic que el diccionari el defineix com l’oscil·lació aparent o real d’un satèl·lit –la lluna, per exemple- respecte a un observador terrestre. L’estranyesa que en principi pot causar-nos la tria d’aquest mot l’hem de substituir aviat per l’admiració de l’encert que suposa en relació amb el concepte que Ferrater ens vol comunicar. No solament connota el moviment canviant que altera les distàncies entre aquests personatges, sinó que hi afegeix la necessitat d’un observador que les registri i, sobretot, pressuposa una imprevisible dimensió, la de la relativitat d’aquests judicis i aquestes observacions, condicionats per la seva obtenció des d’una determinada perspectiva.”(1)

(1) Pàg. 108. El Riure de la Màscara. Pere Ballart.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

M'agrada que utilitzis aquest tecnicisme que en Ferrater (bon lingüista, a més d'extraordinari poeta) va elevar a la categeoria de mot poètic. Ara que tanta gent sent esgarrifances pensant en el destí de la nostra llengua, el fet de "salvar els mots", fins i tot aquells que tenen una funció mínima en el llenguatge, em sembla un gest molt rellevant.

Laura Dalmau ha dit...

Hi ha un poema de la QUIMA JAUME que ens verseja:
"El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença"

I el cicle del nostre idioma no s'acompleix, ans el contrari. Crec que l'altra banda de la mar els hi és més còmode.
El poema que t'esmentava segueix dient:
"I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo"

Aquí incloc el llenguatge del Ferrater. I potser encetaré un dia a la setmana de paraules no gesticulades.

Una abraçada Albert!

Jesús M. Tibau ha dit...

no tenir res, de vegades, és un descans