Crítica Revista Benzina

Solsticis en minúscula per Ricard Mirabete,

El solstici és un dels moments culminants de qualsevol cicle. És el punt més alt de la declinació solar, ja sigui en el seu valor de màxima expressió, ja sigui en el seu valor de mínima presència. Laura Dalmau ha estructurat aquest volum tenint en compte el correlat objectiu de les quatre estacions de l’any. El llibre comença a la primavera i acaba a l’hivern, i consta de quatre parts que porten el títol de cada estació amb un apunt referent al contingut poètic de cada secció. Ja als primers poemes ens presenta com el desig és la principal motivació del poemari i alhora del fet d’escriure. Més endavant, prenent una citació de Paul Claudel ens mostra per on van els trets constitutius de la seva poètica: Claudel escriu que l’obra és el resultat de la col·laboració de la imaginació amb el desig. El jo poètic prova de conèixer-se íntimament per mitjà del que viu com a desig, com a anhel, com a mancança. Des del moment que el tu dels poemes és determinant en l’expressió de cadascun dels poemes, la recerca íntima i essencial de la jo poètic esclata en funció de l’altre; d’aquell amb qui la poeta es confronta i que, finalment, li permet desenvolupar-se com a persona desitjant, com a dona.

Al llarg del poemari hi ha un to de confidència amb si mateixa. Hi ha lloc per l’erotisme de reconèixer el seu cos bategant, tant en acte com en pensament, en la seva pell que escriu cadascun dels seus punts vitals i emocionals. La lectura de l’obra ens permet rebre de primera mà l’expressió de la feminitat en constant recerca de sentit i d’essència. En què es configura el desig de les dones? Què busca la dona mitjançant el desig? Aquest volum ens fa possible compartir l’experiència i participar d’algunes constatacions líriques. La veu poètica sempre és un emissor del seu desig; no hi trobarem en els seus poemes les idees sobre la feminitat imposades per la tradició eminentment masculina, i masclista ben sovint. A més, els poemes més aconseguits del llibre com ara –per citar-ne només alguns– L’origen de l’egoisme i Refracció són creacions estètiques que ens fem nostres cadascun dels lectors. En el primer citat, ens obre els ulls i la pell per començar a entendre alguna cosa sobre el sentiment amorós, que no hauria de ser possessiu: les paraules creixen sense adonar-se’n, / s’afanyen com cucs temorosos, arrugats, / encara adormides en una mena de dol. / Volen ser ànimes de punt i seguit, / en majúscula –això sí, sempre mirant-se el melic. Quan l’amor és oposat al dol, quan la vida plena és l’acció d’estimar, sense paraules sinó amb gestos; les paraules dites creixen, s’amunteguen, però ofeguen allò íntim compartit i viscut. En bona part dels poemes hi trobem motius poètics deutors de Gabriel Ferrater, símbols com els cucs, les mans, que ressonen de nou en els poemes de Laura Dalmau.


Gràcies Ricard Mirabete!