A l’agost trepitjo sorra però no me l’espolso. No em fa basarda. És com notar les incongruències quotidianes sota els peus.
Ben mirat, és dolç saber que estic alçada – a un metre seixanta-nou- per una parestèsia perfectament natural.
Aviat plourà música pel carrer i la gent no sospitarà que les paraules suren com el pol·len a la primavera.
Aviat plourà música pel carrer i la gent no sospitarà que les paraules suren com el pol·len a la primavera.
2 comentaris:
A mi se m'està fent curt l'agost, en tenia tantes ganes d'estiu...!
Aquesta tarde he anat a veure com es ponia el sol a la platja, encara duc arena als peus, la vaig soltant per la casa i no em fa basarda.
Salutacions!
Gràcies Eva per teu comentari però pensa que encara no s'ha acabat aquest estiu ple de sol i núvols
Publica un comentari a l'entrada