Poesia amb força metafòrica al voltant , dibuixant contorns de ciutats, del que foren, del que han esdevingut...
He escollit aquesta poesia per el seu accent particular, amb la meva llibertat per poder gaudir-la...
Les arrels busquen totes les fonts, assedegades.
Xuclar tota l'aigua. Créixer i decidir. Apostar
per un número etern perquè no caigui en l'oblit.
I després hi haurà una fugida impossible.
Les arrels només poden destil·lar l'aigua
que han begut. Refusen un nou lloc, les acaba
destruint. Un suïcidi (in)voluntari. Una mort
alentida per un marciment de la nostàlgia.
Ja no podem escollir els països, les llengües,
el lloc de naixement no pot imposar cap dubte.
Sempre hi ha una font que rega, única,
com una espelma per indicar el camí. Una llum
tènue, una aigua insuficient. Una fugida
innecessària. Tot ja pot romandre al seu lloc.
No hi ha arrels, sinó torretes de fang dur
que atrapa la multiplicitat de les aigües.
Xavier Farré©
7 comentaris:
Vaig fer una entrevista al Xavier fa un parell d'anys. Pots llegir-la aquí: http://arxiutarragonaliteraria.blogspot.com/2007/03/entrevista-xavier-farr-per-scar-palazn.html
Hola, Laura,
Moltes gràcies pel teu post.
Òscar,
una entrevista molt interessant i on és palesa aquesta necessitat de descobriment del Xavier Farré, de conèixer les coses des del seu origen... com diu ell, de poder magnètic.
Gràcies per posar-me el link.
Xavier,
Gràcies a tu! Tot un gaudi personal!
Ei, enhorabona per l'accèssit!
Gràciessss Óscar!
;O)
Publica un comentari a l'entrada