Aturar-se en aquest arranjament de les hores fermades al dia, en aquesta llum que mai no he deixat. Al meu voltant se senten menudes vibracions. M'aturo davant d'una pedra, el murmuri de l'ombra. Els segons es lliguen i deslliguen en un gest sense gravetat. No sóc més que un moviment més d'aquesta dansa vacil·lant i necessària.
Hélène Dorion
Un rostre recolzat contra el món
2 comentaris:
Laura,
no conec Hélène Dorion, però aquest fragment que has penjat m'agrada molt, sobretot per la idea de confondres amb el temps i el mineral.
Bon diumenge!
Sí Ricard, va ser una troballa de la biblioteca. Ara tan sols resta somiar en aquesta prosa poètica tan deliciosa de la Hélène Dorion.
Publica un comentari a l'entrada